dimarts, 17 de juny de 2014

Vivim per a ser feliços?



“L’artiste est-il maître de son oeuvre?”,“Pourquoi chercher à se connaitre soi-même?”,  “Vivons nous pour être heureux?”.....

Ja hi som, els nostres adolescents , ja son de ple en les proves del Bac... I axò indefectiblement, és el tipus de coses, que et provoca un no se que...
Nostàlgia? Segurament, enyorar aquells 18 anys, aquells nervis, aquella  sensació del final de una etapa, aquelles expectatives davant un mon nou que s’anava entreveient...
El Bac de Philo. Era l’inici de tot plegat. Qui pogués presentar-s’hi amb el viscut, amb l’experiència, els encerts i els errors que has anat acumulat durant 30 anys...
Ja no recordo ben be quins eren els temes que ens van caure a nosaltres fa 30 anys, però segur que se’ns va quedar la mateixa car de Poker, que feia ahir el Joan en contestar a la pregunta del milió: Queee?? Com ha anat??
Doncs que vols que et diguin? Beeee....
Mirar de conèixer-se un mateix? Vivim per a ser feliços? Admeteu que son preguntes que mereixeríem que ens fessin a tots plegats  cada x temps , per mirar de marcar una pausa en el nostre dia a dia, i obrir un moment la nostra ment a la reflexió.
Ens coneixem a nosaltres mateixos? La veritat no és sempre el pinyol que esta al centre de la fruita. Sovint la veritat sobre un mateix és com un llangardaix en toll de fang, si la vols agafar , caldrà embrutar-se les mans... No se si em vull conèixer... De debò!  Masses dubtes, masses contradiccions, i sobretot masses emocions.
Diuen que, a l’interior de cadascú, fora del temps i de l’espai és on es poden fer els viatges més extraordinaris. El que tenim a dins es un miracle, si et pares a pensar en les coses mes ordinàries que fem: agafar un got, cordar-nos les sabates, xiular, tot plegat son com petits miracles. Els pitjors esdeveniments, les nostres penes, les nostres alegries, els nostres amors es dissolen ineluctablement en el cosmos...
Ainsi-soit-t’il! Com que soc infinitament tolerant, perquè no tenir el mateix bon rollete amb mi mateixa que amb els altres?
Vivim per ser feliços?
Gaudir de bona salut, no pensar que ets boig o violent, una família que estimes amb bogeria en la qual has invertit totes les esperances de felicitat d’aquest mon. Molt bonic tot plegat, però és suficient?
“Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família feliç ho es a la seva manera” Primera frase de l’Anna Karenina de Tolstoï.
La desgracia , el dolor, la privació i la malaltia es mantenen fora del cercle de felicitat. Per superstició primitiva t’has de mostrar cautelós  al moment d’expressar cap demostració de gratitud, fer-ho es convidar a la catàstrofe. El meu pare sempre em recorda aquesta mania que tenien els seus amics rumans, de fer alguna petita queixa quan tot els hi anava be , no fos cas que el destí s’entestés a destrossar-los aquell moment perfecte on t’envaeix la felicitat... Aquelles rares ocasions on et sens aclaparat per una sensació de gratitud il·limitada...
La felicitat és un trajecte no un destí. Treballa com si no necessitessis diners, estima com si mai t’haguessin ferit i balla com si ningú t’estigués mirant. La felicitat consisteix a crear un ambient propici al voltant d’un mateix.
Admeto que pensar d’aquesta manera , per a alguns és ser un boig primitiu...
Potser si que m’equivoco, i  en realitat, ser feliç també és tenir com a màxima aspiració posseir un Rolex d’or, o mirar tranquil·lament el Mundial de Futbol sense fer-te més preguntes, que quina pizza escolliràs per un partit o un altre. No qüestionar-se sobre la pobresa i les desigualtats al Brasil, o la incitació a la prostitució i la disbauxa tolerada en honor a tant sublim esdeveniment...
La felicitat també deu ser això, oblidar-se de les desgracies quotidianes, de la fam i de la guerra, per quedar-se en estat d’adoració davant dels millors jugadors de futbol del mon... Ei ! I com les dones no som tontes , també en les principals revistes femenines tindrem la possibilitat de  triar el ranking dels jugadors mes catxes, mes sexys...
En fi que primer ens hauríem d’aclarir a veure que és realment la felicitat.
Probablement una mica de tot plegat. Al cap i a la fi, el sentit de la proporció i la sal son les claus de la truita.

Antònia Escoda

Per ‘espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” De Radio Valira 17-06-2014