dimarts, 27 de maig de 2014

Nàusees




Avui de moment ,  semblava que el cel s’anés aclarint.... Ja ho veurem...
No estaria de més que el cel ens fes el favor de donar-nos una mica d’alegria, perquè la sensació que tinc és de una foscor, una grisor, d’aquelles que et provoquen fins i tot arcades...
Em direu que aquest estat nauseós potser és fruit de masses trobades amb les copines , per preparar festes i festetes, per celebrar el mig segle de de tota la quadrilla... Pot ser...
Però que voleu que us digui... Que seria la vida sense aquells moments en que et soltes, com una adolescent, on se t’escapen les riallades per tot i per res?
I és que heu d’admetre que estem vivint una època prou grisa...
Ja no vull ni anomenar tot el que passa en contrades més llunyanes: a l’Africa, guerres i genocidis emparats i armats  pels països del primer mon; a l’Àsia on  moren i estan esclavitzats milers de treballadors per poder-nos vestir a bon preu i amb bona consciencia per allò de ensenyar-los a pescar en compte de donar-los peixet; a Ucraïna, on observem des de la distancia quin serà el preu que hauran de pagar per entrar en un club d’amiguets o l’altre...
No, no cal anar tant lluny per sentir com et puja el reflux aquell de bilis a la boca...
Des del nostre petit reducte, observem com ben aprop nostre, la política, la societat, van agafant un caire fosc,  d’aquells que et fan posar els pels de punta...
L’augment imparable de l’extrema-dreta.... En aquest punt jo posaria una banda sonora d’aquelles inquietants, tipus Shining o Psicosi...
I la premsa que en va plena , i els hi ofereix la millor de les tribunes... Per que ja se sap la por fa vendre...
O potser el pitjor és això , que ja no fan por... Pot ser que aquests partits plens d’aire i de paraules assassines, de ideologia de l’odi, ja es vagin normalitzant? La gent suposadament normal s’ho creu de debò, que expulsant els immigrants fora de les fronteres d’Europa remuntaran l’economia?
I aquest politicastres devorats per l’orgull?
Vull dir aquests homes, i dones es clar, amb un ego desfermat, que ja no saben com salvar la seva cadira...Però que s’han pensat? Que això és una partida de Monopoly? Ja no recorden que el quid de la qüestió no és la seva personeta inflada de vanitat, sinó el be de països sencers... Aquells que se suposa exemplars, entregats de manera abnegada a la pàtria que tan defensen, resulten ser els que passen els seus dies a negociar la millor manera de continuar al seu lloc... I ja se sap, com les coses cada cop son més difícils, ves que t’han d’explicar, resulta que ja no els hi queda gaire temps per ocupar-se de la ciutadania...
Val a dir que la gent espera que els hi facin tot els polítics... Colla d’assistits!
I ells pobrets, van  acumulant càrrecs i funcions, no fos cas que quedés alguna cosa pels altres! El problema és que en aquest exercici de megalomania exponencial, no hi ha més que la pretensió de oferir la seva arrogant excel·lència al populatxo , que ja se sap, com un bon ramat de bestiar, necessita ser guiat..
I que be que els hi van, tota la corrua de gent , que davant de les dificultats, només cerquen als culpables... Que no has anat be de ventre aquest mati? Que l’aspirador no et funciona? Que s’ha aixecat el dia lletjot?  Segur que és culpa del Govern... Tant se val de quin color sigui... O potser si que aquell que te la pell tant fosca fa cara d’amagar-ne alguna... O aquestes donotes que no paren d’empudegar amb la punyetera igualtat... I els sindicalistes, amb tantes histories de drets... A veure si entenen que també hi ha deures a la vida!!!
Aquesta categoria de ciutadans, els  “es culpa de” ,  que sovint fan treballar només tres neurones dels milers dels quals la natura ens ha dotat, pul·lula en qualsevol època, però es multipliquen i s’agiten de manera particularment virulenta en aquests temps...
El que més em sorprèn és que creguin sincerament que posar a segons quins personatges en posició de poder, pugui canviar radicalment les seves vides... Perplexa, potser fins i tot gelosa... Tan d’optimisme en aquests temps de crisi planetària podria semblar fins i tot indecent!
Ja se que pot quedar malament, inclús sona cruelment trist que esperi més del planter de julivert i de tomates que tinc al balcó, que d’aquesta colla de polítics de via estreta que només es mouen per perpetuar el seu estatus, per beneficiar-se personalment, o inclús només per passar a la historia...
I val a dir que a 1400m d’alçada, i amb la calor que es fa desitjar, la cosa esta molt crua...


Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 27-05-2014

dimarts, 20 de maig de 2014

I tu, quina mena d’assassí ets?




Els assassins no porten tots una navalla a la mà
Hi ha moltes maneres de matar.
Gairebé diria que un ganivet o be una navalla han quedat totalment obsolets avui en dia. Qui utilitza encara un ganivet per a matar? Alguns gelosos malaltissos encegats per la ira d’aquells que agafen el primer que els hi cau a les mans i zas! La navalla enfonsada a la panxa de la víctima, i glu, glu, glu.... Sang per tot arreu.... Quin desordre! Quina escabetxina! A qui se li acut? I el que passa al darrera a netejar?
Diuen que habitualment els assassinats amb arma blanca, ( perquè li deuen dir blanca si ho deixat tot perdut de sang?), solen ser fruit de la impulsió, rarament són premeditats.
Així doncs, si teniu la intenció de matar a algú, feu el favor de fer-ho de manera neta. Penseu en els soferts agents de la neteja, que hi ha coses que no es fan home...
O sigui que oblideu-vos de tot allò que significa embrutar ni que sigui una mica, com xerracs, fusells o revòlvers, si en teniu a mà es clar, trampes per atrapar ossos, falçs, martells, i altres eines rústiques...
En això de l’art de matar, també hi ha el problema de la proximitat amb la víctima... Si la persona a qui voleu matar te una certa intimitat amb vosaltres, més val agafar-se la cosa amb una certa distancia. I és que sentir les espernegades del apunyalat, veure la sang com s’escola, deu ser de lo més traumatitzant....
Sempre us queda l’arsènic, uns bolets venenosos ben saltejadets amb ous trencats, o un niu d’abelles , si us assegureu que la potencial víctima hi és al·lèrgica...
Admeteu que se us estan acudint infinitat de maneres de trucidar al pròxim, deixeu volar la imaginació, sobretot en veure lo estupenda que esta avui aquella col·lega de feina a qui tot li surt be...
Tingueu clar que en el nostre vint-i-unè segle, s’han perfeccionat molt els mètodes per eliminar al veí, i que si t’entestes a utilitzar mètodes antediluvians , no et queda gaire futur.
L’assassí modern actua a distancia, i sense dignar-se tancar els ulls dels morts... Maneres  cada cop més refinades de abatre, executar, suprimir, esclafar, massacrar, exterminar...
 I d’exemples en tenim a carretades, o sigui que fes el favor de deixar de costat del ganivet d’una vegada, no fos cas que prenguessis mal...
Pots matar, despenjant el telèfon i donant una simple ordre. La simple ordre de polsar un botó. Un simple botó? I tant! Com va fer el pilot del Boing B-29 Superfortress que va deixar caure així fent la primera bomba atòmica sobre Hiroshima el 6 d’Agost de 1945.  
Ho veieu, a distancia, mitjançant  una simple ordre, et carregues mig milió de persones, així com qui no vol res...
Vols fer carrera internacional d’assassí a gran escala? Primera lliçó a retenir: no hi ha res millor que una bona guerra per a experimentar nou productes, ja que les civilitzacions conqueridores es fonamenten sempre sobre els avenços científics.
A Alemanya als anys 30 apareix la firma IG Farben, consorci químic nascut de la fusió entre BASF, BAYER, AGFA i HOSCHST, creant el ZYCLON B, el gas utilitzat per exterminar 6 milions de persones. Eficàcia màxima, rendiments garantits, col·laboració perfecta. Que visqui la química i el químics! Després de la segona guerra mundial, en els judicis contra els nazis,  els dirigents d’aquestes empreses, ni van ser anomenats...
I dels inatacables dirigents de Monsanto que me’n dieu? Enverinaments a gran escala, Dioxina, l’agent taronja de la guerra del Vietnam, OGMs, manipulacions genètiques, vaques boges, lenta asfixia de les abelles... Uns artistes!
Si l’enverinament et sembla poca cosa però, pots triar tant el nuclear civil, com el nuclear militar. Futur assegurat! A condició que deixis de banda escrúpols amb nom com Txernobil o Fukushima, Hiroshima, Nagasaki... Recorda que el crim es cec, i en el cas del nuclear a més, invisible...
Però encara pots ser més exquisit...
Pots assassinar també amb les paraules. Només cal tirar mà de hemeroteques per veure les frases assassines de la raça dels conqueridors en contra de treballadors, immigrants, dones, homosexuals, funcionaris, i un llarg etc de víctimes totes designades, que es treuen de la butxaca segons les circumstancies i el moment escaient...
Al tanto però , si decideixes jugar amb aquests mètodes, tingues en compte que això no és per a qualsevol pelacanyes, ja que significa entrar en la categoria dels elegits.
 Seràs poderós, adulat, invencible i protegit.  Estaràs per damunt de les lleis, i si per desgracia alguna llei vingués a fer la guitza al teu negoci, la faries canviar per qualsevol dels teus amics polítics, aquells que t’afalaguen i es prosternen als teus peus .
Sigues conscient que mai més podràs tornar a la teva antiga vida de proletari supervivent , capaç de desfer-se en llàgrimes per una pel·lícula romàntica...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 20-05-2014

dimarts, 13 de maig de 2014

Antifeminisme




Llegint, parlant amb uns i altres, t’adones d’alguns canvis , principalment en el discurs d’algunes dones, i majoritàriament joves, sobre la percepció del feminisme. És un corrent que sembla cridar a revaloritzar lo femení sense criticar ni qüestionar el patriarcat.
Dones amb càrrecs importants en política, ministres com podrien ser Rachida Dati a França, Carme Chacon i Soraya Saenz de Santamaria a Espanya, que decideixen tornar a la feina dues setmanes després de parir als fills, que se’n van de revista militar a Afganistan embarassadassimes, amb un hospital de campanya a la seva disposició.
Es un antifeminisme , barreja d’ ecologisme essencialista i, feminisme de la diferencia mal entès.. Aquest neoecologisme que es diu feminista i que en realitat es antifeminista en tots els seus plantejaments. Defensen una revalorització de lo ontològicament femení sense sortir-se ni una ratlleta del patriarcat. No necessiten organitzar-se políticament en contra de la opressió, ja que al seu parer , lo únic que les oprimeix son els avenços del feminisme.
Aquell feminisme inicial , també autoanomenat Moviment d’Alliberació de les Dones (el MLF a França), el feminisme de la diferencia, partia de una reflexió complexa  sobre el patriarcat, i el reconeixement de l’opressió de les dones i tenia com a  objectiu el sortir d’aquesta opressió mitjançant la revalorització del que elles consideraven diferencies ontològiques entre els sexes.
I és que al llarg de la historia, si be la situació  de la dona sembla que hagi evolucionat molt, t’adones que sempre queda aquest sostre de vidre del qual no ens podem deslliurar.
Mireu si no , durant la segona guerra mundial. La historia ens ha deixat les grans gestes de les dones de la resistència, l’esperit de companyonia entre ambdós sexes... Però aquest esperit de la resistència no va sobreviure gaire als anys de la postguerra. Fins i tot resistents, guerrilleres , treballadores a les fabriques es van veure assenyalar el camí de la cuina i dels treballs domèstics. I encara no tenien el dret de vot a les eleccions.
Si mirem de treure l’entrellat de petites manies quotidianes, per molt anodines que ens semblin, t’adones  que formen part de un esquema de pensament que contribueix a mantenir aquestes desigualtats que encara avui al segle 21 existeixen entre les dones i els homes.
Ja ha sortit la feminista de torn us direu...
Doncs si!
I és que em fa molta ràbia, que en un moment donat tothom s’exclami, es mobilitzi per fets puntuals , com més lluny de casa millor, com ara el segrest de les  nenes nigerianes...
No és que em sembli malament , al contrari, tota la mobilització, el problema és lo puntual de la mobilització!
Segons Amnistia Internacional, les forces de seguretat nigerianes estaven tenien informacions de l’atac per segrestar les 240 nenes al menys quatre hores abans que tingués lloc. I no van fer res. Perquè?
Potser perquè existeix una llei del silenci i de la negació , que deixa que nens i nenes sobretot , que dones, pateixin crims en tota impunitat, sense que ningú no se’n adoni, sense que ningú els protegeixi, sense que ningú intervingui perquè tot plegat s’aturi. Pitjor, sense que ningú faci el lligam entre l’estatut d’aquests infants i dones en les societats en les que viuen  i les desigualtats estructurals i històriques, i les violències que ha de suportar.
És la dificultat increïble de la justícia per copsar la gravetat dels fets i actuar en conseqüència.
D’exemples n’existeixen a cabassos.
Les violacions de dones de manera massiva en fets de guerra, però em direu que és això, és la guerra...
Doncs les violacions quotidianes a països com la India, amb una impunitat dels violadors , que fa que es banalitzin al extrem... Ah val! Em direu que és una altra cultura, que aquí no passaria, que estem més civilitzats... Doncs be que admirem el creixement econòmic de l’Índia, que esta fregant les xifres de les grans potencies mundials!
La pandèmia de feminicidis a El Salvador. Cada 10 hores una dona és assassinada en aquell país. Dos dones per dia moren per raons de gènere ...
Val, voleu exemples més propers, de una societat moderna on se suposa que la condició de les dones es gairebé igualitària.
Doncs que me’n dieu de les tres joves de Cleveland, segrestades, torturades i violades durant deu anys per tres homes? Una anècdota?
No. No es tracta d’una anècdota, es tracta de fets de societat, de fets que il·lustren  la condició de les dones, la dominació masculina.
 Fets simptomàtics de una societat que no vol saber el que passa a casa del veí, que és capaç de defensar la prostitució com a negoci, que inclús ens la vendrien com a prevenció de les agressions sexuals...
En aquests temps on tant preocupats estem per la economia mundial, no ens hauria d’estranyar doncs que la gent es monti el xiringuito com pugui, ni que sigui a base de segrestar nenes per vendre-les al millor postor.
Mentre trobem normal que la meitat femenina del planeta no sigui igual en drets a l’altra meitat; Mentre ens preocupi més la economia que la dignitat de les persones siguin del sexe, de l’edat, del origen que siguin; Mentre algunes pretenguin que ja ho tenim tot fet; Mentre continuem pensant que nosaltres a nivell individual no estem tant malament; i un llarg etcaetera de Mentres....
No anem be.

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” 13-05-2014

dimarts, 6 de maig de 2014

Tot el que hem après sobre sexe amb les pel.lis porno....




Sabíeu que en un principi el Porno tenia una missió pedagògica destinada als infants?
D’acord, d’acord, no us parlo de les escenes hard que us esteu imaginant ara mateix, sinó de dibuixos de sexes. Perquè abans dels anys 60, inclús mes tard en algunes contrades no tant llunyanes, veure el sexe de una dona inclús quan estava parint era , com dir-ho ... xocant, o senzillament pornogràfic...
Del sexe dels homes... Ni parlar-n’hi! Era sessió reservada en les dutxes, després de l’esport, sessió de mesuratge, a veure qui pixava més lluny...
Després hi van haver filmacions dels camps nudistes, però en aquest estadi, res de sexe. Per ser clars , ni se’n pronunciava el nom... Ji, ji,ji....
Tot plegat però , i us ho podeu imaginar, no es tracta més que de la versió oficial, ja que existien allò que en deien Loops, uns curtmetratges pornogràfics realitzats clandestinament.
El cas que a partir dels 60, darrere l’eslògan “feu l’amor , i no la guerra”, el gènere va fer un salt endavant, i inclús va esdevenir culte. A principis del 70 (el 69 per ser més exactes, goita tu quina casualitat!) ja no estava ni oficialment prohibit a França, i els soferts espanyols travessaven la frontera amb per  saltar-se la prohibició.
En algun lloc no hem pregunteu on, vaig llegir que en els temps de la transició, quan es flotaven autobusos sencers per anar a Perpinyà a veure pel·lícules porno, un senyor va anar-hi a veure “la flauta màgica”. És La historia d’un parroquià que va aguantar tota la opera completa de Mozart, i dono per suposat que quan va arribar a casa, no va contar als amics la trama real de la pel·lícula....
Quan surt en alguna conversa el tema de les pel·lícules pornogràfiques , n’hi ha per a tots els gustos:
 Que es tracta de un negoci, que la gent fa el que vol i que poca cosa més hi ha a dir...
Després hi ha els radicals, aquells que sentencien: els que miren porno son tots uns frustrats!  
Hi ha els que ho analitzen tot: qui son els consumidors de pornografia, el percentatge de dones i homes, el tipus de consumidor...
Els que defensen que és un art , els qui diuen que es depravació...
El cert, es que hem après infinitat de coses sobre el sexe gracies a les pel·lícules porno. I això és vàlid per els consumidors, com per els que mai , oh mai de la vida veurien aquesta mena de producte.
Tantes hores, tants anys aprenent sexe amb pel·lícules per adults han fet que bona part de la societat tingui molt clar una sèrie de evidencies:
Els homes sempre estan a punt i ben durs per a començar el joc, i que tenen un penis de la mida d’un extintor. Ah ! I no existeixen homes asiàtics! També se sap del cert que quan un home arriba al clímax , sempre crida ohhhh yeahhhh...
Les dones sempre utilitzen sabates de tacó de 15cm o més quan volen passar una bona estona al llit, i que els hi encanta tenir sexe amb cinquantins poc agraciats físicament. Que una dona des del moment en que apareix el mascle, comença a gemegar sense control. I Punt  especialment important, sempre van impecablement depilades....  Jo que a casa sempre havia sentit dir que allà on hi ha pel hi ha alegria....
Els homes no tenen que pregar mai, elles no tenen mai la regla ni mal de cap i sempre estan disposades a anar per feina. A més sempre arriben al orgasme tots a mateix temps, siguin dos o siguin cinquanta.
Perquè quan els partenaires es multipliquen encara es més divertit:
Si hi ha dos homes , i en acabar es piquen de mans tot felicitant-se, elles mai no es molesten. Si  trobes la teva parella al llit amb la teva millor amiga, tens un breu moment d’enuig per, acte seguit, treure’t la roba i unir-te a la festa. Com més serem , més riurem!
El que esta clar és que defensors del porno-art (que diuen que n’hi ha), o detractors de porno-trash, gairebé sempre s’acaba vehiculant la idea sexista de la dona submisa, sempre apunt pels desitjos de l’home. Em direu que es normal, si els principals consumidors del gènere son els homes... La manera de representar el sexe reflecteix encara massa fantasmes molt masculins. I és que de fet, els codis de la nostra societat volen que el porno sigui pels homes. Que ja se sap els homes no son com les dones, necessiten buidar-se....

Buffff!!!, Ja m’he enredat una vegada més, i continuo sense tenir clar si això del porno esta o malament!

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 06-05-2014