dimarts, 11 de febrer de 2014

De recursos sanitaris, prepotència, avarícia, cobdícia i altres pecats...



Avui , volia parlar-vos de transport sanitari dels sorolls o rumors que corren, sobre la nova organització d’aquest, de com vam passar d’una situació anòmala com era un transport sanitari exclusiu per part de Bombers, assumint tota mena de serveis, des de portar un malalt a una consulta convinguda amb el seu metge, o sigui sense el més  mínim caràcter d’urgència, a urgències vitals, i de manera gratuïta, a retirar-los-hi la pràctica totalitat de dits serveis, en favor d’empreses de transport privades, mitjançant una sucosa subvenció.
Volia assenyalar, sobretot, que les decisions preses “des de dalt”, afecten sobretot als que des de baix es veuen en un moment donat, menyspreats, acusats de droperia, i es troben bàsicament en l’ull de l’huracà sense tenir-hi gran cosa a dir ni a veure. El malestar que van sentir els bombers en el seu moment era molt comprensible perquè, no només se’ls hi prenia el seu protagonisme en el sector sanitari, i se’ls hi deixaven només les engrunes que el Centre Regulador els hi volia deixar o es volia treure del damunt, sinó que, a més, es va aconseguir en una dura campanya desprestigiar la seva feina  i la seva formació.
Tot plegat per beneficiar a qui?
A l’usuari? No crec que l’usuari notés una gran diferència... Bé, les usuàries en femení sempre hem apreciat els bombers.... Sobretot els dels calendaris... És broma!!!
Per treure feina als bombers i evitar que es fessin hores extra? La part sanitària  és indissociable dins de la formació de Bombers.  A més ho fan bé... Per què renunciar als coneixements que tenen?
Per afavorir la creació d’empreses de Transport Sanitari Privat? Aiiii Antònia tu sempre tan mal pensada!!!
A mi sempre em va semblar una rucada, lo de destinar els bombers, i de manera gratuïta a fer segons quin tipus de transport, el transport que se’n diu secundari, els trasllats no urgents. Les companyies privades tenien aquí el seu espai, treien la feina no especialitzada als bombers, els serveis es cobraven, que per això estan les companyies d’assegurances, i tots tan feliços...
Però aquí no es poden fer les coses en harmonia mai de la vida. Per demostrar la necessitat de uns, hem de matxacar als altres, i en comptes d’ aconseguir una optimització de tots els recursos dels que disposem, els enfrontem i els enemistem. I és que som uns cracks en els temes que toquen el treball d’equip.
El que va venir després s’assemblava més a una guerra de trinxeres que a una altra cosa. O estaves a favor d’uns o dels altres. Una vergonya tot plegat...
Ara diuen que ens encaminem cap a una nova reforma que tornaria les intervencions en el transport sanitari urgent als Bombers en col·laboració amb el SUM, i les companyies privades assumirien tot el que és transport secundari, transports de pistes no urgents, trasllats a l’estranger, etc...
Calia obrir tantes ferides per arribar a la conclusió més lògica d’entrada? Calia malgastar tants calés en subvencions a les empreses privades?
Resultat de l’operació: els tècnics de les ambulàncies privades, que preveuen amb preocupació com aviat es quedaran sense feina (un cop més els que pringuen són els de més avall...), ferides obertes, enemistats i suspicàcies entre els principals actors del transport sanitari, una bomba a retardament...
Et fa pensar que tot plegat va ser una operació per moure calés i enriquir a uns quants, sense tenir en compte les conseqüències a llarg termini; una operació on uns en surten amb galons i punts al seu currículum , i/o amb les butxaques ben plenes.
No contents en esbatussar-nos entre naltros, ens permetem, a més, carregar-nos una imprescindible relació amb els agents sanitaris exteriors. A Andorra som els que som , i els recursos sanitaris globals han d’estar adaptats al volum de població. La nostra petitesa fa imprescindible mantenir unes relacions fluïdes i eficaces amb els centres sanitaris de l’entorn. A còpia de creure’ns el melic del món, i de buscar la nostra gloria personal, ens oblidem de les nostres limitacions, i de la necessària col·laboració amb el nostre entorn.
Eliminar la prepotència i l’avarícia, de les decisions de país seria molt demanar?
Però mira que n’ets de ximpleta....
Que ja ho diu la dita que uns fan l'òbila, i altres es beuen l'oli ....


Antònia Escoda