dimarts, 7 d’octubre de 2014

Andorra Fail??


Fins fa poc , costava desvincular Belfast dels conflictes religiosos i polítics entre catòlics i protestants. A ningú se li hagués ocorregut que aquesta podia ser una ciutat turística de primer ordre, que atrau el viatger desplegant un varietat important de recursos i d’atractius, que recorden la seva historia tant política com social.
Divendres , dissabtes i diumenges podeu passejar enmig de una barreja de sabors, colors i una pluralitat de productes biològics al mercat de St Georges. També us podeu perdre a la vora del riu Lagan i descobrir el passat industrial de la vila, a més de conèixer a tradició naval de la ciutat en un vaixell alhora museu i cafè, que dona fe de l’esforç de la ciutat de mirar de nou cap al riu. I com no arribar-vos fins a Commercial Court per gaudir de l’ambient vibrant del carrer dels pubs. Voltar per la ciutat i recórrer la ruta entre edificis històrics, jardins i carrers per vianants amb cada curiositat  ben indicada i documentada. Hi conviuen botigues de regals i roba de lo més modern fins al més tradicional. Pels fans de la historia més recent podeu arribar-vos fins a Skanhill Road, a peu o en un Taxi Political Tour, allà on es situa la frontera entre la zona catòlica i protestant, on persisteix l’oposició entre una i altra comunitat i s’escenifica en una lluita de graffitis d’un costat i altre, a més de reixes cadenes i forrellats… Per refer-se de les emocions no esta de més arribaar-se fins al The Crown , per gaudir de una Guiness i d’un ambient extraordinari. Rutes temàtiques al voltant de la sèrie Games of Thrones, i com no la historia de Titànic per les quatres costures, des de la seva construcció a les drassanes de Belfast fins al seu tràgic final…
Belfast, una ciutat en l’imaginari de tots grisa i inhòspita, i que en canvi  resulta ser acollidora, i que et dona la sensació de no acabar-te-la mai, de la que marxes pensant en tornar….
Niagara, les cascades, el Glamur, la Marilyn Monroe, els viatges de nuvis, la promesa de un lloc romàntic, únic… Com a mínim en l’imaginari col·lectiu!
Cues per arribar, cues a la frontera amb Estats Units, cues a la recepció de l’hotel, cues per l’impepinable barca que t’ha de portar sota la cascada perquè surtis ben moll, et puguis fer la foto de ben aprop, t’enduguis de record el tros de plàstic que et regalen d’impermeable... Neons, botigues de souvenirs idèntiques les unes amb les altres, franquícies, el gran somni americà... Hard Rock Café, Planet Hollywood, Casinos, parcs aquàtics, sínies i torres per poder pujar cada cop més amunt, per tenir la millor vista, o l’emoció més forta... Tot això en un espai reduït, abocat al riu Niagara i a les seves famoses cascades.
Les cascades, al cap i a la fi l’atractiu principal de l’indret. La feinada és teva per arribar fins a la barana des d’on gaudir del panorama. Cops de colze, olor de suor i d’humanitat... Fer-se la foto sense que surtin tots els turistes del planeta en compte de les famoses cascades : Missió Impossible! A copia de paciència i d’enormes somriures, d’oferir-se com a fotògraf  per la parelleta de torn, de fer un esforç d’organització entre gent de tantes nacionalitats i llengües diferents, aconsegueixes immortalitzar el moment. Ja tens la imatge per la posteritat, ja pots fer dentetes a totes les teves amistats  via les xarxes...
I després que? Et quedes amb aquella de cara que diu: I jo que hi foto aquí?
Només et queda buscar-te un restaurant amb atalaia, per mirar de gaudir de la il·luminació nocturna de les cascades, mitjançant un forat conseqüent en el pressupost que t’havies fixat pel viatge... No esta malament però sense més...
L’endemà de bon mati, després de passar a nit del lloro amb les arribades sorolloses dels que tornaven en estat etílic avançat dels casinos, surts de l’habitació tot dient-te que no t’enganyaran més, i et trobes sola davant l’espectacle magnífic de l‘indret buit de les hordes de turistes. Llavors és quan caus en la evidencia que el lloc és preciós, si obvies, la brutícia que ha quedat del festival de llumetes , espanta-sogres, serpentins i nombre d’andròmines que venen a cada cantonada...
Despertes a la família, per tal de fugir del lloc abans de la propera onada de turistes...
Niagara Falls... penses més aviat: Niagara Fail!
Una servidora, no n’entén res de turisme més enllà de les pròpies experiències com a tal. Només saps els llocs als que tornaries, i els que t’han decebut...
Pel que fa a casa nostra, cada cop que es parla de projectes i polítiques turístiques, el que més em fa patir, és imaginar-me persones que puguin marxar d’Andorra  pensant: MAI MÉS!!


Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 07-10-2014