dimarts, 4 de març de 2014

Cagamandurries i revolucionaris...



Avui el dia promet...
Et lleves amb el soroll del torb, i a netejar cotxes, que ja havíem perdut el costum!
Ara que ja ens fèiem la il·lusió d’entrar de ple en la primavera, amb els dies més llargs, i una certa bonança, revifa de cop l’hivern. Ai innocent! Que sembla que vinguis d’un país de platja!!!
Primera batussa del dia (bé segona, després de barallar-te amb el gel del parabrisa del cotxe), recordes al teu fill que s’ha d’anar a renovar el passaport. On és el vell?? Probablement dins la rentadora amb la roba  que no s’havia dignat treure de la maleta... Ja us ho dic jo que no es pot ser tan neta!
Vestits d’expedició polar, ens dirigim, com cada dia, a guanyar-nos el jornal. Per sort, no hi ha escola, i la circulació és bastant fluïda malgrat els quatre tabalots, que a aquestes alçades de l’hivern encara no van equipats. De fet, ja no cal que s’equipin em direu... Pel que ens queda... He de reconèixer que hi ha gent valenta, o inconscient, o descerebrada...
A Soldeu, aturats pels tirs d’allaus... Bufa un torb que tira enrere, però la cua es va allargant... Que ja us ho dic jo que hi ha gent molt valenta... Quan enmig de les ràfegues has anat trobant el teu camí , i  per fi et trobes a recer, et prepares a passar el dia de xarrera , i de sessió de pala. I és que de ben segur no hi haurà cap guapo que en un dia com avui s’atrevirà a acostar-se a pistes...
I de sobte , oh sorpresa en un moment de calma del vent veus aparèixer el primer autobús del dia: els presents ens llevem en una intensa ovació! Ole tu!!!
Mentre els pisters donen el parte de la força de les ràfegues del vent , observes amb curiositat quina cara fan els intrèpids viatgers ... De moment, a part de la cara d’espant, van boquejant com peixets, mirant de recuperar la respiració, després de la fuetejada que els hi acaba de donar el darrer cop de vent. Cara de no saber on ets , ni que coi fas aquí...
A vegades et preguntes si els tour operadors no proposen tours de càstig, en comptes de vacances a la neu... Si , que ja ho sé que tenen el dinar pagat al restaurant de l’estació, però a mi que em perdonin, tant sacrifici per un trist àpat... Si els obliguessin a anar a treballar en aquestes condicions ja s’haguessin revoltat i muntat una vaga salvatge ipso facto.
La revolució  es muntarà d’aquí a uns deu minuts quan s’assabentin que, de moment, els remuntadors estan parats per excés de vent... Que ells han pagat el forfet i exigeixen esquiar!
Res , que estem ben sonats!!!
Som capaços de muntar un pollastre conseqüent , si ens impedeixen fer allò que ens havíem posat al tupí de fer, en contra de la situació meteorològica o del més mínim sentit comú, i en canvi ens arronsem com cuquetes amb les coses realment importants...
Recordo una vegada en un viatge de fi de curs  a Mallorca, on van decidir per decret llei que jo que parlava bé el castellà seria la portaveu dels indignats per un excés de greix a les patates fregides... Una que és profundament demòcrata, que sempre ha estat en contra de les designacions a dit, es va negar a abanderar una tan transcendental reclamació dels drets comuns... Hagués estat per mi una ocasió d’encapçalar una revolta com deu mana, d’aguerrir-me en una revolució justa a favor dels al·lèrgics a les matèries grasses, el problema era que la meva fe en la causa era minsa, donada la meva afecció hereditària al oli d’oliva...
Protestes, revoltes, revolucions, manifestacions, moviments socials, en la nostra molt democràtica societat occidental, sembla que no tenim ni idea de cap a on anem, ni tant se val el que voldríem pel futur dels nostres fills...
Al Museu Reina Sofia de Madrid hi havia aquests dies un col·loqui anomenat “el nou segrest d’Europa, deute, guerra, revolucions democràtiques”. Durant tres dies s’ha parlat dels moviments socials arreu d’Europa, de desnonaments, de suport a la gent en situació de precarietat i als immigrants. S’hi va parlar de construir  contra-poders  a la Europa de la Troica, i curiosament , es va evitar parlar de la crisi Ucraïnesa. Els gurus dels moviments socials, es van mostrar extremadament prudents, amagant-se darrere la manca de informació i el perill de la desinformació... Que hi passa doncs allà?
Als fils del Facebook tractant de la qüestió i a les noticies, em sobta molt la utilització de la paraula pregària... Tothom prega perquè no hi hagi guerra, preguen perquè s’arregli la situació, es prega pels morts i desapareguts, tot són pregàries!
I a mi és el que més m’esgarrifa de tot: aquest deixar a una força superior la resolució dels fets, la no intervenció en favor d’una intervenció divina que vindria a arreglar la situació...
Ui calla... L’autobús se’n va... Els passatgers potser han segrestat amb un piolet al conductor perquè els torni a valls més tranquil·les....

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 4-3-2014