dimarts, 25 de novembre de 2014

Estimada Elena Francis...




“Estimada Carme, es possible que els maltractaments dels que ens parles, siguin producte del cansament, del fet que el teu  marit passi un mal moment. Tens uns fills preciosos fruit de l’amor. Pot ser que l’amor en aquests moments,  en la vostra llar, es trobi apartat momentàniament o amagat , però el trobareu si el busqueu. Has de ser forta, pacient, confiar en la providència, tenir fe. Una bufetada o dues no son mes que el resultat d’un mal moment. En qualsevol vida matrimonial hi han alts i baixos. En els moments bons has de trobar la força per a superar els moments baixos. Que les llàgrimes de dolor no amaguin el bosc de la felicitat. Sigues  pacient i parla al teu home com a esposa i mare, abnegada i ferma…”
Això és el discurs típic que es podia escoltar en el Consultori de la Elena Francis. Suposadament, son teories que hem apartat al bagul dels records.
El cert és que encara que les coses vagin canviant, en les relacions de parella hi tenen molt a veure les religions, els diktats d’aquestes, les convencions, els costums... Potser que en molts països del mon hi ha encara molt de marge de progressió, però abans de permetre´ns criticar als altres, fora bo mirar una mica el que passa a prop de casa, ja que estem encara ben lluny de la perfecció. I per a mostra,  les xifres que any rere any ens aclaparen en el Dia Internacional contra a violència vers les dones.
Els costums tenen arrels tant profundes que els privilegis de una meitat de la humanitat en front de l’altra meitat esdevenen com una part del cos de uns i altres. I la gent no abandona els seus privilegis de manera voluntària. Uns han d’aprendre a renunciar, a considerar els altres com iguals. Els altres han d’aprendre a no sotmetre’s. La submissió és la ferida humana més difícil de curar, és un costum profundament ancorat que deforma completament el cos i la ment.
Vivim en països laics però malauradament sovint és pura fatxada, ja que traspua una impregnació d’aquella  cultura judeo-cristiana que ens deia:
“Dones sigueu submises als vostres marits com al senyor. Perquè el marit és l’amo de la dona , de la mateixa manera que Crist és l’amo de l’església, ell el salvador del seu cos. Com l’Església es submisa al crist , que les dones siguin submises en tot als seu marits.”
Si, això és el que es pot trobar en el llibre més llegit del mon, la Bíblia. Un text que suposadament hauria d’ensenyar el bon camí cap a la salvació de les animes...
Sempre m'ha fet gracia que als casaments a l'església els capellans, que no s'han casat mai, cantin les excel·lències del matrimoni. Em fa gràcia perquè com que no saben què és viure amb parella insisteixen molt en la necessitat de mantenir-se units en l'adversitat, en la vida i en la mort, en la pobresa i la riquesa, i ja no se que més...
Perdoneu però en general em quedo a la porta de l’església o en el bar més proper, quan no he pogut evitar el convit de torn...
Que les adversitat uneixin la parella, no ho tinc gaire clar. Deu ser com tot, unes vegades si, les altres no. Lo de la riquesa i la pobresa també em deixa seriosos dubtes, per allò de “cuando la pobreza entra por la Puerta , el amor salta por la ventana”. Que les dites populars son sovint més sàvies, que els discursos teòrics...
Potser els vots de matrimoni haurien de parlar, a més a més de l'adversitat i la salut i la malaltia, que no dic que no en parlin, però també haurien d'anomenar el repte de no deixar que l'avorriment s’instal·li en la parella, personalment conec a més parelles trencades pel tedi que per grans adversitats. I és que el realment difícil, és tenir encara il·lusió per la mateixa persona quan al llarg dels anys te la trobes a primera hora del matí, amb cara de son i abans de la dutxa.
Ja m’estic desviant del tema...
Avui no es tracta de parlar de les situacions tragicòmiques que poden afectar les relacions de parella en el dia a dia, ho deixarem per un dia que es presti més a la futilitat...
 Cada 25 de Novembre, el que toca és recordar que encara perduren de manera dramàtica les conseqüències de societats basades en una desigualtat en els rols segons el sexe.
La situació de la dona arreu del mon, ens demostra que hi ha països on els animals tenen millor sort que aquestes, al menys disposen de Reserves Naturals on son protegits...
La solució, dones preparades i educades per defensar els seus drets inalienables per qualsevol mitjà...
Passar de no ser ningú a  ser una persona és el viatge mes llarg que pot fer un esser humà...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 25-11-2014

dimarts, 18 de novembre de 2014

2 Milions 300 mil tontets





Els qui em seguiu regularment, us haureu adonat, que intento no centrar la meva atenció només cap al Sud. És més, em molesta particularment aquesta mania que tenim en aquest país de girar el cul al Nord, i doncs a la resta d’Europa , i d’emmirallar-mos només en el que passa de la frontera del riu Runer en avall.
D’exemples us en puc donar a l’infinit, uns amb més transcendència que d’altres...
Que Andorra Telecom ens ofereixi una majoria aclaparant de programacions en castellà, em sembla trist, però comprensible, si el que es tracta d’aconseguir una major audiència, donada la majoria aclaparadora de castellanoparlants a Andorra.
Més preocupant seria la tossuderia a afavorir únicament les relacions comercials i turístiques cap al Sud. I és que la bombolla del totxo  era molt apetitosa... Així ens ha anat quan la crisi ha colpit amb tanta cruesa a l’Estat Espanyol. Ara mirem de reconduir la situació, però el mal esta fet.
Intolerable em sembla aquest torticolis persistent que sembla que ens obligui a mirar indefectiblement cap avall, quan es tracta cultura i d’educació. I és que sembla que el virus espanyolitzador, no és terreny reservat del senyor Wert, musa del Catalanisme independent, sinó que s’ha encomanat a modus de pandèmia en tots els estaments de la societat andorrana.
Per prova la inexistència d’informació, en un moment donat, sobre els estudis a França a final de Batxillerat. Tendència feliçment abandonada des de fa tres anys, amb els autobusos plens d’andorranets  cap a Infosup a Tolosa. És cert que el fet que els estudis a França surtin més econòmics també te la seva importància.
Ara sembla que poc a poc s’està restablint un cert equilibri, lentament, però de mica en mica s’omple la pica....
Be m’estic estenent sobre  com poc a poc  em anat perdent aquell equilibri tradicional i tan Andorrà entre els veïns del Nord i del Sud, quan el que volia parlar-vos avui és precisament d’aquest veïnatge...
I és que em sembla paradoxal que ens haguem girat tant cap avall, i ara en canvi vulguem posar tanta distancia amb tot el procés que s’està vivint a Catalunya...
2 Milions 300 mil tontets, 2 milions 300 mil borinots, 2 milions 300 mil tossuts... És un nombre extraordinari de persones malgrat el que vulguin tergiversar tant els contraris al procés com aquesta Europa que s’ho mira amb una indiferència cada cop més inexplicable.
 La consulta del 9N no era vinculant, però hi van anar igual, amb il.lusió, amb emoció. Primer penses que la gent esta molt emprenyada... Després t’adones que l’expressió adequada és que esta determinada.
Escoltava la Muriel Casals aquell mateix dia dient que el treballar pel futur fa més feliç el present. Paraules molt encertades, ja que més que sembla que s’ha fet un pas més en aquest camí cap el futur.
Hem passat de un poble emprenyat per els atacs a la seva cultura, a la seva llengua, al seu model educatiu, de un poble molest per la sospita de una desigualtat , una discriminació fiscal, a un poble que vol decidir el seu futur, i es vol dotar de les eines per a construir-lo.
Potser alguns pensaven que un cop més el catalanet botifler s’arronsaria, davant les traves que han anat posant una darrera l’altra. Però sembla que el factor confort, aquell que ens diu que “més val boig conegut que savi per conèixer, o “virgencita, virgencita que me quede como estoy”, aquest cop no ha estat suficient. Gent fent hores de cua, fent quilometres , milers de quilometres per a alguns, un poble perseverant i convençut que l’estat actual de les coses no és una fatalitat.
Perquè passi el passi, els catalans han fet historia.
Es pot estar d’acord o no amb l’independentisme, però no es pot obviar que el que han fet els catalans que van anar a votar és una gran demostració de resistència a unes lleis, a unes institucions que es fan servir d’escut en compte de sotmetre’s a la voluntat a la fiscalització per part del poble.
Que des de la resta d’Espanya hi hagi aquesta incomprensió, aquesta manca de comunicació fomentats a cop de propaganda, no és estrany, perilla la tan carrinclona, al meu parer, idea de la unitat d’Espanya, encara que sospito que també hi juga el factor econòmic, i m’atreviria inclús a dir la persistència de uns certs tics colonialistes.
El que em costa més d’entendre  i em dol , és la voluntat de la resta del mon d’ignorar el problema català i la negativa a pronunciar-se.
Encara que ben pensat, seria pecar de una extrema candidesa esperar qualsevol cosa de una societat internacional, que basa les relacions en termes de beneficis econòmics en compte de beneficis en matèria de dignitat, de Drets Humans, vaja...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira  18-11-2014

dimarts, 11 de novembre de 2014

“Qui perd els orígens, perd identitat”





Diumenge em vaig mudar. Els que em coneixeu, sabeu que això és alguna cosa excepcional, donada la meva addicció al casual wear, casual en el sentit que agafo la primera peça de roba que em cau als les mans cada mati, obviant qualsevol regla de l’elegància i de la fashion...
Diumenge em vaig mudar,  volia anar decent i elegant, per acompanyar a ma mare a votar en la consulta per la independència de Catalunya... Ai no perdoneu, pel procés participatiu per no ser políticament incorrecta, o pel “putxerasso” que diu la Camacho.
I a mi que m’hi va en tot això diran alguns...
Doncs no us ho sabria explicar ben be...
Per situar-vos una mica, només us diré que jo la Constitució Andorrana del 93 no la vaig votar. De fet no la vaig poder votar... Tot i que vaig arribar en aquest país amb 4 anys, i la meva memòria no abraça fets anteriors a la meva infantesa a Andorra, encara no portava els 25 anys necessaris per optar a la nacionalitat d’aquest meu país. No va ser fins el 97 en que vaig obtenir el meu passaport amb tots els drets que li eren inherents... No us equivoqueu, no estic exposant cap mena de greuge. Mai  podré dir que he patit cap mena de discriminació ni laboral, ni de cap mena, pel fet de no tenir el preuat passaport, fora de l’enveja sana que em provocava el veure tots els amics participar de manera activa en la vida política, amb aquella sensació de mirar-t’ho des de la barrera...  Quan vaig rebre els papers de renuncia de la nacionalitat espanyola, per mi tot plegat va ser la culminació d’un procés natural, dins de l’ordre de les coses: renunciar a un passaport, a una nacionalitat amb la qual no m’havia sentit mai identificada, ni per la cultura, ni els costums, ni l’educació, i encara menys els sentiments...
Catalunya no obstant és la terra de les meves arrels, de la que he conservat la cultura , els costums i sobretot el parlar. És la terra que ha acollit les vacances escolars de la meva infantesa, i les dels meus fills, és el lloc on no et sents estranger, on tens tota la família, i doncs quelcom de molt proper. El que passa a Catalunya m’afecta, em remou les entranyes, suposo que tant per la proximitat afectiva per com s’estan produint els esdeveniments.
Una servidora va estudiar al sistema francès, i ho confesso, la historia del meu país d’origen m’era pràcticament desconeguda fins fa poc. Admeto que sovint en el meu esperit, predominava la idea del caràcter “botifler” dels Catalans, poc a poc  destronada per la convicció que si un tret ens ha de caracteritzar, seria la tossuderia que emprem al ruc que diuen que ens simbolitza.
Ho veieu! No ho puc evitar , quan parlo dels catalans començo parlant en tercera persona i sense tan sols adonar-me’n acabo  en primera persona...
És així...
I com no sentir-me orgullosa de pertànyer, ni que sigui una mica, des d’una certa distancia , a un poble que ha estat capaç d’arrossegar els polítics en un moviment imparable? Perquè siguem clars, de totes les forces que estan en el Bloc Sobiranista com li diuen, n’hi ha ben poques que siguin genuïnament independentistes. És lo gran, lo enorme  d’aquest procés, el haver sabut invertir l’ordre de les coses. Hem passat de un poble que seguia tèbiament al seus líders polítics, a un poble que lidera un canvi probablement històric. Això és participació ciutadana, i la resta son punyetes!
2 milions tres cents mil rucs  segons alguns...  Gent valenta, desafiant als de les banyes, l’espasa i les banderilles. Gent tossuda i encaparrada front al mur de la indiferència, cada cop més esquerdat de la resta del mon.
 Com voleu que no em senti orgullosa de ser catalana?
Ai calla, que no , que soc andorrana!
Però també catalana... I no pateixo de cap mena d’esquizofrènia, senzillament entenc que no tinc perquè renunciar  a res, al meu país, Andorra, que ens va acollir, i que voldria el més gran, el més pròsper, el millor, i la meva terra d’origen.

Que ja ho deia Raimon, “qui perd els orígens, perd identitat!”


Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 11-11-2014


dimarts, 4 de novembre de 2014

Drons




Des de fa un mes, les centrals nuclears franceses estan sent sobrevolades per drons.
El preocupant del cas és que sembla que no es tractaria de un fet aïllat, sinó d’una operació de gran envergadura que afecta a centrals nuclears en  tot el territori francès, i de manera repetida. Son intrusions que desperten dubtes i problemes reals de seguretat ja que els equips de vigilància no aconsegueixen interceptar-los, ni descobrir qui o que és el responsable d’aquests fets.
El que es fa més estrany en tot l’assumpte és la reacció de uns i altres.
EDF, la societat explotadora de les centrals, ha posat una denuncia contra X recordant, la interdicció de sobrevolar una central nuclear en un radi de 5 km, així  les penes i sancions associades. No obstant ha afegit que es tracta de incidents sense conseqüències...
De la mateixa manera, des del govern francès, es considera que aquests fets no representen cap mena de perill per la seguretat de les instal·lacions nuclears sobrevolades, ja que segons ells aquestes haurien de resistir tant a un terratrèmol  de gran magnitud com a un crash de un avió de línia... Per lo tant no cal patir-hi...
Pel que fa a Greenpeace, que fa temps que organitza tot tipus d’operacions destinades a denunciar la manca de seguretat de les centrals nuclears franceses, ha negat qualsevol implicació en l’afer i demana que s’investigui de manera prioritària aquests misteriosos sobrevòls . Es declaren molt preocupats per la reiteració dels fets i per la manca de respostes de les autoritats pel que fa a l’origen d’aquests.
La veritat és que tot plegat és ben curiosa aquesta tendència a minimitzar els riscos, quan l’envergadura de les operacions i els mitjans materials utilitzats donen a pensar en quelcom més que una gamberrada d’algun friki aficionat als aparells teledirigits...
El silenci i la manca de transparència que envolta l’afer fa pensar que hi ha alguna cosa poc clara en tot això.
A les televisions nacionals, els experts expliquen el funcionament d’aquests aparells, que presenten com uns aparells teledirigits des d’un simple smartphone, totalment innocus, i denuncien que aquests actes maliciosos estarien destinats a fragilitzar la confiança en la seguretat nacional,  així com instaurar una desconfiança envers els drons. En resum, una amenaça pels professionals de un sector ple de futur...
Em costa d’entendre, o d’assimilar la paraula drons a una joguina quan se sap  la seva utilització  a nivell militar , i les nombroses víctimes civils que son imputables a atacs  d’aquests aparells ... Tan innocus no ho semblen...
A priori,  aquests objectes dirigits a activitats d’oci serien massa lleugers per a ser perillosos, i ens els presenten com una gran innovació a molts nivells. Sense oblidar les imatges magnifiques que ens estan donant, paisatges, manifestacions... Permet multiplicar els angles de imatge en alçada, i permet oferir una nova visió de qualsevol esdeveniment, així com pot permetre gestionar la seguretat  i la informació de grans events.
Molt menys car que un helicòpter, un dro permet entrar en un edifici o  filmar les coses a molt baixa altitud.
M’ha dit un moixonet que aquest hivern tindríem un dro sobrevolant l’estació d’esquí de Grandvalira, per deixar-nos segurament imatges impactant, precioses ... La tecnologia militar al servei de la vida civil!
Així el drò civil , objecte d’oci,  de comunicació, eina de futur ha anat suplantant la idea del drò com a arma de guerra a distancia...
Passem de la por, el pànic i la paranoia , a la veneració del mateix objecte, passem de exhibir-nos a sentir-nos espiats en un plis plas.
 Ja em marejo només de pensar en la feina, els problemes i els dubtes amb que es trobaran els legisladors quan es tracti de reglamentar l’afer...
Fascinant, diria lacònicament Mr Spock...


Antònia Escoda