dimarts, 24 de juny de 2014

Cedir no significa consentir.



No passa una setmana, un dia, sense que ens arribin noticies sobre violacions, abusos i agressions contra dones.
 Alguns puristes em diran que també hi han homes víctimes de violacions. Pot passar, és cert. Els homes víctimes de violacions , solen ser menors en la seva majoria en el moment dels fets. Però si que hi ha un certesa inapel·lable, tant si la víctima és home o dona, en el 99% dels casos , els agressors son homes.
Alguns podrien pensar que la violació és un drama individual, però en realitat és tot un problema de societat. És l’expressió d’una voluntat de control i de apoderament sobre el cos de les dones, suposa que les dones estan a la disposició dels homes per a satisfer unes necessitats sexuals segons diuen superiors o naturals. Es el signe de una societat profundament sexista.
Deia Choderlos de Laclos, l’autor de Amistats perilloses, que si mires enrere i recorres la historia dels pobles, i n’examines les diferents lleis i usos promulgats, relatius a les dones, és evident que elles només han cedit, però mai han consentit al contracte social.
I és que el nus del problema és aquest , el consentiment.
Tot acte sexual que no tingui en compte el desig de cadascuna de les parts és una violència, és una qüestió d’integritat. La dominació que es pot trobar en les relacions sexuals no és inevitable. Els combats feministes van aconseguir que una relació sexual no es pugui obtenir  per la força o l’amenaça. Inclús ara,  per fi, les dones casades son lliures de dir no al seu marit, o un patró no te dret de utilitzar la seva posició jeràrquica per sol·licitar relacions sexuals a un empleat. Poc a poc , el tema del sexe  es desfà de la violència masclista, s’allibera de la dominació dels homes i de la riquesa material.
Es possible compartir el plaer en el respecte mutu?
L’expressió del consentiment  de les dues part es la condició absoluta d’una relació sexual, si no, és una violació. Encara que hagi pujat a beure una copa, encara que dormi en el teu llit, encara que hi hagin hagut preliminars, i s’hagin intercanviat carícies i petons, en el moment en el que una dona diu no, és no.
És fàcil amagar-se darrera la llegenda de que les dones quan diuen no , pensen en realitat si, o potser... que tenen ganes de els hi forcin la mà..., una miqueta.... Quan una dona diu no , no és si, és no. La pretesa sexualitat femenina passiva, sotmesa a les iniciatives dels homes, es un mite.
Perquè ja se sap, en general les dones agredides, solen ser dones provocadores, vestides de manera sexy, lleugeretes…. Doncs no senyors, no. No és la manera de vestir o el comportament de una dona el que provoca una violació, es el violador que n’és culpable. Les víctimes de violació son sovint culpabilitzades, o senten vergonya. Es una inversió de la responsabilitat. No toca convertir a la víctima en acusada. A més les víctimes de violacions solen ser mol diverses en edat  , encara que 63% des víctimes son menors, son diferents en aparença, origen social, etc…. La violació te a veure amb tot els nivells socials, totes les cultures.
I és que les violacions no son un fenomen marginal, si tenim en compte que una dona de cada deu ha sofert una violació o una agressió sexual, o la patirà en el curs de la seva vida. No és un fenomen isolat sinó quelcom de massiu.
Diuen alguns que les agressions son producte de un excés  de testosterona. Fals, completament fals. No es tracta de un comportament natural o biologic, sinó cultural. La teoria reposa sobre el mite de una sexualitat  masculina irrefrenable i incontrolable. Una sexualitat conqueridora fortament legitimada en la nostra societat per a homes. Mentre, l’expressió del desig femení esta limitada i  emmarcada per múltiples formes de reprovació social.
 Llavors et surten els setciències que argumenten que les violacions podrien ser jugulades per la prostitució. Doncs be, en els països on la prostitució esta autoritzada i reglamentada com Alemanya i Holanda, no s’ha comprovat cap mena de millora en el nombre de agressions sexuals.
Com tampoc els violadors no son tots psicòpates, ja que no existeix un perfil-tipus de violador. Aquest crims no son propietat exclusiva  de psicòpates, alcohòlics, anormals o obsessos sexuals. Ben al contrari, sovint son comesos per homes perfectament integrats socialment, per damunt de qualsevol sospita..
En general , en 8 casos sobre 10, l’autor de l’agressió es conegut per la víctima , i en 50% dels casos es tracta de un membre de la família o de l’entorn proper. En 34% dels casos , la violació te lloc dins de la parella.... Lo de l’agressió en un carreró estret, es veu doncs que és cosa de les pel·lícules…
Com tampoc les violacions tenen res a veure amb la misèria sexual. Les dones que no tenen vida sexual i se senten frustrades per això, no s’autoritzen a violar un home per satisfer les seves necessitats.
Es tracta de una mena de tolerància social en un sol sentit. I per prova  menys de dos per cent dels violadors son condemnats, i les penes son rarament dures. Val a dir que menys de un 10% de víctimes ho denuncien per la por, o la pressió de l’entorn, i quan ho fan la veracitat de les seves acusacions es poda en dubte…
A la Índia a Nigèria, als Estats Units, o a la porta del costat...
Quan una dona diu no, és no.

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 24-06-2014






dimarts, 17 de juny de 2014

Vivim per a ser feliços?



“L’artiste est-il maître de son oeuvre?”,“Pourquoi chercher à se connaitre soi-même?”,  “Vivons nous pour être heureux?”.....

Ja hi som, els nostres adolescents , ja son de ple en les proves del Bac... I axò indefectiblement, és el tipus de coses, que et provoca un no se que...
Nostàlgia? Segurament, enyorar aquells 18 anys, aquells nervis, aquella  sensació del final de una etapa, aquelles expectatives davant un mon nou que s’anava entreveient...
El Bac de Philo. Era l’inici de tot plegat. Qui pogués presentar-s’hi amb el viscut, amb l’experiència, els encerts i els errors que has anat acumulat durant 30 anys...
Ja no recordo ben be quins eren els temes que ens van caure a nosaltres fa 30 anys, però segur que se’ns va quedar la mateixa car de Poker, que feia ahir el Joan en contestar a la pregunta del milió: Queee?? Com ha anat??
Doncs que vols que et diguin? Beeee....
Mirar de conèixer-se un mateix? Vivim per a ser feliços? Admeteu que son preguntes que mereixeríem que ens fessin a tots plegats  cada x temps , per mirar de marcar una pausa en el nostre dia a dia, i obrir un moment la nostra ment a la reflexió.
Ens coneixem a nosaltres mateixos? La veritat no és sempre el pinyol que esta al centre de la fruita. Sovint la veritat sobre un mateix és com un llangardaix en toll de fang, si la vols agafar , caldrà embrutar-se les mans... No se si em vull conèixer... De debò!  Masses dubtes, masses contradiccions, i sobretot masses emocions.
Diuen que, a l’interior de cadascú, fora del temps i de l’espai és on es poden fer els viatges més extraordinaris. El que tenim a dins es un miracle, si et pares a pensar en les coses mes ordinàries que fem: agafar un got, cordar-nos les sabates, xiular, tot plegat son com petits miracles. Els pitjors esdeveniments, les nostres penes, les nostres alegries, els nostres amors es dissolen ineluctablement en el cosmos...
Ainsi-soit-t’il! Com que soc infinitament tolerant, perquè no tenir el mateix bon rollete amb mi mateixa que amb els altres?
Vivim per ser feliços?
Gaudir de bona salut, no pensar que ets boig o violent, una família que estimes amb bogeria en la qual has invertit totes les esperances de felicitat d’aquest mon. Molt bonic tot plegat, però és suficient?
“Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família feliç ho es a la seva manera” Primera frase de l’Anna Karenina de Tolstoï.
La desgracia , el dolor, la privació i la malaltia es mantenen fora del cercle de felicitat. Per superstició primitiva t’has de mostrar cautelós  al moment d’expressar cap demostració de gratitud, fer-ho es convidar a la catàstrofe. El meu pare sempre em recorda aquesta mania que tenien els seus amics rumans, de fer alguna petita queixa quan tot els hi anava be , no fos cas que el destí s’entestés a destrossar-los aquell moment perfecte on t’envaeix la felicitat... Aquelles rares ocasions on et sens aclaparat per una sensació de gratitud il·limitada...
La felicitat és un trajecte no un destí. Treballa com si no necessitessis diners, estima com si mai t’haguessin ferit i balla com si ningú t’estigués mirant. La felicitat consisteix a crear un ambient propici al voltant d’un mateix.
Admeto que pensar d’aquesta manera , per a alguns és ser un boig primitiu...
Potser si que m’equivoco, i  en realitat, ser feliç també és tenir com a màxima aspiració posseir un Rolex d’or, o mirar tranquil·lament el Mundial de Futbol sense fer-te més preguntes, que quina pizza escolliràs per un partit o un altre. No qüestionar-se sobre la pobresa i les desigualtats al Brasil, o la incitació a la prostitució i la disbauxa tolerada en honor a tant sublim esdeveniment...
La felicitat també deu ser això, oblidar-se de les desgracies quotidianes, de la fam i de la guerra, per quedar-se en estat d’adoració davant dels millors jugadors de futbol del mon... Ei ! I com les dones no som tontes , també en les principals revistes femenines tindrem la possibilitat de  triar el ranking dels jugadors mes catxes, mes sexys...
En fi que primer ens hauríem d’aclarir a veure que és realment la felicitat.
Probablement una mica de tot plegat. Al cap i a la fi, el sentit de la proporció i la sal son les claus de la truita.

Antònia Escoda

Per ‘espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” De Radio Valira 17-06-2014

dimarts, 10 de juny de 2014

La banda sonora de la teva vida...





Confesso sense cap mena de vergonya, que en matèria de gustos musicals soc capaç d’escoltar absolutament de tot. D’acord, si us entesteu en posar-me tot un viatge de cants gregorians, potser acabaré  mossegant-vos la nou del coll, però per norma general la meva capacitat de tolerància sonora sòl ser bastant elevada...
Vaig tenir un menjadiscos  de plàstic taronja on posava discos de 45 RPM, el vam rebre com una gran festa , tot i que en aquell primer moment no teníem més que aquell disc de les Baccarà: Ooooh... yes sir I can boogie...
Ràpidament ens vam dedicar a ampliar el repertori, Reggae, Punk, Cold wave...., preadolescents ocupats a crear una nova família amb aquells cantants que idolatràvem.
Eren temps on ens gastàvem la setmanada per comprar el nou disc de un o de un altre, fins que van aparèixer nous vicis com els llibres o el tabac i vam tenir que aprendre a buscar-nos la vida, que a més, per petit que fos el tocadiscos, el material era difícil de transportar...
Va ser llavors que ens vam aficionar als cassetes... Si, aquell estri que ha d’anar sempre acompanyat d’un bolígraf per a salvaments d’urgència...
Mentre feies veure que estudiaves, et passaves el dia escoltant la radio, amatent per llençar-se sobre el botó Record, en el moment en que anunciaven les cançons que t’agradaven... Resultat de l’operació, tot un seguit de cançons tallades, amb moments de silenci, quan no s’acabava la cinta al bell mig de la tonada..
Criaturades...
He renunciat fa temps ja, a intentar portar la “meva musica “ al damunt. Trobo molt més interessant deixar-me portar per la casualitat i les diferents musiques de les cadenes de radio.
La família es mor de riure quan em poso a cantar com una desesperada: Ojala que te vaya bonito, ojala que se acaben tus penas...
La veritat és que els tinc ben despistats, quan acte seguit els hi faig tota una exhibició de coneixement de Bohemian Rapsody... o inclús del Happy, que una també sap estar a “la page” de les darreres novetats!
 I aquelles mirades... quan entones alguna obscura cançó que vas sentir en algun concurs d’Eurovisió , i de la que ni entens la llengua...
I aquesta estranya fòbia a anar a concerts en directe? Cada cop que he anat a veure algun music que idolatro en directe, surto ben escaldada...  Quina mania de canviar-m’ho tot!
Potser que no tingui ni la més mínima cultura musical? O podria ser que al contrari, aquest eclectisme portat a l’extrem fos el resultat d’anys de recerca i d’experimentació en el camp de la musica...
Com pots escoltar segons quin tipus de musica?
Quan es jutja algú pels seus gustos i  la seva cultura, quan et diuen el que t’ha d’agradar o no per semblar modernet, no ho trobes irritant?
Tendim a pensar que l’esnobisme musical, es cosa de una minoria, en general reservat a hipsters i fauna d’aquests tipus. En realitat és molt més comú del que pensem, vista la facilitat de cadascú a exclamar-se: Però que escoltes????
També hi ha els que no et diuen res. Un moviment de cap, un alçament de celles, esnobisme més subtil i insidiós, que fa que et facis una revisió de cap a peus a veure si vas tacada o et surt el sostenidor per sobre la brusa...
Cert que hi ha persones per qui la musica és part important de la seva vida. No em refereixo a elles. Això no és esnobisme , és passió... I això és bonic...
Quan parlo d’esnobisme és quan hi ha una voluntat de demostrar la seva superioritat en una certa matèria, per menysprear opinions, gustos i curiositats musicals de l’altre.
I el pobre individu Lambda que ets , sotmès a la musica comercial del moment i d’altres temps, te tendència a fer-se més petit , i baixar el so de la radio no fos cas que tothom s’adonés  de la teva incultura musical...
Malgrat tot, la carn és feble, i com que et vas fent gran i cada cop et rellisquen més segons quines opinions, et deixes portar per la teva venalitat, i acabes escoltant el que faci falta.
Que et lleves al mati , i la primera musica que et passa pel cap és “Buuscando en el baul de los recuerdos, uuuuuuuh”... Doncs ho assumeixes, i no pares fins que la trobes al You Tube.
Et dius que finalment la musica és com moltes coses a la vida, l’has de viure com la sents , i no com et diuen que ha de ser... En el fons no és més que un assemblatge de sons suficientment reeixits com per fer-te reaccionar... Per ballar, destrossar la tonada amb els teus galls, emocionar-te, fer-te recordar, una mena de banda sonora de la teva vida....

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 10-06-2014

dimarts, 3 de juny de 2014

Que visqui la Pepa!!!




Passar de ser súbdits a exercir de ciutadans…
En una entrevista a Federico Mayor Zaragoza, no em pregunteu on ni quan, aquest reivindicava la necessitat de tots plegats de deixar de ser súbdits per convertir-se en ciutadans que participen. Les tres condicions que enumerava per assolir aquesta fita, eren el coneixement, la participació de la dona en la presa de decisions, i la tercera i no per això la menys important, el no demanar permís per expressar-se.
Per  canviar les coses es necessita gent educada, que actuï pel seu propi albir, que es deixi de fanatismes, de dogmes, ja que malgrat no ho vulguin veure , esta arribant el moment dels pobles. Ell donava el exemple de les nacions unides on el G8, els vuit països mes poderosos del mon governen sense vergonya els 196 restants.
De la mateixa manera, i referint-se a la dona, com les decisions de la meitat de la població poden prevaldre sobre l’altra meitat, ja que la dona fins ara i malgrat ens vulguem convèncer del contrari, no ha pintat mai res en les esferes de decisió. Segons en Mayor Zaragoza, avaluen a un 5% el percentatge de influencia de la dona en la presa de  decisions . Deia en  Nelson Mandela , que la cultura de la Pau no es desenvoluparia fins que hi hagi al menys un 20% de dones  decidint. Fins aquí la part feminista del meu discurs…
Expressar-se lliurement. Fins ara la gran massa de la ciutadania callava. Bàsicament perquè no tenia possibilitat de comunicar-se. Ara amb les xarxes socials i les noves tecnologies, cadascú pot expressar el que pensa , tant en nom propi com anònimament. Si els mitjans donen veu als que formen part de l’establishment , les xarxes i internet han permès donar més visibilitat a grups i moviments que fins ara en no tenir representació  quedaven relegats a l’anonimat.
La llibertat d’expressió , això si que fa por i mal als que s’han apoltronat en el poder… I per a mostra un botó!
El diluvi d’invectives que ha caigut aquesta setmana passada damunt de Podem la força política sorgida del moviment dels indignats, demostra el malestar  que la seva irrupció en l’escenari polític a provocat en els partits tradicionals. Del menyspreu a la por passant per la calumnia, res no es suficient per desacreditar a aquesta formació.
Una alternativa Bolivariana segons l’antic cap de govern Felipe Gonzalez.  Ves a mi no em sembla tant malament lo de l’alternativa Bolivariana…
Un partit de frikis segons Pedro Arriola conseller de Mariano Rajoy, o un moviment populista associat als pro-etarras, segons TeleMadrid… Un Partit dirigit per un gos esquerà, o el roig més mediàtic del país, “el coletes” segons la Razon… Val a dir que et considerin així segons quina banda pot arribar a ser un honor…
Des de diumenge a la nit , en saber el resultat dels comicis, les critiques van comença a ploure. Per internet van començar a circular els rumors de finançament ocults de Veneçuela o d’Iran..  D’altres com El País extrapolaven el resultat a es eleccions generals del 2015, per advertir de una possible dispersió dels vots, que tornaria ingovernable el país…
Quanta por a cedir una unça de poder…. Quanta por a escoltar la veu de la get del carrer…
Que nerviosa esta La Casta, el gran enemic designat per Podem, aquells que fan de majordoms dels rics, que els hi concocten lleis a mida per preservar el seu estatus, i que esta  envaïda per la corrupció. La Casta que te per únic objectiu després de l’avís de les urnes, de diabolitzar el moviment.
Potser el problema es que en el fons s’adonen  que el vot a Podem , no és només el vot de la indignació, també representa el vot de la il·lusió, i això senyors fa mes por que una pedrada!
I ara enmig d’aquest batibull, va i els hi abdica el Rei d’Espanya!!  Vatua l’olla!!!
Diuen alguns , que això seria una jugada dels mateixos partits de l’establishment, PP i PSOE, que veient que alguna cosa se’ls hi esta escapant, volen oferir a la plebe un canvi  per canviar el mínim possible…
Això era sense comptar amb les diabòliques xarxes socials que ja des del mateix moment en que va sorgir la noticia va esvalotar el personal, i ja des d’ahir la tarda es van omplir els carrers de les ciutats espanyoles reclamant la Republicà.
Que passarà a partir d’ara? Qui lo sà?
S’atreviran a fer un black out a les xarxes? La gent es tornarà a deixar emmordassar?
Votar és democràcia però no només… Sembla que en certa manera els hi pugui sortir el tir per la culata, aquets coi de ciutadans ara voldran votar per tot, qui s’han pensat que son?
Per una vegada seré optimista…
Que visqui la Pepa!!!



Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 03-06-2014