dimarts, 14 d’octubre de 2014

Toxines




Una servidora que porta l’esperit de contradicció brandat ben amunt com una bandera, no te costum de apuntar-se cada primavera a la famosa operació Bikini.
Bàsicament perquè fa anys que això del bikini es va tornar una utopia, en descobrir, o mes aviat en no poder comprovar com et quedaven les calcetes donat el volum que amb els anys t’ha anat agafant la panxota.
Lo dels règims, s’ha tornat un mal necessari, sobretot en acabar-se la temporada d’estiu, al adonar-te que o passes pel tub de perdre uns quants quilets o estàs condemnada a tirar tota la roba de l’armari i anar-te’n de shopping. I qui em coneix sap que no hi ha tortura més cruel per mi que tenir que anar a comprar roba, donada la dificultat cada cop més important a trobar talles tipus taula-camilla, per poder vestir-te i fer una vida relativament normal, sense por a veure sortir disparats botons, o les explosions sobtades de cremalleres, o senzillament respirar i moure’t amb una certa facilitat.
Be, com cada tardor doncs, t’estudies la tortura menys cruel per a poder complir el teu objectiu.
Com que aquest any ja no he de preparar menjars plens de nutrients, i minerals per l’estudi dels nens , vaig decidir de començar a lo bestia. Una veritable revolució pel meu cos inflat de toxines i greixos...
Enganxada a internet, que allà s’hi pot trobar de tot,  amb la moral ben alta, i la voluntat ferma, calia triar entre el regim definitiu , aquell que et promet aprimar-te i no tornar a recuperar quilos mai mes, o el que perds mes quilos en menys temps.
Com que soc de un natural impacient, i si no que li preguntin al meu pobre ordinador quan s’ho pensa massa, em vaig decantar, per la cura de desintoxicació i de dejú.
Ja se que no es bo ser tan radical, però si d’altres ho aconsegueixen, perquè una senyora amb un parell com jo no ho hauria de poder fer?
Quinze dies amics. Quinze dies a base de aigua , xarop d’auró, suc de llimona i una punta de bitxo...
Primer dia. Et portes com una campiona. Es cert que has fet desaparèixer de la nevera i els armaris qualsevol obscur objecte del desig... La cosa passa com qui diu bastant be.
Segon dia. La moral és ferma i tot tira endavant sense grans problemes...
Tercer dia. Et lleves amb un mal de cap conseqüent, i ja comences a pensar que potser el arreglar un problema de pes et farà aparèixer un tumor al cap ara que el greix no fa de capa protectora... Mig moribunda  t’arrossegues fins l’ordinador per interrogar el Dr Google sobre tant inquietants signes. Diu que és normal. Estàs expulsant totes les toxines del teu cos i això provoca alguns efectes indesitjables... Sort que la època en que estem et permet quedar-te a les fosques mirant de lluitar contra la migranya...
Quan el quart dia es sumen els vòmits provocats per la pujada de acetona a la sang comences a notar certs signes d’esgotament mental... Però com ets una tia dura decideixes continuar amb la teva lluita contra les toxines, prens directe de l’ampolla de xarop d’auró una glopada així a lo bestia per tal de augmentar el sucre a la sang, i surts a afrontar el món, que un no es pot quedar indefinidament en posició fetal esperant que s’escolin els fatídics quinze dies...
Passant per la plaça de les arcades, et trobes una colla d’amics entaulats davant unes tapetes de fuet i formatge i unes copes de vi negre. Com que tens la reputació de tia grassa i que ho assumeix, no piules res de la teva batalla amb els quilos, i acceptes la invitació a una copeta de vi. Et proposes anar mullant els llavis per no fer el lleig, però res mes...
El primer glop te un efecte terrorífic. Els ulls et fan pampallugues, i notes el cos com un flam, tot tremolós... Va, un trosset de fuet i un de formatge per contrarestar no poden fer cap tipus de mal... En el foc de la conversa , i sense adonar-te’n, tornes a portar-te la copa a la boca, i una altra, i una més, i un altre bocinet de fuet, i aquell formatge que et diu , menja’m. És quan caus en la evidencia, que per un estrany fenomen t’ha desaparegut el mal de cap, i que estàs rient i xerrant . Cert que alguna cosa hi te ha veure la eufòria que produeix el vi, però comences a tenir seriosos dubtes pel que fa a l‘efecte negatiu de les toxines...
I si el teu cos fos addicte a les toxines? I si no estic preparada ni físicament ni psicològicament per ser una tia absolutament sana?
Això explicaria la necessitat de posar alegria de la manera que sigui a les verdures, la pulsió malaltissa per clavar la forquilla en un bon tall de carn, el plaer de degustar un vinet del Montsant, i sense oblidar el digestiu de torn...
De tornada cap a casa t’atures a la carnisseria i t’enamores d’aquelles costelletes de cabrit tan apetitoses. Arrebossades estaran delicioses!
El company es pensa que t’has tornat boja, quan pares taula amb la vaixella i la coberteria bona. Però es tracta de celebrar una gran descoberta, les toxines et fan feliç!!!
L’endemà busques per internet els arguments per aquesta nova teoria, i caus en una cita que ha de passar a la historia:
 “les dietes no funcionen , la prova és que només fan dieta els grassos!”.
He de trobar l’autor... Aquest si que és un savi!

Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 14-10-2014