dimarts, 27 de gener de 2015

Kalimera democràcia!




Ahir al matí Europa es va llevar lleugerament ressacosa. Cert és que les raons no eren les mateixes a Brussel·les que a Atenes.
Malgrat des de Davos l’elit financera i empresarial voldrien educar als pobles a votar el líder més adient, els grecs han demostrat una gran intel·ligència: si bé el partit neonazi Alba Daurada continua sent la tercera força del país, els votants grecs han sabut reconèixer que les dificultats d’aquests darrers anys, venien donades pels problemes socials més que pels fantasmes identitaris delirants. Així els grecs han buscat una resposta social a un problema social.
Alguns s’alarmaran i cridaran contra el terror roig, i la possible invasió d’Europa pels tancs soviètics, però jo, que voleu que us digui, estic contenta. Els euròcrates lliberals es menjaran el coco intentant entendre perquè l’austeritat no agrada al baix poble, malgrat l’efecte apaivagador que aquesta té en aquells que s’omplen les butxaques amb la crisi.
També em fa gràcia pensar que aquests senyors de la Troica, que van gosar amenaçar al poble grec de les conseqüències del seu vot, puguin tenir avui alguns problemes gàstrics... O els senyors de la banca, després de la caiguda de l’euro al més baix nivell dels últims temps... No em digueu que no us dóna un punt de morbo,  el pensar que els pugui fer perdre ni que sigui uns minuts de son, aquesta plantofada contra les polítiques d’austeritat, imposada principalment per retornar el sobre endeutament subscrit amb els magnànims  i altruistes bancs europeus...
L’intent de pressió de la Troica i dels governs europeus amb alemanya i Anglaterra al capdavant, sobre l’opinió publica grega ha estat vergonyosa, i és una amenaça per a qualsevol país que no accepti les retallades sense aixecar la veu, d’aquella  nebulosa que ha resultat ser l’estat del benestar.
La democràcia té límits, o no? I si defensem que té límits, qui té el dret d'imposar-ne i per què?
Els excessos propagandístics exercits des del poder per desvirtuar els termes d’un debat democràtic són immorals. El foment del vot de la por ha estat extens i intens, però aquest cop no ha pogut amb la decisió de tot un poble, fart d’unes condicions de rescat que han deixat en la pobresa a una capa cada cop més amplia de la població.
Ara resulta que si en un país , democràticament, el ciutadà elegeix representants diferents dels fins ara "partits majoritaris" és el caos?
La realitat és que Europa, o millor dit, les institucions europees, mai s'han allunyat tant del somni europeu, amb una pràctica de xantatge i coacció absolutament inacceptable, dient que qualsevol opció de  canvi equivaldria a sortir d'Europa, quan en realitat, el què  es  necessita és canviar unes polítiques desastroses econòmicament i socialment parlant.
 Això que ha passat a Grècia s'ho  haurien de mirar amb lupa  els polítics de tots els colors i de tota Europa. Els dos partits tradicionals, que han regit Grècia des de la Segona Guerra Mundial han deixat el lloc a tot de forces polítiques, incloses les neonazis amb un discurs xenòfob que fa por. Són les conseqüències, clares, d’aquelles jornades, tan tenses, en què la disciplina de partit i l’obediència a Europa van imposar-se al parlament grec per damunt de la voluntat dels votants grecs.
Un avís seriós. La fi del bipartidisme?
El resultat tot plegat del ras-le-bol de la crisi com a coartada, i la reacció contra l’esclerosi del sistema, contra la casta que representen alguns polítics, i els mandarins de Brussel·les.
Els propers dies ens tornaran a dir que lo valent és retallar drets. I que cal tornar a aplicar les injustes i inútils polítiques d'austeritat. Fins i tot tornaran a explicar-nos que hem estirat més el braç que la màniga, malgrat que el nostres problemes deriven del sector financer. I després d'ampliar el crèdit a la banca, posaran l'accent en la necessitat de contenir la despesa pública. I així, pas a pas, caminant cap al desastre total.
Però  el problema no és que s'equivoquin, és que el seu error té conseqüències en el dia a dia de les persones.  El que haurien d´entendre d’una vegada és, que el pitjor que li pot passar a Europa és continuar sense canviar res.
Diuen que un alt càrrec de la Unió Europea, d’aquests que arriben a dit al seu càrrec, es referia a una victòria de Syriza a Grècia com a un “accident”.
Que em perdonin tots aquests senyors... La democràcia no és l‘accident, sinó el mètode...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 27-01-2015