dimarts, 8 de juliol de 2014

Cyberfronteres.






Voreges els 50 i un dia algú et va dir que si no tenies Facebook , no eres ningú...
Vas afrontar la situació de pànic que et suposava  tanta parafernàlia de contrasenyes segures, tu que no tenies més imaginació que la de posar la teva data de naixement, com una societat secreta a la que no tens accés, per llençar-te cos i anima en l’assumpte.
Llavors va arribar Twitter. Twitter, petit penyal monegasc del web, ambient luxós, amb un punt de preciositat.
En poc temps, et tornes la reina de la xarxa intergalactica, encara que cal admetre que a voltes acabes barrejant els generes, i ja no saps si has compartit la foto del menú diari a Instagram , Pinterest o Google+ .
I els diferents perfils amb el quals has de fer jocs de mans? És el que te tanta avarícia a voler participar en tot el que es cou... Resulta que en el lloc de llençar una  innocent convocatòria a algun acte festiu d’aquests de festa major i costellada, claves una punyalada trapera al pobre desgraciat que t’ha irritat en aquells precís moment, amb el perfil d’aquells més anodins que tens... Te l’avantatge, que entre esborrar i corregir, ja has fet l’exercici aquell de girar cent cops la llengua dins la boca , i d’algun pollastre t’has salvat!
 Aquí és on apareixen els detractors de les xarxes socials ( encara se’n troben?), oposant la vida real a la desrealització, teoria segons la que el internauta evolucionaria en un univers paral•lel , on passaria el seu temps fomentant obscurs complots.
En realitat no és més que un conflicte totalment estèril, que no aporta més que debats estèrils. Tants caps, tants barrets. Com vols utilitzar l’estri, quin xat prefereixes, els excessos i els equilibris, tot plegat  és qüestió d’opció personal.
Considerar que darrera de cada cyberintercanvi , no hi ha ni afecte, ni humor, ni perspectiva de trobada entre dues consciencies, dues sensibilitats, dos cossos, vindria a significar que no som més que unes plantes artificials les que pianotejen, xerren, somriuen darrere les pantalles.
Per prova la voluntat de legislar de manera controlar el que diu i pensa la gent. Aquí a Andorra , però també arreu...
Jo , francament no li veig el que...
L’expressió xarxes socials , te un punt d’engany. Donaria a creure que totes les interaccions via el 2.0 son similars, que totes surten de una mateixa lògica.
Hi ha alguns tòpics que acompanyen la utilització de les diferents xarxes, com la pretesa democràcia , on qualsevol podria prendre la paraula sense dificultat. Es cert que  fòrums, blogs, o llocs d’informació estan oberts a tothom, però si us hi fixeu be, encara que tothom hi pugui ser present, no tothom pot existir-hi.
Mireu Twitter, per exemple... No hi empresa , polític, artista, o famós en general, que no s’hi hagi afegit. Si tenim en compte que s’identifiquen pel propi nom, ens adonem , que això converteix la xarxa en un mon profundament desigual.
La repartició dels usos en dos categories, els  seguidors i els abonaments, és un indici de l’influencia de l’usuari. Si la balança penja del costat dels seguidors ets un leader d’opinió, sinó pertanys a la gran massa d’anònims.

Els textos de 140 caràcters que passen com un a exhalació enmig de la quantitat monstruosa de piulades que s’intercanvien cada segon, doten la paraula quotidiana de una nova legitimitat. Son però paraules que queden enlaire, destinades a la evanescència de l’actualitat, i no troben eco si no van lligades a un nom que les fa sobresortir  del guirigall de tanta piulada.
En molts casos, no es tracta tant d’informar, de donar llum a una realitat , sinó d’influenciar-la. Permet inclús reinstaurar la verticalitat en la comunicació , mentre pel comú dels mortals no  és més que un confident on pots vomitar els teus pensaments.
Així les xarxes , a primera vista igualitàries, marquen una frontera infranquejable entre aquells dels quals perduren les reflexions i construeixen l’actualitat, i aquells la paraula dels quals se l’endú el vent per pertinent que sigui.
 En aquest mon a dues velocitats, els que es poden prevaldre d’un estatus d’autor, d’expert de la paraula en el vent, poden utilitzar llavors la seva comunitat de followers com una caixa de ressonància.
Llavors perquè tanta por entre els qui manen? Malgrat s’envoltin d’experts en comunicació, s’adonen que alguna cosa se’ls hi escapa.
Si la setmana passada els ciutadans de Barcelona van piular i repiular l’agressió feixista al metro, afavorint una intervenció rapida dels mossos, és evident que la informació entre usuaris anònims també circula.
 I encara que les piulades de futbolistes, cantants i famosos , s’enduen la palma dels retuits, la massa de ciutadans anònims és molt extensa i difícil de controlar...
És quan toca la famosa dita : “ a por ellos , que son pocos i cobardes!”
Però tingueu clar una cosa, lo important no és que siguem molts, sino que de debò tenen molta por!


Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 08-07-2014