dimarts, 24 de juny de 2014

Cedir no significa consentir.



No passa una setmana, un dia, sense que ens arribin noticies sobre violacions, abusos i agressions contra dones.
 Alguns puristes em diran que també hi han homes víctimes de violacions. Pot passar, és cert. Els homes víctimes de violacions , solen ser menors en la seva majoria en el moment dels fets. Però si que hi ha un certesa inapel·lable, tant si la víctima és home o dona, en el 99% dels casos , els agressors son homes.
Alguns podrien pensar que la violació és un drama individual, però en realitat és tot un problema de societat. És l’expressió d’una voluntat de control i de apoderament sobre el cos de les dones, suposa que les dones estan a la disposició dels homes per a satisfer unes necessitats sexuals segons diuen superiors o naturals. Es el signe de una societat profundament sexista.
Deia Choderlos de Laclos, l’autor de Amistats perilloses, que si mires enrere i recorres la historia dels pobles, i n’examines les diferents lleis i usos promulgats, relatius a les dones, és evident que elles només han cedit, però mai han consentit al contracte social.
I és que el nus del problema és aquest , el consentiment.
Tot acte sexual que no tingui en compte el desig de cadascuna de les parts és una violència, és una qüestió d’integritat. La dominació que es pot trobar en les relacions sexuals no és inevitable. Els combats feministes van aconseguir que una relació sexual no es pugui obtenir  per la força o l’amenaça. Inclús ara,  per fi, les dones casades son lliures de dir no al seu marit, o un patró no te dret de utilitzar la seva posició jeràrquica per sol·licitar relacions sexuals a un empleat. Poc a poc , el tema del sexe  es desfà de la violència masclista, s’allibera de la dominació dels homes i de la riquesa material.
Es possible compartir el plaer en el respecte mutu?
L’expressió del consentiment  de les dues part es la condició absoluta d’una relació sexual, si no, és una violació. Encara que hagi pujat a beure una copa, encara que dormi en el teu llit, encara que hi hagin hagut preliminars, i s’hagin intercanviat carícies i petons, en el moment en el que una dona diu no, és no.
És fàcil amagar-se darrera la llegenda de que les dones quan diuen no , pensen en realitat si, o potser... que tenen ganes de els hi forcin la mà..., una miqueta.... Quan una dona diu no , no és si, és no. La pretesa sexualitat femenina passiva, sotmesa a les iniciatives dels homes, es un mite.
Perquè ja se sap, en general les dones agredides, solen ser dones provocadores, vestides de manera sexy, lleugeretes…. Doncs no senyors, no. No és la manera de vestir o el comportament de una dona el que provoca una violació, es el violador que n’és culpable. Les víctimes de violació son sovint culpabilitzades, o senten vergonya. Es una inversió de la responsabilitat. No toca convertir a la víctima en acusada. A més les víctimes de violacions solen ser mol diverses en edat  , encara que 63% des víctimes son menors, son diferents en aparença, origen social, etc…. La violació te a veure amb tot els nivells socials, totes les cultures.
I és que les violacions no son un fenomen marginal, si tenim en compte que una dona de cada deu ha sofert una violació o una agressió sexual, o la patirà en el curs de la seva vida. No és un fenomen isolat sinó quelcom de massiu.
Diuen alguns que les agressions son producte de un excés  de testosterona. Fals, completament fals. No es tracta de un comportament natural o biologic, sinó cultural. La teoria reposa sobre el mite de una sexualitat  masculina irrefrenable i incontrolable. Una sexualitat conqueridora fortament legitimada en la nostra societat per a homes. Mentre, l’expressió del desig femení esta limitada i  emmarcada per múltiples formes de reprovació social.
 Llavors et surten els setciències que argumenten que les violacions podrien ser jugulades per la prostitució. Doncs be, en els països on la prostitució esta autoritzada i reglamentada com Alemanya i Holanda, no s’ha comprovat cap mena de millora en el nombre de agressions sexuals.
Com tampoc els violadors no son tots psicòpates, ja que no existeix un perfil-tipus de violador. Aquest crims no son propietat exclusiva  de psicòpates, alcohòlics, anormals o obsessos sexuals. Ben al contrari, sovint son comesos per homes perfectament integrats socialment, per damunt de qualsevol sospita..
En general , en 8 casos sobre 10, l’autor de l’agressió es conegut per la víctima , i en 50% dels casos es tracta de un membre de la família o de l’entorn proper. En 34% dels casos , la violació te lloc dins de la parella.... Lo de l’agressió en un carreró estret, es veu doncs que és cosa de les pel·lícules…
Com tampoc les violacions tenen res a veure amb la misèria sexual. Les dones que no tenen vida sexual i se senten frustrades per això, no s’autoritzen a violar un home per satisfer les seves necessitats.
Es tracta de una mena de tolerància social en un sol sentit. I per prova  menys de dos per cent dels violadors son condemnats, i les penes son rarament dures. Val a dir que menys de un 10% de víctimes ho denuncien per la por, o la pressió de l’entorn, i quan ho fan la veracitat de les seves acusacions es poda en dubte…
A la Índia a Nigèria, als Estats Units, o a la porta del costat...
Quan una dona diu no, és no.

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 24-06-2014