dimarts, 1 d’abril de 2014

Ressaca




A França, el socialisme municipal ha rebut una patacada d’aquelles d’antologia, a l’alçada de la manca de suport que sembla tenir el President Hollande. Una plantofada també a les polítiques del Patit Socialista dels darrers anys, embarbussats com estan en aventures estratègiques dubtoses, i una indefinició ideològica perillosa.
Ahir en un discurs a l’hora de més audiència a la televisió, François Hollande deia als francesos, que els havia escoltat, inclús als que havien decidit no anar a votar. Si segons diuen els analistes, els abstencionistes corresponen a gent d’esquerres decebuts per les polítiques de dreta del Govern, com pot ser  que la resposta del President hagi estat el triar com a Primer Ministre , en Manuel Valls, el candidat el més a dreta possible dins de les files del Partit Socialista Francès?
L’esquerra hauria perdut aquestes eleccions en particular en les “banlieues”, amb una abstenció record, particularment entre els francesos provinents de la immigració com tant eufemísticament diuen. Jo em pregunto, quantes generacions han de passar perquè els mitjans, i els analistes no facin la diferència entre francesos de soca-rel i els altres. És com aquella expressió de “quartiers populaires”, que ens fa llegir entre linies: negres, àrabs, immigrants etc... Diuen que la mala gestió de l’afer Dieudonné, va donar la impressió a molts de tots aquests #madeenunaltrelloc, el sentiment de ser acusats d’antisemitisme, de ser criminalitzats.
Tenint en compte aquests factors, semblaria que Hollande fa doncs una elecció contraria a les lliçons de les municipals triant Manuel Valls. Allà on s’entén una exigència de més polítiques d’esquerra, de més justícia social, ens brandeix un discurs d’ordre , seguretat i liberalisme, aquest mateix que ha propiciat la baixada als inferns de l’esquerra.
Deia un anònim a François Hollande: “l’electorat de dreta t’odia, i una gran part de l’esquerra et detesta”. Potser  finalment les raons de la victòria de la dreta  a les municipals són aquestes, un diagnòstic simple però tant cert i dolorós...
Els electors de dreta es mobilitzen tot i els nombrosos casos de corrupció que l’afecten. També és cert que a l’esquerra no sembla ser tot límpid i impol·lut... Per quina estranya raó són més tolerants amb aquests temes els electors de dreta? Perquè ells també ho farien? Perquè els polítics d’esquerra s’erigeixen com a abanderats de la moralitat, intransigents i mancats d’humor i de glamour, i això fa que els seus pecats són més mal percebuts?
 Avui 1 d’Abril, és el dia dels innocents a França, sembla una autèntica broma de mal gust, primer dia de l’era Valls, que empren l’aventura de ser Primer Ministre, sota les mirades dels predadors de la Dreta i del Front National, els seus enemics jurats, però en certa manera còmplices. Perquè a ningú se li ha escapat que el “Vallsisme”, còctel de discurs de seguretat i d’estigmatització de les poblacions estrangeres, barreja d’activisme i immobilisme reformador, no ha aturat, més aviat ha afavorit des de fa dos anys la pujada  del Front National. El partit de Marine Le Pen  ha guanyat en dotze grans ciutats i comptarà a partir d’ara amb més  de 1200 consellers municipals, un resultat sense precedents.
Des del seu lloc de Ministre de l’Interior, res no ha fet en la indispensable lluita contra l’extrema-dreta. Expulsions massives de Roms, desplaçaments a mode d’espectacle a Marsella per demostrar la seva implicació contra la inseguretat, duel personal amb l’impresentable Dieudonné passant-se pel folre les llibertats públiques, i fent bandera de una laïcitat de mires estretes convertint-la en maquina d’exclusió, Valls ha aconseguit centralitzar el debat públic en temàtiques que han legitimat els programes del Front National.
El cas és que si que hi ha un guanyador clar aquestes eleccions, és el partit de Marine Le Pen. La progressió dels vots rebuts i el pes de les ciutats on els seus candidats van arribar primers, ja en el primer torn, ho proven. Aquest FN , l’únic que denuncia l’Euro, els immigrants, L’islam i la mundialització ha seduït els francesos. No és la primera vegada. Vitrolles, Marignane, Carpentras, Orange, ja ho havien provat, models de gestió i de virtut política on el clientelisme i l’exclusió van ser la regla... Memòria de peixet!
Molts parlen de lliçó, d’altres de gravetat de la situació, el cert és que alguna cosa va malament , molt malament.
Quan les urnes no són més que els receptacles de les nostres frustracions, i que la vida política s’allunya cada cop més del ciutadà, potser fora bo qüestionar-se  el funcionament de tot plegat.


Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 01-04-2014