dimarts, 18 de febrer de 2014

Love, love, love... i el demés son punyetes!



Avui em direu que no tinc excusa per parlar d’actualitat. Que l’olla esta que bull, i que la premsa d’avui al país, i de les darreres setmanes, donen peu a comentar sobre moltissims temes. Que el govern ja no te una patata calenta damunt la taula, sinó que estem assistint a una multiplicació d’assumptes d’aquells incontrolables, en plan gremlin ...
Avui doncs no tinc excuses per embarrancar-me en aquelles empanades mentals a tall de filosofia barata a les que us tinc acostumats. Admeto  que a voltes ho faig per defugir el posicionar-me de manera clara sobre temes en els que no ho tinc encara prou clar ( es allò de  necessita reflexió), o també en els que ho tinc massa clar per a poder sentenciar sense fer pupa a ningú ( aquest és el meu costat més cobardica, o si preferiu més prudent!)....
Però per uns moments , us quedareu amb les ganes... Si volíeu una opinió contundent, haureu d’esperar una miqueta, perquè primer he de soltar la meva vena més bleda, o cursi si voleu, però es el que em surt del cor ( i d’algun altre lloc...) ara mateix...
Pos si... les coses son així!
Avui m’he llevat i el primer pensament que he tingut ha estat pel Joan. El Joan, és el meu fill gran, culpable entre altres coses dels posts més personals que he pogut explicar-vos, culpable també , de que fa 18 anys justos vaig caure de peus junts en l’edat de la responsabilitat, l’edat del patir per tot i per res, culpable de moltes de les alegries d’aquests darrers anys...
El Joan va arribar sense fer soroll, sense fer estralls... En canvi va saber imposar des del primer moment la seva personalitat, somrient, bon xiquet i al mateix temps absorbent, molt present amb uns pulmons de lo més potent, i manyac i carinyós en extrem...
Com que malgrat tot , encara m’ha quedat un punt d’ infantilitat (ja m’he inventat una nova paraula...) , li he saltat al coll , i li he pegat una axuxon d’aquells memorables... Imagineu la reacció... A qui se li acut, a altes hores del mati abraçar un adolescent (ui perdó, un noi) endormiscat...
Tant fa... Me l’estimo igual. Me l’estimo amb  aquell sentiment de possessió, que només et desperten els teus fills...
Em direu que tant fa que en tingui 17 com que en tingui 18... Això de la majoria d’edat, no deixa de ser quelcom d’arbitrari. De fet , ja en fa de dies , d’anys , que poc a poc has anat veient com s’ha anat fent gran i com s’ha anat forjant la seva personalitat, la seva pròpia autonomia...
Més enllà de les diferencies que puguem tenir, he de confessar que em cau bé. A més el trobo guapíssim. No, no és amor de mare, que també... Tampoc és que li busqui parella, que ja és prou gran per fer-ho solet, a més això si que em genera angoixa , el saber quina pelandrusca l’entabanarà...
M’agrada veure que malgrat la seva discreció, timidesa inclús, sap argumentar les seves idees. M’agrada que encara que es passi el dia penjat al ordinador, et sorprengui amb les seves opinions sobre l’actualitat, i t’adonis que esta al cas de tot.
Dit això , encara que progressa adequadament (com dirien a l’escola) pel que fa a l’autonomia, tinc la sospita que es columpia a vegades , de manera que acabes fent les coses al seu lloc, particularment pel que te a veure amb les tasques suposadament comunitàries a casa...
I és que en el fons es el que et queda  Antonia, de part de decisió en la seva vida : els llençols, i el sopar que toca...
Em sap greu , deixar-vos en plan pel que fa a l’actualitat, però entendreu que al costat de la meravella de la ciència que he contribuït a crear (perquè nosaltres , els pares i mares sabem del cert que els nostres fills formen part de les meravelles de la terra), els pollos , i cabòries de un govern-país-societat, que es fonamenta en una hipocresia i obscurantisme secular, em fan ben poc el pes...
Perquè admetreu que la clau de tot plegat esta en la transparència: transparència en les accions , en les opinions , i en les decisions.
Per cert, que en la reivindicació de la transparència, es va basar la creació d’AD800. Ara els qui renegaven contra els polítics fan el salt a l’arena. Tinc curiositat, per conèixer aquest ideari que diuen que és el seu, ja que la sensació que he tingut , és el de mobilitzacions puntuals sobres diversos temes, alguns d’interès general, d’altres més propers a la defensa de interessos personals... Qüestió d’interès a seguir d’aprop...
Transparència seria el que s’esperaria, del marro en la destitució de Francesc Robert. En que quedem , pèrdua de confiança com diu el Cap de Govern, o càstig per unes declaracions inoportunes com es defensa des del grup parlamentari de DA?
Transparència per fi en el desgavell de la reforma del sistema sanitari , i dels errors i cadenes de responsabilitat.
Transparència versus  la sensació que en aquest circ estan creixent tots els nans...

Apa que avui som un adult més a casa!!!


Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 18-02-2014