dimarts, 28 d’octubre de 2014

De llibres, i paradisos artificials...




Un dels rituals matinals que conservo des de fa més de 20 anys, és el engegar el televisor tan bon punt em llevo del llit. La culpa no la té cap mena de telebotiga ni res per l'estil, sinó el programa Telematin de la segona cadena francesa. Es tracta d'un programa de format magazine, que et permet anar despertant-te amb suavitat, que és el que toca a les 6 i mitja del matí, ja que va alternant noticies fresques, reportatges llleugers o seriosos indiscriminadament, entrevistes a politics o d'actualitat. Tu mentre, et vas treient les lleganyes, notes com les teves neurones es van posant a lloc, acompleixes els deures matinals...
Confesso que sovint és font d'inspiració pel meu ara arraconat “Bon dia moixonets” musical del Twitter , i d'alguna que altra opinió amb les que us he torturat en aquestes ones...

Aquest mati, es parlava d'un estudi sobre la lectura, que afirmava que aquesta facilita l'expressió oral dels lectors i la comunicació, afavoreix l'ortografia, i fa treballar el cervell de manera , que fins i tot retardaria l'aparició dels primers signes de cansament intelectual deguts a l'edat...
Com que sóc una bulímica pel que fa a la lectura començo per congratular-me : que bé que ho fas nena !

Llavors és quan comencen a atacar-te els dubtes, que si no no faltaríes a la teva llegenda de cagadubtes professional...
I és que una servidora, malgrat llegir avidament tot el que li cau sota la mà, fins el punt de llegir-me les instruccions d'aquells porta-rotlles monstruosos en qualsevol wàter public, continua presentant alguns dèficits impossibles de redreçar...

L'ortografia.
Si bé durant el periode escolar, el llegir em va servir per dissimular la meva feblesa en gramàtica, suposo que gràcies a un mecanisme de memòria visual, a la que intento posar les meves idees negre sobre blanc, se'm dispara el corrector de l'ordinador, sobretot quan escric en català. A qui se li acudeix complicar tant la vida del personal amb accents , esdruixoles, i regles obscures, que no hi ha manera que m'entrin al tupí !

L'expressió oral.
Cada dia trobo que m'embarbusso més quan intento expressar alguna idea. No sé si es tracta d'un problema de no tenir les idees prou clares, o la confusió que em provoca aquella sensació que sempre et falta alguna dada quan intervens en tertúlies o dónes la teva opinió. Encara que tinc la sospita, que aquí està la gràcia : quan es parla de politica, de relacions entre els politics, els fets de societat, qualsevol tema per anodí que sembli, sempre té algun intríngulis amagat que fa que et quedes perplexa i amb la sensació de ser una ignorant. Potser és l'efecte buscat : tu tonteta, que no t'enteres de res ! O potser és embolica que fa fort ! Com més clares et sembla que tens les idees, més et fan sentir que ets una ànima innocent que vius en el planeta Mars...

La memòria.
No puc dir que sigui cosa de l'edat , ja que sempre he patit d'una facilitat impressionant per no recordar els titols dels llibres que he llegit. De fet, confesso que m'he tragat literalment el darrer volum de la trilogia de Ken Follet de El Segle, durant el cap de setmana, i continuo sent incapaç de donar-vos el seu nom .
Em consolo pensant que si només hagués llegit un llibre en la meva vida, segur que me'n recodaria... A part de petits problemes de l'estil comprar un llibre i adonar-te a la quarta pàgina que ja l'has llegit, o bé la mirada sorneguera d'aquell que tens enfront pensant , “aquesta no ha obert un llibre en la seva vida “, no em produeix mals majors...

La comunicació.
Aqui ve quan la maten ! Quan em cau a les mans un llibre, tinc tendència a tallar-me del món que m'envolta. Fins que arribo a l'última pàgina, em molesta fins i tot llevar-me per anar a l'excusat, i seria capç de no menjar per no perdre temps en cuinar. En fi, tot un problema per a la meva vida social i laboral, ja que em puc arribar a posar de molt mal humor quan em desvien del meu centre d'atenció del moment. Que ja ho diuen els meus fills, tant queixar-me dels jocs de video, i sóc pitjor amb la lectura !

Potser sí que en el fons la lectura és per mi una eina que em permet evadir-me de la realitat quotidiana, i això explicaria que no em faci aquests efectes benèfics que demostrava el dit estudi...

Novel.la negra, que et permet pensar que els dels llibres són els dolents, que en la vida real no som tots psicòpates... Novel.la històrica que et reconforta si penses que tot temps passat no ha de tornar, i que la humanitat no pot no recordar i assimilar els ensenyaments de la història... Biografies que et consolen veient que ningú és perfecte...

En un moment de lucidesa penses que això no pot ser.
Llavors, engegues la tele, l'ordinador, et poses al dia de les novetats, i entre corruptes, mentiders, ineptes, dissimuladors, i tota la pesca, m'ho repenso, i me'n entorno cap a la meva lectura, que almenys els dolents són de ficció !


Antònia Escoda

Per l'espai d'opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 28-10-2014






dimarts, 21 d’octubre de 2014

Morirem tots!



Em llevo de bon mati ben despistada...  I avui que els hi explicaré a la radio?
El cap de setmana hilarant entre amigues? No millor que ho deixem madurar. Que explicaria coses que no toquen... A vegades no convé ser tant transparent!
La crua realitat de la tornada? Llençar-se esmaperduda a l’armari de la neteja i posar-se a rentar com una possesa... Això tampoc es pot explicar, que no cuadra amb els moments d’exaltació entre femines que acabem de passar...
Per sort, l’actualitat ve a donar-me un cop de mà en aquests moment de desert inspiracional...
Les televisions franceses repeteixen en bucle la noticia de la mort de Cristophe de Margerie, el patrò de Total, el patrò més poderós de França. Amic de la dreta, amic de l’esquerra. De Vladimir Putin,... De fet sembla ser que tothom era proper a aquest senyor. Entrevistes a politics, a empresaris influents, a treballadors del grup Total, tothom és unanime en afirmar que la seva desparició és una gran tragedia...
A vegades em pregunto en aquests casos, el que pinta la familia... Tothom esta tan afligit, que el dolor dels més propers no existeix. És cert que mirat del punt de vista de la importancia geoestrategica del personatge (això diuen a la tele), és més preocupant l’efecte que pot tenir la seva desparició en les xifres de la borsa, que les cabories dels seus familiars. Al cap i a la fi segur que els haurà deixat ben arregladets no?
Esta clar que la importancia geoestrategica de les persones te molt a veure en com es tracta la mort... De fet hi han morts que ni compten, o més ben pensat, que en comptar-se a carretades, i això fa que esdevinguin a la llarga invisibles.
Sempre recordaré però aquelles imatges de la pel.licula Nuit et Brouillard de Jean Resnais, on els buldozers empenyien els munters de cadavers cap a les fosses en els camps de concentració... La multitud de cossos et deixa l’impressio de deshumanització...
Diuen que també ha mort el dissenyador de moda Oscar de la Renta. Aquest no te importancia geoestrategica, però tenia glamour, i com diuen ha mort de les consequencies de una llarga malaltia, eleganment, com toca per part d’algu , que ha vestit de manera impecable a les dones elegants del planeta. Les altres que son multitud, viuen i moren vestides amb boubas, saris, burkas, o quatre draps made in qualsevol lloc on la ma d’obra sigui ben barata...
Pel que fa al PDG de Total, ha mort en un accident de Jet Privat, aprop de Moscu, per culpa de un conductor de maquina llevaneus rus borratxo. Tot un topic.
La majoria de la gent d’aquest planeta no sabem ni morir amb gracia. Tots aquest morts de la guerra, de la fam, de les malalties, queda tot plegat ben poc endreçat... Però això queda lluny, molt lluny de casa, millor no entestar-s’hi!
Enmig quedem els occidentals, atemorits, que se’ns encomani la pobresa, la malaltia, jugant a la loteria , i somniant de morir eleganment, ben vestits, i ben equipats !
I és que esta clar que no hi ha justicia ni en la mort...
El cert és que entrem en aquella epoca , frontera invisible entre dos edats. És quan et questiones, fins i tot el bon dia del vei que et diu que fas bona cara. 
Perque m’ha dit que feia bona cara? Segur que en el fons pensa que estas fatal! I es que arribes en aquella  edat on penses que el pitjor et pot sorprendre en qualsevol moment. Rellisques, caus, t’aixeques i penses: uff! No m’he fet res, només una mica de mal a l’orgull... Però saps que s’apropa el dia en que cauràs i no et podràs aixecar perquè t’hauràs trencat el coll del femur...
T’infles d’hormones, de vitamines, mirant de allunyar el fatidic moment. Llavors comença a molestar l’estomac... Tanta droga dura no pot ser bo! Però amb un protector d’estomac passarem...
Sobretot, no renunciar a la teva vida de noieta de 20 anys incombustible...
No se que ens fa més por, si morir o envellir...
Amics, morir, hem de morir tots! I si no, mireu lo malament que ho passaven els immortals, condemnats a no enamorar-se per por a veure morir la persona estimada, i obligats a perdre el cap per poder alliberar-se de tanta penitencia...
Envellir, tant de bo hi arribem molts, en les millors condicions, serenament, dignament, envoltats dels nostres...

Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 21-10-2014



dimarts, 14 d’octubre de 2014

Toxines




Una servidora que porta l’esperit de contradicció brandat ben amunt com una bandera, no te costum de apuntar-se cada primavera a la famosa operació Bikini.
Bàsicament perquè fa anys que això del bikini es va tornar una utopia, en descobrir, o mes aviat en no poder comprovar com et quedaven les calcetes donat el volum que amb els anys t’ha anat agafant la panxota.
Lo dels règims, s’ha tornat un mal necessari, sobretot en acabar-se la temporada d’estiu, al adonar-te que o passes pel tub de perdre uns quants quilets o estàs condemnada a tirar tota la roba de l’armari i anar-te’n de shopping. I qui em coneix sap que no hi ha tortura més cruel per mi que tenir que anar a comprar roba, donada la dificultat cada cop més important a trobar talles tipus taula-camilla, per poder vestir-te i fer una vida relativament normal, sense por a veure sortir disparats botons, o les explosions sobtades de cremalleres, o senzillament respirar i moure’t amb una certa facilitat.
Be, com cada tardor doncs, t’estudies la tortura menys cruel per a poder complir el teu objectiu.
Com que aquest any ja no he de preparar menjars plens de nutrients, i minerals per l’estudi dels nens , vaig decidir de començar a lo bestia. Una veritable revolució pel meu cos inflat de toxines i greixos...
Enganxada a internet, que allà s’hi pot trobar de tot,  amb la moral ben alta, i la voluntat ferma, calia triar entre el regim definitiu , aquell que et promet aprimar-te i no tornar a recuperar quilos mai mes, o el que perds mes quilos en menys temps.
Com que soc de un natural impacient, i si no que li preguntin al meu pobre ordinador quan s’ho pensa massa, em vaig decantar, per la cura de desintoxicació i de dejú.
Ja se que no es bo ser tan radical, però si d’altres ho aconsegueixen, perquè una senyora amb un parell com jo no ho hauria de poder fer?
Quinze dies amics. Quinze dies a base de aigua , xarop d’auró, suc de llimona i una punta de bitxo...
Primer dia. Et portes com una campiona. Es cert que has fet desaparèixer de la nevera i els armaris qualsevol obscur objecte del desig... La cosa passa com qui diu bastant be.
Segon dia. La moral és ferma i tot tira endavant sense grans problemes...
Tercer dia. Et lleves amb un mal de cap conseqüent, i ja comences a pensar que potser el arreglar un problema de pes et farà aparèixer un tumor al cap ara que el greix no fa de capa protectora... Mig moribunda  t’arrossegues fins l’ordinador per interrogar el Dr Google sobre tant inquietants signes. Diu que és normal. Estàs expulsant totes les toxines del teu cos i això provoca alguns efectes indesitjables... Sort que la època en que estem et permet quedar-te a les fosques mirant de lluitar contra la migranya...
Quan el quart dia es sumen els vòmits provocats per la pujada de acetona a la sang comences a notar certs signes d’esgotament mental... Però com ets una tia dura decideixes continuar amb la teva lluita contra les toxines, prens directe de l’ampolla de xarop d’auró una glopada així a lo bestia per tal de augmentar el sucre a la sang, i surts a afrontar el món, que un no es pot quedar indefinidament en posició fetal esperant que s’escolin els fatídics quinze dies...
Passant per la plaça de les arcades, et trobes una colla d’amics entaulats davant unes tapetes de fuet i formatge i unes copes de vi negre. Com que tens la reputació de tia grassa i que ho assumeix, no piules res de la teva batalla amb els quilos, i acceptes la invitació a una copeta de vi. Et proposes anar mullant els llavis per no fer el lleig, però res mes...
El primer glop te un efecte terrorífic. Els ulls et fan pampallugues, i notes el cos com un flam, tot tremolós... Va, un trosset de fuet i un de formatge per contrarestar no poden fer cap tipus de mal... En el foc de la conversa , i sense adonar-te’n, tornes a portar-te la copa a la boca, i una altra, i una més, i un altre bocinet de fuet, i aquell formatge que et diu , menja’m. És quan caus en la evidencia, que per un estrany fenomen t’ha desaparegut el mal de cap, i que estàs rient i xerrant . Cert que alguna cosa hi te ha veure la eufòria que produeix el vi, però comences a tenir seriosos dubtes pel que fa a l‘efecte negatiu de les toxines...
I si el teu cos fos addicte a les toxines? I si no estic preparada ni físicament ni psicològicament per ser una tia absolutament sana?
Això explicaria la necessitat de posar alegria de la manera que sigui a les verdures, la pulsió malaltissa per clavar la forquilla en un bon tall de carn, el plaer de degustar un vinet del Montsant, i sense oblidar el digestiu de torn...
De tornada cap a casa t’atures a la carnisseria i t’enamores d’aquelles costelletes de cabrit tan apetitoses. Arrebossades estaran delicioses!
El company es pensa que t’has tornat boja, quan pares taula amb la vaixella i la coberteria bona. Però es tracta de celebrar una gran descoberta, les toxines et fan feliç!!!
L’endemà busques per internet els arguments per aquesta nova teoria, i caus en una cita que ha de passar a la historia:
 “les dietes no funcionen , la prova és que només fan dieta els grassos!”.
He de trobar l’autor... Aquest si que és un savi!

Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 14-10-2014


dimarts, 7 d’octubre de 2014

Andorra Fail??


Fins fa poc , costava desvincular Belfast dels conflictes religiosos i polítics entre catòlics i protestants. A ningú se li hagués ocorregut que aquesta podia ser una ciutat turística de primer ordre, que atrau el viatger desplegant un varietat important de recursos i d’atractius, que recorden la seva historia tant política com social.
Divendres , dissabtes i diumenges podeu passejar enmig de una barreja de sabors, colors i una pluralitat de productes biològics al mercat de St Georges. També us podeu perdre a la vora del riu Lagan i descobrir el passat industrial de la vila, a més de conèixer a tradició naval de la ciutat en un vaixell alhora museu i cafè, que dona fe de l’esforç de la ciutat de mirar de nou cap al riu. I com no arribar-vos fins a Commercial Court per gaudir de l’ambient vibrant del carrer dels pubs. Voltar per la ciutat i recórrer la ruta entre edificis històrics, jardins i carrers per vianants amb cada curiositat  ben indicada i documentada. Hi conviuen botigues de regals i roba de lo més modern fins al més tradicional. Pels fans de la historia més recent podeu arribar-vos fins a Skanhill Road, a peu o en un Taxi Political Tour, allà on es situa la frontera entre la zona catòlica i protestant, on persisteix l’oposició entre una i altra comunitat i s’escenifica en una lluita de graffitis d’un costat i altre, a més de reixes cadenes i forrellats… Per refer-se de les emocions no esta de més arribaar-se fins al The Crown , per gaudir de una Guiness i d’un ambient extraordinari. Rutes temàtiques al voltant de la sèrie Games of Thrones, i com no la historia de Titànic per les quatres costures, des de la seva construcció a les drassanes de Belfast fins al seu tràgic final…
Belfast, una ciutat en l’imaginari de tots grisa i inhòspita, i que en canvi  resulta ser acollidora, i que et dona la sensació de no acabar-te-la mai, de la que marxes pensant en tornar….
Niagara, les cascades, el Glamur, la Marilyn Monroe, els viatges de nuvis, la promesa de un lloc romàntic, únic… Com a mínim en l’imaginari col·lectiu!
Cues per arribar, cues a la frontera amb Estats Units, cues a la recepció de l’hotel, cues per l’impepinable barca que t’ha de portar sota la cascada perquè surtis ben moll, et puguis fer la foto de ben aprop, t’enduguis de record el tros de plàstic que et regalen d’impermeable... Neons, botigues de souvenirs idèntiques les unes amb les altres, franquícies, el gran somni americà... Hard Rock Café, Planet Hollywood, Casinos, parcs aquàtics, sínies i torres per poder pujar cada cop més amunt, per tenir la millor vista, o l’emoció més forta... Tot això en un espai reduït, abocat al riu Niagara i a les seves famoses cascades.
Les cascades, al cap i a la fi l’atractiu principal de l’indret. La feinada és teva per arribar fins a la barana des d’on gaudir del panorama. Cops de colze, olor de suor i d’humanitat... Fer-se la foto sense que surtin tots els turistes del planeta en compte de les famoses cascades : Missió Impossible! A copia de paciència i d’enormes somriures, d’oferir-se com a fotògraf  per la parelleta de torn, de fer un esforç d’organització entre gent de tantes nacionalitats i llengües diferents, aconsegueixes immortalitzar el moment. Ja tens la imatge per la posteritat, ja pots fer dentetes a totes les teves amistats  via les xarxes...
I després que? Et quedes amb aquella de cara que diu: I jo que hi foto aquí?
Només et queda buscar-te un restaurant amb atalaia, per mirar de gaudir de la il·luminació nocturna de les cascades, mitjançant un forat conseqüent en el pressupost que t’havies fixat pel viatge... No esta malament però sense més...
L’endemà de bon mati, després de passar a nit del lloro amb les arribades sorolloses dels que tornaven en estat etílic avançat dels casinos, surts de l’habitació tot dient-te que no t’enganyaran més, i et trobes sola davant l’espectacle magnífic de l‘indret buit de les hordes de turistes. Llavors és quan caus en la evidencia que el lloc és preciós, si obvies, la brutícia que ha quedat del festival de llumetes , espanta-sogres, serpentins i nombre d’andròmines que venen a cada cantonada...
Despertes a la família, per tal de fugir del lloc abans de la propera onada de turistes...
Niagara Falls... penses més aviat: Niagara Fail!
Una servidora, no n’entén res de turisme més enllà de les pròpies experiències com a tal. Només saps els llocs als que tornaries, i els que t’han decebut...
Pel que fa a casa nostra, cada cop que es parla de projectes i polítiques turístiques, el que més em fa patir, és imaginar-me persones que puguin marxar d’Andorra  pensant: MAI MÉS!!


Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 07-10-2014