dimarts, 2 de desembre de 2014

SIDA, Home ric, home pobre...







No hi ha malaltia més subjectiva que la SIDA:
Per a molts és quelcom d’horrible que no volen ni anomenar, molts pensen encara avui en dia que es una sentencia de mort, molts altres mai de la vida tindrien una relació amb una persona seropositiva, alguns inclús tenen por de beure en el mateix got, d’altres encara branden allò de que es tracta de un càstig diví, i voldrien la eradicació dels seropositius de la terra,  i per d’altres seria quelcom assimilable a qualsevol malaltia crònica com la diabetis.
Entren en joc infinitat de variables de tota mena, des de la educació i la intel·ligència de l’individu, fins la personalitat o la influencia de la societat.
Aquesta tremenda subjectivitat i relativitat social i moral en un assumpte tan basic i necessari com son les relacions humanes, emocionals i sexuals fa que s’hagi de mirar tot plegat des de diferents angles i perspectives .
Si ens fixem en els negacionistes, aquells per qui la SIDA no existeix, i que rebutgen qualsevol lligam entre el virus del VIH i la malaltia anomenada SIDA, consideren que els tractaments amb antiretrovirals son pur verí i que no tindrien cap mena d’eficàcia contra el SIDA. Si les seves teories fossin certes estaríem parlant de assajos clínics inútils sobre unes poblacions que no tindrien el poder social d’organitzar-se, d’informar-se i de lluitar contra el poder de les farmacèutiques.
En front, tenim nombrosos estudis que desmunten les teories del complot, el que passa és que sovint es basen en estudis partidistes pagats per grans multinacionals, i són assajos clínics sovint fets en el Tercer mon... Amb la conseqüència que s’alimenta encara més les teories conspiracionistes....
Si només que sigui el dia Internacional contra la SIDA, el u de Desembre de cada any,  et dediques a llegir els nombrosos blogs dedicats al tema, t’adones que enmig de totes les teories, el que sobresurt és un cert sentiment  de injustícia front a la malaltia , i a les desigualtats que afavoreixen la seva propagació en els països més pobres.
En alguns països és delicte no revelar el teu estatus de seropositiu, inclús si utilitzes protecció i no tens conductes passibles d’infectar a ningú, en d’altres se’ls hi prohibeix l’entrada, i inclús n’hi ha que deporten els seropositius...
Tot plegat sense parlar de les desigualtats per l’accés a l’atenció sanitària...
En els països més rics, la cosa te encara més tela. Si per als negacionistes no existeix, i a d’altres tan se’ls hi en fum , es veu que fins i tot hi a gent que voldrien contraure el virus, els bugchasers, i és que es veu que troben la cosa totalment cool, fashion...
El Bugchasing, que traduït vindria a dir agafar el bitxo, és la recerca de relacions sexuals amb infectats amb el VIH i amb l’objectiu de contagiar-se. Els Bugchasers cerquen tenir barebacking, és a dir relacions sexuals sense protecció per convertir-se en VIH positius. Els Giftgivers, els que fan el regalet, son VIH positius, i es presten a donar el seu virus a qui desitgi rebre’l. Quanta generositat no? Recerca d’emocions fortes? Diuen que és un acte intensament eròtic, el darrer tabú, el acte sexual més extremat que existeix... Un desig de suïcidi? O la evidencia de una societat insatisfeta, malalta?
També en els països més rics, i més enllà de curiositats individuals, cal assenyalar les importants quantitats de diners que remena l’assumpte, ja no només en relació a la industria farmacèutica, sinó entorn de tota mena d’organitzacions que treballen sobre el tema. El SIDA com a objecte de negoci?
La lluita contra la SIDA és un immens oceà en el qual els seropositius i aquells que els hi donen suport intenten  mantenir el cap fora de l’aigua. Un oceà on neden nombrosos taurons, tots aquells que gestionen i s’aprofiten de l’epidèmia, camuflats darrere el llaç vermell , i afartant-se sobre les esquenes dels malalts.
Escàndols en la gestió d’organitzacions benefiques, artistes en hores baixes mirant de recobrar notorietat, tot plegat un espectacle penós que no fa més que afavorir la pèrdua d’interès i de conscienciació del públic.
Fuuuu!!
Que no hi ha res guanyat! En tot cas esperem que no es compleixi la obscura predicció del gran microbiòleg Louis Pasteur, quan va afirmar:
“Senyors, al final els microbis tindran l’ultima paraula”.

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 2-12-2014