dimarts, 23 de desembre de 2014

Eleccions...




Eleccions és quan ens inviten als tontets , que som multitud, a introduir el cos del delicte de manera decidida dins el forat , diuen... I no sigueu malpensats! Es tracta de votar, no d’assolir qualsevol fantasma d’aquells que guardes en el teu si més profund.... Poquesvergonyes!
 Ja , ja sé que es presenta molt complicada la cosa, dreta, esquerra, al mig, i totes aquestes coses que se’ns plantegen. Però ben pensat no és més difícil que aconseguir aquelles metxes, aquell bany de color, sola davant del mirall...
Dreta, centre, esquerra, i més enllà, no hi ha res més fàcil! Per ordre d’un extrem a l’altre i en ordre invers a la lectura, aquí va...
L’extrema-dreta. La gent d’extrema-dreta volen viure entre ells i gaudir d’un país sense forasters, ni pobres, ni moteros, ni tatuats, hippies, sense-sostre, joves, pastisseries orientals, ventiladors xinesos, ni per descomptat, travestis brasilers. De fet, no volen gairebé a ningú a part de gent guapa, rossa, alta, neta i en uniforme. Quin avorriment no? Hagués jurat que per apreciar els rossos i guapos fora bo poder comparar-los amb els petits i morenos!
 La dreta. El món dels dretans, ve a ser acampi qui pugui, cadascú es preocupa del seu jardí, i el problema és teu si no segueixes. Treballem, seguim les regles, ens encanten els dinars familiars, les festes de Nadal, i el jersei amb coll en V de color pastel i de cachemir lligat a les espatlles. Els aturats, ja se sap, son uns dropos. Que treballin, no és tan complicat no? O que tinguin diners que no tenim perquè subvencionar-los per no fer res!
El centre. Agafes els de la dreta i els de l’esquerra, barreges bé i amb carinyo, et voilà! Ja ho has entès tot!!
L’esquerra. Tothom és bo, inclús els dolents. A l’excepció dels banquers. Cal ajudar als pobres, inclús els dropos, perquè són bons, els homes són bons, les dones són bones. Tothom s’estima, i ens en anem a viure tots junts a la casa de la Nova Orleans.
Els ecologistes. També porten jerseis de cashmere, però els seus són d’origen ecològic, i a més solen anar calçats amb Keds vegetals... Aquests s’encadenen a les centrals nuclears per salvar el planeta. Però no ho aconsegueixen.... O sigui que morirem tots!
L’extrema-esquerra. Tothom guanyarà el sou mínim i viurà en apartaments col·lectius. Cada nit caldrà participar a un comitè participatiu. Penjarem els patrons amb els seu jerseis color pastel, qüestió que escarmentin. No ha funcionat mai però persisteixen!
 Aquí ho tens, per fer-te una idea. Ara et toca triar i anar a votar, en funció de les teves preferències pels rossos guapos, els jersei de cashmere o les cases comunitàries.
Síiii, pots votar per qui vulguis!
Uppps!!! Perdoneu però m’estan xiulant les orelles!!!
Ah d’acord! Em diu la veu en off, que estic parlant d’un altre país , d’una altra època... Que em deixi estar de fantasies simplistes, que estem a Andorra, l’any 21 post-constitucional...
Deu ser l’esperit nadalenc que em faria veure els desitjos com a realitats...
Situem-nos doncs a Andorra, i ja la tenim liada de nou. Imatge desesperada i desesperant davant el mirall, intentant esbrinar qui és qui, en el enredat panorama polític andorrà...
Es mereixeria un Vademecum, que aquí hi ha més principis actius, més marques, més contraindicacions, que en l’industria farmacèutica!
Només em faltava el Josep Maria Cosan declarant-se anarquista de Centre-Dreta!!! Gent sorpresa per l’acostament de Miquel Alis als lliberals... Però si són les mateixes maneres de fer de sempre!!!
No hi ha tertúlia, ni reunió de politicòfils, on no sentis dir que al cap i a la fi són poques les persones que es llegeixen els programes electorals... Jo cada cop més, penso que de fet no se’ls llegeixen ni els mateixos elefants de la política!
Enmig de la selva de traficants d’influències, i de dinosaures que juguen a repartir-se cromos, em consta que hi ha gent en totes les formacions que s’ho creu, i que treballa amb uns objectius diferents, però avancen amb propostes programàtiques i de país, cadascú dins de la seva sensibilitat. I que voleu que us digui, fins i tot em farien pensar que no tot està perdut...
El problema de tot plegat, és que malauradament els intringulis de les estratègies electorals vàries acaben  deixant en un segon pla tota aquesta feina seriosa... Programes progressistes, valents i sovint complementaris, ofegats per enfrontaments personals, manca de visió de futur i d’intel·ligència...
Sabeu que us dic? Que tan de bo Pare Noel els hi porti a tots plegats una mica de seny... Encara que em temo que l’únic que rebran dels Reis és carbó!
Apa fins l’any que ve!

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira  22-12-2014

dimarts, 16 de desembre de 2014

Parlem de política?





Parlem de política?
Pot ser que de la companyia se n’escapin alguns, que canviïn el dial de la ràdio, que aixequin la cella i se’ls hi escapi un renec...
Que no estàs “à la page” Antònia, que ja n’hi ha prou de pretendre arreglar el món. Que no veus que no en tens ni punyetera idea?
O sinó, si de debò insisteixes en parlar de política que sigui graciós, en forma d’acudits. Que no és bo mirar les coses massa seriosament, que és millor arrebossar la crítica més dura amb un somriure i un toc de pandereta...
Francament així a pèl , no se m’acaba de donar massa bé això de les anàlisis polítiques, ho veig més clar si despotriquem entre amics i al voltant d’un bon cafè, o perquè no d’un sopar acompanyat d’un bon caldo. És llavors quan et pots permetre soltar les barrabassades que et passen pel cap, i les argumentacions escatològiques que s’escaiguin... En resum, una feinada...
Deu ser per això que es diu que els millors pactes en política es tanquen al voltant d’un festí i una bona ampolla de vi...
I no, no us equivoqueu. Això no és un al·legat en contra de la política i els polítics... Que ja se sap que en els temps que corren, no hi ha res més fàcil si pretens aconseguir l’ovació del públic, que un ardent discurs contra els polítics,  o una critica cruenta de la política...
Que de polítics n’hi ha de bons i de dolents és un obvietat, com hi ha mestres bons i dolents, cambrers bons i dolents, com la vida mateixa vaja... No tot es fa bé , però això no significa que tot es faci malament...
Noto que vaig perdent audiència... Però prometo que si no m’abandoneu ara mateix us n’explico un de divertit al final!
Tornant a la qüestió que ens ocupa:
La Política.
Segons la wikipèdia, (em direu que la wikipèdia no és la Bíblia, que les seves fonts no sempre són fiables, i bla, bla, bla... Però en aquest cas ,no està de més fixar-se en el que avui en dia correspondria a la saviesa popular, en ser un portal on tothom pot participar...); Segons la wikipèdia doncs,  la política prové del grec “πολιτικός”  i és allò relatiu a l’ordenament de la ciutat i els assumptes del ciutadà. És una rama de la moral que s’ocupa d’una activitat segons la qual, en una societat lliure d’homes i dones, resol els problemes que es plantegen  en la convivència col·lectiva. És doncs una eina en favor del bé comú, que promouria la participació ciutadana en posseir una capacitat de distribuir i executar el poder segons les necessitats del bé comú.
O veieu com no es tan dolent això de la política!!!
Que és el que fa doncs que una cosa que hauríem d’assumir com necessària tingui el descrèdit que té?
Potser és que en el capitalisme a ultrança que ens hem deixat imposar, no hi ha cabuda per a la política tal com està definida. En realitat, no és la política la que gestiona els assumptes públics, sinó que li hem passat el poder a l’economia, i per conseqüent a la finança. La política, aquella cosa tan avorrida i feixuga que cal apartar i deixar de costat quan la importància del moment, la crisi omnipresent ho exigeixen. La inoperància, la impotència de la política és allò que ens han estat venent...
El cas és que la cosa no ha millorat deixant-ho tot en mans de l’economia!
Potser és hora doncs de mirar de confiar una mica més en la política. Això si, en la política dels valors i dels principis. No en aquesta política espectacle, ni tan sols en els fets i gestos dels polítics als que estem acostumats darrerament, sinó en el fons, en l’essència...
La política neix de la necessitat d’aconseguir una convivència pacifica entre tots aquells que conformen una societat amb interessos diferents, inclús enfrontats, amb punts de vista i conviccions diverses. La política és la que ens ha de donar la capacitat de trobar solucions, equilibris entre posicions legítimament diferents. La política no hauria de ser doncs una guerra amb guanyadors i perdedors, sinó una conversació, un diàleg que ens permetés trobar els espais de trobada on conviure tots plegats.
He aconseguit que almenys alguns de vosaltres m’escolteu fins al final?
Us he convençut?
Si no, sempre em quedarà el mètode dràstic: us puc presentar als meus amics, segur que ells ho aconseguiran!
De debò que tinc molta sort, i per això miro de cultivar el meu jardinet d’amistats afectats pel virus de la política.
Us prometo les vetllades més divertides i apassionants que us podeu imaginar, barreja de generes assegurada, ciència ficció, comèdia, terror, aventures, romanticisme, suspens, erotisme, i fins i tot un punt de gore i de pornografia... 
Com voleu que no arreglem el món?

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 16-12-2014

dimarts, 9 de desembre de 2014

Bon dia des de Sibèria!




Ja se sap, els matins són el moment més important del dia. El matí és aquell moment on tot és possible, on la vida no és més encara que una pàgina en blanc que ens aplicarem a omplir amb mils esdeveniments quotidians.
El primer pensament, aquell que fa que el dia serà com un nou naixement, aquell que guiarà les meves properes 24h:
A vegades és “ja és l’hora?”, d’altres és “no encara si us plau!”, en canvi en dies com avui sòl ser “on és el despertador? Que no el vaig posar anit?”... I és que no sé per quin estrany fenòmen les nits de nevada, tinc tendència de manera natural a despertar-me més aviat. Deu ser el silenci... Deu ser com una mena d’alarma intrínseca que em diu que és dia de no encantar-se. L’objectiu primer: passar La Massana abans de les 7 i mitja del mati, de manera a no coincidir amb el gruix  dels conductors que surten cap a la feina...
Avui ha estat missió reeixida. 7 i mitja petants, i ja som un munt de gent al túnel dels Dos Valires... Avui ha estat de les vegades que l’he trobat més llarg de la meva vida. Només entrar, impossible escoltar al Xavi Albert amb la seva cantarella, ja que la ràdio es troba curtcircuitada pels avisos de megafonia del túnel: “ es prega segueixin  les instruccions a l’interior del túnel, se ruega sigan las intrucciones en el interior del túnel, suivez les instructions à l’interieur du tunel”... Primera emprenyada del dia: el francès macarrònic de l’avís que em fa posar els pèls de punta... Jo que sempre fardo de que som un país trilingüe, per no dir multilingüe, em repateja l’estomac que es destrossi d’una manera tan salvatge una de les llengües que suposadament ens haurien de ser més properes... Ostres, que algú  hi dèu quedar al país que sigui capaç de donar una consigna en francès sense maltractar-lo!!
Val a dir que sobretot m’ha molestat el fet que estaven parlant d’alguna cosa interessant, quan normalment a l’hora habitual de passatge pel túnel toca el moment futbol...
Confesso però que aquesta vegada ha estat això, però que sempre , i gràcies a la ràdio trobo un motiu d’emprenyament cada matí del món. Sigui una notícia, sigui el que sigui... Tot plegat forma part dels rituals del matí per arribar a la feina  en condicions, alerta en plena forma... Que faríem sense aquella espurna matinal que et prepara per tot un dia d’emocions?
Avui us ho puc ben be assegurar, lo d’anar a la feina ha estat tot plegat una aventura...
He de dir però que a primera hora del mati, els que estàvem ja a la carretera havíem fet els deures.  Serà per la nova normativa de trànsit, o potser simplement és que ens anem fent grans i assenyats, però no he trobat cap vehicle en dificultats, ni empudegant a la resta de personal. I us puc assegurar que tot plegat estava pelut... Vent a tot arreu, congestes, vaja que de Meritxell en amunt, això semblava un tempesta siberiana... Sort que els turistes han marxat, sinó això hagués estat tot un drama!!
A l’hora on us estic donant la tabarra, ben calentona a la feina, no es veu a menys d’un metre per les ràfegues de vent.
El dia promet. Si bé ja són lluny aquells dies tancats a l’Hotel Cimes del Pas de la Casa, on passàvem les hores fent timbes i explicant acudits i històries de qualsevol mena esperant que es calmés el temporal, no deixen de ser dies favorables a la reflexió, dies en que et pots dedicar a endreçar, a llençar andròmines i a fer balanç de cabòries...
Que ja m’ho diuen que sóc rareta, però m’agraden els dies de tempesta, més si estàs calentona i amb provisions al teu abast... Com m’ho faré per tornar a casa? Ja ho veurem! Sobretot no atabalar-se... Tenim mantes, avui si que funcionen els telèfons, la família ens segueix gràcies als check-ins, tenim xarxa, el pont no ha anat tan malament, la rutina preelectoral continua amb el degoteig de candidats... Tot segueix amb una certa normalitat a la Sibèria. Què més volem?
Doncs això... Si sortiu, abrigueu-vos bé, no feu cap bestiesa, i penseu que per demà donen bon temps...
Apa bon vent!!!

Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 09-12-2014


dimarts, 2 de desembre de 2014

SIDA, Home ric, home pobre...







No hi ha malaltia més subjectiva que la SIDA:
Per a molts és quelcom d’horrible que no volen ni anomenar, molts pensen encara avui en dia que es una sentencia de mort, molts altres mai de la vida tindrien una relació amb una persona seropositiva, alguns inclús tenen por de beure en el mateix got, d’altres encara branden allò de que es tracta de un càstig diví, i voldrien la eradicació dels seropositius de la terra,  i per d’altres seria quelcom assimilable a qualsevol malaltia crònica com la diabetis.
Entren en joc infinitat de variables de tota mena, des de la educació i la intel·ligència de l’individu, fins la personalitat o la influencia de la societat.
Aquesta tremenda subjectivitat i relativitat social i moral en un assumpte tan basic i necessari com son les relacions humanes, emocionals i sexuals fa que s’hagi de mirar tot plegat des de diferents angles i perspectives .
Si ens fixem en els negacionistes, aquells per qui la SIDA no existeix, i que rebutgen qualsevol lligam entre el virus del VIH i la malaltia anomenada SIDA, consideren que els tractaments amb antiretrovirals son pur verí i que no tindrien cap mena d’eficàcia contra el SIDA. Si les seves teories fossin certes estaríem parlant de assajos clínics inútils sobre unes poblacions que no tindrien el poder social d’organitzar-se, d’informar-se i de lluitar contra el poder de les farmacèutiques.
En front, tenim nombrosos estudis que desmunten les teories del complot, el que passa és que sovint es basen en estudis partidistes pagats per grans multinacionals, i són assajos clínics sovint fets en el Tercer mon... Amb la conseqüència que s’alimenta encara més les teories conspiracionistes....
Si només que sigui el dia Internacional contra la SIDA, el u de Desembre de cada any,  et dediques a llegir els nombrosos blogs dedicats al tema, t’adones que enmig de totes les teories, el que sobresurt és un cert sentiment  de injustícia front a la malaltia , i a les desigualtats que afavoreixen la seva propagació en els països més pobres.
En alguns països és delicte no revelar el teu estatus de seropositiu, inclús si utilitzes protecció i no tens conductes passibles d’infectar a ningú, en d’altres se’ls hi prohibeix l’entrada, i inclús n’hi ha que deporten els seropositius...
Tot plegat sense parlar de les desigualtats per l’accés a l’atenció sanitària...
En els països més rics, la cosa te encara més tela. Si per als negacionistes no existeix, i a d’altres tan se’ls hi en fum , es veu que fins i tot hi a gent que voldrien contraure el virus, els bugchasers, i és que es veu que troben la cosa totalment cool, fashion...
El Bugchasing, que traduït vindria a dir agafar el bitxo, és la recerca de relacions sexuals amb infectats amb el VIH i amb l’objectiu de contagiar-se. Els Bugchasers cerquen tenir barebacking, és a dir relacions sexuals sense protecció per convertir-se en VIH positius. Els Giftgivers, els que fan el regalet, son VIH positius, i es presten a donar el seu virus a qui desitgi rebre’l. Quanta generositat no? Recerca d’emocions fortes? Diuen que és un acte intensament eròtic, el darrer tabú, el acte sexual més extremat que existeix... Un desig de suïcidi? O la evidencia de una societat insatisfeta, malalta?
També en els països més rics, i més enllà de curiositats individuals, cal assenyalar les importants quantitats de diners que remena l’assumpte, ja no només en relació a la industria farmacèutica, sinó entorn de tota mena d’organitzacions que treballen sobre el tema. El SIDA com a objecte de negoci?
La lluita contra la SIDA és un immens oceà en el qual els seropositius i aquells que els hi donen suport intenten  mantenir el cap fora de l’aigua. Un oceà on neden nombrosos taurons, tots aquells que gestionen i s’aprofiten de l’epidèmia, camuflats darrere el llaç vermell , i afartant-se sobre les esquenes dels malalts.
Escàndols en la gestió d’organitzacions benefiques, artistes en hores baixes mirant de recobrar notorietat, tot plegat un espectacle penós que no fa més que afavorir la pèrdua d’interès i de conscienciació del públic.
Fuuuu!!
Que no hi ha res guanyat! En tot cas esperem que no es compleixi la obscura predicció del gran microbiòleg Louis Pasteur, quan va afirmar:
“Senyors, al final els microbis tindran l’ultima paraula”.

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 2-12-2014