dimarts, 29 d’abril de 2014

Berlin , 1931




Berlin , 1931.
Regna una atmosfera estranya, un clima polític ple d’amenaces. El Canceller Brüning, governa essencialment via decrets, establint una mena de dictadura financera. Les sessions del Reïschtag, poc nombroses per tractar-se de una democràcia parlamentària, s’han tornat una comèdia sinistra on diputats nazis i comunistes s’insulten com si fos un mercat . D’una manera molt hàbil, Adolf Hitler, aquell petit agitador de grups paramilitars nostàlgics de l’antiga gloria alemanya, a sabut  afalagar l’exèrcit i els industrials. La hostilitat dels generals vers el partit nacionalsocialista disminueix, i a mateix temps va guanyant la confiança dels magnats de les finances. L’horitzó de la democràcia es va encongint de forma alarmant , a cada nou ministeri, a cada nova crisi, a cada nou decret. Mentre el vell ídol Hindenburg, com un símbol del passat pagà d’alemanya, seu encara al palau presidencial. En els parcs alguns repeteixen inlassablement moviments de gimnàstica com engrescats en les darreres i patètiques postures de una nació celebrant la seva amenaçada llibertat.
El nombre d’aturats d’Alemanya voreja els 5 milions. Decebuts per la successió de governs incapaços d’acabar amb la crisi econòmica, les masses alemanyes, artesans i botiguers, funcionaris i quadres mitjos, esperen enmig de l’angoixa i l’apatia, el dubte la desesperança...
La fràgil república de Weimar entra en la seva darrera fase, molt assemblada a una agonia. L’experiència democràtica ha fracassat, per manca d’un líder armat de suficient voluntat i carisma per a reunir aquest poble sempre preparat a llançar-se als peus d’un amo. Amos encarnats per personatges delirants i hipnotitzadors, xarlatans, pallassos, desequilibrats que ens  poden semblar bufons però que repetidament  es guanyen a les masses.
Quin panorama! Un panorama, terriblement assemblat al de l’Europa d’ara... Una altra època però amb la repetició de uns gestos iguals de lletjos....
Absurditats com la d’ Anglaterra , de no donar visats als refugiats jueus alemanys, sota pretext que venien d’un país amb el que estaven en guerra. De la mateixa manera Daladier va fer internar en camps de concentració als anti-nazis alemanys que havien trobat asil a França, i que van ser entregats, després de la desfeta, a Hitler per els gendarmes francesos.
 En molts àmbits de la vida, i en contra de lo comunament acceptat, del passat s’obtenen pocs ensenyaments per al present, ja que la vida avança amb regles de present que serveixen per  poc de cara a l futur.
Néixer en un país modern i suposadament ric, fa que els seus ciutadans pateixen d’una certa tendència a una mena de nihilisme light. Tal com el definia  Tourgueniev, el  nihilisme corresponia à un positivisme radical. Aquest nihilisme del que ens hem vestit, tendeix a evitar els temes greus i seriosos , un nihilisme que accepta la mediocritat, alienat pel capitalisme i un materialisme agut. El lliure mercat , cec, sense moral  ni valors que no cotitzin en borsa, no troba cap mena de resistència en aquest tipus de nihilisme feliç.
Viure pel seu únic confort, per la seva comoditat, pel políticament correcte. I així anem seguint el moviment, evitem els debats de fons, però el problema és que se suposa que aquestes discussions son indispensables en una democràcia.
Com que n’hi ha per tots els gustos,  molts afirmen que la situació actual no te res a veure amb la dels anys 30, que la ciutadania te molts més recursos econòmics i intel·lectuals per fer front a segons quin tipus de derives, encara que francament l’actualitat , tant a escala local com mundial ho desmenteix...
Transigir davant l’empresariat, o deixar les armes front a un aire de racisme o xenofòbia no son mes que els símptomes de una mateixa malaltia: la covardia.
El mon no pot anar així, no pot funcionar així. Si tanquem els ulls quan hi podem fer alguna cosa, estem rendint-nos,  estem capitulant!
La capitulació es el “coming out” en el que confesses la teva desfeta, és el moment en que abandones, abdiques, cedeixes, et rendeixes, et plegues a les exigències d’altri, et replegues, transigeixes, i sucumbeixes!
Acceptar lo inacceptable, i justificar lo injustificable, deixar fer, sense posar res en dubte.
El botxí va cometre el seu crim dues vegades, la primera per l’eliminació física de la víctima, la segona , dissimulant els crims i negant-los, o al menys per la temptativa de dissimular-los.
Els jueus diuen que morim dues vegades, la segona es quan la darrera persona que es recorda de nosaltres mort.. No podem fer res per anular el primer crim, però si que es la nostra responsabilitat , d’evitar que el crim dels botxins sigui silenciat, impedir que tots aquests morts morin una segona vegada, amb la paraula, l’educació i l’escriptura, les cançons...
Per damunt de tot, no hem d’oblidar que el feixisme i el racisme prosperen en els fems de la ignorància.
No podem parlar amb la veu de les víctimes, però podem parlar en el seu nom.

Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 29-04-214