dimarts, 25 de novembre de 2014

Estimada Elena Francis...




“Estimada Carme, es possible que els maltractaments dels que ens parles, siguin producte del cansament, del fet que el teu  marit passi un mal moment. Tens uns fills preciosos fruit de l’amor. Pot ser que l’amor en aquests moments,  en la vostra llar, es trobi apartat momentàniament o amagat , però el trobareu si el busqueu. Has de ser forta, pacient, confiar en la providència, tenir fe. Una bufetada o dues no son mes que el resultat d’un mal moment. En qualsevol vida matrimonial hi han alts i baixos. En els moments bons has de trobar la força per a superar els moments baixos. Que les llàgrimes de dolor no amaguin el bosc de la felicitat. Sigues  pacient i parla al teu home com a esposa i mare, abnegada i ferma…”
Això és el discurs típic que es podia escoltar en el Consultori de la Elena Francis. Suposadament, son teories que hem apartat al bagul dels records.
El cert és que encara que les coses vagin canviant, en les relacions de parella hi tenen molt a veure les religions, els diktats d’aquestes, les convencions, els costums... Potser que en molts països del mon hi ha encara molt de marge de progressió, però abans de permetre´ns criticar als altres, fora bo mirar una mica el que passa a prop de casa, ja que estem encara ben lluny de la perfecció. I per a mostra,  les xifres que any rere any ens aclaparen en el Dia Internacional contra a violència vers les dones.
Els costums tenen arrels tant profundes que els privilegis de una meitat de la humanitat en front de l’altra meitat esdevenen com una part del cos de uns i altres. I la gent no abandona els seus privilegis de manera voluntària. Uns han d’aprendre a renunciar, a considerar els altres com iguals. Els altres han d’aprendre a no sotmetre’s. La submissió és la ferida humana més difícil de curar, és un costum profundament ancorat que deforma completament el cos i la ment.
Vivim en països laics però malauradament sovint és pura fatxada, ja que traspua una impregnació d’aquella  cultura judeo-cristiana que ens deia:
“Dones sigueu submises als vostres marits com al senyor. Perquè el marit és l’amo de la dona , de la mateixa manera que Crist és l’amo de l’església, ell el salvador del seu cos. Com l’Església es submisa al crist , que les dones siguin submises en tot als seu marits.”
Si, això és el que es pot trobar en el llibre més llegit del mon, la Bíblia. Un text que suposadament hauria d’ensenyar el bon camí cap a la salvació de les animes...
Sempre m'ha fet gracia que als casaments a l'església els capellans, que no s'han casat mai, cantin les excel·lències del matrimoni. Em fa gràcia perquè com que no saben què és viure amb parella insisteixen molt en la necessitat de mantenir-se units en l'adversitat, en la vida i en la mort, en la pobresa i la riquesa, i ja no se que més...
Perdoneu però en general em quedo a la porta de l’església o en el bar més proper, quan no he pogut evitar el convit de torn...
Que les adversitat uneixin la parella, no ho tinc gaire clar. Deu ser com tot, unes vegades si, les altres no. Lo de la riquesa i la pobresa també em deixa seriosos dubtes, per allò de “cuando la pobreza entra por la Puerta , el amor salta por la ventana”. Que les dites populars son sovint més sàvies, que els discursos teòrics...
Potser els vots de matrimoni haurien de parlar, a més a més de l'adversitat i la salut i la malaltia, que no dic que no en parlin, però també haurien d'anomenar el repte de no deixar que l'avorriment s’instal·li en la parella, personalment conec a més parelles trencades pel tedi que per grans adversitats. I és que el realment difícil, és tenir encara il·lusió per la mateixa persona quan al llarg dels anys te la trobes a primera hora del matí, amb cara de son i abans de la dutxa.
Ja m’estic desviant del tema...
Avui no es tracta de parlar de les situacions tragicòmiques que poden afectar les relacions de parella en el dia a dia, ho deixarem per un dia que es presti més a la futilitat...
 Cada 25 de Novembre, el que toca és recordar que encara perduren de manera dramàtica les conseqüències de societats basades en una desigualtat en els rols segons el sexe.
La situació de la dona arreu del mon, ens demostra que hi ha països on els animals tenen millor sort que aquestes, al menys disposen de Reserves Naturals on son protegits...
La solució, dones preparades i educades per defensar els seus drets inalienables per qualsevol mitjà...
Passar de no ser ningú a  ser una persona és el viatge mes llarg que pot fer un esser humà...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 25-11-2014