dimarts, 30 de setembre de 2014

#NotInMyName




Ja ho sabeu, que una servidora pateix de “dubtitis” permanent. Però admetreu que els esdeveniments arreu del món contribueixen amb escreix a la multiplicació de sentiments confusos, contradictoris...
Com sempre, mires de simplificar... A veure si ho veiem més clar!
Si un  pastisser mata la seva dona, el gremi de pastissers no se sentirà obligat d’advertir que no, no tenen la intenció de matar cadascun d’ells la seva dona, i que no tenen res a veure amb el seu col·lega. I si un pastisser mata la seva dona en nom de la pastisseria fina , la seva reacció seria diferent? Tampoc, i ningú no els hi demanarà de fer-ho perquè als ulls de tots és evident que matar a la dona en nom de la pastisseria fina es conveniu-ho, delirant...
Si un animalista mata el pastisser , els altres animalistes , no se sentiran obligats de dir que no tenen res a veure amb el fet comès pel seu company d’idees. Si el mateix ecologista és carrega al patró mundial de la  pelleteria en nom de la lluita animalista, canviaria la seva percepció? Probablement... S’esperarà de tots els animalistes del món , que es desmarquin  de l’acte.  Potser alguns dubtaran ,ja que es tractaria de un sense-sentit, però ho faran. Només cal veure lo ràpids que son en dessolidaritzar-se, i condemnar el trencament  de una vitrina en qualsevol manifestació.
La diferencia principal entre el pastisser que mata la dona en el nom de la pastisseria fina, i l’animalista que ho fa en nom de la seva lluita , és que en el primer cas ningú no es prendria seriosament la reivindicació, mentre que en el segon se suposaria més creïble.
La satisfacció general que envolta el moviment #NotInMyName, i fets del mateix estil, és que si es te en compte la credibilitat de la idea segons la qual es pot matar en nom de l’Islam, llavors és normal que ens sentim alleujats i contents, que els musulmans surtin al carrer per clamar que això no va amb ells.
Però si intento posar-me en la pell d’un musulmà, crec que em sentiria molesta que es pugui imaginar ni un sol instant que un acte de barbàrie pugui ser comès en nom de les meves creences...
El musulmà que manifesta amb la seva pancarta  de #NotInMyName, és sincer i això és xaxipiruli , i altament reconfortant. Però al mateix temps troba normal de fer això, com si fos normal que es pugues dubtar del seu sentiment si no ho fes. Quina por no?
Si continuem amb el meu raonament tort, congratular-se  de la condemna , no significa que si, efectivament, tenim un petit dubte sobre el fet que la religió musulmana predica el tallar ell cap a la gent, i que doncs esperem dels musulmans que ens envolten que clarifiquin una mica la cosa.
No és simple no... Es una qüestió ben difícil.
No es pot fer com si els assassins no diguessin que actuen en nom de la seva religió, però tampoc podem fer, com  si aquest acte reconfortant no fos com l’expressió de una forma de submissió voluntària, una evidència de la estigmatització permanent de tot un col·lectiu.
Demanem als musulmans, que pel fet de ser-ho, es posicionin clarament contra tots els actes bàrbars comesos en nom de un pseudo-islam...
Demanem a cada cristià de dessolidaritzar-se front als actes de pedofília del capellà? Demanem a cada  barcelonista de condemnar les gamberrades dels boixos nois? Demanem a cada pastisser de condemnar l’assassinat comès per un del mateix gremi? Absurd no?
El dimoni de la sospita no es combat donant la sensació de justificar-se . És més, és contra-productiu, i fa la feina dels aprenents de bruixot que alimenten la por, la divisió, i una pseudoguerra de civilitzacions imminent. És el Nosaltres, enfront d’Ells, i trenca la cohesió social, el conviure junts.
Siguem honestos la islamofòbia no ha tingut mai tan bona salut, i els actes terroristes bàrbars aixafen encara més els musulmans de bona fe. Les primeres víctimes d’aquests actes son els mateixos musulmans. Demanar-los-hi que s’excusin perquè son musulmans els separa de la resta i enforteix l’exclusió de la que son les principals víctimes. Són conceptes terriblement injustos, discriminatoris i perillosos , ja que etiqueten a les persones com a musulmans i no com a ciutadans.
I jo em pregunto a qui beneficia tot plegat? La teoria  de l’enfrontament de civilitzacions, el “ara intervenim, ara no”, dels països occidentals... Que tenim un estoc massa gran d’armes per col·locar potser? Que ja no sabem per on tirar? Una bona guerra, i et farà l’efecte d’una bona purga, a menjar-se el món!
Els enfrontaments, les misèries i les passions del populatxo... Un mal menor! Diuen des de les seves presons daurades....

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 30-09-2014

dimarts, 23 de setembre de 2014

Qüestió de trempera...




Sembla que aviat tindrem eleccions. No es tracta de fer de pitonissa, senzillament el 2015 peti qui peti, cauen eleccions generals , i ¿com no? una nova vegada les comunals. I és que ja han passat gairebé 4 anys de l'anomenat Tsunami taronja...
Poc a poc vas veient com comença a moure fitxa gairebé tothom.
Més val, perquè vist el panorama de les formacions polítiques, poc suspens s’ha de veure davant de la desintegració evident dels partits establerts.

Em costa parlar-ne de manera desapassionada o amb una mica de distància... Per sort hi ha qui li agrada remenar el dit a la nafra , ni que sigui per poder omplir alguna pàgina informativa, encara que sigui confonent les paraules de uns i altres, o inventant candidatures que mai van ser… Tant hi fa , el problema no és de qui des de fora intenta entendre el per què de les coses, sinó els qui des de dins de cada formació intentem fer, o no, un treball de crítica i d’anàlisi dels nostres errors.

Porto una temporada ja no dubtosa, que és el meu estat natural, sinó més aviat perplexa o  incapaç de diagnosticar o assenyalar allò que no hem sabut fer bé, rebolcant-me en la sensació d’impotència. Mai havia repetit tantes vegades “no ho sé”, en converses i tertúlies...
Deu ser cosa de l’edat em direu. Vas agafant consciència de les teves limitacions, no ets tan agosarada en les teves afirmacions...

Ben pensat però, diria que és més aviat un empatx de victimisme... Una sobredosi d’egoisme també...
Et vas parapetant darrere els problemes personals, les cabòries familiars i les exigències laborals per justificar-te de la manca d’implicació política. Si clar, tens els teus espais d’opinió on pots vomitar la mala baba, i les xarxes socials on pots demostrar de manera fefaent que ets una persona informada, preocupada per la fam al món, la dignitat humana, els maltractaments animals i qualsevol causa digna de defensar.

Però tot plegat no pot callar aquella veueta  de la consciència que et diu  que no n’hi ha prou, que lo teu és un problema de mandra, d’aixecar el cul de la cadira...
De mandra o de trempera?
Siiii trempera!
Allò que “et posa” com es diu col·loquialment. Allò que pot fer que t’aixequis de nou, i t’entusiasmis per algun projecte.
Potser fora bo, en compte d’ autoflagel.lar-te  i de rebolcar-te en les teves misèries, fer un exàmen exhaustiu d’allò que “et posa” i mirar de practicar-ho , que lo de la mandra i el cansament es guareixen amb una miqueta d’entrenament.

Allò que em provoca trempera:
-Sopars amb els amics: és cert que a l’endemà estem ben baldats, que dormir poc i abusar del beure i el menjar passa factura... Que ja tenim una edat!
-Tertúlies i discussions a dojo. Debatre de política, enfadar-se, argumentar, intentar convèncer, admetre errors, obrir nous horitzons, nous debats...
-Els moviments ciutadans, capaços d’emportar-se per davant la covardia dels que estan al poder, temorosos davant dels canvis...
Allò que denominaria de anti-luxuria[ae1] , o que em fa perdre les ganes de tot:
-El tancar debats amb l’argument que les coses són així, i que no es poden canviar sota l’amenaça de terratrèmols institucionals...
-Els personalismes, i les discussions centrades en les persones...
-La cotilla de la que no sabem sortir els partits, el concepte aquell de rentar la roba bruta dins de casa, el del pensament pactat...

Llavors, i conseqüència directa  de la llista no exhaustiva que us acabo de fer, perquè no regalar-me, regalar-nos, alguns moments de trempera?
Avís a navegants!
Per què no ho provem? En compte de decidir que tot està venut, mirem de treballar en alguna cosa  que ens il·lusioni.
Què hi podem guanyar? Bons moments, alguna que altra fartanera, i avançar feina en allò en el que creiem.
Què hi podem perdre? Bàsicament, el temps que passem davant el televisor o enganxats a les xarxes...
Jo no ho sé vosaltres, però la idea de votar en blanc a les properes eleccions no m’acaba de fer el pes[ae2] .
Qui s’apunta???
Que no quedi tot en una trempera matinera!


Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” 23-09-2014








dimarts, 16 de setembre de 2014

Del Dret a decidir... Tu calla!!





Hi ha un fenòmen curiós a casa nostra, quan es tracta d'opinar, de dir la seva sobre l'actualitat de casa i d'arreu... T'hi trobes en les tertúlies, en la manera en que es prioritzen les notícies , en els comentaris anònims o amb signatura. És una mena d'autocensura, de inhibició a dir la teva sobre segons quins temes, perquè ja saps que et cauran al damunt , ja no aquells que opinen de manera oposada a tu, sinó aquells que consideren que simplemen el tema no toca...
No em fa res intentar debatre el meu punt de vista sobre una qüestió donada, amb els meus arguments, per pobres que siguin, però se'm fa més dificil entendre i discutir quan en front t'estan dient que no hi ha qüestió, que no hi tens res a dir...
És cert que alguns voldrien limitar les opinions i debats a temes propis d' Andorra. El problema és que aviat has donat la volta al tema i, indefectiblement, t'acabes adonant que d'una manera o altra les influències externes t'atrapen.
D'altres acepten mirar una mica més lluny del nostre melic, però si pot ser llavors que sigui ben lluny, que els conflictes de països massa propers ens poden acabar esquitxant...
La veritat és que una mica rarets sí que som els andorrans... Som capaços d'aguantar 5 minuts de rotllo patatero sobre els moviments de la borsa a nivell internacional , com si fóssim grans entesos en finances i, en canvi, no ens hauríem d'alterar pel fet català , que ja se sap no ens hem de posar en temes que no ens incumbeixen...
Parlar del moviment imparable que han iniciat els catalans...
Massa propers, massa grans en relació a nosaltres, massa assemblances culturals, fan que hi hagi com una mena de por a debatre sobre el tema. Com si la passa següent a una hipotètica independència de Catalunya fos una annexió del nostre petit país, o potser és, que si les coses van mal dades, no ens haguéssim d'enfrontar a l'Estat espanyol...
No ho acabo d'entendre...
Parlar, debatre sobre els moviments nacionalistes arreu del món ens pot fer realitzar que la llibertat i la independència són valors i aspiracions, legítims i universals. O no n'estem cofois de la nostra particularitat i la nostra sobirania?
Es condemna cada cop de manera més contundent la misogínia, la homofòbia, el racisme, la islamofòbia, i totes les fòbies que se us puguin acudir, i ens sembla normal...
En canvi, quan sorgeixen moviments de rebuig contra els moviments identitaris, cada cop més presents, es tendeix a minimitzar-ho , evocant una certa paranoia de les nacions en qüestió. Defensar llengües i cultures dites minoritàries en un país donat, tot i que majoritàries en el seu territori, es tendeix a qualificar d'estretor d'esperit, de replegament cultural, d'immobilisme...
És el cas, d'una francofòbia creixent al Canada per exemple, on es dóna la volta a la situació des francòfils a Quebec, que són qualificats d'intolerants, de racistes inclús. Es viuen temptatives d'intimidació i de culpabilització dels promotors i defensors de la cultura francesa. La campanya de diabolització dels francòfons arriba fins I tot a associar al nazisme els grups pacífics de defensa i de promoció del francès. No us sona la situació??? Etiquetes atribuïdes als francòfons que cada cop més fan perdurar I augmentar els prejudicis. Acusacions abusives que creen divisió, por i desconfiança en els nous arribants i els anglòfons, alienant-los a la societat quebequesa o canadenco-francesa. Deslegitimació del francès com a llengua comuna d'integració i negació del dret del poble quebequès a l'autodeterminació...
Uff , sembla com si estiguerem parlant de Catalunya no?
Tot i així, val a dir que els Quebequesos ja han tingut la possibilitat de votar en favor de la seva independència , dos cops . Les dues vegades ha guanyat el no.
Escòcia. Els escocesos votaran dijous si volen continuar pertanyent o no al Regne Unit. Els anhels d'independència dels escocesos tenen més un rerefons econòmic, un desig de gestionar els recursos propis, que són molts, la necessitat de portar les pròpies polítiques econòmiques i socials. Els partidaris del No han basat la campanya, en totes les desgràcies i catastrofes econòmiques que els hi caurien a sobre com una plaga. En el fons la por de la lliberal Anglaterra de veure esfumar-se la reserva de petroli més gran d'Europa...
També em recorda d'una manera o altra el discurs que s'oposa als secessionistes catalans...
Però votaran!
Ens diuen que el problema català és un altre, que la consulta proposada per amplia majoria pel Parlament Català és il.legal...
Doncs si senyor, el problema és aquest que uns poden votar i opinar i els altres no...
El debat democràtic ha de fundamentar-se en el respecte i la dignitat, no sobre el discurs de la intimidació i el menysteniment...
Confesso que el dia 11, vaig estar clavada davant del televisor, bramant d'emoció com una madalena... Jo que sempre havia criticat aquelles cobertures de bodes reials que duraven tot un dia , i aquells que no se'n perdien segon... Encara que m'haureu d'admetre que en el cas de la Diada, era un sentiment de llibertat, de il.lusió el que traspuava, quan en l'embobament davant els reials casoris, hi llegiria més submissió, anima de subdits...
Quan més d'un milió de catalans surten al carrer per reclamar el dret a l'autodeterminació, no pots oposar-hi reiteradament el pes de la llei. Les lleis han de ser fruit de la voluntat d'una societat i no una cotilla que els impedeix d'expressar-se. Les lleis han d'evolucionar amb la societat...
Upps! Mireu ara això em recorda el que passa a casa nostra...
Deu ser per això doncs que no se'n pot parlar!


Antònia Escoda

Per l'espai d'opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 16-09-2014

dimarts, 9 de setembre de 2014

Tornem-hi que no ha sigut res...



Eh oui! Ja hi tornem a ser!
Passat Meritxell i tornar a la normalitat... Normalitat?
Curiós això de la normalitat no trobeu?
Segons l'enciclopèdia catalana, es defineix la normalitat com la qualitat de normal. I que carai és, lo normal?
Per normal s'entén allò que és conforme a la norma, que no se’n desvia, que es troba dins dels tipus més freqüents o ordinaris. També se’n diu d’allò que es converteix en si mateix en norma.
Apassionant no?
Si la normalitat del nostre mon més proper, és a dir el que queda definit per les muntanyes que ens envolten, ve marcat per la Diada de Meritxell, el retorn al curs escolar, discursos mil, i promeses de futur, en el mon que ens envolta la mateixa normalitat seria tot allò que en podríem dir de lo més anormal, guerres, pàteres, abusos de poder, desigualtat, corrupció....
I és que a copia de estar immersos en la anormalitat, i si tenim en compte la definició d’aquesta, resultaria ser que tanta sang , crueltat, avarícia i ambició acaben formant part de la normalitat....
En resum, i sense voler entrar en consideracions filosòfiques, això de la normalitat ve a ser un concepte de lo més subjectiu...
Que el Vaticà , pugui incidir en la nostra normalitat ciutadana és normal, tenim un Copríncep-Bisbe... Per a mi en canvi, és normal que des del meu ateisme defensi a mort la llibertat de cadascú a practicar la religió que li convingui. Sembla ser normal també, que les creences dels meus veïns condicionin la meva vida i les dels que no pensem com ells ...
Qüestió de normalitat, o qüestió de valors? De llibertat individual?
No rebel·lar-se contra la anormal normalitat podria ser una qüestió de comoditat?
Llavors la normalitat vindria a ser aquell estat en el que ens trobem confortables , còmodes, on es tracta de no qüestionar gaires coses, no fos cas que ens agafés un atac d’estrès. Així podem anar fent, avançant xino xano , com els rucs, amb unes enormes orelleres que ens impedeixen alterar-nos per qualsevol cosa que passi a la nostra vora.
Us direu que les vacances no m’han anat gaire be aquest any amb tantes cabòries i filosofia barata...
Em direu que, que m’empatollo, que ja tenim prou feina a tirar endavant el nostre dia a dia , a defensar-nos dels atacs malèvols dels nostres veïns que ens volen desprestigiar com a país...
Em deleixo per tornar a començar les tertúlies, els debats, el qüestionar-se dia si dia no, posar la pota, equivocar-se... És el mon dels tertulians, aquells que en mitja hora t’arreglen el mon, o te’l deixen pitjor del que estava... Inexperts en gairebé tot, economia, turisme , política...(Al menys pel que fa als meus companys) Impertinents, passats de rosca, correctes, assertius o esperit de contradicció. Els que sentencien quan parlen , els cagadubtes, els prepotents (que també n’hi ha algun...), els torracollons, els que fan que te’ls quedis escoltant amb reverencia, i els que pots endevinar per on tiraran abans que obrin la boca... Els conformistes, els obedients al sistema. Els anti-tot” i els revolucionaris...
Tot sigui entrar en una normalitat on es tracta de trucidar la normalitat.
A una servidora, a més de ser una absoluta inexperta en tot, i cagadubtes professional, li donen a més la possibilitat d’esplaiar-se en aquest breu espai d’opinió.
Com que sempre em deixo tot per ultima hora, i tinc una molesta tendència a filosofar de tot i de res, aquest any he encetat un llistat de coses de les que he de parlar, per mirar de no deixar-me res en el tinter.
Avis a navegants: si voleu parlem de sínies, heliports, circs, secret bancari, i de la nostra limitada anormalitat, d’acord, però no us salvareu de les normalitats veïnes, que malgrat vulguem amagar el cap sota l’ala, no deixem de formar part d’aquest mon on la normalitat son les lluites identitaries, les guerres, l’excés d’armes i de sang...
Siiiii, ja se que aquesta temporada tindrem eleccions... Però em pregunto quin suspens hi pot arribar a haver, quan els partits polítics estan més embarbussats en els seus problemes de supervivència, que en obrir debats...

Apa doncs tornem-hi que no ha sigut res!

Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 09-09-2014