dimarts, 29 d’abril de 2014

Berlin , 1931




Berlin , 1931.
Regna una atmosfera estranya, un clima polític ple d’amenaces. El Canceller Brüning, governa essencialment via decrets, establint una mena de dictadura financera. Les sessions del Reïschtag, poc nombroses per tractar-se de una democràcia parlamentària, s’han tornat una comèdia sinistra on diputats nazis i comunistes s’insulten com si fos un mercat . D’una manera molt hàbil, Adolf Hitler, aquell petit agitador de grups paramilitars nostàlgics de l’antiga gloria alemanya, a sabut  afalagar l’exèrcit i els industrials. La hostilitat dels generals vers el partit nacionalsocialista disminueix, i a mateix temps va guanyant la confiança dels magnats de les finances. L’horitzó de la democràcia es va encongint de forma alarmant , a cada nou ministeri, a cada nova crisi, a cada nou decret. Mentre el vell ídol Hindenburg, com un símbol del passat pagà d’alemanya, seu encara al palau presidencial. En els parcs alguns repeteixen inlassablement moviments de gimnàstica com engrescats en les darreres i patètiques postures de una nació celebrant la seva amenaçada llibertat.
El nombre d’aturats d’Alemanya voreja els 5 milions. Decebuts per la successió de governs incapaços d’acabar amb la crisi econòmica, les masses alemanyes, artesans i botiguers, funcionaris i quadres mitjos, esperen enmig de l’angoixa i l’apatia, el dubte la desesperança...
La fràgil república de Weimar entra en la seva darrera fase, molt assemblada a una agonia. L’experiència democràtica ha fracassat, per manca d’un líder armat de suficient voluntat i carisma per a reunir aquest poble sempre preparat a llançar-se als peus d’un amo. Amos encarnats per personatges delirants i hipnotitzadors, xarlatans, pallassos, desequilibrats que ens  poden semblar bufons però que repetidament  es guanyen a les masses.
Quin panorama! Un panorama, terriblement assemblat al de l’Europa d’ara... Una altra època però amb la repetició de uns gestos iguals de lletjos....
Absurditats com la d’ Anglaterra , de no donar visats als refugiats jueus alemanys, sota pretext que venien d’un país amb el que estaven en guerra. De la mateixa manera Daladier va fer internar en camps de concentració als anti-nazis alemanys que havien trobat asil a França, i que van ser entregats, després de la desfeta, a Hitler per els gendarmes francesos.
 En molts àmbits de la vida, i en contra de lo comunament acceptat, del passat s’obtenen pocs ensenyaments per al present, ja que la vida avança amb regles de present que serveixen per  poc de cara a l futur.
Néixer en un país modern i suposadament ric, fa que els seus ciutadans pateixen d’una certa tendència a una mena de nihilisme light. Tal com el definia  Tourgueniev, el  nihilisme corresponia à un positivisme radical. Aquest nihilisme del que ens hem vestit, tendeix a evitar els temes greus i seriosos , un nihilisme que accepta la mediocritat, alienat pel capitalisme i un materialisme agut. El lliure mercat , cec, sense moral  ni valors que no cotitzin en borsa, no troba cap mena de resistència en aquest tipus de nihilisme feliç.
Viure pel seu únic confort, per la seva comoditat, pel políticament correcte. I així anem seguint el moviment, evitem els debats de fons, però el problema és que se suposa que aquestes discussions son indispensables en una democràcia.
Com que n’hi ha per tots els gustos,  molts afirmen que la situació actual no te res a veure amb la dels anys 30, que la ciutadania te molts més recursos econòmics i intel·lectuals per fer front a segons quin tipus de derives, encara que francament l’actualitat , tant a escala local com mundial ho desmenteix...
Transigir davant l’empresariat, o deixar les armes front a un aire de racisme o xenofòbia no son mes que els símptomes de una mateixa malaltia: la covardia.
El mon no pot anar així, no pot funcionar així. Si tanquem els ulls quan hi podem fer alguna cosa, estem rendint-nos,  estem capitulant!
La capitulació es el “coming out” en el que confesses la teva desfeta, és el moment en que abandones, abdiques, cedeixes, et rendeixes, et plegues a les exigències d’altri, et replegues, transigeixes, i sucumbeixes!
Acceptar lo inacceptable, i justificar lo injustificable, deixar fer, sense posar res en dubte.
El botxí va cometre el seu crim dues vegades, la primera per l’eliminació física de la víctima, la segona , dissimulant els crims i negant-los, o al menys per la temptativa de dissimular-los.
Els jueus diuen que morim dues vegades, la segona es quan la darrera persona que es recorda de nosaltres mort.. No podem fer res per anular el primer crim, però si que es la nostra responsabilitat , d’evitar que el crim dels botxins sigui silenciat, impedir que tots aquests morts morin una segona vegada, amb la paraula, l’educació i l’escriptura, les cançons...
Per damunt de tot, no hem d’oblidar que el feixisme i el racisme prosperen en els fems de la ignorància.
No podem parlar amb la veu de les víctimes, però podem parlar en el seu nom.

Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 29-04-214

dijous, 24 d’abril de 2014

Fent amics








Perdoneu el retràs en la publicació de l’opinió del Dimarts al “Ningú és Perfecte”, però he de confessar que em va agafar una mica amb els pixats al ventre. S’acaba la temporada, i la llibertat d’horaris que guanyes, fa que entres en aquella hiperactivitat de la que any rere any no et pots desfer. T’apuntes a de tertúlies a la setmana, quedes amb tothom, i al mateix temps no tens pressa de res, i el resultat és aquest col·lapse horari en el que et trobes immersa...
Be doncs, el dimarts us explicava la meva curiosa manera d’anar fent amics...
De fet , he de dir que estava tota afalagada ja que per un cop feia un article d’opinió i provocava reaccions en cadena múltiples... Això vol dir que potser m’he posat a escriure coses interessants!!!
Doncs la cosa va de la meva mala costum de riure’m de tot i de tothom. Defensant la justícia , crec jo , de un impost sobre la renda de les persones en funció del que guanyen, se’m va acudir un joc de paraules, ho admeto potser poc fi, que de manera indirecta, o molt directa, atacava a l’Eusebi Nomen. Això és lar era sense comptar amb l’esperit combatiu, guerrer de l’antic líder de Andorra pel Canvi.
D’aquí va venir un intercanvi de mails, absolutament correctes, en els que a part de reprotxar-me la manca de finesa de les meves “boutades”(com diu la  Montse Ronchera), em retreia el fet que em posés amb el missatger en compte del missatge. Tot sigui dit, tot plegat acompanyat d’una invitació a un cafetó...
Potser m’he fet entendre malament, potser tanta guasa fa que el meu discurs sigui poc clar a voltes, el cas és que el que em molesta de tot plegat és tota la campanya de desinformació que ens esta caient al damunt sobre una figura impositiva que hauria de ser la mare dels ous de una fiscalitat justa .
L’argument principal que etzibava l’Eusebi Nomen, és el fet que el projecte de l’IRPF que es vota avui al Consell, suposa un atac frontal a la classe mitjana...
I aquí , ja em coneixeu, és quan m’entra una atac de deliri filosòfic sobre el tema de les classes socials...
Que és això de les classes socials? Quina seria la definició de les diferents classes socials? On es troba la frontera entre unes classes i altres?
Així de manera intuïtiva, m’atreviria a dir que la classe mitjana, seriem aquesta gran massa de gent que ens guanyem la vida treballant, i que gracies a la nostra feina , hem assolit un cert confort de vida , inclús hem arribat a ser propietaris d’alguna cosa... Tenim la classe alta , que son els descendents dels senyors, els propietaris de les terres, de les persones...
Des de sempre , la classe mitjana, ha  estat al servei de la classe alta, fent-los de lacais, assegurant-los les eines per a perpetuar els privilegis que han heretat de naixement. Els afalaguem,  els hi permetem tot i els hi riem les gracies, legislem en el seu favor... És normal, son tant guapos! De grans volem ser com ells!!!
La classe baixa? La veritat no se com es diu... En realitats, serien els pobres, aquells que necessiten de la solidaritat de tots plegats, aquets no ens agraden... No hi ha res mes lleig que la pobresa! El cas és que en realitat son molt més propers a naltros del que pensem... Si tot el que posseïm la classe mitjana depèn del nostre treball, amb qualsevol situació adversa, pèrdua de feina, malaltia, etc, ens podríem trobar amb molta facilitat en aquesta banda de les classes socials, que no volem mirar a la cara, que tendim a culpabilitzar i estigmatitzar...
I és que malgrat ho digui la Declaració Universal de Drets Humans, no naixem tots iguals, ni amb les mateixes oportunitats....
Ja fa molts anys que no crec amb els contes on la princesa es casa amb el pastor i l’ennobleix... Hi ha mons paral.lels, i o fem una revolució i ens ho carreguem, o ens hi adaptem.
Si la classe mitjana hem de portar el pes econòmic de la societat perquè les grans fortunes sempre troben la manera d’esquivar la seva part de contribució, sigui. Si tenim més possibilitats de baixar d’escala social que de pujar-ne, més val que ens en preocupin aquests que s’assemblen tant a naltros però amb menys calés , que no que ens emmirallem en aquells que només ens volen al seu servei...
I si els diners de la classe mitjana son els que han de fer rutllar l’estat , no val a badar, és la classe mitjana la que s’ha de donar els mitjans d’administrar-los, de gestionar-los, i no deixar que a damunt ens diguin com els hem de gastar.
Tinc un cafè pendent amb l’Eusebi Nomen, però veig difícil que em convenci, vaig caure en l’olla del comunisme de ben petita, i això deixa seqüeles greus...
Que ja ho diuen, que ningú és perfecte, malgrat alguns  siguin o  semblin més perfectes que d’altres!

Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 22-04-2014

dimarts, 15 d’abril de 2014

Moral de geometria variable



Segons l’article 6 de la Constitució ,totes les persones són iguals davant la llei. Ningú no pot ésser discriminat per raó de naixement, raça, sexe, origen, religió, opinió, o qualsevol altra condició personal o social. També diu que els poders públics han de crear les condicions per tal que la igualtat i la llibertat dels individus siguin reals i efectives.

És curiós que els qui defensen la Constitució com un text sagrat, inamovible, això sempre i quan no se sentin perjudicats, tenen lectures diferents segons el moment o el tema que es toca…Perquè si l’article 6 defensa la igualtat de les persones, uns només hi veuen la llibertat , i senyors, que jo sàpiga, ambdues van lligades…

LLavors arribem al ja famós i oblidat article 37, que diu que totes les persones físiques i jurídiques contribuiran a les despeses públiques segons la seva capacitat econòmica, mitjançant un sistema fiscal just, establert per la llei i fonamentat en els principis de generalitat i de distribució equitativa de les càrregues fiscals.
Aquí ja comencem a posar-nos nerviosos…

Deia el poeta La Fontaine, que, « segons sigueu poderós o miserable, els judicis populars us consideraran blanc o negre » . 

El problema és que avui en dia els judicis del món dels grans s’inspiren pels mateixos preceptes.És impossible emetre la més mínima critica cap als híper rics, sense veure´s acusat de voler estigmatitzar-los. Curiosament, els que tenen aquest discurs, són els que no tenen cap mirament en decretar que darrera de qualsevol aturat , s’amaga un vago, que els beneficiaris d’ajuts socials són uns assistits, que el funcionaris són uns caradura amb poques ganes de treballar, que els professors  estan més pendents de les vacances escolars que dels seus alumnes… 

Glups ¡!! Ara que en fem de l’article 6?

És allò que en diuen la moral en funció de la tête du client. 

Si el principi d’igualtat està escrit negre sobre blanc en la nostra constitució, creieu que s’hauria d’aplicar en qualsevol matèria, inclosos els temes fiscals ?

Vivim sota el signe de l’amenaça… Als mateixos que es queixen de les amenaces reiterades de la comunitat internacional o els temes fiscals , són ara els que, de manera descarada, amenacen de la hipotètica marxa del país dels residents passius, si se’ls inclou en la llei de l’IRPF ?

Que no havíem quedat que erem tots iguals ?

Curiós que se’ns demani de vendre tot lo bo del nostre país: seguretat, tranquil·litat, beneficis fiscals, etc, i, en canvi, no arribem a veure més lluny de la imposició 0 pels més rics…

Que considereu que la igualtat és un principi de base de la nostra constitució ? Penseu que cal inspirar-s’hi en totes les vessants, inclosa la fiscal? Automàticament us diuen que sou un boig terrorista, , que més val rics amb baixa imposició, que no cap mena de ric… Esperits malintencionats, argumentarien que la prioritat hauria de ser taxar menys als pobres. Però on anirem a parar, això senyors és un raonament arcaic, obsolet, pitjor  igualitarista, o bé horror dels horrors, comunistoide…

Cal tenir clar que els rics són rics, i per tant cal fer-los pagar poc, sota l’amenaça de veure’ls emigrar…
Considereu que el dret a una jubilació digna és un dret adquirit dels temps moderns ? Considereu que la penibilitat del treball justifica la possibilitat de poder descansar i respirar una mica a la vellesa? Això és que no en teniu ni idea de les regles de l’economia moderna, i de les pressions de l’equilibri pressupostari que exigeixen que tornem endarrere, i que endarrerim fins l’infinit l’edat de la jubilació …. Dels que treballen!

Perquè als que poden viure de rendes , no els hi cal descansar, però tampoc se’ls hi pot demanar de contribuir a les despeses dels  que utilitzem les escoles, els hospitals, que anem cansats de tant treballar… On va a parar ???

Està clar que aquest país està entrant en una perillosa deriva comunista.

Au va!

Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 15-04-2014

dimarts, 8 d’abril de 2014

Forces divines





Ara mateix  m’acaba de venir un atac de culpabilitat. Són d’aquelles coses que fas regularment i saps que t’ho prenguis com t’ho prenguis no arribaràs a esmenar mai.
Diu el Twitter de Qualitat Aire Andorra, que has d’evitar deixar a porta de la nevera oberta més temps del necessari, per estalviar energia i millorar la qualitat de l’aire.
Lo de l’energia em sembla obvi però lo de la qualitat de l’aire no em semblava tan evident, fora d’aquelles vegades on tens emmagatzemat a la nevera un formatge d’aquells deliciosos i pudents, que t’empesten tota la cuina, cada cop que obres la porta.
He de confessar , que donada la meva obsessiva afició pels formatgets ben olorosos, potser si que sóc un perill afegit per la qualitat de l’aire, i més si hi afegim una tendència perillosa a anar a obrir la nevera de manera gairebé contínua. Què voleu?, cadascú té els seus defectes… I és que la nevera té alguna cosa especial… Cada cop que entro a la cuina de casa, cal anar a controlar què hi passa allà dins, potser s’han multiplicat els ous, o alguna fada cuinetes t’hi ha deixat el sopar fet i a punt per escalfar-lo i menjar-se’l…
Fins aquí, però, tot normal…
El més sospitós és quan et trobes allà , amb la porta oberta, i penses, “i jo que hi faig aquí?”.  Ni és hora de menjar, ni tan sols tens gana ni set… Deu haver-hi algun tipus d’imant, un força divina, o potser inconscientment vas a la recerca de refrescar-te les idees…
Ara , és quan us esteu dient, que m’he tornat lela, que m’he begut l’enteniment, que potser el meu subconscient , busca en tan inspirador lloc el seny posat a refrescar, no fos cas que amb la calor es corrompés…
Va no patiu…
Es el que tenen els finals de temporada, poca feina i barrina que fa fort.
No patiu, perquè en realitat , i segons el meu signe astrològic, sóc una persona molt equilibrada.
També em diu , que tinc una marcada creativitat artística però. Us asseguro que per més que busqui i rebusqui algun toc artístic en el meu dia a dia no el sé trobar…
També es veu que sóc diplomàtica, i que vaig a la recerca del diàleg i la resolució pacífica dels conflictes… Bé, si tothom s’avé al que he manat diplomàticament, els conflictes es resolen de manera pacífica automàticament… Per aquest costat res a dir!
El amor pel debat! En aquest tret de caràcter sí que m’hi reconec, xerrar, xerrar, debatre, posar en qüestió tot i res…
Segons l’horòscop també m’entenc molt bé amb els altres signes d’aire, Geminis i Aquari.  Ja m’agrada ja , els meus dos fills són d’aquests signes. Si exceptuem les batusses quotidianes a mode d’exercici diari , tot correcte. Per cert Noe, amb els Àries, tinc relacions explosives, que ho sàpigues...
Diuen els astres però , que el signe més evident del meu caràcter és el dubte, que a mateix temps que se m’acut una idea, se m’acut un dubte… Aquí sí que sóc jo !
Ves si en saben aquests astròlegs !!! O Astròlids...
Com que no tinc gaire cosa per fer, ja he fet el tancament de l’IGI trimestral , i tinc ben avançada la comptabilitat, m’he distret mirant també l’horòscop xinès.
Ara van i em diuen que sóc un Drac, enèrgica, cabuda, capaç de grans lideratges i amb un mal geni absolut.
Em sap greu però aquí discrepo absolutament! A les hemeroteques em refereixo...
Diuen que a la Xina els anys del Dragó solen vindre acompanyats d’un baby-boom, ja que existeix la creença que els nens nascuts sota aquest signe tindran més sort en la vida, i tindran de manera automàtica el respecte dels familiars i amics. La cosa va tan lluny que inclús les autoritats sanitàries temen aquests anys no poder donar l’abast degut al increment dels naixements que pot arribar a un 10% més.
Quina por!! O no... Donat que aquí cada cop tenim menys naixements, podrem acollir tots aquests petits dracs xinesos...
L’altre vespre mentre sopàvem, vam sentir tremolar el terra... Un terratrèmol d’un 3,2 en l’Escala de Richter. Digueu-me irresponsable, però em va fer gràcia a part d’impressió. No n’havia notat mai cap. Aquesta nit passada, també s’ha sentit un terratrèmol de força 5 al Sud de França...
Encara estem lluny de les grans catàstrofes naturals que han provocat algun terratrèmols en llocs més llunyans. Ara fa pocs dies al Nord de Xile també va tornar a tremolar la terra, i la sacsejada va ser més forta que no pas aquests tímids terratrèmols que ens afecten a naltros.
Serà la terra que protesta de tanta tonteria solta...
Vivim pendents dels astres, dels déus i altres divinitats, i ens riem en canvi de la natura i de la seva força...

I per mi, no patiu que em diu l’horòscop, que avui he de tenir un dia plàcid... Ja us ho explicaré aquesta nit!



 Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 08-04-2014

dimarts, 1 d’abril de 2014

Ressaca




A França, el socialisme municipal ha rebut una patacada d’aquelles d’antologia, a l’alçada de la manca de suport que sembla tenir el President Hollande. Una plantofada també a les polítiques del Patit Socialista dels darrers anys, embarbussats com estan en aventures estratègiques dubtoses, i una indefinició ideològica perillosa.
Ahir en un discurs a l’hora de més audiència a la televisió, François Hollande deia als francesos, que els havia escoltat, inclús als que havien decidit no anar a votar. Si segons diuen els analistes, els abstencionistes corresponen a gent d’esquerres decebuts per les polítiques de dreta del Govern, com pot ser  que la resposta del President hagi estat el triar com a Primer Ministre , en Manuel Valls, el candidat el més a dreta possible dins de les files del Partit Socialista Francès?
L’esquerra hauria perdut aquestes eleccions en particular en les “banlieues”, amb una abstenció record, particularment entre els francesos provinents de la immigració com tant eufemísticament diuen. Jo em pregunto, quantes generacions han de passar perquè els mitjans, i els analistes no facin la diferència entre francesos de soca-rel i els altres. És com aquella expressió de “quartiers populaires”, que ens fa llegir entre linies: negres, àrabs, immigrants etc... Diuen que la mala gestió de l’afer Dieudonné, va donar la impressió a molts de tots aquests #madeenunaltrelloc, el sentiment de ser acusats d’antisemitisme, de ser criminalitzats.
Tenint en compte aquests factors, semblaria que Hollande fa doncs una elecció contraria a les lliçons de les municipals triant Manuel Valls. Allà on s’entén una exigència de més polítiques d’esquerra, de més justícia social, ens brandeix un discurs d’ordre , seguretat i liberalisme, aquest mateix que ha propiciat la baixada als inferns de l’esquerra.
Deia un anònim a François Hollande: “l’electorat de dreta t’odia, i una gran part de l’esquerra et detesta”. Potser  finalment les raons de la victòria de la dreta  a les municipals són aquestes, un diagnòstic simple però tant cert i dolorós...
Els electors de dreta es mobilitzen tot i els nombrosos casos de corrupció que l’afecten. També és cert que a l’esquerra no sembla ser tot límpid i impol·lut... Per quina estranya raó són més tolerants amb aquests temes els electors de dreta? Perquè ells també ho farien? Perquè els polítics d’esquerra s’erigeixen com a abanderats de la moralitat, intransigents i mancats d’humor i de glamour, i això fa que els seus pecats són més mal percebuts?
 Avui 1 d’Abril, és el dia dels innocents a França, sembla una autèntica broma de mal gust, primer dia de l’era Valls, que empren l’aventura de ser Primer Ministre, sota les mirades dels predadors de la Dreta i del Front National, els seus enemics jurats, però en certa manera còmplices. Perquè a ningú se li ha escapat que el “Vallsisme”, còctel de discurs de seguretat i d’estigmatització de les poblacions estrangeres, barreja d’activisme i immobilisme reformador, no ha aturat, més aviat ha afavorit des de fa dos anys la pujada  del Front National. El partit de Marine Le Pen  ha guanyat en dotze grans ciutats i comptarà a partir d’ara amb més  de 1200 consellers municipals, un resultat sense precedents.
Des del seu lloc de Ministre de l’Interior, res no ha fet en la indispensable lluita contra l’extrema-dreta. Expulsions massives de Roms, desplaçaments a mode d’espectacle a Marsella per demostrar la seva implicació contra la inseguretat, duel personal amb l’impresentable Dieudonné passant-se pel folre les llibertats públiques, i fent bandera de una laïcitat de mires estretes convertint-la en maquina d’exclusió, Valls ha aconseguit centralitzar el debat públic en temàtiques que han legitimat els programes del Front National.
El cas és que si que hi ha un guanyador clar aquestes eleccions, és el partit de Marine Le Pen. La progressió dels vots rebuts i el pes de les ciutats on els seus candidats van arribar primers, ja en el primer torn, ho proven. Aquest FN , l’únic que denuncia l’Euro, els immigrants, L’islam i la mundialització ha seduït els francesos. No és la primera vegada. Vitrolles, Marignane, Carpentras, Orange, ja ho havien provat, models de gestió i de virtut política on el clientelisme i l’exclusió van ser la regla... Memòria de peixet!
Molts parlen de lliçó, d’altres de gravetat de la situació, el cert és que alguna cosa va malament , molt malament.
Quan les urnes no són més que els receptacles de les nostres frustracions, i que la vida política s’allunya cada cop més del ciutadà, potser fora bo qüestionar-se  el funcionament de tot plegat.


Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 01-04-2014