dimarts, 13 de gener de 2015

Morir de riure...




No m’hagués imaginat mai que morir-se de riure pogués agafar un caire tan literal...
Des de dimecres passat en llegir el primer tuit referent al sagnant atac a Charlie Hebdo, he de reconèixer que he tingut un nombre indescriptible de emocions, algunes contradictòries.
La incredulitat. En un primer moment confesso que vaig pensar en algun cop d’esclat, alguna cosa de caire simbòlic, com els atacs que ja havia rebut precedentment, còctels Molotov o granades, llençades en hores de tancament o alguna cosa per l’estil.
La tristor en conèixer els noms d’algunes víctimes. Ja, ja se que el fet de ser persones conegudes, la seva vida no tenia més valor que la de qualsevol altra víctima. El que passa és que per mi els dibuixos d’en Wolinski i d’en Cabu, representen quelcom de proper, de quotidià com ho poden ser els d’en Forges, o altres dibuixants que retuitegem cada dia a les xarxes. També en Bernard Maris, l’economista de capçalera, amb el qual sovint m’emprenyava durant les llargues hores sentint France Inter...
L’horror en veure les imatges dels executors rematant fredament a un policia tocat al terra...
L’abatiment. La confusió per tots els pensaments contradictoris que et venen al cap...
Matar en nom d’un deu... Penses en tots aquells que sincerament segueixen qualsevol religió i intentes posar-se al seu lloc. Que uns assassins profanin d’aquesta manera les seves creences , deu ser molt i molt dur...
Que Charlie Hebdo és una publicació de caire provocador? I tant que ho és! El perill principal d’aquest tipus  de mitjans és que provoqui una unça de reflexió en les persones. Acostumats com estem a mitjans que tendeixen al pensament únic, xocar, molestar, remenar el dit a la nafra no fa mal, pot ser més aviat beneficiós... Regularment, les portades d’alguns diaris, d’algunes revistes, provoquen reaccions, inclús la indignació. Val a dir que entre les tradicionals portades sobre els pobres mercats, el patiment del mon financer, el negoci immobiliari, hi ha molts números per que et facin reaccionar, inclús riure-te’n.
La provocació és bona. D’acord, a condició que qui la rep tingui el coneixement i la capacitat d’analitzar la situació i de raonar-ne la resposta. Quan la resposta a la provocació és violenta, vol dir que ens trobem davant unes persones amb una manca de recursos morals i culturals, amb manca d’educació del debat i la deliberació, que els hi permetin contraatacar amb arguments convincents, amb reflexió...
En aquests temps tan durs per la cultura, que ja se sap la pela és la pela, el reconeixement de milions de persones a la derisòria arma que suposen un llapis i un full de paper, ha estat impressionant.
Que és perillós jugar el joc dels integristes radicals?  L’autocensura va envaint poc a poc els nostres esperits. Si no ens autoritzem segons quins tipus de discursos per por a la reacció en cadena que provocarem, voldrà dir que els terroristes han guanyat.
Si tornem al capítol emocions, he de confessar que se m’ha escapat més d’una llàgrima aquests dies... Ja , ja se que no és gaire significatiu donada l’extrema facilitat que tinc a soltar la llagrimeta per tot i per res...
Un dels moments forts d’aquests dies, ha estat la impressió que em va deixar la manifestació unitària de rebuig dels atemptats, i a favor de la llibertat d’expressió, be faltava la Marine Le Pen però diria que tampoc se la va trobar a faltar... Tres hores amb els ulls clavats al televisor! He de dir que comença a ser una mania en mi, ja que la darrera vegada va ser l’onze de setembre per la V... Que voleu, hi ha gent que s’engoleix les bodes i enterraments reials, i per dir-ho tot el Salvame!!!
Corprès i orgull davant la imatge de nombrosos mandataris solidaris davant dels tràgics fets...
Però com diuen els francesos: “Chassez le natural, il revient au galop!”
Direu que he llegit massa novel·les negres i d’espionatge, però en aquell moment precís em va vindre LA POR!
Aquest sentiment que no havia experimentat en aquests dies tant durs, em va submergir en el moment precís on s’abraçaven tots ells, els pares de la Troika que esta avesant a la misèria a mitja Europa, treballant per la Imperatriu economia, en detriment del benestar i l’educació dels seus ciutadans... Por, d’entendre que aquells que ens estan portant a una situació de impasse, poca cosa faran per redreçar la situació... Por, perquè uns i altres son còmplices de la pèrdua de llibertats , en particular la d’expressió que suposadament defensen... Por, en adonar-te que els interessos de uns i altres s’assenten en l’alimentació dels conflictes, no fos cas que es rovellessin a fabrica les armes que cal escolar...
Enmig de la imatge brutal, dels cossos esbudellats de tots ells plegats, em venen al cap les paraules d’Edward Snowden: “ La veritable talla de un individu, no es mesura en funció de les conviccions de les que parla, sinó de allò que és capaç de fer per defensar-les. Si no actueu segons les vostres conviccions, és que en realitat no en son...”

Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 13-01-2015