dimarts, 22 de juliol de 2014

Escampar la boira...





A l’hora en que m’estareu escoltant, si tot va com previst, estaré ja relativament lluny d’aquí, escampant la boira, tocant els dos, perdent-me, mirant de trencar la rutina... Que ja ho va dir Paolo Coelho, “si penseu que l’aventura es perillosa, us proposo de provar la rutina, que aquesta si que és mortal”...
Aventura però seria un paraula presumptuosa en el meu cas...
Ja se m’ha passat l’arròs , en això d’anar a córrer amb una motxilla a l’esquena i sense res de previst. Els meus pobres ossos, ja no toleren una nit al ras, ni dins el cotxe...
Tampoc toca aquella època, on ja més responsable, sorties ben alliçonada, i amb el manual de supervivència en situacions extremes ben après.
Com lluitar contra un tauró, com escapar viva de una trobada amb un ós, com intimidar a un puma salvatge, com sobreviure a un toro en plena carrega, tantes situacions per les que sortia ben preparada... Que no se sap mai el que et pots trobar!!!
Ho sabíeu que si us trobeu cara a cara amb un al·ligàtor assedegat de sang, el millor és pujar-li a cavall ? Una cop la primera maniobra reeixida cal pressionar el seu coll, perquè tanqui les mandíbules i tapar-li els ulls perquè es calmi. Si ataca de tota manera, heu de mirar d’apuntar els vostres cops a la zona del morro i dels ulls. Sobretot no perdeu la calma! I si per casualitat te un dels vostres membres entre les seves  esmolades dents, sobretot no feu gest d’estirar, i piqueu verticalment sobre el morro perquè l’animal obri les mandíbules...
Confesso però que el més aprop que he estat d’alguna d’aquestes besties ha sigut de dalt del cotxe , visitant amb els nens la Reserva Africana de Sigean, algun estiu... Però estar ben preparat no costa res home!
Tampoc soc gaire aficionada  a això dels viatges organitzats. Una vegada en vaig fer un, fa més de vint anys, viatge Low cost, que la economia no et permetia res millor per anar al Carib. Ja us podeu imaginar la fauna dins d’aquell autobús...
Nuvis en viatge de noces, turistes sexuals, tot un mostrari, o “monstruari” si preferiu, de lo més eclèctic!
Entre ells cal destacar el tipus bulímic:
La seva obsessió era optimitzar al 100% el temps durant el viatge. Un màxim de visites en un mínim de temps, un ull sempre controlant el rellotge, l’altre ull darrere la càmera de fotos, anant puntejant el llistat de llocs i activitats amb eficiència... Quin estrès!
També , hi ha el que tot ho sap. En general sol ser un professor, que s’ha oblidat que esta de vacances i continua donant lliçons de tot. L’erudit,  preciós aliat del guia... O això deu pensar, ja que el guia quan el veu que s’apropa va intentant esquivar...
I el que es podria titllar de “alegria de la huerta”. Els seus ídols son l’Eugenio, el Coluche, Martes y Trece o Los Morancos. A casa es deu passar els dies enganxat al Club de la Comedia, donat el flux  inesgotable d’acudits que és capaç de contar. Val a dir que el grup sencer li ha d’estar agraït: gracies a ell sempre hi ha bon ambient. Qui més que ell hauria pensat en organitzar el concurs de pets a l’autobús?
La guapa . Sempre arriba tard , que ja se sap això de sortir impecable te un cost horari! Els homes del grup s’ho miren amb benevolència, val a dir que cuida tant  el seu escot com la seva impopularitat amb les femines del grup. El seu objectiu: posar-se ben morena, i més si afinitats...
I aquell que no esta mai content? La finalitat de viatjar per a ell, es verificar que arreu sempre és pitjor que a casa seva. I s’ho pren amb ganes, de debò. Que si l’aigua és massa liquida, el menjar massa exòtic, i la sorra massa fina...
I el tipus ansiós. Te un olfacte impepinable per detectar la tempesta que amenaça aquest cel tant blau, i sempre te a mà l’impermeable i la farmaciola dins la seva motxilla.
Realment viatjar en grup és esgotador!
Però sempre et pots distraure  amb l’espectacle de la parella al punt de la crisi nerviosa, o dels que no veuen l’hora d’arribar a l’hotel per demostrar-se el seu amor.
Però deixem-nos estar de batalletes, que fa dies que no sortim de les nostres muntanyes. Ganes boges de veure horitzons, de donar respir a l’anima, carregada de les preocupacions quotidianes...
Marxar... Amb l’anima lleugera, que ja se sap més de 23 kg de cabòries signifiquen recàrrec assegurat!
Au! Bones vacances! Als privilegiats que en podran fer...
Per la resta: Bon estiu!

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 22-07-2014

dimarts, 15 de juliol de 2014

Mamades pro-pau




Deu ser cosa de l’estiu, quan els dies son més llargs...
 Però quan arriba aquesta època, sembla que encara que no estiguis de vacances, tinguis més temps per a tot, per fer coses que no et permets enmig de l’estrès quotidià dels hiverns..
A l’hivern , la única cosa que desitges en arribar a casa es posar-te al llit ben calentoneta, i aprofitar els miserables deu minuts que et permet el cansament per avançar una o dos pagines màxim , aquest llibre que sembla que faci vida en la teva tauleta de nit.
Arriba l’estiu, i no saps com, et tragues un llibre darrera l’altre, una pel·lícula d’aquestes ploroses de la televisió una darrera l’altra.... Resultat de l’operació, arribes a les portes del nou hivern amb una manca de son , que et provoca el desig d’hibernació que segueix...
O potser és que en el fons , no som més que uns mamífers com unes altres, el nostre cos , la nostra activitat s’adapta a les hores solars...
Ep! Però no penseu que aquest augment de l’activitat signifiqui més productivitat... Ben al contrari, deu ser cosa de la calor, el nostre organisme i la nostra ment sembla que funcionin lleugerament al ralentí. 
Si us adoneu una mica el que passa al voltant, resulta que ni la misèria , ni la guerra, ni les injustícies fan festa a l’estiu. Es com si aprofitant la nostra letargia, la nostra manca de reacció, les forces obscures redoblessin d’activitat...
Que hi ha una escabetxina a Gaza?
Ves, aquest conflicte entre Israel i Palestina, no te solució... Millor no amargar-te la vida amb coses que s’escapen al teu abast... Si estiguéssim amb el nervi de la feina , potser faríem l’esforç de anar a alguna manifestació per fer aturar la guerra, o inundaríem el twitter-line de piulades de protesta...
Hi ha tanta violència, tant d’odi, en el mon,  que millor ens dediquem a passar una pagina més d’aquest immunda revista d’aquelles que en diuen femenines que al menys et donen algunes solucions pel teu dia a dia...
Després de fullejar les pagines People, ja et trobes una mica millor. Les famoses no son perfectes, i si no mira el cul descomunal de la Rihanna... Val d’acord, és lleugerament  més ferm que la meitat del teu... Qui no es consola és perquè no vol... I aquesta Demi  Moore, que es dedica a col·leccionar jovenets? Al final les coses es posen al seu lloc i s’ha vist desbancada per carn més jove.. Ja!
Tendències de moda.Ara que ja sembla que arriba la canícula, res millor que admirar les fotos de una menor eslava, mig morta de gana, posant pel fotògraf de manera lasciva , fent poses suggestives a l’aparell, vestida de manera rocambolesca sobre fons de estepa siberiana nevada... La cosa te la virtut de ser prou refrescant...
Però com el lobby de les gordes és poderós, també ens ofereixen el nostre monogràfic...
Ser rodoneta i feliç.  Trobar la roba que et queda millor. Tot plegat acompanyat de fotografies de noies precioses sense un gram de cel·lulitis, fermes i morenes, això si talla XXL , però tant mones elles... Que visqui el photoshop!!!
Lo pitjor és que a la pagina següent, et trobes la dieta infal·lible per perdre 20 quilos en una setmana i lluir el pareo  sense complexes... Ah! Ja em pensava que m’havia equivocat de revista...
Com viure en pau amb la teva anorèxia, o recepta gormanda de la setmana:
Aneu a la botiga de queviures més fina i més cara del barri trieu un bon enciam que netejareu amb cura amb aigua clara. A continuació , disposeu les fulles de manera artística en un plat de porcellana de Llemotges (és preferible a un vulgar plat Duralex), que ja se sap el plaer dels ulls és tant important com el gust... Amaniu-ho amb vinagre balsàmic del bo, o cebollí finament tallat, i... Bon profit!
A la secció bellesa, els millors productes de les marques més luxoses... La nostra selecció us aportarà instants forts d’emocions ( sobretot en el moment de passar per caixa), i esta certificada 100% pur greix de bebès-foca !
Va no seré dolenta... Que també en aquestes revistes es preocupen per la pau al mon, o la violència de gènere...
Només cal arribar-se a la secció de parelles per a convèncer-nos:
Ho sabíeu? No hi ha res millor que una bona fel·lació per a relaxar, apaivagar i calmar a un home. I ja se sap , un home serè , és un home pacifista! Si totes les dones del mon, no es fessin tant les longuis, i donessin gust sense remolejar als seus homes, no hi hauria més guerra al mon! “Mamades pro-pau” en diuen!
Fu!!!
M’adono, que cada cop que em trobo amb literatura d’aquest tipus entre les mans, m’agafen brusques convulsions d’odi!! Com pot haver-hi tals concentrats de tonteries arrebossats  d’ignorància? Lletanies de inèpcies , amanides de hipòcrita condescendència...
Aturo l’escapada frívola que em poso encara de més mal humor que mirant les noticies a la televisió, i me’n torno al meu mon d’assassinats crus i reals !
És el que te ser feminista, bigotuda, grassa, lletja i dolenta!
Au va!!!


Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 15-07-2014

dimarts, 8 de juliol de 2014

Cyberfronteres.






Voreges els 50 i un dia algú et va dir que si no tenies Facebook , no eres ningú...
Vas afrontar la situació de pànic que et suposava  tanta parafernàlia de contrasenyes segures, tu que no tenies més imaginació que la de posar la teva data de naixement, com una societat secreta a la que no tens accés, per llençar-te cos i anima en l’assumpte.
Llavors va arribar Twitter. Twitter, petit penyal monegasc del web, ambient luxós, amb un punt de preciositat.
En poc temps, et tornes la reina de la xarxa intergalactica, encara que cal admetre que a voltes acabes barrejant els generes, i ja no saps si has compartit la foto del menú diari a Instagram , Pinterest o Google+ .
I els diferents perfils amb el quals has de fer jocs de mans? És el que te tanta avarícia a voler participar en tot el que es cou... Resulta que en el lloc de llençar una  innocent convocatòria a algun acte festiu d’aquests de festa major i costellada, claves una punyalada trapera al pobre desgraciat que t’ha irritat en aquells precís moment, amb el perfil d’aquells més anodins que tens... Te l’avantatge, que entre esborrar i corregir, ja has fet l’exercici aquell de girar cent cops la llengua dins la boca , i d’algun pollastre t’has salvat!
 Aquí és on apareixen els detractors de les xarxes socials ( encara se’n troben?), oposant la vida real a la desrealització, teoria segons la que el internauta evolucionaria en un univers paral•lel , on passaria el seu temps fomentant obscurs complots.
En realitat no és més que un conflicte totalment estèril, que no aporta més que debats estèrils. Tants caps, tants barrets. Com vols utilitzar l’estri, quin xat prefereixes, els excessos i els equilibris, tot plegat  és qüestió d’opció personal.
Considerar que darrera de cada cyberintercanvi , no hi ha ni afecte, ni humor, ni perspectiva de trobada entre dues consciencies, dues sensibilitats, dos cossos, vindria a significar que no som més que unes plantes artificials les que pianotejen, xerren, somriuen darrere les pantalles.
Per prova la voluntat de legislar de manera controlar el que diu i pensa la gent. Aquí a Andorra , però també arreu...
Jo , francament no li veig el que...
L’expressió xarxes socials , te un punt d’engany. Donaria a creure que totes les interaccions via el 2.0 son similars, que totes surten de una mateixa lògica.
Hi ha alguns tòpics que acompanyen la utilització de les diferents xarxes, com la pretesa democràcia , on qualsevol podria prendre la paraula sense dificultat. Es cert que  fòrums, blogs, o llocs d’informació estan oberts a tothom, però si us hi fixeu be, encara que tothom hi pugui ser present, no tothom pot existir-hi.
Mireu Twitter, per exemple... No hi empresa , polític, artista, o famós en general, que no s’hi hagi afegit. Si tenim en compte que s’identifiquen pel propi nom, ens adonem , que això converteix la xarxa en un mon profundament desigual.
La repartició dels usos en dos categories, els  seguidors i els abonaments, és un indici de l’influencia de l’usuari. Si la balança penja del costat dels seguidors ets un leader d’opinió, sinó pertanys a la gran massa d’anònims.

Els textos de 140 caràcters que passen com un a exhalació enmig de la quantitat monstruosa de piulades que s’intercanvien cada segon, doten la paraula quotidiana de una nova legitimitat. Son però paraules que queden enlaire, destinades a la evanescència de l’actualitat, i no troben eco si no van lligades a un nom que les fa sobresortir  del guirigall de tanta piulada.
En molts casos, no es tracta tant d’informar, de donar llum a una realitat , sinó d’influenciar-la. Permet inclús reinstaurar la verticalitat en la comunicació , mentre pel comú dels mortals no  és més que un confident on pots vomitar els teus pensaments.
Així les xarxes , a primera vista igualitàries, marquen una frontera infranquejable entre aquells dels quals perduren les reflexions i construeixen l’actualitat, i aquells la paraula dels quals se l’endú el vent per pertinent que sigui.
 En aquest mon a dues velocitats, els que es poden prevaldre d’un estatus d’autor, d’expert de la paraula en el vent, poden utilitzar llavors la seva comunitat de followers com una caixa de ressonància.
Llavors perquè tanta por entre els qui manen? Malgrat s’envoltin d’experts en comunicació, s’adonen que alguna cosa se’ls hi escapa.
Si la setmana passada els ciutadans de Barcelona van piular i repiular l’agressió feixista al metro, afavorint una intervenció rapida dels mossos, és evident que la informació entre usuaris anònims també circula.
 I encara que les piulades de futbolistes, cantants i famosos , s’enduen la palma dels retuits, la massa de ciutadans anònims és molt extensa i difícil de controlar...
És quan toca la famosa dita : “ a por ellos , que son pocos i cobardes!”
Però tingueu clar una cosa, lo important no és que siguem molts, sino que de debò tenen molta por!


Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 08-07-2014


dimarts, 1 de juliol de 2014

Perdedors





Si mirem enrere, i pensem en quin moment de la historia ens trobem, pels països dits occidentals, aquests primer mon que tothom ( se suposa), enveja, no es pot considerar que aquesta sigui una època especialment terrible.
 No patim cap mena de guerra, en els nostres territoris almenys, no es pot negar que hi han hagut certs progressos en les nostres societats, es va abolir l’esclavitud, s’ha legislat amplament sobre drets civils , tenim igualtat, al menys sobre el paper….

Pot ser que sigui una època frustrant, d’aquelles de un pas endavant, dos passos enrere, però tampoc es pot dir que de les pitjors…
Ja no es cremen bruixes a la foguera, els catòlics i els protestants no es tallen el coll, no hi ha guerres civils, ni perdem a milions d’homes enfangats a les trinxeres, ni en camps de concentració. Sembla que els grans monstres del segle XX han desaparegut, morts al llit o suïcidats , o trucidats també…

Però malgrat tot sembla que tot plegat el futur que tenim al davant és ben incert, que aquest és un lloc ben trist per viure. Hi han molts problemes per a solucionar…

Hi ha un anunci a la televisió francesa, on un bon home es lleva de una llarga nit que ha durat quatre anys , entusiasmat, s’afaita, i es prepara a no perdre’s cap partit del mundial de futbol…  Deu ser que el que passa durant aquests quatre anys  entre dos mundials no compta per a res, no te importància, o és la viva imatge de com actuem la majoria en general: mirar, exclamar-se, cridar , renegar i afartar-nos de pizza i cervesa escarxofats en un sofà davant el televisor…

Vivim en una època  més que terrible, ridícula…

Avui en dia en els esports  professionals hi ha tant en joc, s’hi mouen tant diners, es poden aconseguir tants beneficis alineant un equip guanyador, que els homes que controlen el futbol, el basket i la resta d’esports importants son tant poderosos com els caps de les empreses més grans , com els caps de govern..

M’imagino el diàleg entre dos especuladors:
-Jo , en la meva cartera de valors, tinc deute grec, accions de Apple i de les mines d’urani al Niger, i Tu?
-Jo hi tinc carn de jugador sud-americà…

És quan t’adones que Falcao o Neymar, o qualsevol de les figures del futbol, a més de carn per vendre i per comprar, son purs productes de la especulació. Jugadors que no només pertanyen  al Club que els ven , sinó també en part a fons de inversió, un sistema que transforma de fet els jugadors de futbol en productes especulatius…

Quan un club esta en dificultat per a pagar els assalariats, una solució es vendre una part dels dret econòmics de un jugador promesa a fons d’inversió privats. Aquests fan l’aposta  que el jugador es revelarà i que el seu valor augmentarà.
El reglament de la FIFA prohibeix normalment que un jugador pertanyi a qualsevol  altra entitat que no sigui el seu club. La trampa consisteix en fer passar aquestes compres de una part del jugador  per part dels fons d’inversió, per facturacions de serveis falses.
 Els trànsferts es fan sempre de un club a un altre per respectar el reglament, però quan el club que ven cobra la totalitat de la transacció, reverteix un percentatge a la societat copropietària del jugador.
Aquests fons d’inversió son generalment muntatges de societats sense activitat real si no és la especulació sobre promeses de l’esport, i, per a mes Inri , estan ubicades en paradisos fiscals.

A més de la juguesca sobre la reglamentació esportiva, el sistema se’n riu també de les lleis fiscals.
Els clubs neguen tals transaccions, però poc a poc va sortint afers que demostren que no tot en el món de l’esport , i encara menys en el futbol, és fet d´esperit esportiu.

Cert que  no he estat mai una veritable aficionada al mon del futbol, aquell que els anglesos en diuen “beautiful game”, i el que veig i el que llegeixo contribueix poc a fer-me canviar d’idea.
No hi pot haver cap altre esport en que els jugadors dediquin tanta part del temps a fer faltes i en general a infringir les normes a esquena de l’àrbitre. Simulacions, joc brut, jugadors que s’entretenen, que perden el temps, rodolen sobre la gespa, s’abracen i fan comèdia durant llargs minuts després de cada gol...
Sembla que el fet que l’ull de la càmera de televisió que tot ho veu capti les seves trampetes i les transmeti a tot el mon no els immuta. Un regne de desvergonyiment.
Com la vida mateixa....
Malgrat tot,  se suposa que l’esport hauria de ser una bona cosa.
És evident que l’esport no et fa tornar millor persona, hi ha masses exemples de persones que excel·leixen en l’esport però que no son gran cosa com a essers humans.
L’esport ens ensenya més sobre perdre que sobre guanyar, simplement perquè som molts més de nosaltres els que no guanyem. En els esports hi ha mes perdedors que guanyadors.
Com en la vida mateixa...
El que ensenya per damunt de tot és que perdre esta be , que perdre no és la pitjor cosa del mon, perquè en l’esport a diferencia de la guerra , el guanyador no li acaba tallant el coll al vencedor.
Així doncs sense complexos... A mirar el Mundial que entre perdedors es cou la cosa....


Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 01-07-2014