dimarts, 30 de setembre de 2014

#NotInMyName




Ja ho sabeu, que una servidora pateix de “dubtitis” permanent. Però admetreu que els esdeveniments arreu del món contribueixen amb escreix a la multiplicació de sentiments confusos, contradictoris...
Com sempre, mires de simplificar... A veure si ho veiem més clar!
Si un  pastisser mata la seva dona, el gremi de pastissers no se sentirà obligat d’advertir que no, no tenen la intenció de matar cadascun d’ells la seva dona, i que no tenen res a veure amb el seu col·lega. I si un pastisser mata la seva dona en nom de la pastisseria fina , la seva reacció seria diferent? Tampoc, i ningú no els hi demanarà de fer-ho perquè als ulls de tots és evident que matar a la dona en nom de la pastisseria fina es conveniu-ho, delirant...
Si un animalista mata el pastisser , els altres animalistes , no se sentiran obligats de dir que no tenen res a veure amb el fet comès pel seu company d’idees. Si el mateix ecologista és carrega al patró mundial de la  pelleteria en nom de la lluita animalista, canviaria la seva percepció? Probablement... S’esperarà de tots els animalistes del món , que es desmarquin  de l’acte.  Potser alguns dubtaran ,ja que es tractaria de un sense-sentit, però ho faran. Només cal veure lo ràpids que son en dessolidaritzar-se, i condemnar el trencament  de una vitrina en qualsevol manifestació.
La diferencia principal entre el pastisser que mata la dona en el nom de la pastisseria fina, i l’animalista que ho fa en nom de la seva lluita , és que en el primer cas ningú no es prendria seriosament la reivindicació, mentre que en el segon se suposaria més creïble.
La satisfacció general que envolta el moviment #NotInMyName, i fets del mateix estil, és que si es te en compte la credibilitat de la idea segons la qual es pot matar en nom de l’Islam, llavors és normal que ens sentim alleujats i contents, que els musulmans surtin al carrer per clamar que això no va amb ells.
Però si intento posar-me en la pell d’un musulmà, crec que em sentiria molesta que es pugui imaginar ni un sol instant que un acte de barbàrie pugui ser comès en nom de les meves creences...
El musulmà que manifesta amb la seva pancarta  de #NotInMyName, és sincer i això és xaxipiruli , i altament reconfortant. Però al mateix temps troba normal de fer això, com si fos normal que es pugues dubtar del seu sentiment si no ho fes. Quina por no?
Si continuem amb el meu raonament tort, congratular-se  de la condemna , no significa que si, efectivament, tenim un petit dubte sobre el fet que la religió musulmana predica el tallar ell cap a la gent, i que doncs esperem dels musulmans que ens envolten que clarifiquin una mica la cosa.
No és simple no... Es una qüestió ben difícil.
No es pot fer com si els assassins no diguessin que actuen en nom de la seva religió, però tampoc podem fer, com  si aquest acte reconfortant no fos com l’expressió de una forma de submissió voluntària, una evidència de la estigmatització permanent de tot un col·lectiu.
Demanem als musulmans, que pel fet de ser-ho, es posicionin clarament contra tots els actes bàrbars comesos en nom de un pseudo-islam...
Demanem a cada cristià de dessolidaritzar-se front als actes de pedofília del capellà? Demanem a cada  barcelonista de condemnar les gamberrades dels boixos nois? Demanem a cada pastisser de condemnar l’assassinat comès per un del mateix gremi? Absurd no?
El dimoni de la sospita no es combat donant la sensació de justificar-se . És més, és contra-productiu, i fa la feina dels aprenents de bruixot que alimenten la por, la divisió, i una pseudoguerra de civilitzacions imminent. És el Nosaltres, enfront d’Ells, i trenca la cohesió social, el conviure junts.
Siguem honestos la islamofòbia no ha tingut mai tan bona salut, i els actes terroristes bàrbars aixafen encara més els musulmans de bona fe. Les primeres víctimes d’aquests actes son els mateixos musulmans. Demanar-los-hi que s’excusin perquè son musulmans els separa de la resta i enforteix l’exclusió de la que son les principals víctimes. Són conceptes terriblement injustos, discriminatoris i perillosos , ja que etiqueten a les persones com a musulmans i no com a ciutadans.
I jo em pregunto a qui beneficia tot plegat? La teoria  de l’enfrontament de civilitzacions, el “ara intervenim, ara no”, dels països occidentals... Que tenim un estoc massa gran d’armes per col·locar potser? Que ja no sabem per on tirar? Una bona guerra, i et farà l’efecte d’una bona purga, a menjar-se el món!
Els enfrontaments, les misèries i les passions del populatxo... Un mal menor! Diuen des de les seves presons daurades....

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 30-09-2014