dimarts, 18 de novembre de 2014

2 Milions 300 mil tontets





Els qui em seguiu regularment, us haureu adonat, que intento no centrar la meva atenció només cap al Sud. És més, em molesta particularment aquesta mania que tenim en aquest país de girar el cul al Nord, i doncs a la resta d’Europa , i d’emmirallar-mos només en el que passa de la frontera del riu Runer en avall.
D’exemples us en puc donar a l’infinit, uns amb més transcendència que d’altres...
Que Andorra Telecom ens ofereixi una majoria aclaparant de programacions en castellà, em sembla trist, però comprensible, si el que es tracta d’aconseguir una major audiència, donada la majoria aclaparadora de castellanoparlants a Andorra.
Més preocupant seria la tossuderia a afavorir únicament les relacions comercials i turístiques cap al Sud. I és que la bombolla del totxo  era molt apetitosa... Així ens ha anat quan la crisi ha colpit amb tanta cruesa a l’Estat Espanyol. Ara mirem de reconduir la situació, però el mal esta fet.
Intolerable em sembla aquest torticolis persistent que sembla que ens obligui a mirar indefectiblement cap avall, quan es tracta cultura i d’educació. I és que sembla que el virus espanyolitzador, no és terreny reservat del senyor Wert, musa del Catalanisme independent, sinó que s’ha encomanat a modus de pandèmia en tots els estaments de la societat andorrana.
Per prova la inexistència d’informació, en un moment donat, sobre els estudis a França a final de Batxillerat. Tendència feliçment abandonada des de fa tres anys, amb els autobusos plens d’andorranets  cap a Infosup a Tolosa. És cert que el fet que els estudis a França surtin més econòmics també te la seva importància.
Ara sembla que poc a poc s’està restablint un cert equilibri, lentament, però de mica en mica s’omple la pica....
Be m’estic estenent sobre  com poc a poc  em anat perdent aquell equilibri tradicional i tan Andorrà entre els veïns del Nord i del Sud, quan el que volia parlar-vos avui és precisament d’aquest veïnatge...
I és que em sembla paradoxal que ens haguem girat tant cap avall, i ara en canvi vulguem posar tanta distancia amb tot el procés que s’està vivint a Catalunya...
2 Milions 300 mil tontets, 2 milions 300 mil borinots, 2 milions 300 mil tossuts... És un nombre extraordinari de persones malgrat el que vulguin tergiversar tant els contraris al procés com aquesta Europa que s’ho mira amb una indiferència cada cop més inexplicable.
 La consulta del 9N no era vinculant, però hi van anar igual, amb il.lusió, amb emoció. Primer penses que la gent esta molt emprenyada... Després t’adones que l’expressió adequada és que esta determinada.
Escoltava la Muriel Casals aquell mateix dia dient que el treballar pel futur fa més feliç el present. Paraules molt encertades, ja que més que sembla que s’ha fet un pas més en aquest camí cap el futur.
Hem passat de un poble emprenyat per els atacs a la seva cultura, a la seva llengua, al seu model educatiu, de un poble molest per la sospita de una desigualtat , una discriminació fiscal, a un poble que vol decidir el seu futur, i es vol dotar de les eines per a construir-lo.
Potser alguns pensaven que un cop més el catalanet botifler s’arronsaria, davant les traves que han anat posant una darrera l’altra. Però sembla que el factor confort, aquell que ens diu que “més val boig conegut que savi per conèixer, o “virgencita, virgencita que me quede como estoy”, aquest cop no ha estat suficient. Gent fent hores de cua, fent quilometres , milers de quilometres per a alguns, un poble perseverant i convençut que l’estat actual de les coses no és una fatalitat.
Perquè passi el passi, els catalans han fet historia.
Es pot estar d’acord o no amb l’independentisme, però no es pot obviar que el que han fet els catalans que van anar a votar és una gran demostració de resistència a unes lleis, a unes institucions que es fan servir d’escut en compte de sotmetre’s a la voluntat a la fiscalització per part del poble.
Que des de la resta d’Espanya hi hagi aquesta incomprensió, aquesta manca de comunicació fomentats a cop de propaganda, no és estrany, perilla la tan carrinclona, al meu parer, idea de la unitat d’Espanya, encara que sospito que també hi juga el factor econòmic, i m’atreviria inclús a dir la persistència de uns certs tics colonialistes.
El que em costa més d’entendre  i em dol , és la voluntat de la resta del mon d’ignorar el problema català i la negativa a pronunciar-se.
Encara que ben pensat, seria pecar de una extrema candidesa esperar qualsevol cosa de una societat internacional, que basa les relacions en termes de beneficis econòmics en compte de beneficis en matèria de dignitat, de Drets Humans, vaja...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira  18-11-2014