dimarts, 27 de gener de 2015

Kalimera democràcia!




Ahir al matí Europa es va llevar lleugerament ressacosa. Cert és que les raons no eren les mateixes a Brussel·les que a Atenes.
Malgrat des de Davos l’elit financera i empresarial voldrien educar als pobles a votar el líder més adient, els grecs han demostrat una gran intel·ligència: si bé el partit neonazi Alba Daurada continua sent la tercera força del país, els votants grecs han sabut reconèixer que les dificultats d’aquests darrers anys, venien donades pels problemes socials més que pels fantasmes identitaris delirants. Així els grecs han buscat una resposta social a un problema social.
Alguns s’alarmaran i cridaran contra el terror roig, i la possible invasió d’Europa pels tancs soviètics, però jo, que voleu que us digui, estic contenta. Els euròcrates lliberals es menjaran el coco intentant entendre perquè l’austeritat no agrada al baix poble, malgrat l’efecte apaivagador que aquesta té en aquells que s’omplen les butxaques amb la crisi.
També em fa gràcia pensar que aquests senyors de la Troica, que van gosar amenaçar al poble grec de les conseqüències del seu vot, puguin tenir avui alguns problemes gàstrics... O els senyors de la banca, després de la caiguda de l’euro al més baix nivell dels últims temps... No em digueu que no us dóna un punt de morbo,  el pensar que els pugui fer perdre ni que sigui uns minuts de son, aquesta plantofada contra les polítiques d’austeritat, imposada principalment per retornar el sobre endeutament subscrit amb els magnànims  i altruistes bancs europeus...
L’intent de pressió de la Troica i dels governs europeus amb alemanya i Anglaterra al capdavant, sobre l’opinió publica grega ha estat vergonyosa, i és una amenaça per a qualsevol país que no accepti les retallades sense aixecar la veu, d’aquella  nebulosa que ha resultat ser l’estat del benestar.
La democràcia té límits, o no? I si defensem que té límits, qui té el dret d'imposar-ne i per què?
Els excessos propagandístics exercits des del poder per desvirtuar els termes d’un debat democràtic són immorals. El foment del vot de la por ha estat extens i intens, però aquest cop no ha pogut amb la decisió de tot un poble, fart d’unes condicions de rescat que han deixat en la pobresa a una capa cada cop més amplia de la població.
Ara resulta que si en un país , democràticament, el ciutadà elegeix representants diferents dels fins ara "partits majoritaris" és el caos?
La realitat és que Europa, o millor dit, les institucions europees, mai s'han allunyat tant del somni europeu, amb una pràctica de xantatge i coacció absolutament inacceptable, dient que qualsevol opció de  canvi equivaldria a sortir d'Europa, quan en realitat, el què  es  necessita és canviar unes polítiques desastroses econòmicament i socialment parlant.
 Això que ha passat a Grècia s'ho  haurien de mirar amb lupa  els polítics de tots els colors i de tota Europa. Els dos partits tradicionals, que han regit Grècia des de la Segona Guerra Mundial han deixat el lloc a tot de forces polítiques, incloses les neonazis amb un discurs xenòfob que fa por. Són les conseqüències, clares, d’aquelles jornades, tan tenses, en què la disciplina de partit i l’obediència a Europa van imposar-se al parlament grec per damunt de la voluntat dels votants grecs.
Un avís seriós. La fi del bipartidisme?
El resultat tot plegat del ras-le-bol de la crisi com a coartada, i la reacció contra l’esclerosi del sistema, contra la casta que representen alguns polítics, i els mandarins de Brussel·les.
Els propers dies ens tornaran a dir que lo valent és retallar drets. I que cal tornar a aplicar les injustes i inútils polítiques d'austeritat. Fins i tot tornaran a explicar-nos que hem estirat més el braç que la màniga, malgrat que el nostres problemes deriven del sector financer. I després d'ampliar el crèdit a la banca, posaran l'accent en la necessitat de contenir la despesa pública. I així, pas a pas, caminant cap al desastre total.
Però  el problema no és que s'equivoquin, és que el seu error té conseqüències en el dia a dia de les persones.  El que haurien d´entendre d’una vegada és, que el pitjor que li pot passar a Europa és continuar sense canviar res.
Diuen que un alt càrrec de la Unió Europea, d’aquests que arriben a dit al seu càrrec, es referia a una victòria de Syriza a Grècia com a un “accident”.
Que em perdonin tots aquests senyors... La democràcia no és l‘accident, sinó el mètode...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 27-01-2015

dimarts, 20 de gener de 2015

Educació o involució...





Tot portaria a creure que avui toca parlar un cop més d’eleccions... Les formacions polítiques van destil•lant poc a poc  la constitució definitiva de les llistes... Deuen ser els vapors que es desprenen, o senzillament el fet que m’he passat la nit sentint els watsapps de les novetats entrants, però em fa molta mandra , de debò...
Em direu que si tinc amics en totes bandes és el meu problema. Que si no , també puc silenciar el telèfon, però a les dos de la matinada, quan estàs ben calentoneta al llit , fer l’esforç de baixar al menjador per silenciar l’objecte de tortura, és massa pel meu cos castigat per mes i mig de temporada...
És quan prens la decisió de donar-te de baixa del watssap temporalment, al menys fins que dijous tots hagin fet el pas definitiu... És clar això si supero la meva incorregible curiositat, i si em resigno durant dos dies a no seguir la sana teràpia que representen algunes conversacions d’antologia en algun dels grupets del watssap especialitzat en conspiranoïes...
Va... No seré cruel... Com que se us presenta per endavant un mes i mig  de campanya, encara que en teoria no és fins Sant Valenti , que començareu a rebre promeses d’amor etern, avui  direm que no toca...
De fet, si mirem de portes enfora, ens adonem que no només a Andorra en trobem en una mena de involució de la societat. És com si aquest mon ultramodernitzat, a la punta dels avenços tecnològics s’estigués deixant submergir poc a poc pel costat obscur de la força...
Com esta el mon amics!
Mentre a Nigèria el grup terrorista fonamentalista islàmic Boko Haram esta cometent autentiques matances davant una certa indiferència de la societat internacional, les televisions occidentals ens submergeixen amb imatges de les manifestacions en molts països musulmans contra les ja malauradament famoses caricatures de Mahoma...
Tot plegat afegeix més llenya al foc de la confusió general ...
Manifestar-se per cremar banderes franceses , i no manifestar-se per les matances de Boko Haram. Perdoneu , però arriba un moment on no entenc res... Cert és que hi ha països on la blasfèmia és un delicte, inclús alguns la castiguen amb la pena de mort. La pregunta és: els morts de Boko Haram també havien ofès al profeta?
Lo pitjor és la sensació de passivitat en alguns aspectes , com son els milers de morts innocents arreu del mon, en nom de unes creences... O  potser en realitat en nom de interessos de uns i altres?
D’altra part la focalització en d’altres aspectes, com la emergència  de un clivatge entre dos mons, entre dos cultures... O potser en realitat no és més que fer-nos creure que hi ha bons i dolents, i que hem de triar un camp?
Doncs a mi que no em busquin! Ni els uns, ni els altres!
El que més em dol és la sensació aquesta de que som tots uns titelles en mans de no se sap quins obscurs poders fàctics. I el que em fa més por és el no saber com lluitar contra tanta manipulació.
Intueixo, que per combatre això només hi ha una arma: la educació i la cultura.
Una educació que arreu del mon formi ciutadans crítics i lliures de pensament...
Deia Krishnamurti: " Quan aturarem de comparar-nos als o de lluitar per esdevindre  algú altre, o millor que un altre, retrobarem la energia vital que en nosaltres és passió, i que ens tornarà capaços d’exercir aquesta immensa passió, sense la qual res no es fa...”
Quina educació proposem? Aprenem a esdevindre actors i herois de la nostra pròpia vida? Som persones realitzades, conscients dels nostres actes? Que ens interessa més, créixer en la consciencia i o només en el coneixement?
Esta clar que els avenços tecnològics i científics no ens han fet més savis humanament parlant...
Que ja ho diuen... Que ningú és perfecte!


Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 20-01-2015

dimarts, 13 de gener de 2015

Morir de riure...




No m’hagués imaginat mai que morir-se de riure pogués agafar un caire tan literal...
Des de dimecres passat en llegir el primer tuit referent al sagnant atac a Charlie Hebdo, he de reconèixer que he tingut un nombre indescriptible de emocions, algunes contradictòries.
La incredulitat. En un primer moment confesso que vaig pensar en algun cop d’esclat, alguna cosa de caire simbòlic, com els atacs que ja havia rebut precedentment, còctels Molotov o granades, llençades en hores de tancament o alguna cosa per l’estil.
La tristor en conèixer els noms d’algunes víctimes. Ja, ja se que el fet de ser persones conegudes, la seva vida no tenia més valor que la de qualsevol altra víctima. El que passa és que per mi els dibuixos d’en Wolinski i d’en Cabu, representen quelcom de proper, de quotidià com ho poden ser els d’en Forges, o altres dibuixants que retuitegem cada dia a les xarxes. També en Bernard Maris, l’economista de capçalera, amb el qual sovint m’emprenyava durant les llargues hores sentint France Inter...
L’horror en veure les imatges dels executors rematant fredament a un policia tocat al terra...
L’abatiment. La confusió per tots els pensaments contradictoris que et venen al cap...
Matar en nom d’un deu... Penses en tots aquells que sincerament segueixen qualsevol religió i intentes posar-se al seu lloc. Que uns assassins profanin d’aquesta manera les seves creences , deu ser molt i molt dur...
Que Charlie Hebdo és una publicació de caire provocador? I tant que ho és! El perill principal d’aquest tipus  de mitjans és que provoqui una unça de reflexió en les persones. Acostumats com estem a mitjans que tendeixen al pensament únic, xocar, molestar, remenar el dit a la nafra no fa mal, pot ser més aviat beneficiós... Regularment, les portades d’alguns diaris, d’algunes revistes, provoquen reaccions, inclús la indignació. Val a dir que entre les tradicionals portades sobre els pobres mercats, el patiment del mon financer, el negoci immobiliari, hi ha molts números per que et facin reaccionar, inclús riure-te’n.
La provocació és bona. D’acord, a condició que qui la rep tingui el coneixement i la capacitat d’analitzar la situació i de raonar-ne la resposta. Quan la resposta a la provocació és violenta, vol dir que ens trobem davant unes persones amb una manca de recursos morals i culturals, amb manca d’educació del debat i la deliberació, que els hi permetin contraatacar amb arguments convincents, amb reflexió...
En aquests temps tan durs per la cultura, que ja se sap la pela és la pela, el reconeixement de milions de persones a la derisòria arma que suposen un llapis i un full de paper, ha estat impressionant.
Que és perillós jugar el joc dels integristes radicals?  L’autocensura va envaint poc a poc els nostres esperits. Si no ens autoritzem segons quins tipus de discursos per por a la reacció en cadena que provocarem, voldrà dir que els terroristes han guanyat.
Si tornem al capítol emocions, he de confessar que se m’ha escapat més d’una llàgrima aquests dies... Ja , ja se que no és gaire significatiu donada l’extrema facilitat que tinc a soltar la llagrimeta per tot i per res...
Un dels moments forts d’aquests dies, ha estat la impressió que em va deixar la manifestació unitària de rebuig dels atemptats, i a favor de la llibertat d’expressió, be faltava la Marine Le Pen però diria que tampoc se la va trobar a faltar... Tres hores amb els ulls clavats al televisor! He de dir que comença a ser una mania en mi, ja que la darrera vegada va ser l’onze de setembre per la V... Que voleu, hi ha gent que s’engoleix les bodes i enterraments reials, i per dir-ho tot el Salvame!!!
Corprès i orgull davant la imatge de nombrosos mandataris solidaris davant dels tràgics fets...
Però com diuen els francesos: “Chassez le natural, il revient au galop!”
Direu que he llegit massa novel·les negres i d’espionatge, però en aquell moment precís em va vindre LA POR!
Aquest sentiment que no havia experimentat en aquests dies tant durs, em va submergir en el moment precís on s’abraçaven tots ells, els pares de la Troika que esta avesant a la misèria a mitja Europa, treballant per la Imperatriu economia, en detriment del benestar i l’educació dels seus ciutadans... Por, d’entendre que aquells que ens estan portant a una situació de impasse, poca cosa faran per redreçar la situació... Por, perquè uns i altres son còmplices de la pèrdua de llibertats , en particular la d’expressió que suposadament defensen... Por, en adonar-te que els interessos de uns i altres s’assenten en l’alimentació dels conflictes, no fos cas que es rovellessin a fabrica les armes que cal escolar...
Enmig de la imatge brutal, dels cossos esbudellats de tots ells plegats, em venen al cap les paraules d’Edward Snowden: “ La veritable talla de un individu, no es mesura en funció de les conviccions de les que parla, sinó de allò que és capaç de fer per defensar-les. Si no actueu segons les vostres conviccions, és que en realitat no en son...”

Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 13-01-2015