dimarts, 1 de juliol de 2014

Perdedors





Si mirem enrere, i pensem en quin moment de la historia ens trobem, pels països dits occidentals, aquests primer mon que tothom ( se suposa), enveja, no es pot considerar que aquesta sigui una època especialment terrible.
 No patim cap mena de guerra, en els nostres territoris almenys, no es pot negar que hi han hagut certs progressos en les nostres societats, es va abolir l’esclavitud, s’ha legislat amplament sobre drets civils , tenim igualtat, al menys sobre el paper….

Pot ser que sigui una època frustrant, d’aquelles de un pas endavant, dos passos enrere, però tampoc es pot dir que de les pitjors…
Ja no es cremen bruixes a la foguera, els catòlics i els protestants no es tallen el coll, no hi ha guerres civils, ni perdem a milions d’homes enfangats a les trinxeres, ni en camps de concentració. Sembla que els grans monstres del segle XX han desaparegut, morts al llit o suïcidats , o trucidats també…

Però malgrat tot sembla que tot plegat el futur que tenim al davant és ben incert, que aquest és un lloc ben trist per viure. Hi han molts problemes per a solucionar…

Hi ha un anunci a la televisió francesa, on un bon home es lleva de una llarga nit que ha durat quatre anys , entusiasmat, s’afaita, i es prepara a no perdre’s cap partit del mundial de futbol…  Deu ser que el que passa durant aquests quatre anys  entre dos mundials no compta per a res, no te importància, o és la viva imatge de com actuem la majoria en general: mirar, exclamar-se, cridar , renegar i afartar-nos de pizza i cervesa escarxofats en un sofà davant el televisor…

Vivim en una època  més que terrible, ridícula…

Avui en dia en els esports  professionals hi ha tant en joc, s’hi mouen tant diners, es poden aconseguir tants beneficis alineant un equip guanyador, que els homes que controlen el futbol, el basket i la resta d’esports importants son tant poderosos com els caps de les empreses més grans , com els caps de govern..

M’imagino el diàleg entre dos especuladors:
-Jo , en la meva cartera de valors, tinc deute grec, accions de Apple i de les mines d’urani al Niger, i Tu?
-Jo hi tinc carn de jugador sud-americà…

És quan t’adones que Falcao o Neymar, o qualsevol de les figures del futbol, a més de carn per vendre i per comprar, son purs productes de la especulació. Jugadors que no només pertanyen  al Club que els ven , sinó també en part a fons de inversió, un sistema que transforma de fet els jugadors de futbol en productes especulatius…

Quan un club esta en dificultat per a pagar els assalariats, una solució es vendre una part dels dret econòmics de un jugador promesa a fons d’inversió privats. Aquests fan l’aposta  que el jugador es revelarà i que el seu valor augmentarà.
El reglament de la FIFA prohibeix normalment que un jugador pertanyi a qualsevol  altra entitat que no sigui el seu club. La trampa consisteix en fer passar aquestes compres de una part del jugador  per part dels fons d’inversió, per facturacions de serveis falses.
 Els trànsferts es fan sempre de un club a un altre per respectar el reglament, però quan el club que ven cobra la totalitat de la transacció, reverteix un percentatge a la societat copropietària del jugador.
Aquests fons d’inversió son generalment muntatges de societats sense activitat real si no és la especulació sobre promeses de l’esport, i, per a mes Inri , estan ubicades en paradisos fiscals.

A més de la juguesca sobre la reglamentació esportiva, el sistema se’n riu també de les lleis fiscals.
Els clubs neguen tals transaccions, però poc a poc va sortint afers que demostren que no tot en el món de l’esport , i encara menys en el futbol, és fet d´esperit esportiu.

Cert que  no he estat mai una veritable aficionada al mon del futbol, aquell que els anglesos en diuen “beautiful game”, i el que veig i el que llegeixo contribueix poc a fer-me canviar d’idea.
No hi pot haver cap altre esport en que els jugadors dediquin tanta part del temps a fer faltes i en general a infringir les normes a esquena de l’àrbitre. Simulacions, joc brut, jugadors que s’entretenen, que perden el temps, rodolen sobre la gespa, s’abracen i fan comèdia durant llargs minuts després de cada gol...
Sembla que el fet que l’ull de la càmera de televisió que tot ho veu capti les seves trampetes i les transmeti a tot el mon no els immuta. Un regne de desvergonyiment.
Com la vida mateixa....
Malgrat tot,  se suposa que l’esport hauria de ser una bona cosa.
És evident que l’esport no et fa tornar millor persona, hi ha masses exemples de persones que excel·leixen en l’esport però que no son gran cosa com a essers humans.
L’esport ens ensenya més sobre perdre que sobre guanyar, simplement perquè som molts més de nosaltres els que no guanyem. En els esports hi ha mes perdedors que guanyadors.
Com en la vida mateixa...
El que ensenya per damunt de tot és que perdre esta be , que perdre no és la pitjor cosa del mon, perquè en l’esport a diferencia de la guerra , el guanyador no li acaba tallant el coll al vencedor.
Així doncs sense complexos... A mirar el Mundial que entre perdedors es cou la cosa....


Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 01-07-2014