dimarts, 25 de febrer de 2014

Murs ...




Un cop més en posar les noticies de bon mati, ens llevem amb l’assalt per part de candidats a la immigració a l’Eldorado d’Europa, als murs coronats amb fil de ferro de Ceuta o Melilla... I un cop més et preguntes quina diferencia hi ha entre aquests murs, o els que construeixen els Israelis , o els dels Estats Units a la frontera de Mexic amb el famós mur de la vergonya tant denunciat pels estats occidentals en època de la guerra freda.
Em direu alguns , que el problema del Mur de Berlin, era que estava destinat a empresonar a la seva gent, a evitar que aquests  sortissin del seu territori, i en canvi aquests murs que ningú denuncia son per evitar que entrin les indesitjables hordes famolenques ... Uns fugien la manca de llibertat, aquests fugen de la misèria...
Tot plegat et demanes si tot depèn de la mirada que hi posem , però sobretot de la imatge que ens volen vendre.
El problema és que en això de les relacions internacionals , els que anem ben venuts som naltros... Res no és blanc ni es negre. Qui son els bons i  qui son els dolents?
 Si partíssim de la base que els valors  dels estats son més importants que els interessos econòmics o geoestratègics, serien diferents les preses de posició i les simpaties?
Una servidora  que te l’esperit de contradicció extremadament exacerbat, o si ho preferiu no ha entès mai res al perquè de tot plegat, te una tendència perillosa a qüestionar les coses, sobretot quan veu un acord unànime de les opinions d’aquesta riba occidental. Si estan tots tant d’acord hi deu haver alguna cosa amagada...
Mireu a Ucraïna per exemple. Quan es posen d’acord el President dels Estats Units, els Polonesos, les forces vives de la Unió Europea, Alemanys, Francesos, Anglesos , per celebrar l’alliberació de l’opositora Iulia Timoschenko, quan ningú havia aixecat la veu quan va ser acusada de frau fiscal, comences a pensar que tot depèn dels interessos  de uns i altres més que dels valors que suposadament defensen els estats.
 Lluny del meu pensament el defensar la via russa amb l’amic intim de la Marine Le Pen , en Vladimir Putin al capdavant. Però no deixo de pensar que finalment la sobirania dels Ucraïnesos es més tributaria de les relacions de poder entre forces imperialistes i els interessos dels oligarques, que de la voluntat del poble Ucraïnès. I mentre això sigui així no hi pot haver una sortida viable a la situació.
Els Europeus , tant majos ells , son incapaços d’enfrontar-se de manera taxativa amb els Russos, que ja se sap , son dependents d’ells pel que fa les importacions de gas. Per tant tampoc serien massa partidaris de un acord ple i franc amb els Ucraïnesos, no fos cas que  en Vladimir Putin els talles el subministrament.
Lo dit,  que no hi ha valors, només interessos...
Pel que fa a la senyora Timoschenko, abanderada de la “Revolució Taronja” (ves quina casualitat!), va portar Ucraïna cap al camp pro-occidental, i és presentada en aquests moments com la garant de la democràcia i els Drets Humans en front del camp pro-rus. Ara ens presenten la seva incarceració com política, però el recorregut d’aquesta potent dona de negocis,  és menys rosa del que semblaria a primera vista: corrupció, lligams amb l’extrema-dreta, lluny de la imatge de perfecta demòcrata que es pretén donar. Una revolució taronja que era ben lluny de ser espontània malgrat les esperances que va fer néixer en els ucraïnesos.
En aquests moments, apartat del poder un dirigent que va triar disparar sobre els manifestants, el problema dels ucraïnesos és qui posaran al seu lloc. El triaran ells, o serà el candidat consensuat entre les forces imperialistes amb interessos geoestratègics a Ucraïna?
Mentre a Siria , es continuen matant milers de civils... El gran problema amb Siria és que no acabem de definir a qui ens em d’encomanar. Si be Bachar el Assad semblava el dolent ideal, ara ja no ho tenim tant clar, amb l’entrada en el tauler de grups paramilitars armats per les potencies occidentals de integristes musulmans.. Aixxx... a sobre no tenen ni petroli, ni gas, ni res que empenyi a les potencies occidentals a aturar la sagnia, que no siguin tímides protestes a l’ONU...
A Venezuela si que tenim designats els dolents: aquells que van posar en les mans de l’estat el petroli arrancant-lo a les petrolieres privades. Com a l’Argentina amb Repsol... No hi entenen res, que ja ho diuen per aquí , el privat sap treure més profit dels beneficis, i tot el que és públic és deficitari...
Fa prop d’un més, que a Bosnia (uix, això queda apropet!), els carrers estan en foc, els Bosnians han sortit al carrer, per protestar per les exigències d’austeritat de la Troika (goita aquí també!), i fins ara Black Out informatiu. El tant celebrat desmembrament de l’antiga Iugoslavia, sota el vist i plau de l’Unió Europea, no és pot veure enfosquit per les reivindicacions de uns ingrats, que després de ser alliberats, a damunt volen drets socials... On anirem a parar!!!
Tot plegat un caos!
Els ciutadans de a peu , ja no sabem a quin sant encomanar-nos... Estaria be que ens donessin alguna guia de l’usuari d’aquestes, amb  algunes pistes sobre qui son i qui no son els nostres amics i perquè. Només que sigui per opinar tot el contrari...
Per veure-hi més enllà dels murs informatius...
Que no ens adormin l’esperit crític!

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 25-02-2014

dimarts, 18 de febrer de 2014

Love, love, love... i el demés son punyetes!



Avui em direu que no tinc excusa per parlar d’actualitat. Que l’olla esta que bull, i que la premsa d’avui al país, i de les darreres setmanes, donen peu a comentar sobre moltissims temes. Que el govern ja no te una patata calenta damunt la taula, sinó que estem assistint a una multiplicació d’assumptes d’aquells incontrolables, en plan gremlin ...
Avui doncs no tinc excuses per embarrancar-me en aquelles empanades mentals a tall de filosofia barata a les que us tinc acostumats. Admeto  que a voltes ho faig per defugir el posicionar-me de manera clara sobre temes en els que no ho tinc encara prou clar ( es allò de  necessita reflexió), o també en els que ho tinc massa clar per a poder sentenciar sense fer pupa a ningú ( aquest és el meu costat més cobardica, o si preferiu més prudent!)....
Però per uns moments , us quedareu amb les ganes... Si volíeu una opinió contundent, haureu d’esperar una miqueta, perquè primer he de soltar la meva vena més bleda, o cursi si voleu, però es el que em surt del cor ( i d’algun altre lloc...) ara mateix...
Pos si... les coses son així!
Avui m’he llevat i el primer pensament que he tingut ha estat pel Joan. El Joan, és el meu fill gran, culpable entre altres coses dels posts més personals que he pogut explicar-vos, culpable també , de que fa 18 anys justos vaig caure de peus junts en l’edat de la responsabilitat, l’edat del patir per tot i per res, culpable de moltes de les alegries d’aquests darrers anys...
El Joan va arribar sense fer soroll, sense fer estralls... En canvi va saber imposar des del primer moment la seva personalitat, somrient, bon xiquet i al mateix temps absorbent, molt present amb uns pulmons de lo més potent, i manyac i carinyós en extrem...
Com que malgrat tot , encara m’ha quedat un punt d’ infantilitat (ja m’he inventat una nova paraula...) , li he saltat al coll , i li he pegat una axuxon d’aquells memorables... Imagineu la reacció... A qui se li acut, a altes hores del mati abraçar un adolescent (ui perdó, un noi) endormiscat...
Tant fa... Me l’estimo igual. Me l’estimo amb  aquell sentiment de possessió, que només et desperten els teus fills...
Em direu que tant fa que en tingui 17 com que en tingui 18... Això de la majoria d’edat, no deixa de ser quelcom d’arbitrari. De fet , ja en fa de dies , d’anys , que poc a poc has anat veient com s’ha anat fent gran i com s’ha anat forjant la seva personalitat, la seva pròpia autonomia...
Més enllà de les diferencies que puguem tenir, he de confessar que em cau bé. A més el trobo guapíssim. No, no és amor de mare, que també... Tampoc és que li busqui parella, que ja és prou gran per fer-ho solet, a més això si que em genera angoixa , el saber quina pelandrusca l’entabanarà...
M’agrada veure que malgrat la seva discreció, timidesa inclús, sap argumentar les seves idees. M’agrada que encara que es passi el dia penjat al ordinador, et sorprengui amb les seves opinions sobre l’actualitat, i t’adonis que esta al cas de tot.
Dit això , encara que progressa adequadament (com dirien a l’escola) pel que fa a l’autonomia, tinc la sospita que es columpia a vegades , de manera que acabes fent les coses al seu lloc, particularment pel que te a veure amb les tasques suposadament comunitàries a casa...
I és que en el fons es el que et queda  Antonia, de part de decisió en la seva vida : els llençols, i el sopar que toca...
Em sap greu , deixar-vos en plan pel que fa a l’actualitat, però entendreu que al costat de la meravella de la ciència que he contribuït a crear (perquè nosaltres , els pares i mares sabem del cert que els nostres fills formen part de les meravelles de la terra), els pollos , i cabòries de un govern-país-societat, que es fonamenta en una hipocresia i obscurantisme secular, em fan ben poc el pes...
Perquè admetreu que la clau de tot plegat esta en la transparència: transparència en les accions , en les opinions , i en les decisions.
Per cert, que en la reivindicació de la transparència, es va basar la creació d’AD800. Ara els qui renegaven contra els polítics fan el salt a l’arena. Tinc curiositat, per conèixer aquest ideari que diuen que és el seu, ja que la sensació que he tingut , és el de mobilitzacions puntuals sobres diversos temes, alguns d’interès general, d’altres més propers a la defensa de interessos personals... Qüestió d’interès a seguir d’aprop...
Transparència seria el que s’esperaria, del marro en la destitució de Francesc Robert. En que quedem , pèrdua de confiança com diu el Cap de Govern, o càstig per unes declaracions inoportunes com es defensa des del grup parlamentari de DA?
Transparència per fi en el desgavell de la reforma del sistema sanitari , i dels errors i cadenes de responsabilitat.
Transparència versus  la sensació que en aquest circ estan creixent tots els nans...

Apa que avui som un adult més a casa!!!


Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 18-02-2014

dimarts, 11 de febrer de 2014

De recursos sanitaris, prepotència, avarícia, cobdícia i altres pecats...



Avui , volia parlar-vos de transport sanitari dels sorolls o rumors que corren, sobre la nova organització d’aquest, de com vam passar d’una situació anòmala com era un transport sanitari exclusiu per part de Bombers, assumint tota mena de serveis, des de portar un malalt a una consulta convinguda amb el seu metge, o sigui sense el més  mínim caràcter d’urgència, a urgències vitals, i de manera gratuïta, a retirar-los-hi la pràctica totalitat de dits serveis, en favor d’empreses de transport privades, mitjançant una sucosa subvenció.
Volia assenyalar, sobretot, que les decisions preses “des de dalt”, afecten sobretot als que des de baix es veuen en un moment donat, menyspreats, acusats de droperia, i es troben bàsicament en l’ull de l’huracà sense tenir-hi gran cosa a dir ni a veure. El malestar que van sentir els bombers en el seu moment era molt comprensible perquè, no només se’ls hi prenia el seu protagonisme en el sector sanitari, i se’ls hi deixaven només les engrunes que el Centre Regulador els hi volia deixar o es volia treure del damunt, sinó que, a més, es va aconseguir en una dura campanya desprestigiar la seva feina  i la seva formació.
Tot plegat per beneficiar a qui?
A l’usuari? No crec que l’usuari notés una gran diferència... Bé, les usuàries en femení sempre hem apreciat els bombers.... Sobretot els dels calendaris... És broma!!!
Per treure feina als bombers i evitar que es fessin hores extra? La part sanitària  és indissociable dins de la formació de Bombers.  A més ho fan bé... Per què renunciar als coneixements que tenen?
Per afavorir la creació d’empreses de Transport Sanitari Privat? Aiiii Antònia tu sempre tan mal pensada!!!
A mi sempre em va semblar una rucada, lo de destinar els bombers, i de manera gratuïta a fer segons quin tipus de transport, el transport que se’n diu secundari, els trasllats no urgents. Les companyies privades tenien aquí el seu espai, treien la feina no especialitzada als bombers, els serveis es cobraven, que per això estan les companyies d’assegurances, i tots tan feliços...
Però aquí no es poden fer les coses en harmonia mai de la vida. Per demostrar la necessitat de uns, hem de matxacar als altres, i en comptes d’ aconseguir una optimització de tots els recursos dels que disposem, els enfrontem i els enemistem. I és que som uns cracks en els temes que toquen el treball d’equip.
El que va venir després s’assemblava més a una guerra de trinxeres que a una altra cosa. O estaves a favor d’uns o dels altres. Una vergonya tot plegat...
Ara diuen que ens encaminem cap a una nova reforma que tornaria les intervencions en el transport sanitari urgent als Bombers en col·laboració amb el SUM, i les companyies privades assumirien tot el que és transport secundari, transports de pistes no urgents, trasllats a l’estranger, etc...
Calia obrir tantes ferides per arribar a la conclusió més lògica d’entrada? Calia malgastar tants calés en subvencions a les empreses privades?
Resultat de l’operació: els tècnics de les ambulàncies privades, que preveuen amb preocupació com aviat es quedaran sense feina (un cop més els que pringuen són els de més avall...), ferides obertes, enemistats i suspicàcies entre els principals actors del transport sanitari, una bomba a retardament...
Et fa pensar que tot plegat va ser una operació per moure calés i enriquir a uns quants, sense tenir en compte les conseqüències a llarg termini; una operació on uns en surten amb galons i punts al seu currículum , i/o amb les butxaques ben plenes.
No contents en esbatussar-nos entre naltros, ens permetem, a més, carregar-nos una imprescindible relació amb els agents sanitaris exteriors. A Andorra som els que som , i els recursos sanitaris globals han d’estar adaptats al volum de població. La nostra petitesa fa imprescindible mantenir unes relacions fluïdes i eficaces amb els centres sanitaris de l’entorn. A còpia de creure’ns el melic del món, i de buscar la nostra gloria personal, ens oblidem de les nostres limitacions, i de la necessària col·laboració amb el nostre entorn.
Eliminar la prepotència i l’avarícia, de les decisions de país seria molt demanar?
Però mira que n’ets de ximpleta....
Que ja ho diu la dita que uns fan l'òbila, i altres es beuen l'oli ....


Antònia Escoda

dimarts, 4 de febrer de 2014

Familiofòbia?



Diumenge  de nou  es van manifestar a França, representants dels sectors més rancis i reaccionaris del país, per protestar contra la imminent Llei de la família que presentarà el govern, i que inclouria segons els seus impulsors  articles referents a la PMA, procreació  mèdicament assistida. Quin problema hi veuen? La possibilitat d’accedir a les tècniques de procreació assistida per part de dones soles, o dones emparellades amb altres dones. Acusen al Govern de familiofòbia....
La Manif pour Tous en diuen, serà per tots els que són similars a ells!
Admeto que estic extremadament xocada darrerament per l’evolució de l’actualitat a França.
També aquesta darrera setmana hem pogut assistir a un sidral considerable amb un moviment que via SMS, promovia el no portar els nens a l’escola. El motiu: la introducció en els materials de suport escolar de l’ABCD de l’Egalité.
Admeto que no he pogut encara mirar-me’l en profunditat , ja que la importància en volum dels materials que s’hi pot trobar no m’ha permès  estudiar amb carinyo tot el que hi ha. A primera vista, eines i directives per facilitar als ensenyants la introducció de la idea d’igualtat a l’escola. Trencar els estereotips que fan que unes feines estan destinades als nens, i unes altres a les nenes, que uns esports serien més adients per als nens que per a les nenes, que el fet de néixer nen o nena predestini el teu futur en la societat.
El que assenyalen com a subversiu , serien algunes tècniques com les de posar-se en el lloc de l’altre , que segons aquestes eminències, desestructuraria la personalitat dels nens...
Jo que sempre havia considerat l’empatia com quelcom de positiu...
L'empatia diuen,  és la capacitat d'entendre la postura dels altres i viure com a propis els seus sentiments. Semblaria ser un mecanisme adaptatiu, donat que afavoreix l'altruisme i la comunicació. Si bé es consideraria  una qualitat innata ja que totes les persones són capaces d'identificar les emocions alienes i comparar-les amb les pròpies , tothom posseeix aquesta capacitat en un grau concret. L’empatia, pot entrenar-se i augmentar mitjançant l'educació en valors.
Diuen també, però, que les persones amb un excés d’empatia podrien patir depressions en no poder donar solucions a qui tenen al davant. Entenc doncs que aquesta bona gent el que volen evitar és que els seus fills pateixin depressió més endavant...
Au va!
Lo curiós , és que en aquestes protestes per la introducció d’aquests valors a les escoles, t’acabes adonant que hi convergeixen sempre els mateixos: catòlics i musulmans integristes, homòfobs, els partits de la ultradreta, en resum la Flor i la Nata, el milloret de cada casa...
Em direu que no m’hauria d’estranyar, donat que és alguna cosa a la que ja ens tenien acostumats els veïns del Sud. Suposo que en el meu subconscient, havia idealitzat a França com el país de les llibertats, de la Liberté,-Egalité-Fraternité, i  en canvi trobava dins d’una certa normalitat  anormal l’existència de sectors de la rancioesfera a Espanya.
El cert és que malgrat  la tendència a la submissió al capitalisme més salvatge per part dels partits d’esquerra a Espanya, pel que fa al terreny de la igualtat, s’havia aconseguit una molt bona feina a nivell legislatiu. Una bona feina que en pocs mesos, per cert , s’ha carregat el Govern que els espanyols  van col·locar, i amb majoria absoluta si-us-plau!
La veritat és que no sé cap on anem. Societats amb antigues fissures que sembla que cada cop es van accentuant més, i on n’apareixen de noves de manera incessant. Països on fil-ferros amb punxes invisibles protegeixen a grups de privilegiats , cada cop menys nombrosos, de aquells que van expulsant en la marginalitat, dones, homosexuals, aturats, la massa dels que no són com ells creuen que cal ser.
Heus aquí el problema, no poden controlar sistemàticament als altres i, doncs, els marginen. Els condemnen a un rol  que ells han decidit , i s’envolten de totes les lleis possibles per a conservar aquests privilegis que s’han autoatribuit.
Que les lleis de la biologia fan que has nascut amb els cromosomes XX o XY, que la teva pell sigui més fosca, el color dels teus ulls, no predetermina el teu rol en una societat, ni la teva sexualitat, ni si tens dret a formar, o no, una família, i quan  ho vols fer.
Estic enfadada. Estic dolguda. I per damunt de tot estic perplexa, indignada, que la gent pugui donar crèdit a falòrnies segons les quals uns valem més que els altres, segons el lloc on hem nascut, segons el nostre sexe, segons la nostra orientació sexual, segons el nostre origen...
Com diria Mr. Spock: "Fascinant", una civilització de extremòfils....

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte”  de Radio Valira , 04-02-2014