dimarts, 10 de juny de 2014

La banda sonora de la teva vida...





Confesso sense cap mena de vergonya, que en matèria de gustos musicals soc capaç d’escoltar absolutament de tot. D’acord, si us entesteu en posar-me tot un viatge de cants gregorians, potser acabaré  mossegant-vos la nou del coll, però per norma general la meva capacitat de tolerància sonora sòl ser bastant elevada...
Vaig tenir un menjadiscos  de plàstic taronja on posava discos de 45 RPM, el vam rebre com una gran festa , tot i que en aquell primer moment no teníem més que aquell disc de les Baccarà: Ooooh... yes sir I can boogie...
Ràpidament ens vam dedicar a ampliar el repertori, Reggae, Punk, Cold wave...., preadolescents ocupats a crear una nova família amb aquells cantants que idolatràvem.
Eren temps on ens gastàvem la setmanada per comprar el nou disc de un o de un altre, fins que van aparèixer nous vicis com els llibres o el tabac i vam tenir que aprendre a buscar-nos la vida, que a més, per petit que fos el tocadiscos, el material era difícil de transportar...
Va ser llavors que ens vam aficionar als cassetes... Si, aquell estri que ha d’anar sempre acompanyat d’un bolígraf per a salvaments d’urgència...
Mentre feies veure que estudiaves, et passaves el dia escoltant la radio, amatent per llençar-se sobre el botó Record, en el moment en que anunciaven les cançons que t’agradaven... Resultat de l’operació, tot un seguit de cançons tallades, amb moments de silenci, quan no s’acabava la cinta al bell mig de la tonada..
Criaturades...
He renunciat fa temps ja, a intentar portar la “meva musica “ al damunt. Trobo molt més interessant deixar-me portar per la casualitat i les diferents musiques de les cadenes de radio.
La família es mor de riure quan em poso a cantar com una desesperada: Ojala que te vaya bonito, ojala que se acaben tus penas...
La veritat és que els tinc ben despistats, quan acte seguit els hi faig tota una exhibició de coneixement de Bohemian Rapsody... o inclús del Happy, que una també sap estar a “la page” de les darreres novetats!
 I aquelles mirades... quan entones alguna obscura cançó que vas sentir en algun concurs d’Eurovisió , i de la que ni entens la llengua...
I aquesta estranya fòbia a anar a concerts en directe? Cada cop que he anat a veure algun music que idolatro en directe, surto ben escaldada...  Quina mania de canviar-m’ho tot!
Potser que no tingui ni la més mínima cultura musical? O podria ser que al contrari, aquest eclectisme portat a l’extrem fos el resultat d’anys de recerca i d’experimentació en el camp de la musica...
Com pots escoltar segons quin tipus de musica?
Quan es jutja algú pels seus gustos i  la seva cultura, quan et diuen el que t’ha d’agradar o no per semblar modernet, no ho trobes irritant?
Tendim a pensar que l’esnobisme musical, es cosa de una minoria, en general reservat a hipsters i fauna d’aquests tipus. En realitat és molt més comú del que pensem, vista la facilitat de cadascú a exclamar-se: Però que escoltes????
També hi ha els que no et diuen res. Un moviment de cap, un alçament de celles, esnobisme més subtil i insidiós, que fa que et facis una revisió de cap a peus a veure si vas tacada o et surt el sostenidor per sobre la brusa...
Cert que hi ha persones per qui la musica és part important de la seva vida. No em refereixo a elles. Això no és esnobisme , és passió... I això és bonic...
Quan parlo d’esnobisme és quan hi ha una voluntat de demostrar la seva superioritat en una certa matèria, per menysprear opinions, gustos i curiositats musicals de l’altre.
I el pobre individu Lambda que ets , sotmès a la musica comercial del moment i d’altres temps, te tendència a fer-se més petit , i baixar el so de la radio no fos cas que tothom s’adonés  de la teva incultura musical...
Malgrat tot, la carn és feble, i com que et vas fent gran i cada cop et rellisquen més segons quines opinions, et deixes portar per la teva venalitat, i acabes escoltant el que faci falta.
Que et lleves al mati , i la primera musica que et passa pel cap és “Buuscando en el baul de los recuerdos, uuuuuuuh”... Doncs ho assumeixes, i no pares fins que la trobes al You Tube.
Et dius que finalment la musica és com moltes coses a la vida, l’has de viure com la sents , i no com et diuen que ha de ser... En el fons no és més que un assemblatge de sons suficientment reeixits com per fer-te reaccionar... Per ballar, destrossar la tonada amb els teus galls, emocionar-te, fer-te recordar, una mena de banda sonora de la teva vida....

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 10-06-2014