dimarts, 22 de desembre de 2015

Petit manual de Democràcia per rucs...





Segurament us semblarà una obvietat, vivim al Principat d’Andorra sota un regim democràtic.
Em felicitareu per la meva perspicacitat no??

Deixeu-me però, explicar-vos una historia...
Diumenge, un 4x4 enorme, brillant, amb para-xocs d’aquells cromats i de campionat, equipat per afrontar la jungla urbana, es va aparcar davant meu, a cavall entre la vorera i un pas de vianants.
Ja se que fa de mal dir, en ser la reina del cul assentat davant del volant, però la meva engruna de llibertat de vianant es va sentir agredida...
Com tenia el dia contestatari, em vaig permetre assenyalar al conductor de tan impressionant vehicle, que la manera en que envaïa l’espai col·lectiu no em semblava la més apropiada, i que la seva llibertat de posseir un substitut fàl·lic de tals dimensions, acabava allà on comença la llibertat dels vianants.
D’un aire molt desimbolt, em va contestar alguna cosa com:
“Eiiii senyora!!! Que estem en democràcia i faig el que em surt dels dellonsis!!!”
Us estalvio el final de la historia, ja que us podeu imaginar que va ser prou florida... Dir-me senyora, on va a parar el pocavergonya!!!

Però fet i fotut l’únic ensenyament interessant que vaig treure de l’anècdota és que el concepte de democràcia no és percebut de la mateixa manera per tothom...
Que és doncs la Democràcia?
Sembla que ni la Wikipedia s’aclareix sobre el concepte, en el sentit en que s’allarga sobre diferents variacions de definicions, que ja se sap, depèn des de quina òptica ho mira cadascú..
Hauríem però de de provar de trobar un mínim acord de principis... I s’admet per norma general que  etimològicament Democràcia prové del Grec antic, de Demos que és el poble, i Kratos que és el poder.
Sortiríem doncs de la premissa que la Democràcia correspon al poder de poble, a la sobirania del poble.
Cal afegir a més el concepte de Democràcia representativa, allò tan interessant, quan el poble delega el seu poder a un cert nombre de persones, mitjançant unes eleccions...

Fins aquí tot correcte???
Perfecte!

Llavors ve quan la cosa es posa peluda... Et mires els diferents tipus de comicis electorals a casa nostra, bàsicament les eleccions generals, i les eleccions comunals, deixant a part el referèndum que és un procediment excepcional (massa potser?), concentrem-nos sobre lo ordinari...

Democràcia?

Ja et veig fer cara de poker... Segur que ets lector de l’amic Yvan Lara, i ja t’has adonat que si mirem les dades de les darreres eleccions, resulta que els càrrecs electes ho han estat per només un 11% de la població andorrana major d’edat... Si, ja se que et preguntes on és la representativitat de tot plegat, però no siguis de mala fe que la governabilitat esta salvada!!!

A veure que hi han de dir els Happy Flower de la Osce-Odhir...  Que mirin sinó als espanyols que tot i no tindre un sistema totalment proporcional, es troben amb un marro conseqüent a l’hora de governar... O pot ser que sigui l’ocasió per ells per a fer política de la bona, la de negociar , pactar, escoltar-se els uns als altres, cedir, ponderar, etc...

Això només pel que fa al sistema.

Si analitzéssim els balls de cadires, les aliances improbables, les discussions de pati d’escola per veure qui a te mes gran, segurament encara em tornaries a dir: Democràcia???

No se el que en penses, però diuen alguns idealistes que si les Institucions i els partits o agrupaments de candidats funcionessin internament de una manera més democràtica, si els electors tinguessin la sensació que podrien canviar les coses en anar a votar, si la democràcia volgués dir realment el poder pel poble, potser....
Potser els cafres amb cotxes monumentals ja no s’aparcarien sobre les voreres!

Fet i fotut, histories d’idealistes i il·luminats... Que sabran ells de poder!!!!


Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 222-12-2015

dimarts, 15 de desembre de 2015

Votar amb una pinça al nas...






Si hi ha una categoria de ciutadans que ho hauran passat malament aquest 2015 que ja va arribant al final, són aquells que diuen que no els hi agrada la política.
Deu n’hi do quin anyet! Els pobres apolítics estan envoltats, al Nord, al Sud i  aquí a casa...
A Andorra acabàvem el 2014, amb els preliminars de la imminent campanya per a les Eleccions Generals del Març, que ens van deixar una majoria dels taronges, amb un ressorgiment en força del Partit Liberal, i un retrocés dels Socialdemòcrates, malferits per un divorci traumàtic.
Ara acabem l’any, amb un escenari semblant, malgrat diguin que les comunals no es poden llegir en clau nacional...
Els Demòcrates gairebé fan ple. No sembla que hagi afectat al Govern de Toni Marti, la dedicació gairebé exclusiva al cas BPA, la sensació de viure en campanya electoral permanent, amb traca final d’inauguracions coincidint amb les comunals... Amb un petit esment a la sanció explicita dels irreductibles gals que semblen els ciutadans del Pas de la Casa, on malgrat una sèrie de caramelets d’última hora com la rotonda d’accés directe al poble, la concessió d’una mesa electoral pròpia, i la promesa d’inversions vàries, no ha entendrit als ciutadans, que han donat només un 21% dels sufragis als Demòcrates, malgrat hagin guanyat a la Parròquia d’Encamp. Que ja se sap .... allò és un altre món! Serà interessant però , veure quina lectura en faran els vencedors...
Bé... Entre els dissidents també tenim La Massana, però aquí es tractaria més d’un cert acontentament amb el Comú sortint que optava a revalidar un projecte de continuïtat, en un resultat que semblava cantat, encara que sobta la diferència de vots amb l’oposició...
I la campanada d’aquestes eleccions: Sant Julià...
Els Liberals, si bé perden un feu com era Sant Julià, davant un matxambrat de forces amb un projecte encara incògnit, si no és el de fer fora als que hi eren, han aconseguit posicionar-se com a bon producte comercial en totes les Parròquies, menys Canillo of course!
Si... ja sé que a La Massana no són Liberals , sinó Ciutadans Compromesos! Però admetreu que hi ha més Liberals a Ciutadans Compromesos que en les mateixes llistes dels Liberals... I és que aquesta era la cançoneta dels candidats de Liberals: “Jo sóc independent, la majoria de la llista és independent ...”
Això és digne d’estudi.... Ser independent està de moda. Mola molt ser independent... I la pregunta que em faig és: independent en quin sentit?
A mi em fa l’efecte que tot és un problema  de quartos... Un tema essencialment comercial. Tu ets independent, et fa falta un esponsor però... Llavors ve una marca i et patrocina la campanya... Et poses els colors a la roba, et fotografies amb les sigles, i t’adhereixes al programa que és el que se suposa com un contracte en política. Llavors és quan toca aplicar la màxima suprema en el món comercial: Qui paga, mana!
Encara sou independents????
Fet i fotut els Liberals en estratègia comercial, els millors!
Els grans perdedors? Les forces dites progressistes... O més aviat els votants progressistes! Els socialdemòcrates esquarterats com una criatura a qui demanen triar entre el papa i la mama... Els antics votants dels Verds , orfes , a qui demanen de triar entre les seves conviccions o votar a una colla de col·legues de disbauxa...
Em direu que no ho tenim tan malament, que a França, en molts llocs els pobres votants d’esquerra han hagut d’anar a votar amb la pinça al nas, a candidats de la dreta més rància , per evitar la victòria del Front Nacional...
La veritat és que corren mals temps pels tossuts que es volen d’esquerres, condemnats a triar entre el pragmatisme economicista, el votar en “contra de” o del menys dolent, o be abstenir-se...
Bé... És el que hi ha...
Sempre et queda la possibilitat de fer-te una lobotomia i tornar-te apolític... Llavors només hauràs de patir per exiliar-te en una illa deserta sense comunicacions , a cada contesa electoral!

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 15-12-2015

dimarts, 1 de desembre de 2015

On fire!!!





Som-hi!!!
Com m’agraden els inicis de campanya!!! Tot son bons desitjos i bonhomia entre els candidats de les diferents formacions. Be, tots tots... Lo bo que te  tot plegat, és que es respira bon humor... Sembla que en algun moment algun candidat se t’apareixerà vestit de Pare Noel tot dient : Ou,ou,ou... Tot molt simpàtic i molt correcte...
A mateix temps, amb alguna cosa d’incomprensible...  A tots els hi agrada la pagina de la candidatura oponent, de preferència de una altra Parròquia... Qüestió d’educació o és que no saben ni ells on militen?  És cert que amb les combinacions estranyes que es donen  les candidatures varies, n’hi ha per acabar perdent el Nord!
Som-hi doncs! Tenim gairebé dos setmanes per davant per actuar com si fóssim el melic del mon. Les ondes hertzianes, la televisió i els diaris dedicats al monogràfic de les comunals...
Us he de confessar , que em costa, probablement per la poca trempera que em generen..., però haurem de fer l’esforç.
 Cal admetre que tenim dins la batalla una bona colla de valents, perquè tot s’ha de dir, als candidats a aquestes eleccions se’ls hi ha de reconèixer  un important grau de responsabilitat- o potser d’inconsciència –per gosar disputar-se les regnes d’unes administracions tan malmeses per la crisi i els cúmuls de gestions incompetents...
Comença doncs el tradicional porta a porta, les reunions de poble, els debats entre candidats a totes les salses, a la televisió, a totes les cadenes de radio del País, entrevistes creuades a tots els diaris, i com no la invasió de les xarxes socials!
Del porta a porta que dir?  És cert que encara hi han electors que aprecien la visita dels candidats abans les eleccions. Potser per que és l’únic moment on el polític es posiciona en igualtat , o gairebé en submissió... Confesso que jo no soc gaire fan de la qüestió, a més cau fatal en aquesta època on es fa de nit tan aviat i en que només aprecies arribar a casa , posar-te el pijama, i arraulir-te ben calentó al sofà...
Les reunions de poble. Crec que haurien de ser el puntal de les campanyes, sobretot pel que fa a les eleccions comunals... El problema es que s’han anat convertint en mítings on les candidatures es presenten envoltades pels aparells del partit que els hi donen suport, desgranen els programes aplaudits per la claca, i deixen ben poques opcions a un intercanvi entre els assistents, si no és al voltant de la coca i el moscatell, que tot s’ha de dir faciliten la presa de paraula. A més amb la recança que produeix la por a veure’s etiquetat com partidari de la candidatura en qüestió... Vaja , que les reunions de poble ja no son el que eren!
Dels debats... Ja fa dies que els diferents candidats estan en “formació”... Experts en comunicació alliçonant amb més o menys èxit cada cap de llista, per ajudar-los a afrontar els tan temuts debats... Que ja ho diuen, no es guanyen vots amb un debat, però si que se’n poden perdre!!!
Les entrevistes , cròniques i contres que omplin els diaris també tenen la seva gracia... Potser no et queda gaire clar al final de la campanya el programa que defensa cadascú, però t’has assabentat amb ets i uts les preferències culinàries, les pel·lícules i llibres preferits de cada candidat, així com al país on els hi agradaria viatjar, si son més de la festa o casolans, quins esports practiquen o si agafen el transport públic o el  vehicle particular...
La veritat és que estem tots fets uns bons xafarders, perquè en el fons és el primer que anem a mirar, la vessant més privada del candidat en compte de la política... Que tiri la primera pedra aquell que no s’ha llençat esmaperdut a mirar les fotografies dels candidats només rebre els programes electorals!
I és que ja els tenim aquí , els programes!!!
Una ullada rapida i ja t’adones que hi ha poderio!!!
Quines fotos més boniques , enquadernació preciosa,  i prosa perfecta!
Ara queda el més feixuc, llegir entre línies, esbudellar propostes, intentar esbrinar si tan boniques paraules son sinònims d’accions concretes, mirar als ulls els candidats i mirar de descobrir si estan aquí per fer gruix, per vocació de servei públic,  per fugir temporalment de una situació laboral que no els convé, o per fer-se un sobresou...
Eps!!!! Que els programes no son màgics, no és la “Gaceta del Bruixot” del Harry Potter...
Em temo que la única manera d’aclarir-se, serà superar la mandra i deixar-se caure per alguna reunió de poble, si més no, aquells dies m’estalviaré fer el sopar!!!

Antònia Escoda

Per l’Espai d’opinió del “Ningú és Perfecte“ de Radio Valira 01-12-2015

dimarts, 24 de novembre de 2015

Avui podria ser un dia normal...





M’ho ha dit Sant Google... Avui podria ser un dia normal.
Encaixonat entre el Dia Internacional dels Sense Sostre que es celebrava ahir, i el dia per la Eliminació de la Violència contra les Dones que toca demà...
Avui no us faré la meva habitual arenga sobre un dia internacional en concret com el de la Violència contra les Dones, suposo que ja us he escalfat prou les orelles amb el tema en anteriors ocasions, que ja se sap de tant parlar t’acabes repetint... A més ja se sap, formo part del col·lectiu de feministes bigotudes i mal servides...
Només cal mirar el calendari de dies internacionals per adonar-te que de tant repetir les efemèrides mils, el sentit de la instauració d’aquest dies, en certa manera s’acaba desvirtuant.
Mireu si no només pel que fa el mes  de novembre:
2 de novembre - Dia internacional per posar fi a la impunitat dels crims contra els periodistes. Esta be recordar que arreu moren professionals només per provar de fer la seva feina, informar i donar a conèixer al mon el que passa... Perquè m’imagino que no es tractaria de periodistes estil Salvame , encara que sempre es pot considerar un crim un atac de banyes!!!
3 de novembre - Dia Mundial de la Usabilitat. Si voleu mireu vosaltres mateixos que vol dir, a mi m’ha fet massa mandra...
6 de novembre - Dia Internacional per la prevenció de la explotació del Medi ambient en la guerra y els conflictes armats. Suposo que deu ser un apartat en especial del Dia del Medi Ambient que es celebra el 5 de Juny, o un fillet que han fet aparellant aquest últim amb el Dia de la Pau que es celebra el 21 de Setembre.
8 de novembre - Dia Mundial del Urbanisme. Si, si , ja se’l poden anar mirant aquest, perquè vist la capacitat d’autodestrucció que tenim, cal repensar-se be que farem de tantes ruïnes...
9 de novembre - Dia del Inventor Internacional
10 de novembre - Dia Mundial de la Ciència al servei de la Pau i el Desenvolupament. Suposo que aquest deu ser important donada la tendència a utilitzar la ciència per a fer mal ...
12 de novembre - Dia Mundial contra la Pneumònia
14 de novembre - Dia Mundial de la Diabetis.
Em pregunto com ho fan per encabir totes les malalties hagudes i per haver al calendari...
15 de novembre - Dia Mundial en Record de les Víctimes d’Accidents de Trànsit. Al qual cal afegir segons l’ONU la celebració el tercer diumenge de Novembre del Dia contra els accidents de Transit. Sense voler ferir a ningú, jo hagués jurat que cadascú de nosaltres recordem les morts dels nostres en el dia que aquesta va sobrevindre...
16 de novembre - Dia Internacional per la Tolerància. Imprescindible, ja que probablement si aquest es complís, no n’hauríem de celebrar d’altres...
18 de novembre - Dia Europeu del us prudent dels antibiòtics. Vaja...
18 de novembre - Dia Mundial de la Malaltia Pulmonar Obstructiva Crònica. Molt lligat amb el 31 de Maig en que es celebra el Dia Mundial sense Tabac, encara que no només...
19 de novembre - Dia Mundial de la Filosofia. Uixxx... I cal pensar gaire aquest dia??? A més també coincideix amb el dia Mundial del Sanejament... Potser si que filosofant primer es urgent fer un sanejament del tupi després, en cas que ens col·lapséssim massa...
20 de novembre - Dia Universal del Nen , juntament amb el de la Industrialització de l’Africa... Curiós si pensem en el treball infantil, la explotació dels nens per part de les empreses del primer mon que s’instal·len a l’Africa i altres països  per industrialitzar-los...
21 de novembre - Dia Mundial de la Televisió. Com no celebrar el dia de la caixa tonta! La que ens alliçona sobre tots aquests dies per no oblidar, la que ens desinforma de manera tan lúdica...
 També en 21 de novembre – Celebrem el Dia Internacional de la espina bífida.
23 de novembre - Dia Europeu dels "Sense Sostre".
25 de novembre - Dia Internacional per  la Eradicació de la Violència contra la Dona
28 de novembre - Dia de No comprar res... (BND Buy Nothing Day) Últim dissabte de Novembre. Mira aquest si que deu ser dur, sobretot si tenim en compte, que en nombre d’altres dies internacionals ens han empès a celebrar-los amb compres solidaries o no...
29 de novembre - Dia Internacional de la Solidaritat amb el Poble Palestí. Solidaritat si, però reconèixer-los els seus drets és una altra cosa ehhh!!!!
30 de novembre - Dia Internacional de la Seguretat de la Informació. Aquest , digueu-me tonta, però no l’acabo d’entendre. Seguretat en quin sentit? Protecció de dades? Informació no manipulada? És el dia de la NSA, o de l’Edward Snowden i Wikileaks?
Ja ho veieu...
Us he avorrit? Doncs només he repassat el mes de novembre!
Per mi no és més que la demostració empírica que masses “Dies de” , maten els “dies de”.
Entenc la idea  que cal divulgar els problemes de certs col·lectius, de certes malalties, de cara a visibilitzar-los, i així mirar de trobar solucions. El cas és, que em dona la sensació que mentre els governants es posen llacets, i fan el paripé solidari , això si, no s’avança en la resolució de la majoria de dèficits, discriminacions, malalties...
Així doncs aprofitem que avui no hi ha res a celebrar, que avui és un dia normal, un dia perfecte per posar fil a l’agulla de tots aquests problemes...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 24-11-2015

dimarts, 17 de novembre de 2015

“Nous devons continuer à vivre normalement” ???






Hi ha maneres diferents de viure cadascun dels atemptats terroristes dels que tenim coneixement...
Hi ha tots aquells que passen en aquests països que gairebé no sabríem posar en un mapa... Be, aquells que queden cap allà a l’Orient o a l’Africa. Els morts son com una massa ensangonada de cossos, sense personalitat diferenciada, homes dones i nens sense noms, de pell més fosca que la nostra...
A vegades, en aquestes contrades llunyanes, cauen turistes dits occidentals... Llavors la percepció és diferent. Perquè l’agressió és contra el nostre “way of life”, és contra el nostre dret a voltar lliurement pel mon, a consumir platges paradisíaques i turisme sexual a baix preu, és contra el dret a encanallar-nos lliurement lluny de les mirades hipòcrites del veí de replà, que per molt sanot que sembli, segur que també te algun vici ocult...
Després hi ha aquells atemptats que afecten el territori, de països que en certa manera considerem semblants, com Rússia i la corrua de països del ex bloc soviètic... Que ja se sap, encara que competeixin amb naltros, que cada cop més convisquin amb naltros, que tinguem un color de pell semblant, que ens haguem abeurat amb la seva literatura, que haguem enaltit i després rebutjat la seva ideologia, han de de pagar els pecats dels seus corruptes dirigents...
Com a persones humanes que som, aquestes morts ens entristeixen, ens revolten, però ho mirem des d’una certa distancia. La distancia que et dona la seguretat que el teu dia a dia no esta trasbalsat, que pots cridar i lamentar-te a les xarxes però que no afecta ni els teus horaris de treball, ni el teu cap de setmana amb postes de sol...
Llavors uns il·luminats van i ataquen les torres bessones a Nova York, es carreguen milers d’occidentals innocents. Uns altres posen bombes a Madrid... I ja et costa més de fugir de la realitat que se t’imposa: ja no es tracta d’atacs precisos a unes institucions i uns estats en guerra amb unes ideologies i unes finalitats precises com en temps de la IRA o ETA, es tracta de guanyar-se el paradís i la companyia de un bon centenar de verges a canvi de fer-se explotar la cansalada...
Llavors comences a flipar seriosament, perquè lo de les verges en aquestes contrades esta  molt cru encara que faci del mal dir, i si no apel·lem a la Moreneta o a la Verge de Meritxell, caldrà assumir que la majoria de dones de més de 17 anys anem  cap a l’infern de patac!!!
Si, ja se que la cosa no és per fer-n’hi broma...
El cas és que quan al Gener, els Islamistes van atemptar contra Charlie Hebdo, i contra el supermercat Kasher de la Porte de Vincennes, tots vam reaccionar amb un discurs fort de solidaritat, de rebuig, de defensa de la llibertat d’expressió. Molt valents tots... Però en el fons , per la gran majoria de nosaltres , amb la serenitat que et dona el no ser part d’aquest col·lectius... Ni som dibuixants, ni columnistes crítics i blasfems, ni tan sols practicants convençuts de la religió que vam heretar dels nostres pares...
Solidaris doncs, però en certa manera aliens a la tragèdia...
La gran diferencia en com hem viscut els darreres atemptats a Paris, ve donada per aquell punt de perill en que ens hem sentit tots de més lluny o més aprop ...
Divendres passat, el que havia de ser un sopar entre amigues, ple de riallades, de comentaris fútils, i de safareig, es tallava amb missatges al WhatsApp, preocupats per la integritat física dels fills i filles d’amics propers, estudiants a Paris. La resta de la nit, enganxats a la radio i pendents del Facebook, d’on arribaven els missatges tranquil·litzadors dels que es declaraven en seguretat.
Des de llavors, la necessitat de saber, d’entendre, amb un punt de voyeurisme, amb l’ajut dels mitjans, que expliquen amb més o menys precisió la cronologia dels fets, que ens descriuen la vida de les víctimes, el que eren, i el que volien ser...
I la necessitat de reaccionar...
Amb el punt de pudor, o de seny, que et murmura a l’orella que embolcallar-te amb una bandera o expressar-te en calent no soluciona res, nomes et dona la sensació de rebolcar-te encara més en l’horror que et suscita tanta sang innocent vessada...
La incredulitat davant de cert missatges repetits fins la sacietat, com #PrayFor Paris, o “Même pas peur”, o la paraula “normalement”, “nous devons vivre normalment”, no canviaran la nostra normalitat...
De debò creieu que pregant se solucionen les coses?
I la normalitat? Que vol dir la normalitat en un mon on el valor de les vides de uns i dels altres no son equivalents...
La por no ha de dictar el nostre dia a dia esta clar....
Però potser valdria la pena trobar un compromís raonable pel que ve a ser la normalitat per un i altres...


Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 17-11-2015

dimarts, 10 de novembre de 2015

Encallada en les conviccions...




Avui es un d’aquests dies en que no se que caram explicar-vos... Mirant d’estimular la creativitat o la verborrea a la que us tinc acostumats, he estat repassant alguns dels vells discursets que heu tingut d’aguantar...
No és un exercici fàcil... Sempre vas amb la por aquella de caure en velles contradiccions, en afirmacions que ara et farien enrojolar de vergonya, els arguments fal·laciosos que has pogut emprar a vegades per justificar coses que son difícils d’explicar, probablement perquè no te les acabaves de creure... En fi, la por d’adonar-te que no hagis estat prou autentica, prou sincera amb tu mateixa!
No patiu... M’he quedat prou tranquil·la!
Es cert que hi ha hagut una evolució en el que us he anat explicant des de fa ja gairebé cinc anys...
De la Verda militant amb discursos polítics partidistes escombrant cap a casa, he passat a despullar-me literalment, a explicar-vos les meves cabòries i elucubracions mil, els meus sentiments i les situacions personals mes o menys novel·lades, fins a semblar una mena de Carrie Bradshow amb uns quants kilets de mes i bastant menys glamour!
Per la meva defensa, he de dir que tinc cinc anys més, una situació personal diferent, amb uns fills gairebé adults, amb uns pares ancians, que poden haver influït en certs canvis d’actitud que hagueu pogut percebre. D’altra part val a dir que també hi ha hagut canvis importants en el meu, el nostre entorn. Canvis polítics i econòmics, propers, i més llunyans..
Malgrat tot crec que hi ha coses en les que no he canviat gens, i una d’aquestes son les meves conviccions polítiques... No m’he mogut d’allà on era fa cinc anys. D’acord, he passat de ser una militant convençuda dels Verds, de ser-ne la presidenta, a allunyar-me’n progressivament, fins donar-me de baixa en el caos del mercadeig de noms i candidatures en les passades eleccions generals.
Però no m’he mogut de lloc!
Més enllà de la base ideològica, que no poso en dubte que tots tenim la mateixa, hi ha dues maneres d’enfocar les coses per assolir els reptes plantejats des d’un partit polític:
 La primera és amb els peus al carrer, provocant i enriquint el debat polític, mantenint-se ferms en uns principis  que feien que difícilment ens podríem haver assentat en una taula de negociacions. És la posició dels Verds que em va embalar, la posició en la que em sentia còmoda, però que difícilment ens havia de portar a entrar en les institucions donada la barrera que suposa la llei electoral.
L’altra via, que és la que ha pres el partit Verds d’Andorra en les darreres conteses electorals, és la de sotmetre’s a la necessitat de fer pactes electorals, per tenir opcions  d’entrar a les institucions. No dubto de la bondat de la finalitat d’aquesta opció, al cap i a la fi , es tracta d’entrar dins les institucions per canviar-les des de dins.
Canviar les institucions... Enyoro els debats que teníem sobre el model territorial del país, sobre el Coprincipat versus una república, sobre els canvis en la Llei electoral per fer que les nostres institucions siguin la imatge de la nostra societat, del vot dels residents, de la rebaixa de la nacionalitat, de la democràcia participativa, de pressupostos participatius, de la transparència, de la igualtat ...
Enyoro poder argumentar i defensar la teva posició amb el convenciment que et dona el pensar sincerament que és la millor opció, en definitiva que t’ho creus de debò.
Així, malgrat pugui entendre l’objectiu final, la del canvi des de dins, se’m fa difícil  d’entendre segons quins pactes. Com canviar les institucions anant de la maneta amb aquells a qui ja els hi esta be, i que  defensen ben be el contrari als nostres posicionaments polítics?
Però possiblement se m’hagi escapat alguna dada, que ja se sap, malgrat l’experiència, malgrat els anys, segueixo sent una idealista, una extremista radical...
Em quedo doncs, em quedo malgrat hagi marxat de lloc... Em quedo encallada en la convicció que no tot s’hi val per entrar a les institucions!


Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 10-11-2015 

dimarts, 3 de novembre de 2015

Deu ser dificil ser home i feminista...




Així a primera vista, i mirant-s’ho fredament, et preguntes quin interès poden tenir els homes a replantejar-se una  organització jeràrquica vella de 200.000 anys que els hi dona mil i un  privilegis sobre la dona. Després d’haver tingut l’estatus d’objecte de propietat dels homes durant segles, les dones han anat adquirint poc a poc els mateixos drets que ells, al menys sobre el paper tot sigui dit. Però la realització efectiva d’aquests drets espera encara parcialment la seva realització en els fets.
No en va continuen persistint en realitat un 25% de diferencia salarial, la violència conjugal endèmica, violacions, assetjament, tasques domestiques realitzades a 75% per les dones, sense parlar d’altres avantatges materials i simbòlics, en política, en la distribució de la riquesa i tants altres àmbits.
Siguem realistes, i és que no s’ha vist mai un grup dominant replantejar de manera espontània els propis privilegis. De fet es pot observar que la majoria dels homes nomes cedeixen les seves parcel·les de poder amb resignació i molt poc a poc. Segons la teoria dels vasos comunicants, allò que les dones van guanyant, ho perden uns homes. En una assemblea política els llocs ocupats per dones son cadires que els hi hauran hagut de cedir els homes. El temps de treball domèstic que disminueix per les dones farà augmentar impepinablement aquell dels homes. I a massa salarial igual (perquè enteneu que les empreses no l ‘apujaran), els salaris masculins haurien de baixar per poder augmentar els de les dones.
Parlant clar i català, la discriminació positiva de la que han gaudit els homes fins ara s’hauria d’aturar... I molts no estan preparats!
Quatre hipòtesis s’ofereixen  a aquells que es volen convèncer de la necessària igualtat home-dona:
Primera hipòtesi: els beneficis pels homes. Pensar en els beneficis de la fi de la dominació per part  de un col·lectiu dominants es un contrasentit. Imagineu que a Surafrica s’hagués raonat així: Demostrar als blancs allò que els podia beneficiar de la fi de l’Apartheid?  Esta clar que haurien trobat aquesta hipòtesi indecent. Aquest argument es utilitzat sovint pel que fa a la igualtat professional, que hauria de beneficiar abans que tot a les empreses (tot sigui dit, la majoria en mans dels homes), mes que rendir justícia a les dones. Es un argument utilitarista cínic i ineficaç ja que esta fonamentat en una mentida.
La segona hipòtesi,  postula amb la teoria que els homes patirien de les desigualtats. Encara que pugui provocar algun somriure, aquesta tesi sovint és defensada, per segons diuen, convèncer els homes dins les empreses. Els homes pateixen pel fet de guanyar més, de no fer les tasques domestiques, de ser massa valorats en relació a les dones... En canvi tots els sondatges demostren que els homes nomes accepten la igualtat amb les dones nomes quan no és massa costosa per a ells. Generalment no s’estimen en posició dominant però consideren que d’altres homes si que ho son( sobretot els pobres i els estrangers!). Ja ho sabeu, allò de, totes estan dominades menys la meva!!!!
La tercera hipòtesi sosté que la igualtat es la sola via justa. Aquesta posició ètica te l’avantatge de no admetre cap discussió, de no necessitar cap mena de demostració empírica, ni cap estadística. Però te l’inconvenient de no ser massa venedora. Afirmar a un home que seria just que fes la meitat de les tasques domestiques, i que acceptés de rebaixar el seu salari per augmentar en el mateix grau el de la seva col·lega que fa la mateixa feina, pot representar un mètode poc eficaç. Encara que pel que fa a la teoria, els homes adhereixen plenament en el principi de la hipòtesi.
Per fi la quarta hipòtesi, mes optimista a llarg termini, ja que no dependria tant de la voluntat humana, que és la de l’aparició espontània. Aquesta idea surt de la teoria que els canvis de societat, econòmics, polítics i estructurals, provoquen modificacions no previstes i no volgudes de l’organització social. La revolució de les dones no apareix per casualitat al segle 20, sinó que és deguda a l’època, deguda a les transformacions de la relació de l’individu a la col·lectivitat (segle de les llums, revolució, capitalisme, individualisme, nombre de fills per família...), i indueix a la possibilitat de pensar la igualtat de persona a persona, fora de qualsevol pertinença a una raça, classe, sexe, o preferència sexual. L’aparició de la igualtat dels sexes pot ser així percebuda com quelcom d’estructural, d’ineluctable, sense volta enrere (malgrat l’alentiment del procés, de les reaccions, dels frens a aquesta). Tot individu pot decidir deixar-se portar per les transformacions millor que resistir-s’hi.
Si tenim en compte les dues darreres hipòtesis, un home del segle 21 te així la possibilitat de triar, en compte de ser una pedra inerta i immòbil, de considerar-se com un tros d’argila del qual n’és l’escultor permanent, decidint així de la forma que s’ha de donar  a ell mateix, esborrant les traces antigues de una cultura que canvia i a la que ell s’avança. Te la possibilitat així de descobrir i esmenar els seus errors, modificant els esquemes erronis amb la felicitat que dona el sentiment de progressar. Vaja, esser el seu propi amo en una via que el farà créixer vers la igualtat. No en traurà cap benefici a curt termini, però s’inscriurà en una trajectòria justa i mirant cap el futur...
Queda per veure com pot portar a terme la estratègia en el seu recorregut individual, en una societat plena de dones i homes reaccionaris als canvis...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 03-11-2015


dimarts, 27 d’octubre de 2015

Moderació o com morir d’avorriment...





Després de tres dies d’excessos variats, arribes i et trobes amb la noticia bomba de les darreres hores:
“El consum de carns processades està relacionada amb un risc més alt de malalties cardiovasculars (infart cerebral, de miocardi), càncer, diabetis, obesitat i morts prematures. “
Quan encara tens l’estomac processant croquetes, mandonguilles, salsitxes, i tapes mil, t’agafa una cremor sobtada, pensant com t’ho faràs per eliminar les tones de Glutamat monosòdic, polifosfats, sucres, i estabilitzants, emulsificants , espessidors, gelificants varis que has ingurgitat en les darreres hores...
Quan et trobes a les sis del mati rebentada  del viatge, bosses als ulls de les poques hores de son, amb rampes al diafragma de tant riure, i l’estrès de totes les coses pendents de les pròximes hores i sents això a la radio, et donen ganes, d’entornar-te’n i suïcidar-te en una bacanal de xurros amb xocolata, i entrepans de calamar ben regadets amb uns vinitos.
Però llavors, és quan et diuen: “que no cunda el panico”!!!
Les carns i derivats poden formar part d’una dieta sana, equilibrada i variada, sempre amb mesura, com qualsevol altre aliment. Això si, si la dieta quotidiana inclou carn vermella, hauria de ser, preferentment magra (filet de vedella, llom de porc) i no hauria de sobrepassar els 300 grams per setmana recomanats.
Fuuuu!!!! Llavors és quan et ve al cap aquell xuleton de 600gr que ens vam cruspir fa dos dies amb la Cathy, i penses que t’acabes de carregar el capital de tota una setmana de dieta sana...
Sense comptar els embotits d’aperitiu que diuen que haurien de ser de consum excepcional...
Aixx, ja veus apropar-se de manera imminent a aquella de la forca, i et preguntes com pot ser que una cosa que et deixa tan satisfeta, amb aquella felicitat de tenir la panxa ben plena, pugui ser tant nefasta per la salut!
Però be , tampoc cal ser dramàtics, que també et diuen que el no abusar d’un mateix producte, ser creatius i gaudir de les combinacions infinites que ens ofereixen els aliments, ajuda a mantenir una salut òptima i a disminuir les probabilitats de desenvolupar una malaltia degenerativa. Des del punt de vista nutricional, s’aconsella una dieta sana i equilibrada que contingui altres fonts de ferro, com llegums, ous, peix, pollastre, nous i cereals integrals.
I aquí amics ja arribem al fons de la qüestió: la famosa dieta sana i equilibrada, el no abusar de un mateix producte, o resumit en una sola paraula, la moderació...
Cal ser moderats en aquesta vida amics meus!
Que ja se sap que el vi aporta els beneficis dels tanins, la cervesa  els dels llevats, però consumits en excés provoquen desordres ja no només en la salut, sinó també en l’ordre públic. L’oli d’oliva, i tot allò de la famosa dieta mediterrània, també diuen que son excel·lents, però us ho diu una servidora que la practica des de fa temps, en excés, fa que any rere any hagis d’anar augmentant les talles dels pantalons...
Ho veieu, tot esta en la mesura.... Moderació!
I és que no només en els temes d’endrapar cal ser moderat. Mireu sinó amb l’esport: anar a córrer cada dia un ratet, diuen que és tant bo per la salut, però practicat en excés, provoca problemes articulars, i si t’entestes en sortir tan si plou com si venta, ull amb els constipats i pulmonies!
I en la vida en general...
Si ets massa guapo, massa ric, massa intel·ligent, t’envegen. Si ets massa lleig, massa pobre, o una mica justet, et menyspreen. Conclusió, el millor es pertànyer a la gran massa dels normalets, tot amb moderació , la dosis justa  per no fer ràbia a ningú.
Moderació.
Com en política... No és de bon to, afirmar alt i clar les teves conviccions, si no son considerades dins dels límits acceptables de la moderació... Radicals, extremistes, calla calla, quina por!!! En aquest àmbit també triomfa allò de una miqueta, petites dosis per acontentar el personal,  però amb cura per no embafar-lo. Mireu sinó: transparència però dins dels límits imposats pels secrets d’estat, informació però la justa perquè les nostres formatejades ments de moderats crònics la puguin processar...
I en assumptes d’alcova com es deu menjar això de la moderació? Es tracta de posar només la punteta?
Sabeu que us dic, amb tanta moderació, al final el que acabarem és morint d’avorriment!
Que visquin els excessos i posats a morir, que sigui ennuegant-nos en un bon atac de riure !!!

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira  27-10-2015

dimarts, 20 d’octubre de 2015

Posant fil a l’agulla ...





Per un cop a la vida estic d’acord amb el Partit Liberal, quan afirma que aquestes eleccions comunals es presenten més en clau nacional que parroquial. I és que difícilment es pot obviar que la reforma de les transferències i competències tan de temps postergada hauria  de ser un dels punts essencials a tractar en els propers anys. I en aquestes condicions es fa difícil d’obviar durant la campanya electoral a les comunals....
Els Liberals ja hi han dit la seva, defensant un model de país federalista, amb Comuns forts i autònoms. Des de DA si fa no fa, estarien d’acord en delimitar competències, però  va quedar clar la darrera legislatura que difícilment estan disposats a tindre un enfrontament directe amb els califes comunals, sobretot si aquets els donen suport a nivell nacional. Des de l’esquerra i centre-esquerra, s’entén que a cadascú el que li pertoqui com a competències, fora solapaments en aquestes, i que cal acabar amb la mena de senat que ha esdevingut la reunió de Consols... Això mentre no estiguin en cap comú! I no , no em digueu dolenta, que així han estat les coses fins ara...
Doncs el temps apressa... en poc més de quinze dies ja estarem en condicions de començar a fer porres, parròquia per parròquia...  Quin delit , quina fal·lera, m’encanten els sopars de travesses!!!
De moment però, he de confessar que nedo en la més absoluta foscor... I és que en domina la sensació  que encara esta tot per tancar, tot per decidir...
A més cal afegir la mandra infinita que em provoquen els temes estrella que any rere any es repeteixen a les parròquies.
A Canillo, la única sorpresa que podria sorgir, és l’aparició de una llista d’oposició. Admetreu que l’activitat comunal és de lo més discreta, però cap problema que en els projectes  i les novetats, ja se’n encarreguen els ministres de la parròquia de fer-los d’ambaixadors i de tallar les cintes que convinguin...
A Encamp ja els veig venir de lluny... Que si la reactivació de la Parròquia, que si Prada de Moles, la utilització de Radio Andorra i el Rosaleda, que si les relacions amb SAETDE... Ah i el Pas de la Casa! Ja us ho he dit oi, que a la gent del Pas de la Casa els hi encanta estar d’eleccions. No es veuen mai tants polítics al kilòmetre quadrat com quan s’acosten eleccions! Em direu que a la resta d’Andorra també... Potser si... Però us asseguro que n’hi ha algun que te les Moon Boot impecables d’elecció en elecció!
I continuant per ordre protocol·lari:
Ordino. A veure qui es el guapo que proposa la recepta miracle per redreçar Arcalis... I el bla, bla, bla sobre les relacions amb Vallnord...
I és que més avall , a La Massana, ja hi tornem a ser amb Vallnord, clar que tenir una estació que serveixi de menjadora per tots els amiguets te un preu!
Però cap problema, que llogarem algun eminent alumne d’alguna escola de negocis, d’aquelles que fan nevar quan toca, i només a les pistes , sense embrutar els carrers, ni provocar retencions a les carreteres, i si més no podrem justificar la part del dèficit que correspon als salaris descomunals d’aquests... Ep però tindrem neu per la Puríssima!
A Andorra la Vella  no pot fallar la capitalitat, i no us oblideu de l’heliport, ehhh! Caldra posar una miqueta de carinyo amb els pobres de Santa Coloma que ja comencen a semblar del Pas, i mirar d’arreglar-lis-hi una mica el xiringuito, que si no sempre estan protestant!
I Sant Julià! Aquí tenim els que directament volen desballestar el tinglado, versus, els que s’aferren a la cadireta del Tobocronc amb les grenyes al vent, i acaben tan marejats, que no saben on han posat els rebuts de les targetes, amb el perill que el sumo pontifici no els hi perdoni l’oblit, i triï uns altres favorits...
Epp I Escaldes? Sembla que Carlemany esta funcionant... Ens queda la sacrosanta part alta per ressuscitar, però amb l’ajuda de la baronessa tot millorarà! Pot el problema de la gestió dels aiguats passar factura a un comú que te el beneplàcit del omnipresent Toni Marti? I més amb uns outsiders a l’altra banda enfrontats, i gairebé desesperats!!
En serio que encara us apassionen aquests temes??? I els deixareu que us donguin la tabarra mentint com bellacos amb aquests temes tan suats?
Perquè admetreu que si encara estem parlant del mateix des de fa tant temps, significa que aquests mateixos no han aconseguit trobar solucions miraculoses, i tampoc veig que hi hagi tanta renovació pel que fa a candidatables...
Quan us diuen que el comú és la institució més propera al ciutadà , us han explicat el funcionament d’aquest? Us han dit que la llei electoral dona una majoria brutal a la força guanyadora? Us han dit que en alguns comuns les juntes de govern, és a dir tres persones, poden tallar el bacallà i passar-se per el forro tot el treball de les comissions?
Algú us ha dit clarament a que es refereix quan parla de competències, i com s’han de repartir, i sota quins criteris ? Us han explicat quina serà la seva postura, quan el Govern els cridi a consultes?
Doncs això... Que potser que comencem a posar fil a l’agulla no?

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 20-10-2015

dimarts, 13 d’octubre de 2015

Legitima defensa/violencia?






Primer es queden sense treball. Molts d’ells amb la quasi certesa de no poder tornar a trobar feina. Homes i dones amb 30 ans d’antiguitat en una empresa, amb ja més de 50 anys a les esquenes, amb famílies a càrrec , que ja se sap, tampoc hi ha feina pels més joves...
Després de la feina, poc a poc vas perdent –ho gairebé tot... L’assegurança d’atur te caducitat. Llavors és quan et van tallant l’aigua, la llum, el telèfon i el gas, i com no també el sostre que et protegeix. Una casa que fa dies ja no te ni equips de musica, ni  objectes de valor, ni televisor, ni bicicletes de nens, tot escolat a preu de saldo a Cash Converters.
 Depenent del país on visquis, passes a dependre o be de la caritat publica, o be de la caritat privada...
Us imagineu el que et deu passar pel cap quan has d’anar a buscar la llet per l’esmorzar dels nens, a la nevera dels avis, o anar a fer cua a la Creu Roja?   Que faríeu si estigués en perill l’alimentació dels vostres fills? Que faríeu si la roba que porten al damunt depengués de la caritat cristiana?
Que fàcil resulta, arribar a casa després de la feina, i escandalitzar-se en veure les imatges dels dirigents de Air France, amb les camises estripades, escapant-se de la ira dels treballadors. Uns treballadors, segons s’ha vist en alguns vídeos penjats a les xarxes, exasperats davant del menyspreu d’aquests mateixos dirigents.
En un reflex de indignació selectiva , la horda de benpensants ha sortit a  condemnar de manera  unànime l’actitud violenta  dels treballadors. Uns treballadors  que denuncien un diàleg social estèril i de direcció única, unes negociacions que des de fa anys no impedeixen la degradació continuada de les condicions de treball, l’augment dels acomiadaments i de les xifres de l’atur, la precarització del treball, les deslocalitzacions de les empreses...
La violència sense límit de la mort social a la que son condemnades les víctimes dels plans d’acomiadament massius, no fan rajar ni una sola llàgrima, ni donen peu a  un simple reportatge. Suïcidis, depressions, divorcis, res de tot això no impedirà les persones assenyades de sentir-se el dret de jutjar i condemnar aquells que perden els estreps empesos per la impotència acumulada....
El 19 de juny de 1906, davant de l’Assemblea Nacional Francesa, Jean Jaurès deia:
 “La patronal no necessita per exercir una acció violenta, ni gestos desordenats ni paraules tumultuoses! Uns quants homes es reuneixen, a porta tancada, en seguretat, en l’intimidat de un consell d’administració, i entre pocs , sense violència, sense gestos desordenats, sense alçar la veu, com diplomàtics xerrant al voltant de una catifa verda, decideixen que un salari raonable serà negat als obrers; decideixen que els obrers que continuen amb la lluita seran exclosos, serà forçats a marxar, seran designats per marques imperceptibles,  però recognoscibles, a favor de la universal vindicta patronal, sense soroll... Així, mentre que l’acte de violència de l’obrer sempre és aparent, esta ben definit, la responsabilitat profunda i mortífera dels grans patrons, dels grans capitalistes s’esquiva, s’esvaneix en una mena d’obscuritat.”
I és que els indignats, cauen molt be i tenen tota la simpatia del públic, quan reben garrotades de la policia amb les mans alçades i asseguts pacíficament en una plaça. Quan t’oposes a la seva violència econòmica quotidiana i bestial, amb el silenci, i la resistència passiva llavors tens tota la comprensió i suport...  Però quan alces una mica la veu, es veus que insultes, quan assenyales amb el dit són amenaces, i si et debats agredeixes...
Jo el que em pregunto és si hauríem sabut mai que hi han 3000 acomiadaments darrere les camises estripades de uns senyors que d’altra part ni es van despentinar...
I és que la ràbia i el desesper semblen ser les úniques emocions honestes que encara son capaces de fer moure  la gent.

Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 13-10-2015

dimarts, 6 d’octubre de 2015

Qui et vol be, et farà plorar...



La setmana passada, un cop més, un home va irrompre en un Campus Universitari a l'Oregó, provocant una nova massacre. Malgrat un nou to en el discurs del President Obama, que va comparèixer visiblement enfadat, no et pots estar de pensar que un cop més no passarà absolutament res per aturar aquestes matances que regularment tenen lloc als Estats Units.
I és que cada cop semblen més freqüents els tirotejos en centres d’ensenyament en particular , fins el punt que sembla  haver-se tornat una fatalitat.
Dimecres passat ja n’hi havia hagut un en una escola de Dakota del Sud, una altre a principis de setembre en una Universitat de Sacramento. En aquest funest recompte, cal recordar especialment els 20 nens , i 6 adults massacrats a Sandy Hook el 2012 i també els 32 morts de la universitat de Virgina Tech, la més sagnant de la historia de país, al 2007.
Més enllà de la típica i emotiva foto de gent amb espelmes,  portant ofrenes als morts a les portes d’aquests centres educatius, sembla que la emoció que submergeix Amèrica a cadascun d’aquest esdeveniments, no fa evolucionar la relació tan especial que tenen els americans amb les armes.
La crida del President Obama a cada elector de demanar comptes als seus representants per fer moure’s les posicions dels polítics en relació a un enduriment de la legislació sobre les armes sembla ser com predicar en el desert.
I és que cada cop que hi ha un drama d’aquest tipus, la venda d’armes coneix un creixement. Que ja ho diu la segona Esmena de la Constitució dels Estats Units, que qualsevol ciutadà te dret de defensar-se, doncs a posseir una arma per a poder-ho fer. 
A més del poder  dels Lobbys de les armes, cal afegir alguns organismes que vistos d’aquí poden semblar folklòrics com l’Associació Nacional del Rifle, que defensen a l’extrem aquest argument de l’autodefensa, i proposen a cada matança solucions com la de posar vigilants armats a cada escola i universitat del país. 
En cap cas es plateja posar fi a la lliure circulació d’armes, com si el Congrés americà estigués atemorit pels Lobbys... El control en la venda d’armes és gairebé inexistent. 8 dels 14 darrers d’aquests assassins en massa, tenien antecedents penals o problemes de salut mental, i van poder comprar armes...
La crida del President Obama a posar límits a la utilització de les armes sembla vana en un país on pots denunciar a McDonalds si t’han servit el cafè massa calent, però on la industria armamentista esta blindada per llei.
I és que a part de la ja famosa esmena de la Constitució, existeixen tota una bateria de lleis destinades a protegir aquesta industria contra qualsevol atac provinent d’algun hippy atardat.
Tenim per exemple una llei anomenada The Protection of Lawful Commerce in Arms Pact, que es va votar al 2005, front a la creixent moda als Estats Units de demandes judicials en danys i responsabilitat. 
Si una persona és atropellada per un conductor ebri, pot interposar una demanda contra l’establiment que li va vendre l’alcohol, si un familiar mor de càncer de pulmó, pots perseguir l’industria del tabac, si et perden la roba a la tintoreria pots demanar responsabilitats... Però aquesta llei protegeix el comerç d’armes contra qualsevol demanda judicial.
Dit d’una altra manera, que poden morir els nens que vulguis en una escola, i tothom , menys l’entorn de les víctimes, pot dormir tranquil·lament a la nit...
I és que quan una industria sap que pot ser atacada per un producte perillós o defectuós, i que les demandes poden significar pèrdues importants, ja es preocupa de reformar-se... Però quan esta protegida per la llei passi el que passi...
Quin és el problema de tot plegat?
Que els Americans estan apegats a la idea d’autodefensa que els hi garanteix la Constitució?
Així  doncs es justifica passi el que passi, la lliure circulació d’armes, i l’únic que els queda són les llàgrimes per plorar cada cop que sorgeix el drama...
Que el Congrés Americà legisla més en favor dels lobbys que dels ciutadans?
No siguem xovinistes, que aquí també passa el mateix... En general...
Lo pitjor de tot és que ens arriben a convèncer, que això no és així, que en realitat ho fan pel be general.

I és que ja ho diuen: qui et vol be et farà plorar....

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 6-10-2015

dimarts, 29 de setembre de 2015

Estan cagats!!!



Suposo que avui toca comentar el resultat de les eleccions catalanes....
Alguns potser continueu pensant que ja en tenim prou amb els nostres problemes, i que cadascú faci neteja a casa seva, però no em puc estar de pensar que el que esta passant al país veí es alguna cosa més que un problema intern espanyol.
Prova n’és el ressò que ha tingut arreu, més enllà del simple esment en els telenotícies del dilluns. Ahir mateix mirava a la televisió francesa un programa, amb una sèrie d’experts en qüestions internacionals parlant del tema. Ull a l’intitulat del programa: “L´índependance de la Catalogne, y a-t’il un risque de contagion?”.
Fa gracia que parlin del procés català com d’una malaltia que es pugui encomanar...
Us estalvio les bajanades que deien els dits "experts" sobre el tema... Només a tall d’exemple, el que deia que el Rei d’Espanya és el garant de la democràcia (és clar, ha estat elegit democràticament...), o que una Catalunya independent no podria utilitzar l’Euro com a moneda, en ser expulsat directament d’Europa ( o sigui que ens han enganyat i els nostres euros andorrans són de fireta...).Tot plegat, barrejat amb el ja tradicional amalgama entre independentisme i xenofòbia o inclús racisme, i les al·lusions com no a la historia i al nacionalsocialisme.
En fi, per posar-se dels nervis en un primer moment.... però per pensar-s’ho seriosament!
Que és això que els hi fa tanta por?
L’augment dels nacionalismes arreu d’Europa? El fet que el paraigua d’Europa pugues afavorir una Europa de les regions en detriment dels Estats centralitzats? La incoherència dels discursos entorn de l’afectació a la unitat d’Europa, en un poti-poti que barreja, les intencions dels Anglesos de sortir d’Europa, la voluntat dels Escocesos de quedar-s’hi, la impossibilitat d’expulsar Grècia, em fa pensar que fet i fotut el problema de fons és molt més important que  el que ens voldrien fer veure...
Després de prendre’m un til·la perfumada, i d’intentar posar una mica d’ordre a l’allau d’incoherencies, crec que al final s’ha fet la llum. Ara començo a entendre una mica el perquè de tot plegat...
Estan cagats!!!!
Tota aquesta colla de tecnòcrates, de experts de pa sucat amb oli, capaços d’afirmar mentides amb la prepotència que es hi atorga la impunitat de la que han gaudit durant any,s pel fet de formar part de una elit alimentada per xarxes d’amiguets que es reparteixen el poder i els calés, estan escagarrinats!
I és que, minimitzar el procés català en un simple problema identitari, ni tant sols en un problema de repartiment econòmic i el tant sobat espoli fiscal, seria patir una ceguera política important.
Un dels punts essencials del desig de ruptura que ha expressat el poble català, ve donat per una urgència democràtica. Una urgència per reprendre les regnes de la democràcia, per trencar amb un model de consens imposat per la transició espanyola, però no només...
Els ciutadans de Catalunya, i no només ells, ja no es conformen amb els models actuals de les institucions, ja no unicament nacionals, sinó també les supranacionals, i això és el que es pot intuir de les darreres conteses electorals a Grècia, on la gent es rebel.la contra les amenaces i els discursos de la por destinats a orientar el vot cap a les forces polítiques tradicionals. Les forces polítiques tradicionals...,,  aquelles que tenen copats els llocs als consells d’administració de les empreses cotitzant en borsa, aquelles que han actuat en connivència amb els poders econòmics dominants.
Que la ciutadania s’està radicalitzant?
Jo diria que si. Però entenc que aquesta paraula que ens venen com a lletjota per part d’aquests que manen, com alguna cosa d’extremista, de violent, cal agafar-la per la part positiva.
I és que el radicalisme és segons l’enciclopèdia catalana el corrent de pensament polític que propugna , d’una manera democràtica , reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l’estat. El radical és aquell que vol canviar les institucions establertes, des de l’arrel.
Quan les institucions deixen d’estar al servei del ciutadà, per a esdevenir instruments de submissió, és doncs legítim que la ciutadania les vulgui canviar de manera radical.
Ho veieu!!!
Els tenim envoltats, i les seves amenaces no son més que les espernegades, de una classe moribunda, dels que desesperadament s’aferren al ordre establert unicament en el benefici d'ells mateixos ....
Estan cagats!!!


Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 29-09-2015 

dimarts, 22 de setembre de 2015

Catalonia is not Patagonia




Confesso que m’ha costat entrar en les eleccions catalanes del 27 de Setembre.
Potser que hagi estat víctima d’aquest virus que patim alguns andorrans que converteix en tabú tot allò que toca a Catalunya, en el nom de la sacrosanta neutralitat...
Potser que sigui la urgència i la magnitud de la tragèdia dels milers de persones desplaçades que trasllada el procés català a la categoria d’important que no d’urgent...
Potser sigui simplement el no acabar de mullar-se en adonar-te que es cou alguna cosa gran, i de la que se t’escapen molts aspectes...
El tràfec de noms d’un costat i de l’altre... La societat civil, la unitat popular, tota una sèrie de conceptes que s’han anat introduint i que et fan intuir que alguna cosa ha canviat, que allò d’una altra manera de fer política potser sí que es pot fer realitat.
D’una part la sensació que tot va començar a base de política futbolera: la precampanya, els fitxatges, els cracks o líders, el endinyar gols com a objectiu final d'un espectacle on el públic continua fent exactament d'això, de públic.
Després t´ho mires amb una mica més de carinyo, i et dius que ben pensat el lloc de tots aquests activistes de diferents causes, sanitat, habitatge, el que sigui, és precisament en un parlament. Gent que viuen el dia a dia del carrer i que entre tots, sigui quin sigui el resultat pel que fa l’ independentisme configuraran una assemblea altament competitiva. I sobretot més semblant a la realitat , treballadors, activistes, artistes.... M’agrada!
Cares noves. Alguns per militantisme, ja que entra dins del seu credo el no aferrar-se a les  cadires. D’altres potser per dissimular dins les seves files la permanència dels vells elefants de la política.
Calien  aquestes eleccions  per afluixar l'asfixia absoluta que pateix el país en tots els sentits. Calien aquestes eleccions per acabar amb l’ambigüitat  de cara a l’independentisme d’algunes formacions.
Perquè encara que molts hagin volgut defugir del debat, està clar que el que està en joc en aquestes eleccions és precisament això, la independència o no de Catalunya.
 S’ha passat d’un poble emprenyat pels atacs a la seva cultura, a la seva llengua, al seu model educatiu, d’un poble molest per la sospita d’una desigualtat , una discriminació fiscal, a un poble que vol decidir el seu futur, i es vol dotar de les eines per a construir-lo.
I en campanya hem anat veient com perdien pistonada aquells que intentaven centrar el debat en altres qüestions, i aquest s’ha anat focalitzant entre els pro i contra de la independència. Uns i altres han anat desvelant el seu joc, Europa, economia,  temes socials, política exterior, sempre en clau de Catalunya. 
El joc brut, les amenaces de tota mena estan sent el pa nostre de cada dia... Lo més hilarant de tot: aquells mangantes que van enganyar a gent gran amb preferents i altres regals enverinats, apel·len contra la Independència en el nom  de la defensa dels seus dipositaris...
Que si els expulsaran d’Europa... La Europa –fortalesa, insolidària i intolerant? Bon vent!
Que si hi haurà un corralito... Que si s’exiliaran les empreses...
Amenaces i més amenaces, que no  fan més que refermar la voluntat d’alguns.
Potser alguns pensen que un cop més el catalanet botifler s’arronsarà, davant les traves que van posant una darrera l’altra. Però sembla que el factor confort, aquell que ens diu que “més val boig conegut que savi per conèixer, o “virgencita, virgencita que me quede como estoy”, aquest cop no sembla ser  suficient.
Es pot estar d’acord o no amb l’independentisme, però que hagi estat la crisi econòmica , les retallades, el nacionalisme espanyol exacerbat, el qüestionament del model autonòmic, l’espoli fiscal, el que ha provocat la situació actual i la crida multitudinària a la Independència, m’és absolutament igual.
El cas és que diumenge, i sobretot en els mesos que han de venir, els Catalans podran triar si volen continuar formant part del públic de manera passiva, o volen ser actors en un nou estat.

Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 22-09-2015

dimarts, 15 de setembre de 2015

Refugiats







Avui comença per mi la sisena temporada de col·laboració al “Ningú és Perfecte”.  Això significa si fa no fa unes quaranta cinc opinions per temporada, gairebé 250 des que vaig començar a esplaiar-me en aquest espai. Tot un èxit per a algú que suposadament es més de ciències que de lletres!
Encara que val a dir que allò de la diferenciació entre científics i literaris dona per a unes quantes opinions... D’aquelles discussions o cabòries pseudofilosòfiques, que provoca aquesta necessitat absurda d’haver de classificar de manera malaltissa les coses i pitjor les persones... Però no patiu que avui no toca...
Be doncs comencem un nou curs escolar, un nou curs polític... Com l’estudiant que ha fracassat estrepitosament el curs anterior, una nova oportunitat de començar amb bons propòsits, i la possibilitat de no tornar a cometre els mateixos errors...
El problema és que la  inacció estiuenca, o potser la incapacitat d’acció perpetua pel que fa a allò que no te res a veure amb el nostre melic, fa que l’inici de curs se’ns presenta encara més complicat del que ho vam deixar...
Curiosament vaig acabar la darrera temporada amb unes recomanacions estiuenques...
 “Aneu a passejar vora l’aigua, sols , de bon mati, observant el reflex del sol i pensant en tot allò que us agrada més a la vida, sentiu-vos feliços. “
Digueu-me animal, però aquest estiu, més enllà del reflex del sol a l’aigua, més d’un haurà mirat l’horitzó amb angunia, amb la por de veure aparèixer alguna pàtera ...  Mullar els peus al Mediterrani, aquestes mateixes aigües que han robat tantes vides...
Durant anys de bombardejos contra la població civil Síria, mentre milions d’homes dones i nens fugien en una diàspora silenciosa cercant seguretat, el tema dels refugiats siris ha estat absent de l’agenda política europea. El mateix per aquells que fugen del caos de les guerres internes als països africans, i de la corrupció i avidesa dels seus mandataris... La política europea te les seves prioritats, donar asil, refugi i acollida no és una d’elles.
Sembla que la fotografia d’aquell nen que semblava dormir a la platja, a punt d’esser despertat per la seva mare amb un peto per portar-lo a l’escola o anar a jugar al parc ha estat com una bufetada per aquesta ciutadania temorosa, i ha posat en alerta a aquest polítics que faran alguna cosa, el mínim sindical, perquè tot segueixi igual, però de manera que davant la anomenada opinió publica sembli el contrari.
Deia Erich Maria Remarque que sempre son les persones equivocades les que culpabilitzen. Aquells que engendren el sofriment en el mon se’n foten. Aquells que lluiten per les bones causes, sempre estan turmentats pels remordiments.
I per prova: avui mateix s’ha ajornat la reunió per arribar a un acord pel tema dels refugiats fins a principis d’octubre, quan principi d’estiu es feien reunions maratonianes cada dia, fins arribar al resultat de sotmetre el govern grec contra la voluntat del seu poble, als diktats dels poders econòmics. Esta clar que l’ordre de prioritats d’aquesta Europa no és el problema humanitari sinó l’econòmic!
Avui no pretenia parlar només del drama que te com escenari la nostra Mediterrània...
L’actualitat ens porta altres coses, com les Comunals que s’acosten, el desenllaç de la crisi de BPA, o inclús les transcendentals eleccions autonòmiques catalanes. Però ni tan sols  l’apassionant repte de la futura independència catalana aconsegueix que concentri la meva atenció en altres noticies que no siguin aquesta hecatombe....
Nacions vergonyoses amb partits obertament xenòfobs als parlaments amb la intolerància que augmenta cada dia.  La sensació que els feixismes van avançant els seus peons als taulers, a mercè de la por a l’estranger de la ciutadania. Sense sostres i pidolaires per tot arreu, víctimes de les polítiques d’austeritat i del desmantellament de l’estat del benestar....  I el pitjor: el sentiment que pots fer tots els discursos incendiaris que vulguis, pots denunciar, protestar, però quan baixes i toques de peus a terra, totes aquestes paraules pesen ben poc en la balança de l’estabilitat econòmica.
Però no s’hi val un cop més la política de l’estruç, diuen que en uns anys, als refugiats  dels conflictes armats i la misèria , s’hi sumaran al menys 3 milions de desplaçats, refugiats climàtics, fugint de les conseqüències de la desertificació, la desforestació, la salinització de les aigües, l’erosió i la toxicitat de les terres, de l’aire o de l‘aigua.
Això no és només una emergència puntual.

Encara creus que et pots quedar plegat de braços i mirar-t’ho com una mala pel·lícula de terror?


Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 15-09-2015

dimarts, 21 de juliol de 2015

Deures d'estiu




Els qui teniu el mal vici de mirar obsessivament les xarxes socials cada dia, haureu llegit probablement un escrit que s’ha tornat gairebé viral aquest darrer mes. L’autor es diu Cesare Catà, i és professor de Ciències Humanes a Itàlia, i del que es tracta és dels deures que ha posat als seus alumnes per les vacances d’estiu. Confesso que va camí de tornar-se el meu heroi, enmig de tantes mostres dels instints més baixos que pot tenir l’esser humà...
Aquí van doncs les recomanacions estiuenques:
“1-Aneu a passejar vora l’aigua, sols , de bon mati, observant el reflex del sol i pensant en tot allò que us agrada més a la vida, sentiu-vos feliços. “
I ara em sortireu els cínics de sempre, dient-em que falta que pugueu marxar de vacances, i que us deixin ser feliços... No patiu, sempre hi ha un pla B: que sempre ens podem allargar fins Engolasters, o prendre una bona dutxa que l’aigua s’endú moles cabòries a vegades...
“2-Intenteu treure profit de tot allò que heu après aquest any: com més coses en pugueu dir,  més us farà pensar, i com més penseu, més lliures sereu.”
Aquest professor s’està guanyant que el despatxin: on s’ha vist tanta subversió!!!
“3-Llegiu com més , millor. Però no perquè us sentiu obligats. Llegiu perquè l’estiu us inspira aventures i somnis, i llegir us fa sentir com orenetes volant. Llegiu perquè es la millor forma de revolta que tingueu.”
A condició que no us limiteu a la premsa del cor, ni tan sols a la plana econòmica!
“4-Fugiu de les situacions i dels individus que us fan sentir negatius o buits. Busqueu les situacions estimulants i la companyia d’amics capaços de enriquir-vos, d´entendre-us, i d’apreciar-vos per allò que sou.”
Aquí jo afegiria que no fa falta que pensin com valtros, sinó que us permetin expressar-vos, tot respectant les vostres diferencies....
“5-Si us sentiu tristos i temorosos , no us preocupeu: l’estiu com totes les coses meravelloses ens capgira l’anima. Proveu d’escriure un diari per explicar el vostre estat d’ànim.”
Potser si que aquest estiu val la pena anar cultivant els blocs en compte de tancar-los per vacances. Els dubtes, els reptes polítics que s’obren aquí i arreu be s’ho mereixen...
“6.-Balleu. Sense vergonya. En una pista de ball o a la vostra cambra. L’estiu és un ball i seria una pena desaprofitar-lo.”
Decidir si us agrada més ballar aquests balls de grup, on t’entestes a fer el ridícul intentant seguir el qui marca el pas, o ballar lliurement deixant-te portar per la musica sense vergonya, sense imposicions...
“7.-Al menys un cop, aneu a veure com es lleva el sol. Respirar en silenci, tancar els ulls, agraïts.”
Vaaa, no sigueu mandrosos, que això no costa tant!
“8.Practiqueu molt d’esport”
I jo em pregunto: serveix ballar i prou???
“9-Si trobeu algú que us agrada, digueu.li amb tota la sinceritat i gracia de les que sigueu capaços. No importa que no ho entengui. Si no t’entén és que no esta fet per tu; si t’entén l’estiu 2015  serà el punt de sortida del vostre camí junts. Si s’acaba torneu a l’etapa 8”
Fuuuu!!! Aquesta no em fa gens de fila! Resulta que si et donen carabasses a més t’has de castigar fent esport? Millor tornar a l’etapa 6 que és la d’anar a ballar. Suar per suar....
“10-rellegiu les notes de classe: per cada autor i cada concepte poseu vos les bones preguntes i compareu les múltiples respostes.”
Pels qui no som estudiants, aquest consell ens hauria de servir per mirar amb un cert esperit crític l’actualitat política...
“11. Sigueu feliços com el sol, indomtables com el mar.”
Que bonic!
“12.No sigueu malparlats i comporteu-vos sempre com bons minyons amb educació.”
Si se us escapa algun renec, tampoc us feu el Hara kiri, recordeu que sou indomtables com el mar!
“13. mireu pel·lícules amb diàlegs punyents, si pot ser en angles, per millorar les vostres competències lingüístiques i la vostra facultat de somniar. No deixeu que la pel·lícula acabi amb els crèdits, reviviu-la.”
No sigueu masoquistes, també es permeten pel·lícules d’encefalograma pla, tampoc cal mortificar-se tot l’estiu!
“14-Gaudiu de la llum i de les nits càlides, somnieu en el que podria o hauria de ser la vostra vida. Durant l’estiu, reuniu les forces necessàries per no baixar els braços, i feu el necessari per a perseguir aquest somni.”
I perquè no començar a posar els fonaments per construir el somni?
Darrera recomanació pels deures de vacances:
“15. Sigueu valents.”
Doncs aquí esta el quid de la qüestió. Ser valents per qüestionar tot allò  que ens donen amanit, sense opcions. Ser valents per afrontar les pròpies contradiccions. Ser valents per plantejar-se sortir de la zona de confort, a canvi de descobrir potser alguna cosa millor...

Apa! Bon estiu!

Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 21-07-2015

dimarts, 14 de juliol de 2015

Ciutadans-polítics




En general és entrar en el mes de Juliol, i immergir-se en una dolça letargia... Aquest any sembla que es presenta com l’excepció que confirma la regla...
Ni la canícula que afecta al sud d’Europa ha pogut amb el intens moment polític que s’està vivint, marcat pels Diktats de la Troika a Grecia, i els moviments previs a les eleccions al país veí del Sud.
Com cada estiu, una bona pila de llibres per llegir, i la perspectiva de tragar-se qualsevol pel·lícula d’encefalograma pla, però que aquest any  tinc abandonats en favor de les xarxes i els informatius, mirant d’entendre i de fer-me una opinió sobre el que esta passant.
D’un costat una sensació de renuncia, ni un a espurna de rebel·lió, ni una ombra de revolta contra el poder establert. Simplement el creixent sentiment fatalista, i com un rum-rum a l’estomac, de una sorda ira contra tot el que pot representar l’autoritat o el poder.
La impotència d’un poble adormit contant meticulosament els mesos que els queda d’hipoteca per fugir de una realitat que tossuda ressorgeix a cada informatiu. Una dimissió, una fugida, una necessitat de no afrontar l’endemà que reclama decisions definitives, i que només prendrem quan ens trobem en situació de vida o mort.
Mentre ens omplim del espectacle de festivals, casaments, i extrasístoles de futbolistes i artistes, espectadors descerebrats i extàtics, en alguns entorns, el diner i el xampany brollen abundantment, i tots els vicis de la finança mundial reprenen forces, més poderosos encara que abans de la crisi de les subprimes.
T’adones amb consternació que els polítics no pesen absolutament res enfront dels mercats. Que a Europa regna una única regla immutable, un dogma econòmic dictatorial, infranquejable sota l’amenaça de baixada als inferns.
I és que sembla que finalment el Govern grec es veurà avesat a sotmetre’s als “diktats” de la Troika, sota l’amenaça de veure’s ejectat d’Europa, i amb el  probable agreujament de la crisi social interna provocada pels guardians del temple neoliberal.
De fet no semblaven tenir massa elecció: les protestes dels que li han donat suport fins ara, contra la bancarrota provocada pels mercats.
La situació és tan dramàtica en aquesta funesta Europa sense rumb clar, on tot es compra i tot es ven , que fins i tot els elegits democràticament per un poble no estan segurs de poder conservar el seu lloc en front del poder del deu Diner i de una propaganda sense nom.
Cada dona i home polític electe és d’ara en endavant condemnat a renegar d’allò que defensava sota pena de desqualificar el seu país.
Un Deal forçat conclòs d’entrada: o us aplaneu i practiqueu la NOSTRA política d’austeritat, o resistiu i suporteu el destí dels grecs fins a la capitulació, perquè els pobles a qui representeu, per les seves costums de confort i les seves necessitats no suportaran mai els sacrificis i seran en conseqüència incapaços de resistir a una crisi financera violenta.
La veritat és que no és fàcil declarar-se polític  aquests dies, debatent-se entre les imposicions de unes institucions que se’ls hi ha escapat de les mans, i els ciutadans que son els que els han posat on son.
Mireu si no els catalans, que gosen plantejar-se llistes sense polítics en actiu...
Encara es una cosa que no cabo de visualitzar ben be... Desapareixerien així les barreres que separen polítics i ciutadans? Vol dir que seriem tots polítics-ciutadans? Ciutadans-polítics versus mercats?
M’agrada la idea... Encara que també em genera molts dubtes, en quant a la reconciliació de les diferencies ideològiques de cadascú..
El que esta clar es que cada cop més , enmig de tanta resignació, o por de sortir de la zona de confort si voleu, va aflorant una certa gosadia per part dels ciutadans a agafar les regnes del propi destí.
Potser no esta tot perdut...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 14-07-2015

dimarts, 7 de juliol de 2015

Llindar d’insuportabilitat




Em pensava que aquest any la cosa no m’afectaria, donat que no em toca personalment. Però , això seria si no em pugues aquest cantó que tinc tant especialment exacerbat de bleda solellada... Doncs si, un any més se m’ha escapat la llagrimeta al veure els nervis, les cares de pànic i després de felicitat dels primers alumnes que conformes a la tradició, estaven a les portes dels seus col·legis esperant les llistes dels admesos al Bac.
No se si és una mena de nostàlgia, tornar més de 30 endarrere i veure’t en aquesta mateixa situació, amb tot per fer, amb les promeses de un nou cicle de la teva vida, tantes expectatives, tantes il·lusions...
Però també podria ser senzillament una certa tendresa que et provoquen aquests adolescents desconeguts, feliços amb la sensació d’haver assolit una gran conquesta, i inconscients del calvari que encara estan pendents d’afrontar...
Perquè siguem clars: tenen l’anhelat diploma que els obre les portes de l’ensenyament superior, una mena de passaport vers l’estatus d’adults, però ben poca cosa tenen encara, vist com estan les coses...
Fa pocs dies encara vaig trobar un anunci en un fòrum d’aquests semblants a una borsa de treball que posa en contacte empreses i candidats a treballar, deia literalment:
"Cherche stagiaire bac+5, anglais courant, créatif, énergique, humble... pour 436,05 euros”
Quins pebrots!
Un becari amb estudis superiors de més de 5 anys, que parli l’anglès de manera fluida, creatiu, enèrgic , i el més important: humil! Jo m’atreviria a dir , més que humil, predisposat a humiliar-se... Perquè a damunt et proposin un salari que no et permet ni pagar-te el lloguer!
Després diuen que els joves no volen treballar...
Una il·lustració particularment edificant de les condicions que es reserva a una de les classes d’edat amb més dificultats per entrar en el mon laboral, els joves.
Així anem...
Els adeptes de la religió que defensa la economia i les finances com a columnes vertebradores de l’univers, em direu que em llegeixi millor les coses, que un becari és un becari, i que la soferta empresa que els accepta a més fa l’esforç de formar-los...
Val.
M’etzibareu tot allò de la competitivitat, per després florir-ho amb la sacrosanta responsabilitat social corporativa de les empreses i bla, bla, bla...
Esta clar que no ens entendrem mai, vivim en mon paral·lels...
Valtros em continuareu veient com una somniadora irresponsable, i us defensareu dient que les persones us preocupen però que els pobres bancs no en tenen cap culpa de la cupiditat i la gelosia de la gent.
Jo continuaré al·lucinant quan us embolcalleu amb la bandera, com ha passat amb el cas BPA, on heu sortit a defensar a capa i espasa la virtut del país , i en canvi no dubteu en generalitzar i culpabilitzar a tot el poble grec, de les bestieses que han pogut fer els seus anteriors dirigents, i us indigneu que gosin revoltar-se i negar-se a sotmetre’s a condicions indignes per pagar una culpa de la qual son innocents...
Tot plegat tinc la sensació que estem davant de una fugida cap endavant de un capitalisme que esta arribant a caducitat, incapaç de replantejar-se els vells dogmes, el del creixement infinit en un mon acabat.
La gent poc a poc va despertant: l’anestesia no dura infinitament, i el llindar d’insuportabilitat del menyspreu es un excel·lent estimulant.
Una societat es jutja de la manera que tracta al seus exclosos.
Al judici final de les elits i dels inclosos, els demandants seran multitud...


Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 07-07-2015