dimarts, 23 de desembre de 2014

Eleccions...




Eleccions és quan ens inviten als tontets , que som multitud, a introduir el cos del delicte de manera decidida dins el forat , diuen... I no sigueu malpensats! Es tracta de votar, no d’assolir qualsevol fantasma d’aquells que guardes en el teu si més profund.... Poquesvergonyes!
 Ja , ja sé que es presenta molt complicada la cosa, dreta, esquerra, al mig, i totes aquestes coses que se’ns plantegen. Però ben pensat no és més difícil que aconseguir aquelles metxes, aquell bany de color, sola davant del mirall...
Dreta, centre, esquerra, i més enllà, no hi ha res més fàcil! Per ordre d’un extrem a l’altre i en ordre invers a la lectura, aquí va...
L’extrema-dreta. La gent d’extrema-dreta volen viure entre ells i gaudir d’un país sense forasters, ni pobres, ni moteros, ni tatuats, hippies, sense-sostre, joves, pastisseries orientals, ventiladors xinesos, ni per descomptat, travestis brasilers. De fet, no volen gairebé a ningú a part de gent guapa, rossa, alta, neta i en uniforme. Quin avorriment no? Hagués jurat que per apreciar els rossos i guapos fora bo poder comparar-los amb els petits i morenos!
 La dreta. El món dels dretans, ve a ser acampi qui pugui, cadascú es preocupa del seu jardí, i el problema és teu si no segueixes. Treballem, seguim les regles, ens encanten els dinars familiars, les festes de Nadal, i el jersei amb coll en V de color pastel i de cachemir lligat a les espatlles. Els aturats, ja se sap, son uns dropos. Que treballin, no és tan complicat no? O que tinguin diners que no tenim perquè subvencionar-los per no fer res!
El centre. Agafes els de la dreta i els de l’esquerra, barreges bé i amb carinyo, et voilà! Ja ho has entès tot!!
L’esquerra. Tothom és bo, inclús els dolents. A l’excepció dels banquers. Cal ajudar als pobres, inclús els dropos, perquè són bons, els homes són bons, les dones són bones. Tothom s’estima, i ens en anem a viure tots junts a la casa de la Nova Orleans.
Els ecologistes. També porten jerseis de cashmere, però els seus són d’origen ecològic, i a més solen anar calçats amb Keds vegetals... Aquests s’encadenen a les centrals nuclears per salvar el planeta. Però no ho aconsegueixen.... O sigui que morirem tots!
L’extrema-esquerra. Tothom guanyarà el sou mínim i viurà en apartaments col·lectius. Cada nit caldrà participar a un comitè participatiu. Penjarem els patrons amb els seu jerseis color pastel, qüestió que escarmentin. No ha funcionat mai però persisteixen!
 Aquí ho tens, per fer-te una idea. Ara et toca triar i anar a votar, en funció de les teves preferències pels rossos guapos, els jersei de cashmere o les cases comunitàries.
Síiii, pots votar per qui vulguis!
Uppps!!! Perdoneu però m’estan xiulant les orelles!!!
Ah d’acord! Em diu la veu en off, que estic parlant d’un altre país , d’una altra època... Que em deixi estar de fantasies simplistes, que estem a Andorra, l’any 21 post-constitucional...
Deu ser l’esperit nadalenc que em faria veure els desitjos com a realitats...
Situem-nos doncs a Andorra, i ja la tenim liada de nou. Imatge desesperada i desesperant davant el mirall, intentant esbrinar qui és qui, en el enredat panorama polític andorrà...
Es mereixeria un Vademecum, que aquí hi ha més principis actius, més marques, més contraindicacions, que en l’industria farmacèutica!
Només em faltava el Josep Maria Cosan declarant-se anarquista de Centre-Dreta!!! Gent sorpresa per l’acostament de Miquel Alis als lliberals... Però si són les mateixes maneres de fer de sempre!!!
No hi ha tertúlia, ni reunió de politicòfils, on no sentis dir que al cap i a la fi són poques les persones que es llegeixen els programes electorals... Jo cada cop més, penso que de fet no se’ls llegeixen ni els mateixos elefants de la política!
Enmig de la selva de traficants d’influències, i de dinosaures que juguen a repartir-se cromos, em consta que hi ha gent en totes les formacions que s’ho creu, i que treballa amb uns objectius diferents, però avancen amb propostes programàtiques i de país, cadascú dins de la seva sensibilitat. I que voleu que us digui, fins i tot em farien pensar que no tot està perdut...
El problema de tot plegat, és que malauradament els intringulis de les estratègies electorals vàries acaben  deixant en un segon pla tota aquesta feina seriosa... Programes progressistes, valents i sovint complementaris, ofegats per enfrontaments personals, manca de visió de futur i d’intel·ligència...
Sabeu que us dic? Que tan de bo Pare Noel els hi porti a tots plegats una mica de seny... Encara que em temo que l’únic que rebran dels Reis és carbó!
Apa fins l’any que ve!

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira  22-12-2014

dimarts, 16 de desembre de 2014

Parlem de política?





Parlem de política?
Pot ser que de la companyia se n’escapin alguns, que canviïn el dial de la ràdio, que aixequin la cella i se’ls hi escapi un renec...
Que no estàs “à la page” Antònia, que ja n’hi ha prou de pretendre arreglar el món. Que no veus que no en tens ni punyetera idea?
O sinó, si de debò insisteixes en parlar de política que sigui graciós, en forma d’acudits. Que no és bo mirar les coses massa seriosament, que és millor arrebossar la crítica més dura amb un somriure i un toc de pandereta...
Francament així a pèl , no se m’acaba de donar massa bé això de les anàlisis polítiques, ho veig més clar si despotriquem entre amics i al voltant d’un bon cafè, o perquè no d’un sopar acompanyat d’un bon caldo. És llavors quan et pots permetre soltar les barrabassades que et passen pel cap, i les argumentacions escatològiques que s’escaiguin... En resum, una feinada...
Deu ser per això que es diu que els millors pactes en política es tanquen al voltant d’un festí i una bona ampolla de vi...
I no, no us equivoqueu. Això no és un al·legat en contra de la política i els polítics... Que ja se sap que en els temps que corren, no hi ha res més fàcil si pretens aconseguir l’ovació del públic, que un ardent discurs contra els polítics,  o una critica cruenta de la política...
Que de polítics n’hi ha de bons i de dolents és un obvietat, com hi ha mestres bons i dolents, cambrers bons i dolents, com la vida mateixa vaja... No tot es fa bé , però això no significa que tot es faci malament...
Noto que vaig perdent audiència... Però prometo que si no m’abandoneu ara mateix us n’explico un de divertit al final!
Tornant a la qüestió que ens ocupa:
La Política.
Segons la wikipèdia, (em direu que la wikipèdia no és la Bíblia, que les seves fonts no sempre són fiables, i bla, bla, bla... Però en aquest cas ,no està de més fixar-se en el que avui en dia correspondria a la saviesa popular, en ser un portal on tothom pot participar...); Segons la wikipèdia doncs,  la política prové del grec “πολιτικός”  i és allò relatiu a l’ordenament de la ciutat i els assumptes del ciutadà. És una rama de la moral que s’ocupa d’una activitat segons la qual, en una societat lliure d’homes i dones, resol els problemes que es plantegen  en la convivència col·lectiva. És doncs una eina en favor del bé comú, que promouria la participació ciutadana en posseir una capacitat de distribuir i executar el poder segons les necessitats del bé comú.
O veieu com no es tan dolent això de la política!!!
Que és el que fa doncs que una cosa que hauríem d’assumir com necessària tingui el descrèdit que té?
Potser és que en el capitalisme a ultrança que ens hem deixat imposar, no hi ha cabuda per a la política tal com està definida. En realitat, no és la política la que gestiona els assumptes públics, sinó que li hem passat el poder a l’economia, i per conseqüent a la finança. La política, aquella cosa tan avorrida i feixuga que cal apartar i deixar de costat quan la importància del moment, la crisi omnipresent ho exigeixen. La inoperància, la impotència de la política és allò que ens han estat venent...
El cas és que la cosa no ha millorat deixant-ho tot en mans de l’economia!
Potser és hora doncs de mirar de confiar una mica més en la política. Això si, en la política dels valors i dels principis. No en aquesta política espectacle, ni tan sols en els fets i gestos dels polítics als que estem acostumats darrerament, sinó en el fons, en l’essència...
La política neix de la necessitat d’aconseguir una convivència pacifica entre tots aquells que conformen una societat amb interessos diferents, inclús enfrontats, amb punts de vista i conviccions diverses. La política és la que ens ha de donar la capacitat de trobar solucions, equilibris entre posicions legítimament diferents. La política no hauria de ser doncs una guerra amb guanyadors i perdedors, sinó una conversació, un diàleg que ens permetés trobar els espais de trobada on conviure tots plegats.
He aconseguit que almenys alguns de vosaltres m’escolteu fins al final?
Us he convençut?
Si no, sempre em quedarà el mètode dràstic: us puc presentar als meus amics, segur que ells ho aconseguiran!
De debò que tinc molta sort, i per això miro de cultivar el meu jardinet d’amistats afectats pel virus de la política.
Us prometo les vetllades més divertides i apassionants que us podeu imaginar, barreja de generes assegurada, ciència ficció, comèdia, terror, aventures, romanticisme, suspens, erotisme, i fins i tot un punt de gore i de pornografia... 
Com voleu que no arreglem el món?

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 16-12-2014

dimarts, 9 de desembre de 2014

Bon dia des de Sibèria!




Ja se sap, els matins són el moment més important del dia. El matí és aquell moment on tot és possible, on la vida no és més encara que una pàgina en blanc que ens aplicarem a omplir amb mils esdeveniments quotidians.
El primer pensament, aquell que fa que el dia serà com un nou naixement, aquell que guiarà les meves properes 24h:
A vegades és “ja és l’hora?”, d’altres és “no encara si us plau!”, en canvi en dies com avui sòl ser “on és el despertador? Que no el vaig posar anit?”... I és que no sé per quin estrany fenòmen les nits de nevada, tinc tendència de manera natural a despertar-me més aviat. Deu ser el silenci... Deu ser com una mena d’alarma intrínseca que em diu que és dia de no encantar-se. L’objectiu primer: passar La Massana abans de les 7 i mitja del mati, de manera a no coincidir amb el gruix  dels conductors que surten cap a la feina...
Avui ha estat missió reeixida. 7 i mitja petants, i ja som un munt de gent al túnel dels Dos Valires... Avui ha estat de les vegades que l’he trobat més llarg de la meva vida. Només entrar, impossible escoltar al Xavi Albert amb la seva cantarella, ja que la ràdio es troba curtcircuitada pels avisos de megafonia del túnel: “ es prega segueixin  les instruccions a l’interior del túnel, se ruega sigan las intrucciones en el interior del túnel, suivez les instructions à l’interieur du tunel”... Primera emprenyada del dia: el francès macarrònic de l’avís que em fa posar els pèls de punta... Jo que sempre fardo de que som un país trilingüe, per no dir multilingüe, em repateja l’estomac que es destrossi d’una manera tan salvatge una de les llengües que suposadament ens haurien de ser més properes... Ostres, que algú  hi dèu quedar al país que sigui capaç de donar una consigna en francès sense maltractar-lo!!
Val a dir que sobretot m’ha molestat el fet que estaven parlant d’alguna cosa interessant, quan normalment a l’hora habitual de passatge pel túnel toca el moment futbol...
Confesso però que aquesta vegada ha estat això, però que sempre , i gràcies a la ràdio trobo un motiu d’emprenyament cada matí del món. Sigui una notícia, sigui el que sigui... Tot plegat forma part dels rituals del matí per arribar a la feina  en condicions, alerta en plena forma... Que faríem sense aquella espurna matinal que et prepara per tot un dia d’emocions?
Avui us ho puc ben be assegurar, lo d’anar a la feina ha estat tot plegat una aventura...
He de dir però que a primera hora del mati, els que estàvem ja a la carretera havíem fet els deures.  Serà per la nova normativa de trànsit, o potser simplement és que ens anem fent grans i assenyats, però no he trobat cap vehicle en dificultats, ni empudegant a la resta de personal. I us puc assegurar que tot plegat estava pelut... Vent a tot arreu, congestes, vaja que de Meritxell en amunt, això semblava un tempesta siberiana... Sort que els turistes han marxat, sinó això hagués estat tot un drama!!
A l’hora on us estic donant la tabarra, ben calentona a la feina, no es veu a menys d’un metre per les ràfegues de vent.
El dia promet. Si bé ja són lluny aquells dies tancats a l’Hotel Cimes del Pas de la Casa, on passàvem les hores fent timbes i explicant acudits i històries de qualsevol mena esperant que es calmés el temporal, no deixen de ser dies favorables a la reflexió, dies en que et pots dedicar a endreçar, a llençar andròmines i a fer balanç de cabòries...
Que ja m’ho diuen que sóc rareta, però m’agraden els dies de tempesta, més si estàs calentona i amb provisions al teu abast... Com m’ho faré per tornar a casa? Ja ho veurem! Sobretot no atabalar-se... Tenim mantes, avui si que funcionen els telèfons, la família ens segueix gràcies als check-ins, tenim xarxa, el pont no ha anat tan malament, la rutina preelectoral continua amb el degoteig de candidats... Tot segueix amb una certa normalitat a la Sibèria. Què més volem?
Doncs això... Si sortiu, abrigueu-vos bé, no feu cap bestiesa, i penseu que per demà donen bon temps...
Apa bon vent!!!

Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 09-12-2014


dimarts, 2 de desembre de 2014

SIDA, Home ric, home pobre...







No hi ha malaltia més subjectiva que la SIDA:
Per a molts és quelcom d’horrible que no volen ni anomenar, molts pensen encara avui en dia que es una sentencia de mort, molts altres mai de la vida tindrien una relació amb una persona seropositiva, alguns inclús tenen por de beure en el mateix got, d’altres encara branden allò de que es tracta de un càstig diví, i voldrien la eradicació dels seropositius de la terra,  i per d’altres seria quelcom assimilable a qualsevol malaltia crònica com la diabetis.
Entren en joc infinitat de variables de tota mena, des de la educació i la intel·ligència de l’individu, fins la personalitat o la influencia de la societat.
Aquesta tremenda subjectivitat i relativitat social i moral en un assumpte tan basic i necessari com son les relacions humanes, emocionals i sexuals fa que s’hagi de mirar tot plegat des de diferents angles i perspectives .
Si ens fixem en els negacionistes, aquells per qui la SIDA no existeix, i que rebutgen qualsevol lligam entre el virus del VIH i la malaltia anomenada SIDA, consideren que els tractaments amb antiretrovirals son pur verí i que no tindrien cap mena d’eficàcia contra el SIDA. Si les seves teories fossin certes estaríem parlant de assajos clínics inútils sobre unes poblacions que no tindrien el poder social d’organitzar-se, d’informar-se i de lluitar contra el poder de les farmacèutiques.
En front, tenim nombrosos estudis que desmunten les teories del complot, el que passa és que sovint es basen en estudis partidistes pagats per grans multinacionals, i són assajos clínics sovint fets en el Tercer mon... Amb la conseqüència que s’alimenta encara més les teories conspiracionistes....
Si només que sigui el dia Internacional contra la SIDA, el u de Desembre de cada any,  et dediques a llegir els nombrosos blogs dedicats al tema, t’adones que enmig de totes les teories, el que sobresurt és un cert sentiment  de injustícia front a la malaltia , i a les desigualtats que afavoreixen la seva propagació en els països més pobres.
En alguns països és delicte no revelar el teu estatus de seropositiu, inclús si utilitzes protecció i no tens conductes passibles d’infectar a ningú, en d’altres se’ls hi prohibeix l’entrada, i inclús n’hi ha que deporten els seropositius...
Tot plegat sense parlar de les desigualtats per l’accés a l’atenció sanitària...
En els països més rics, la cosa te encara més tela. Si per als negacionistes no existeix, i a d’altres tan se’ls hi en fum , es veu que fins i tot hi a gent que voldrien contraure el virus, els bugchasers, i és que es veu que troben la cosa totalment cool, fashion...
El Bugchasing, que traduït vindria a dir agafar el bitxo, és la recerca de relacions sexuals amb infectats amb el VIH i amb l’objectiu de contagiar-se. Els Bugchasers cerquen tenir barebacking, és a dir relacions sexuals sense protecció per convertir-se en VIH positius. Els Giftgivers, els que fan el regalet, son VIH positius, i es presten a donar el seu virus a qui desitgi rebre’l. Quanta generositat no? Recerca d’emocions fortes? Diuen que és un acte intensament eròtic, el darrer tabú, el acte sexual més extremat que existeix... Un desig de suïcidi? O la evidencia de una societat insatisfeta, malalta?
També en els països més rics, i més enllà de curiositats individuals, cal assenyalar les importants quantitats de diners que remena l’assumpte, ja no només en relació a la industria farmacèutica, sinó entorn de tota mena d’organitzacions que treballen sobre el tema. El SIDA com a objecte de negoci?
La lluita contra la SIDA és un immens oceà en el qual els seropositius i aquells que els hi donen suport intenten  mantenir el cap fora de l’aigua. Un oceà on neden nombrosos taurons, tots aquells que gestionen i s’aprofiten de l’epidèmia, camuflats darrere el llaç vermell , i afartant-se sobre les esquenes dels malalts.
Escàndols en la gestió d’organitzacions benefiques, artistes en hores baixes mirant de recobrar notorietat, tot plegat un espectacle penós que no fa més que afavorir la pèrdua d’interès i de conscienciació del públic.
Fuuuu!!
Que no hi ha res guanyat! En tot cas esperem que no es compleixi la obscura predicció del gran microbiòleg Louis Pasteur, quan va afirmar:
“Senyors, al final els microbis tindran l’ultima paraula”.

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 2-12-2014

dimarts, 25 de novembre de 2014

Estimada Elena Francis...




“Estimada Carme, es possible que els maltractaments dels que ens parles, siguin producte del cansament, del fet que el teu  marit passi un mal moment. Tens uns fills preciosos fruit de l’amor. Pot ser que l’amor en aquests moments,  en la vostra llar, es trobi apartat momentàniament o amagat , però el trobareu si el busqueu. Has de ser forta, pacient, confiar en la providència, tenir fe. Una bufetada o dues no son mes que el resultat d’un mal moment. En qualsevol vida matrimonial hi han alts i baixos. En els moments bons has de trobar la força per a superar els moments baixos. Que les llàgrimes de dolor no amaguin el bosc de la felicitat. Sigues  pacient i parla al teu home com a esposa i mare, abnegada i ferma…”
Això és el discurs típic que es podia escoltar en el Consultori de la Elena Francis. Suposadament, son teories que hem apartat al bagul dels records.
El cert és que encara que les coses vagin canviant, en les relacions de parella hi tenen molt a veure les religions, els diktats d’aquestes, les convencions, els costums... Potser que en molts països del mon hi ha encara molt de marge de progressió, però abans de permetre´ns criticar als altres, fora bo mirar una mica el que passa a prop de casa, ja que estem encara ben lluny de la perfecció. I per a mostra,  les xifres que any rere any ens aclaparen en el Dia Internacional contra a violència vers les dones.
Els costums tenen arrels tant profundes que els privilegis de una meitat de la humanitat en front de l’altra meitat esdevenen com una part del cos de uns i altres. I la gent no abandona els seus privilegis de manera voluntària. Uns han d’aprendre a renunciar, a considerar els altres com iguals. Els altres han d’aprendre a no sotmetre’s. La submissió és la ferida humana més difícil de curar, és un costum profundament ancorat que deforma completament el cos i la ment.
Vivim en països laics però malauradament sovint és pura fatxada, ja que traspua una impregnació d’aquella  cultura judeo-cristiana que ens deia:
“Dones sigueu submises als vostres marits com al senyor. Perquè el marit és l’amo de la dona , de la mateixa manera que Crist és l’amo de l’església, ell el salvador del seu cos. Com l’Església es submisa al crist , que les dones siguin submises en tot als seu marits.”
Si, això és el que es pot trobar en el llibre més llegit del mon, la Bíblia. Un text que suposadament hauria d’ensenyar el bon camí cap a la salvació de les animes...
Sempre m'ha fet gracia que als casaments a l'església els capellans, que no s'han casat mai, cantin les excel·lències del matrimoni. Em fa gràcia perquè com que no saben què és viure amb parella insisteixen molt en la necessitat de mantenir-se units en l'adversitat, en la vida i en la mort, en la pobresa i la riquesa, i ja no se que més...
Perdoneu però en general em quedo a la porta de l’església o en el bar més proper, quan no he pogut evitar el convit de torn...
Que les adversitat uneixin la parella, no ho tinc gaire clar. Deu ser com tot, unes vegades si, les altres no. Lo de la riquesa i la pobresa també em deixa seriosos dubtes, per allò de “cuando la pobreza entra por la Puerta , el amor salta por la ventana”. Que les dites populars son sovint més sàvies, que els discursos teòrics...
Potser els vots de matrimoni haurien de parlar, a més a més de l'adversitat i la salut i la malaltia, que no dic que no en parlin, però també haurien d'anomenar el repte de no deixar que l'avorriment s’instal·li en la parella, personalment conec a més parelles trencades pel tedi que per grans adversitats. I és que el realment difícil, és tenir encara il·lusió per la mateixa persona quan al llarg dels anys te la trobes a primera hora del matí, amb cara de son i abans de la dutxa.
Ja m’estic desviant del tema...
Avui no es tracta de parlar de les situacions tragicòmiques que poden afectar les relacions de parella en el dia a dia, ho deixarem per un dia que es presti més a la futilitat...
 Cada 25 de Novembre, el que toca és recordar que encara perduren de manera dramàtica les conseqüències de societats basades en una desigualtat en els rols segons el sexe.
La situació de la dona arreu del mon, ens demostra que hi ha països on els animals tenen millor sort que aquestes, al menys disposen de Reserves Naturals on son protegits...
La solució, dones preparades i educades per defensar els seus drets inalienables per qualsevol mitjà...
Passar de no ser ningú a  ser una persona és el viatge mes llarg que pot fer un esser humà...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 25-11-2014

dimarts, 18 de novembre de 2014

2 Milions 300 mil tontets





Els qui em seguiu regularment, us haureu adonat, que intento no centrar la meva atenció només cap al Sud. És més, em molesta particularment aquesta mania que tenim en aquest país de girar el cul al Nord, i doncs a la resta d’Europa , i d’emmirallar-mos només en el que passa de la frontera del riu Runer en avall.
D’exemples us en puc donar a l’infinit, uns amb més transcendència que d’altres...
Que Andorra Telecom ens ofereixi una majoria aclaparant de programacions en castellà, em sembla trist, però comprensible, si el que es tracta d’aconseguir una major audiència, donada la majoria aclaparadora de castellanoparlants a Andorra.
Més preocupant seria la tossuderia a afavorir únicament les relacions comercials i turístiques cap al Sud. I és que la bombolla del totxo  era molt apetitosa... Així ens ha anat quan la crisi ha colpit amb tanta cruesa a l’Estat Espanyol. Ara mirem de reconduir la situació, però el mal esta fet.
Intolerable em sembla aquest torticolis persistent que sembla que ens obligui a mirar indefectiblement cap avall, quan es tracta cultura i d’educació. I és que sembla que el virus espanyolitzador, no és terreny reservat del senyor Wert, musa del Catalanisme independent, sinó que s’ha encomanat a modus de pandèmia en tots els estaments de la societat andorrana.
Per prova la inexistència d’informació, en un moment donat, sobre els estudis a França a final de Batxillerat. Tendència feliçment abandonada des de fa tres anys, amb els autobusos plens d’andorranets  cap a Infosup a Tolosa. És cert que el fet que els estudis a França surtin més econòmics també te la seva importància.
Ara sembla que poc a poc s’està restablint un cert equilibri, lentament, però de mica en mica s’omple la pica....
Be m’estic estenent sobre  com poc a poc  em anat perdent aquell equilibri tradicional i tan Andorrà entre els veïns del Nord i del Sud, quan el que volia parlar-vos avui és precisament d’aquest veïnatge...
I és que em sembla paradoxal que ens haguem girat tant cap avall, i ara en canvi vulguem posar tanta distancia amb tot el procés que s’està vivint a Catalunya...
2 Milions 300 mil tontets, 2 milions 300 mil borinots, 2 milions 300 mil tossuts... És un nombre extraordinari de persones malgrat el que vulguin tergiversar tant els contraris al procés com aquesta Europa que s’ho mira amb una indiferència cada cop més inexplicable.
 La consulta del 9N no era vinculant, però hi van anar igual, amb il.lusió, amb emoció. Primer penses que la gent esta molt emprenyada... Després t’adones que l’expressió adequada és que esta determinada.
Escoltava la Muriel Casals aquell mateix dia dient que el treballar pel futur fa més feliç el present. Paraules molt encertades, ja que més que sembla que s’ha fet un pas més en aquest camí cap el futur.
Hem passat de un poble emprenyat per els atacs a la seva cultura, a la seva llengua, al seu model educatiu, de un poble molest per la sospita de una desigualtat , una discriminació fiscal, a un poble que vol decidir el seu futur, i es vol dotar de les eines per a construir-lo.
Potser alguns pensaven que un cop més el catalanet botifler s’arronsaria, davant les traves que han anat posant una darrera l’altra. Però sembla que el factor confort, aquell que ens diu que “més val boig conegut que savi per conèixer, o “virgencita, virgencita que me quede como estoy”, aquest cop no ha estat suficient. Gent fent hores de cua, fent quilometres , milers de quilometres per a alguns, un poble perseverant i convençut que l’estat actual de les coses no és una fatalitat.
Perquè passi el passi, els catalans han fet historia.
Es pot estar d’acord o no amb l’independentisme, però no es pot obviar que el que han fet els catalans que van anar a votar és una gran demostració de resistència a unes lleis, a unes institucions que es fan servir d’escut en compte de sotmetre’s a la voluntat a la fiscalització per part del poble.
Que des de la resta d’Espanya hi hagi aquesta incomprensió, aquesta manca de comunicació fomentats a cop de propaganda, no és estrany, perilla la tan carrinclona, al meu parer, idea de la unitat d’Espanya, encara que sospito que també hi juga el factor econòmic, i m’atreviria inclús a dir la persistència de uns certs tics colonialistes.
El que em costa més d’entendre  i em dol , és la voluntat de la resta del mon d’ignorar el problema català i la negativa a pronunciar-se.
Encara que ben pensat, seria pecar de una extrema candidesa esperar qualsevol cosa de una societat internacional, que basa les relacions en termes de beneficis econòmics en compte de beneficis en matèria de dignitat, de Drets Humans, vaja...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira  18-11-2014

dimarts, 11 de novembre de 2014

“Qui perd els orígens, perd identitat”





Diumenge em vaig mudar. Els que em coneixeu, sabeu que això és alguna cosa excepcional, donada la meva addicció al casual wear, casual en el sentit que agafo la primera peça de roba que em cau als les mans cada mati, obviant qualsevol regla de l’elegància i de la fashion...
Diumenge em vaig mudar,  volia anar decent i elegant, per acompanyar a ma mare a votar en la consulta per la independència de Catalunya... Ai no perdoneu, pel procés participatiu per no ser políticament incorrecta, o pel “putxerasso” que diu la Camacho.
I a mi que m’hi va en tot això diran alguns...
Doncs no us ho sabria explicar ben be...
Per situar-vos una mica, només us diré que jo la Constitució Andorrana del 93 no la vaig votar. De fet no la vaig poder votar... Tot i que vaig arribar en aquest país amb 4 anys, i la meva memòria no abraça fets anteriors a la meva infantesa a Andorra, encara no portava els 25 anys necessaris per optar a la nacionalitat d’aquest meu país. No va ser fins el 97 en que vaig obtenir el meu passaport amb tots els drets que li eren inherents... No us equivoqueu, no estic exposant cap mena de greuge. Mai  podré dir que he patit cap mena de discriminació ni laboral, ni de cap mena, pel fet de no tenir el preuat passaport, fora de l’enveja sana que em provocava el veure tots els amics participar de manera activa en la vida política, amb aquella sensació de mirar-t’ho des de la barrera...  Quan vaig rebre els papers de renuncia de la nacionalitat espanyola, per mi tot plegat va ser la culminació d’un procés natural, dins de l’ordre de les coses: renunciar a un passaport, a una nacionalitat amb la qual no m’havia sentit mai identificada, ni per la cultura, ni els costums, ni l’educació, i encara menys els sentiments...
Catalunya no obstant és la terra de les meves arrels, de la que he conservat la cultura , els costums i sobretot el parlar. És la terra que ha acollit les vacances escolars de la meva infantesa, i les dels meus fills, és el lloc on no et sents estranger, on tens tota la família, i doncs quelcom de molt proper. El que passa a Catalunya m’afecta, em remou les entranyes, suposo que tant per la proximitat afectiva per com s’estan produint els esdeveniments.
Una servidora va estudiar al sistema francès, i ho confesso, la historia del meu país d’origen m’era pràcticament desconeguda fins fa poc. Admeto que sovint en el meu esperit, predominava la idea del caràcter “botifler” dels Catalans, poc a poc  destronada per la convicció que si un tret ens ha de caracteritzar, seria la tossuderia que emprem al ruc que diuen que ens simbolitza.
Ho veieu! No ho puc evitar , quan parlo dels catalans començo parlant en tercera persona i sense tan sols adonar-me’n acabo  en primera persona...
És així...
I com no sentir-me orgullosa de pertànyer, ni que sigui una mica, des d’una certa distancia , a un poble que ha estat capaç d’arrossegar els polítics en un moviment imparable? Perquè siguem clars, de totes les forces que estan en el Bloc Sobiranista com li diuen, n’hi ha ben poques que siguin genuïnament independentistes. És lo gran, lo enorme  d’aquest procés, el haver sabut invertir l’ordre de les coses. Hem passat de un poble que seguia tèbiament al seus líders polítics, a un poble que lidera un canvi probablement històric. Això és participació ciutadana, i la resta son punyetes!
2 milions tres cents mil rucs  segons alguns...  Gent valenta, desafiant als de les banyes, l’espasa i les banderilles. Gent tossuda i encaparrada front al mur de la indiferència, cada cop més esquerdat de la resta del mon.
 Com voleu que no em senti orgullosa de ser catalana?
Ai calla, que no , que soc andorrana!
Però també catalana... I no pateixo de cap mena d’esquizofrènia, senzillament entenc que no tinc perquè renunciar  a res, al meu país, Andorra, que ens va acollir, i que voldria el més gran, el més pròsper, el millor, i la meva terra d’origen.

Que ja ho deia Raimon, “qui perd els orígens, perd identitat!”


Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 11-11-2014


dimarts, 4 de novembre de 2014

Drons




Des de fa un mes, les centrals nuclears franceses estan sent sobrevolades per drons.
El preocupant del cas és que sembla que no es tractaria de un fet aïllat, sinó d’una operació de gran envergadura que afecta a centrals nuclears en  tot el territori francès, i de manera repetida. Son intrusions que desperten dubtes i problemes reals de seguretat ja que els equips de vigilància no aconsegueixen interceptar-los, ni descobrir qui o que és el responsable d’aquests fets.
El que es fa més estrany en tot l’assumpte és la reacció de uns i altres.
EDF, la societat explotadora de les centrals, ha posat una denuncia contra X recordant, la interdicció de sobrevolar una central nuclear en un radi de 5 km, així  les penes i sancions associades. No obstant ha afegit que es tracta de incidents sense conseqüències...
De la mateixa manera, des del govern francès, es considera que aquests fets no representen cap mena de perill per la seguretat de les instal·lacions nuclears sobrevolades, ja que segons ells aquestes haurien de resistir tant a un terratrèmol  de gran magnitud com a un crash de un avió de línia... Per lo tant no cal patir-hi...
Pel que fa a Greenpeace, que fa temps que organitza tot tipus d’operacions destinades a denunciar la manca de seguretat de les centrals nuclears franceses, ha negat qualsevol implicació en l’afer i demana que s’investigui de manera prioritària aquests misteriosos sobrevòls . Es declaren molt preocupats per la reiteració dels fets i per la manca de respostes de les autoritats pel que fa a l’origen d’aquests.
La veritat és que tot plegat és ben curiosa aquesta tendència a minimitzar els riscos, quan l’envergadura de les operacions i els mitjans materials utilitzats donen a pensar en quelcom més que una gamberrada d’algun friki aficionat als aparells teledirigits...
El silenci i la manca de transparència que envolta l’afer fa pensar que hi ha alguna cosa poc clara en tot això.
A les televisions nacionals, els experts expliquen el funcionament d’aquests aparells, que presenten com uns aparells teledirigits des d’un simple smartphone, totalment innocus, i denuncien que aquests actes maliciosos estarien destinats a fragilitzar la confiança en la seguretat nacional,  així com instaurar una desconfiança envers els drons. En resum, una amenaça pels professionals de un sector ple de futur...
Em costa d’entendre, o d’assimilar la paraula drons a una joguina quan se sap  la seva utilització  a nivell militar , i les nombroses víctimes civils que son imputables a atacs  d’aquests aparells ... Tan innocus no ho semblen...
A priori,  aquests objectes dirigits a activitats d’oci serien massa lleugers per a ser perillosos, i ens els presenten com una gran innovació a molts nivells. Sense oblidar les imatges magnifiques que ens estan donant, paisatges, manifestacions... Permet multiplicar els angles de imatge en alçada, i permet oferir una nova visió de qualsevol esdeveniment, així com pot permetre gestionar la seguretat  i la informació de grans events.
Molt menys car que un helicòpter, un dro permet entrar en un edifici o  filmar les coses a molt baixa altitud.
M’ha dit un moixonet que aquest hivern tindríem un dro sobrevolant l’estació d’esquí de Grandvalira, per deixar-nos segurament imatges impactant, precioses ... La tecnologia militar al servei de la vida civil!
Així el drò civil , objecte d’oci,  de comunicació, eina de futur ha anat suplantant la idea del drò com a arma de guerra a distancia...
Passem de la por, el pànic i la paranoia , a la veneració del mateix objecte, passem de exhibir-nos a sentir-nos espiats en un plis plas.
 Ja em marejo només de pensar en la feina, els problemes i els dubtes amb que es trobaran els legisladors quan es tracti de reglamentar l’afer...
Fascinant, diria lacònicament Mr Spock...


Antònia Escoda

dimarts, 28 d’octubre de 2014

De llibres, i paradisos artificials...




Un dels rituals matinals que conservo des de fa més de 20 anys, és el engegar el televisor tan bon punt em llevo del llit. La culpa no la té cap mena de telebotiga ni res per l'estil, sinó el programa Telematin de la segona cadena francesa. Es tracta d'un programa de format magazine, que et permet anar despertant-te amb suavitat, que és el que toca a les 6 i mitja del matí, ja que va alternant noticies fresques, reportatges llleugers o seriosos indiscriminadament, entrevistes a politics o d'actualitat. Tu mentre, et vas treient les lleganyes, notes com les teves neurones es van posant a lloc, acompleixes els deures matinals...
Confesso que sovint és font d'inspiració pel meu ara arraconat “Bon dia moixonets” musical del Twitter , i d'alguna que altra opinió amb les que us he torturat en aquestes ones...

Aquest mati, es parlava d'un estudi sobre la lectura, que afirmava que aquesta facilita l'expressió oral dels lectors i la comunicació, afavoreix l'ortografia, i fa treballar el cervell de manera , que fins i tot retardaria l'aparició dels primers signes de cansament intelectual deguts a l'edat...
Com que sóc una bulímica pel que fa a la lectura començo per congratular-me : que bé que ho fas nena !

Llavors és quan comencen a atacar-te els dubtes, que si no no faltaríes a la teva llegenda de cagadubtes professional...
I és que una servidora, malgrat llegir avidament tot el que li cau sota la mà, fins el punt de llegir-me les instruccions d'aquells porta-rotlles monstruosos en qualsevol wàter public, continua presentant alguns dèficits impossibles de redreçar...

L'ortografia.
Si bé durant el periode escolar, el llegir em va servir per dissimular la meva feblesa en gramàtica, suposo que gràcies a un mecanisme de memòria visual, a la que intento posar les meves idees negre sobre blanc, se'm dispara el corrector de l'ordinador, sobretot quan escric en català. A qui se li acudeix complicar tant la vida del personal amb accents , esdruixoles, i regles obscures, que no hi ha manera que m'entrin al tupí !

L'expressió oral.
Cada dia trobo que m'embarbusso més quan intento expressar alguna idea. No sé si es tracta d'un problema de no tenir les idees prou clares, o la confusió que em provoca aquella sensació que sempre et falta alguna dada quan intervens en tertúlies o dónes la teva opinió. Encara que tinc la sospita, que aquí està la gràcia : quan es parla de politica, de relacions entre els politics, els fets de societat, qualsevol tema per anodí que sembli, sempre té algun intríngulis amagat que fa que et quedes perplexa i amb la sensació de ser una ignorant. Potser és l'efecte buscat : tu tonteta, que no t'enteres de res ! O potser és embolica que fa fort ! Com més clares et sembla que tens les idees, més et fan sentir que ets una ànima innocent que vius en el planeta Mars...

La memòria.
No puc dir que sigui cosa de l'edat , ja que sempre he patit d'una facilitat impressionant per no recordar els titols dels llibres que he llegit. De fet, confesso que m'he tragat literalment el darrer volum de la trilogia de Ken Follet de El Segle, durant el cap de setmana, i continuo sent incapaç de donar-vos el seu nom .
Em consolo pensant que si només hagués llegit un llibre en la meva vida, segur que me'n recodaria... A part de petits problemes de l'estil comprar un llibre i adonar-te a la quarta pàgina que ja l'has llegit, o bé la mirada sorneguera d'aquell que tens enfront pensant , “aquesta no ha obert un llibre en la seva vida “, no em produeix mals majors...

La comunicació.
Aqui ve quan la maten ! Quan em cau a les mans un llibre, tinc tendència a tallar-me del món que m'envolta. Fins que arribo a l'última pàgina, em molesta fins i tot llevar-me per anar a l'excusat, i seria capç de no menjar per no perdre temps en cuinar. En fi, tot un problema per a la meva vida social i laboral, ja que em puc arribar a posar de molt mal humor quan em desvien del meu centre d'atenció del moment. Que ja ho diuen els meus fills, tant queixar-me dels jocs de video, i sóc pitjor amb la lectura !

Potser sí que en el fons la lectura és per mi una eina que em permet evadir-me de la realitat quotidiana, i això explicaria que no em faci aquests efectes benèfics que demostrava el dit estudi...

Novel.la negra, que et permet pensar que els dels llibres són els dolents, que en la vida real no som tots psicòpates... Novel.la històrica que et reconforta si penses que tot temps passat no ha de tornar, i que la humanitat no pot no recordar i assimilar els ensenyaments de la història... Biografies que et consolen veient que ningú és perfecte...

En un moment de lucidesa penses que això no pot ser.
Llavors, engegues la tele, l'ordinador, et poses al dia de les novetats, i entre corruptes, mentiders, ineptes, dissimuladors, i tota la pesca, m'ho repenso, i me'n entorno cap a la meva lectura, que almenys els dolents són de ficció !


Antònia Escoda

Per l'espai d'opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 28-10-2014






dimarts, 21 d’octubre de 2014

Morirem tots!



Em llevo de bon mati ben despistada...  I avui que els hi explicaré a la radio?
El cap de setmana hilarant entre amigues? No millor que ho deixem madurar. Que explicaria coses que no toquen... A vegades no convé ser tant transparent!
La crua realitat de la tornada? Llençar-se esmaperduda a l’armari de la neteja i posar-se a rentar com una possesa... Això tampoc es pot explicar, que no cuadra amb els moments d’exaltació entre femines que acabem de passar...
Per sort, l’actualitat ve a donar-me un cop de mà en aquests moment de desert inspiracional...
Les televisions franceses repeteixen en bucle la noticia de la mort de Cristophe de Margerie, el patrò de Total, el patrò més poderós de França. Amic de la dreta, amic de l’esquerra. De Vladimir Putin,... De fet sembla ser que tothom era proper a aquest senyor. Entrevistes a politics, a empresaris influents, a treballadors del grup Total, tothom és unanime en afirmar que la seva desparició és una gran tragedia...
A vegades em pregunto en aquests casos, el que pinta la familia... Tothom esta tan afligit, que el dolor dels més propers no existeix. És cert que mirat del punt de vista de la importancia geoestrategica del personatge (això diuen a la tele), és més preocupant l’efecte que pot tenir la seva desparició en les xifres de la borsa, que les cabories dels seus familiars. Al cap i a la fi segur que els haurà deixat ben arregladets no?
Esta clar que la importancia geoestrategica de les persones te molt a veure en com es tracta la mort... De fet hi han morts que ni compten, o més ben pensat, que en comptar-se a carretades, i això fa que esdevinguin a la llarga invisibles.
Sempre recordaré però aquelles imatges de la pel.licula Nuit et Brouillard de Jean Resnais, on els buldozers empenyien els munters de cadavers cap a les fosses en els camps de concentració... La multitud de cossos et deixa l’impressio de deshumanització...
Diuen que també ha mort el dissenyador de moda Oscar de la Renta. Aquest no te importancia geoestrategica, però tenia glamour, i com diuen ha mort de les consequencies de una llarga malaltia, eleganment, com toca per part d’algu , que ha vestit de manera impecable a les dones elegants del planeta. Les altres que son multitud, viuen i moren vestides amb boubas, saris, burkas, o quatre draps made in qualsevol lloc on la ma d’obra sigui ben barata...
Pel que fa al PDG de Total, ha mort en un accident de Jet Privat, aprop de Moscu, per culpa de un conductor de maquina llevaneus rus borratxo. Tot un topic.
La majoria de la gent d’aquest planeta no sabem ni morir amb gracia. Tots aquest morts de la guerra, de la fam, de les malalties, queda tot plegat ben poc endreçat... Però això queda lluny, molt lluny de casa, millor no entestar-s’hi!
Enmig quedem els occidentals, atemorits, que se’ns encomani la pobresa, la malaltia, jugant a la loteria , i somniant de morir eleganment, ben vestits, i ben equipats !
I és que esta clar que no hi ha justicia ni en la mort...
El cert és que entrem en aquella epoca , frontera invisible entre dos edats. És quan et questiones, fins i tot el bon dia del vei que et diu que fas bona cara. 
Perque m’ha dit que feia bona cara? Segur que en el fons pensa que estas fatal! I es que arribes en aquella  edat on penses que el pitjor et pot sorprendre en qualsevol moment. Rellisques, caus, t’aixeques i penses: uff! No m’he fet res, només una mica de mal a l’orgull... Però saps que s’apropa el dia en que cauràs i no et podràs aixecar perquè t’hauràs trencat el coll del femur...
T’infles d’hormones, de vitamines, mirant de allunyar el fatidic moment. Llavors comença a molestar l’estomac... Tanta droga dura no pot ser bo! Però amb un protector d’estomac passarem...
Sobretot, no renunciar a la teva vida de noieta de 20 anys incombustible...
No se que ens fa més por, si morir o envellir...
Amics, morir, hem de morir tots! I si no, mireu lo malament que ho passaven els immortals, condemnats a no enamorar-se per por a veure morir la persona estimada, i obligats a perdre el cap per poder alliberar-se de tanta penitencia...
Envellir, tant de bo hi arribem molts, en les millors condicions, serenament, dignament, envoltats dels nostres...

Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 21-10-2014



dimarts, 14 d’octubre de 2014

Toxines




Una servidora que porta l’esperit de contradicció brandat ben amunt com una bandera, no te costum de apuntar-se cada primavera a la famosa operació Bikini.
Bàsicament perquè fa anys que això del bikini es va tornar una utopia, en descobrir, o mes aviat en no poder comprovar com et quedaven les calcetes donat el volum que amb els anys t’ha anat agafant la panxota.
Lo dels règims, s’ha tornat un mal necessari, sobretot en acabar-se la temporada d’estiu, al adonar-te que o passes pel tub de perdre uns quants quilets o estàs condemnada a tirar tota la roba de l’armari i anar-te’n de shopping. I qui em coneix sap que no hi ha tortura més cruel per mi que tenir que anar a comprar roba, donada la dificultat cada cop més important a trobar talles tipus taula-camilla, per poder vestir-te i fer una vida relativament normal, sense por a veure sortir disparats botons, o les explosions sobtades de cremalleres, o senzillament respirar i moure’t amb una certa facilitat.
Be, com cada tardor doncs, t’estudies la tortura menys cruel per a poder complir el teu objectiu.
Com que aquest any ja no he de preparar menjars plens de nutrients, i minerals per l’estudi dels nens , vaig decidir de començar a lo bestia. Una veritable revolució pel meu cos inflat de toxines i greixos...
Enganxada a internet, que allà s’hi pot trobar de tot,  amb la moral ben alta, i la voluntat ferma, calia triar entre el regim definitiu , aquell que et promet aprimar-te i no tornar a recuperar quilos mai mes, o el que perds mes quilos en menys temps.
Com que soc de un natural impacient, i si no que li preguntin al meu pobre ordinador quan s’ho pensa massa, em vaig decantar, per la cura de desintoxicació i de dejú.
Ja se que no es bo ser tan radical, però si d’altres ho aconsegueixen, perquè una senyora amb un parell com jo no ho hauria de poder fer?
Quinze dies amics. Quinze dies a base de aigua , xarop d’auró, suc de llimona i una punta de bitxo...
Primer dia. Et portes com una campiona. Es cert que has fet desaparèixer de la nevera i els armaris qualsevol obscur objecte del desig... La cosa passa com qui diu bastant be.
Segon dia. La moral és ferma i tot tira endavant sense grans problemes...
Tercer dia. Et lleves amb un mal de cap conseqüent, i ja comences a pensar que potser el arreglar un problema de pes et farà aparèixer un tumor al cap ara que el greix no fa de capa protectora... Mig moribunda  t’arrossegues fins l’ordinador per interrogar el Dr Google sobre tant inquietants signes. Diu que és normal. Estàs expulsant totes les toxines del teu cos i això provoca alguns efectes indesitjables... Sort que la època en que estem et permet quedar-te a les fosques mirant de lluitar contra la migranya...
Quan el quart dia es sumen els vòmits provocats per la pujada de acetona a la sang comences a notar certs signes d’esgotament mental... Però com ets una tia dura decideixes continuar amb la teva lluita contra les toxines, prens directe de l’ampolla de xarop d’auró una glopada així a lo bestia per tal de augmentar el sucre a la sang, i surts a afrontar el món, que un no es pot quedar indefinidament en posició fetal esperant que s’escolin els fatídics quinze dies...
Passant per la plaça de les arcades, et trobes una colla d’amics entaulats davant unes tapetes de fuet i formatge i unes copes de vi negre. Com que tens la reputació de tia grassa i que ho assumeix, no piules res de la teva batalla amb els quilos, i acceptes la invitació a una copeta de vi. Et proposes anar mullant els llavis per no fer el lleig, però res mes...
El primer glop te un efecte terrorífic. Els ulls et fan pampallugues, i notes el cos com un flam, tot tremolós... Va, un trosset de fuet i un de formatge per contrarestar no poden fer cap tipus de mal... En el foc de la conversa , i sense adonar-te’n, tornes a portar-te la copa a la boca, i una altra, i una més, i un altre bocinet de fuet, i aquell formatge que et diu , menja’m. És quan caus en la evidencia, que per un estrany fenomen t’ha desaparegut el mal de cap, i que estàs rient i xerrant . Cert que alguna cosa hi te ha veure la eufòria que produeix el vi, però comences a tenir seriosos dubtes pel que fa a l‘efecte negatiu de les toxines...
I si el teu cos fos addicte a les toxines? I si no estic preparada ni físicament ni psicològicament per ser una tia absolutament sana?
Això explicaria la necessitat de posar alegria de la manera que sigui a les verdures, la pulsió malaltissa per clavar la forquilla en un bon tall de carn, el plaer de degustar un vinet del Montsant, i sense oblidar el digestiu de torn...
De tornada cap a casa t’atures a la carnisseria i t’enamores d’aquelles costelletes de cabrit tan apetitoses. Arrebossades estaran delicioses!
El company es pensa que t’has tornat boja, quan pares taula amb la vaixella i la coberteria bona. Però es tracta de celebrar una gran descoberta, les toxines et fan feliç!!!
L’endemà busques per internet els arguments per aquesta nova teoria, i caus en una cita que ha de passar a la historia:
 “les dietes no funcionen , la prova és que només fan dieta els grassos!”.
He de trobar l’autor... Aquest si que és un savi!

Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 14-10-2014


dimarts, 7 d’octubre de 2014

Andorra Fail??


Fins fa poc , costava desvincular Belfast dels conflictes religiosos i polítics entre catòlics i protestants. A ningú se li hagués ocorregut que aquesta podia ser una ciutat turística de primer ordre, que atrau el viatger desplegant un varietat important de recursos i d’atractius, que recorden la seva historia tant política com social.
Divendres , dissabtes i diumenges podeu passejar enmig de una barreja de sabors, colors i una pluralitat de productes biològics al mercat de St Georges. També us podeu perdre a la vora del riu Lagan i descobrir el passat industrial de la vila, a més de conèixer a tradició naval de la ciutat en un vaixell alhora museu i cafè, que dona fe de l’esforç de la ciutat de mirar de nou cap al riu. I com no arribar-vos fins a Commercial Court per gaudir de l’ambient vibrant del carrer dels pubs. Voltar per la ciutat i recórrer la ruta entre edificis històrics, jardins i carrers per vianants amb cada curiositat  ben indicada i documentada. Hi conviuen botigues de regals i roba de lo més modern fins al més tradicional. Pels fans de la historia més recent podeu arribar-vos fins a Skanhill Road, a peu o en un Taxi Political Tour, allà on es situa la frontera entre la zona catòlica i protestant, on persisteix l’oposició entre una i altra comunitat i s’escenifica en una lluita de graffitis d’un costat i altre, a més de reixes cadenes i forrellats… Per refer-se de les emocions no esta de més arribaar-se fins al The Crown , per gaudir de una Guiness i d’un ambient extraordinari. Rutes temàtiques al voltant de la sèrie Games of Thrones, i com no la historia de Titànic per les quatres costures, des de la seva construcció a les drassanes de Belfast fins al seu tràgic final…
Belfast, una ciutat en l’imaginari de tots grisa i inhòspita, i que en canvi  resulta ser acollidora, i que et dona la sensació de no acabar-te-la mai, de la que marxes pensant en tornar….
Niagara, les cascades, el Glamur, la Marilyn Monroe, els viatges de nuvis, la promesa de un lloc romàntic, únic… Com a mínim en l’imaginari col·lectiu!
Cues per arribar, cues a la frontera amb Estats Units, cues a la recepció de l’hotel, cues per l’impepinable barca que t’ha de portar sota la cascada perquè surtis ben moll, et puguis fer la foto de ben aprop, t’enduguis de record el tros de plàstic que et regalen d’impermeable... Neons, botigues de souvenirs idèntiques les unes amb les altres, franquícies, el gran somni americà... Hard Rock Café, Planet Hollywood, Casinos, parcs aquàtics, sínies i torres per poder pujar cada cop més amunt, per tenir la millor vista, o l’emoció més forta... Tot això en un espai reduït, abocat al riu Niagara i a les seves famoses cascades.
Les cascades, al cap i a la fi l’atractiu principal de l’indret. La feinada és teva per arribar fins a la barana des d’on gaudir del panorama. Cops de colze, olor de suor i d’humanitat... Fer-se la foto sense que surtin tots els turistes del planeta en compte de les famoses cascades : Missió Impossible! A copia de paciència i d’enormes somriures, d’oferir-se com a fotògraf  per la parelleta de torn, de fer un esforç d’organització entre gent de tantes nacionalitats i llengües diferents, aconsegueixes immortalitzar el moment. Ja tens la imatge per la posteritat, ja pots fer dentetes a totes les teves amistats  via les xarxes...
I després que? Et quedes amb aquella de cara que diu: I jo que hi foto aquí?
Només et queda buscar-te un restaurant amb atalaia, per mirar de gaudir de la il·luminació nocturna de les cascades, mitjançant un forat conseqüent en el pressupost que t’havies fixat pel viatge... No esta malament però sense més...
L’endemà de bon mati, després de passar a nit del lloro amb les arribades sorolloses dels que tornaven en estat etílic avançat dels casinos, surts de l’habitació tot dient-te que no t’enganyaran més, i et trobes sola davant l’espectacle magnífic de l‘indret buit de les hordes de turistes. Llavors és quan caus en la evidencia que el lloc és preciós, si obvies, la brutícia que ha quedat del festival de llumetes , espanta-sogres, serpentins i nombre d’andròmines que venen a cada cantonada...
Despertes a la família, per tal de fugir del lloc abans de la propera onada de turistes...
Niagara Falls... penses més aviat: Niagara Fail!
Una servidora, no n’entén res de turisme més enllà de les pròpies experiències com a tal. Només saps els llocs als que tornaries, i els que t’han decebut...
Pel que fa a casa nostra, cada cop que es parla de projectes i polítiques turístiques, el que més em fa patir, és imaginar-me persones que puguin marxar d’Andorra  pensant: MAI MÉS!!


Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 07-10-2014

dimarts, 30 de setembre de 2014

#NotInMyName




Ja ho sabeu, que una servidora pateix de “dubtitis” permanent. Però admetreu que els esdeveniments arreu del món contribueixen amb escreix a la multiplicació de sentiments confusos, contradictoris...
Com sempre, mires de simplificar... A veure si ho veiem més clar!
Si un  pastisser mata la seva dona, el gremi de pastissers no se sentirà obligat d’advertir que no, no tenen la intenció de matar cadascun d’ells la seva dona, i que no tenen res a veure amb el seu col·lega. I si un pastisser mata la seva dona en nom de la pastisseria fina , la seva reacció seria diferent? Tampoc, i ningú no els hi demanarà de fer-ho perquè als ulls de tots és evident que matar a la dona en nom de la pastisseria fina es conveniu-ho, delirant...
Si un animalista mata el pastisser , els altres animalistes , no se sentiran obligats de dir que no tenen res a veure amb el fet comès pel seu company d’idees. Si el mateix ecologista és carrega al patró mundial de la  pelleteria en nom de la lluita animalista, canviaria la seva percepció? Probablement... S’esperarà de tots els animalistes del món , que es desmarquin  de l’acte.  Potser alguns dubtaran ,ja que es tractaria de un sense-sentit, però ho faran. Només cal veure lo ràpids que son en dessolidaritzar-se, i condemnar el trencament  de una vitrina en qualsevol manifestació.
La diferencia principal entre el pastisser que mata la dona en el nom de la pastisseria fina, i l’animalista que ho fa en nom de la seva lluita , és que en el primer cas ningú no es prendria seriosament la reivindicació, mentre que en el segon se suposaria més creïble.
La satisfacció general que envolta el moviment #NotInMyName, i fets del mateix estil, és que si es te en compte la credibilitat de la idea segons la qual es pot matar en nom de l’Islam, llavors és normal que ens sentim alleujats i contents, que els musulmans surtin al carrer per clamar que això no va amb ells.
Però si intento posar-me en la pell d’un musulmà, crec que em sentiria molesta que es pugui imaginar ni un sol instant que un acte de barbàrie pugui ser comès en nom de les meves creences...
El musulmà que manifesta amb la seva pancarta  de #NotInMyName, és sincer i això és xaxipiruli , i altament reconfortant. Però al mateix temps troba normal de fer això, com si fos normal que es pugues dubtar del seu sentiment si no ho fes. Quina por no?
Si continuem amb el meu raonament tort, congratular-se  de la condemna , no significa que si, efectivament, tenim un petit dubte sobre el fet que la religió musulmana predica el tallar ell cap a la gent, i que doncs esperem dels musulmans que ens envolten que clarifiquin una mica la cosa.
No és simple no... Es una qüestió ben difícil.
No es pot fer com si els assassins no diguessin que actuen en nom de la seva religió, però tampoc podem fer, com  si aquest acte reconfortant no fos com l’expressió de una forma de submissió voluntària, una evidència de la estigmatització permanent de tot un col·lectiu.
Demanem als musulmans, que pel fet de ser-ho, es posicionin clarament contra tots els actes bàrbars comesos en nom de un pseudo-islam...
Demanem a cada cristià de dessolidaritzar-se front als actes de pedofília del capellà? Demanem a cada  barcelonista de condemnar les gamberrades dels boixos nois? Demanem a cada pastisser de condemnar l’assassinat comès per un del mateix gremi? Absurd no?
El dimoni de la sospita no es combat donant la sensació de justificar-se . És més, és contra-productiu, i fa la feina dels aprenents de bruixot que alimenten la por, la divisió, i una pseudoguerra de civilitzacions imminent. És el Nosaltres, enfront d’Ells, i trenca la cohesió social, el conviure junts.
Siguem honestos la islamofòbia no ha tingut mai tan bona salut, i els actes terroristes bàrbars aixafen encara més els musulmans de bona fe. Les primeres víctimes d’aquests actes son els mateixos musulmans. Demanar-los-hi que s’excusin perquè son musulmans els separa de la resta i enforteix l’exclusió de la que son les principals víctimes. Són conceptes terriblement injustos, discriminatoris i perillosos , ja que etiqueten a les persones com a musulmans i no com a ciutadans.
I jo em pregunto a qui beneficia tot plegat? La teoria  de l’enfrontament de civilitzacions, el “ara intervenim, ara no”, dels països occidentals... Que tenim un estoc massa gran d’armes per col·locar potser? Que ja no sabem per on tirar? Una bona guerra, i et farà l’efecte d’una bona purga, a menjar-se el món!
Els enfrontaments, les misèries i les passions del populatxo... Un mal menor! Diuen des de les seves presons daurades....

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 30-09-2014

dimarts, 23 de setembre de 2014

Qüestió de trempera...




Sembla que aviat tindrem eleccions. No es tracta de fer de pitonissa, senzillament el 2015 peti qui peti, cauen eleccions generals , i ¿com no? una nova vegada les comunals. I és que ja han passat gairebé 4 anys de l'anomenat Tsunami taronja...
Poc a poc vas veient com comença a moure fitxa gairebé tothom.
Més val, perquè vist el panorama de les formacions polítiques, poc suspens s’ha de veure davant de la desintegració evident dels partits establerts.

Em costa parlar-ne de manera desapassionada o amb una mica de distància... Per sort hi ha qui li agrada remenar el dit a la nafra , ni que sigui per poder omplir alguna pàgina informativa, encara que sigui confonent les paraules de uns i altres, o inventant candidatures que mai van ser… Tant hi fa , el problema no és de qui des de fora intenta entendre el per què de les coses, sinó els qui des de dins de cada formació intentem fer, o no, un treball de crítica i d’anàlisi dels nostres errors.

Porto una temporada ja no dubtosa, que és el meu estat natural, sinó més aviat perplexa o  incapaç de diagnosticar o assenyalar allò que no hem sabut fer bé, rebolcant-me en la sensació d’impotència. Mai havia repetit tantes vegades “no ho sé”, en converses i tertúlies...
Deu ser cosa de l’edat em direu. Vas agafant consciència de les teves limitacions, no ets tan agosarada en les teves afirmacions...

Ben pensat però, diria que és més aviat un empatx de victimisme... Una sobredosi d’egoisme també...
Et vas parapetant darrere els problemes personals, les cabòries familiars i les exigències laborals per justificar-te de la manca d’implicació política. Si clar, tens els teus espais d’opinió on pots vomitar la mala baba, i les xarxes socials on pots demostrar de manera fefaent que ets una persona informada, preocupada per la fam al món, la dignitat humana, els maltractaments animals i qualsevol causa digna de defensar.

Però tot plegat no pot callar aquella veueta  de la consciència que et diu  que no n’hi ha prou, que lo teu és un problema de mandra, d’aixecar el cul de la cadira...
De mandra o de trempera?
Siiii trempera!
Allò que “et posa” com es diu col·loquialment. Allò que pot fer que t’aixequis de nou, i t’entusiasmis per algun projecte.
Potser fora bo, en compte d’ autoflagel.lar-te  i de rebolcar-te en les teves misèries, fer un exàmen exhaustiu d’allò que “et posa” i mirar de practicar-ho , que lo de la mandra i el cansament es guareixen amb una miqueta d’entrenament.

Allò que em provoca trempera:
-Sopars amb els amics: és cert que a l’endemà estem ben baldats, que dormir poc i abusar del beure i el menjar passa factura... Que ja tenim una edat!
-Tertúlies i discussions a dojo. Debatre de política, enfadar-se, argumentar, intentar convèncer, admetre errors, obrir nous horitzons, nous debats...
-Els moviments ciutadans, capaços d’emportar-se per davant la covardia dels que estan al poder, temorosos davant dels canvis...
Allò que denominaria de anti-luxuria[ae1] , o que em fa perdre les ganes de tot:
-El tancar debats amb l’argument que les coses són així, i que no es poden canviar sota l’amenaça de terratrèmols institucionals...
-Els personalismes, i les discussions centrades en les persones...
-La cotilla de la que no sabem sortir els partits, el concepte aquell de rentar la roba bruta dins de casa, el del pensament pactat...

Llavors, i conseqüència directa  de la llista no exhaustiva que us acabo de fer, perquè no regalar-me, regalar-nos, alguns moments de trempera?
Avís a navegants!
Per què no ho provem? En compte de decidir que tot està venut, mirem de treballar en alguna cosa  que ens il·lusioni.
Què hi podem guanyar? Bons moments, alguna que altra fartanera, i avançar feina en allò en el que creiem.
Què hi podem perdre? Bàsicament, el temps que passem davant el televisor o enganxats a les xarxes...
Jo no ho sé vosaltres, però la idea de votar en blanc a les properes eleccions no m’acaba de fer el pes[ae2] .
Qui s’apunta???
Que no quedi tot en una trempera matinera!


Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” 23-09-2014








dimarts, 16 de setembre de 2014

Del Dret a decidir... Tu calla!!





Hi ha un fenòmen curiós a casa nostra, quan es tracta d'opinar, de dir la seva sobre l'actualitat de casa i d'arreu... T'hi trobes en les tertúlies, en la manera en que es prioritzen les notícies , en els comentaris anònims o amb signatura. És una mena d'autocensura, de inhibició a dir la teva sobre segons quins temes, perquè ja saps que et cauran al damunt , ja no aquells que opinen de manera oposada a tu, sinó aquells que consideren que simplemen el tema no toca...
No em fa res intentar debatre el meu punt de vista sobre una qüestió donada, amb els meus arguments, per pobres que siguin, però se'm fa més dificil entendre i discutir quan en front t'estan dient que no hi ha qüestió, que no hi tens res a dir...
És cert que alguns voldrien limitar les opinions i debats a temes propis d' Andorra. El problema és que aviat has donat la volta al tema i, indefectiblement, t'acabes adonant que d'una manera o altra les influències externes t'atrapen.
D'altres acepten mirar una mica més lluny del nostre melic, però si pot ser llavors que sigui ben lluny, que els conflictes de països massa propers ens poden acabar esquitxant...
La veritat és que una mica rarets sí que som els andorrans... Som capaços d'aguantar 5 minuts de rotllo patatero sobre els moviments de la borsa a nivell internacional , com si fóssim grans entesos en finances i, en canvi, no ens hauríem d'alterar pel fet català , que ja se sap no ens hem de posar en temes que no ens incumbeixen...
Parlar del moviment imparable que han iniciat els catalans...
Massa propers, massa grans en relació a nosaltres, massa assemblances culturals, fan que hi hagi com una mena de por a debatre sobre el tema. Com si la passa següent a una hipotètica independència de Catalunya fos una annexió del nostre petit país, o potser és, que si les coses van mal dades, no ens haguéssim d'enfrontar a l'Estat espanyol...
No ho acabo d'entendre...
Parlar, debatre sobre els moviments nacionalistes arreu del món ens pot fer realitzar que la llibertat i la independència són valors i aspiracions, legítims i universals. O no n'estem cofois de la nostra particularitat i la nostra sobirania?
Es condemna cada cop de manera més contundent la misogínia, la homofòbia, el racisme, la islamofòbia, i totes les fòbies que se us puguin acudir, i ens sembla normal...
En canvi, quan sorgeixen moviments de rebuig contra els moviments identitaris, cada cop més presents, es tendeix a minimitzar-ho , evocant una certa paranoia de les nacions en qüestió. Defensar llengües i cultures dites minoritàries en un país donat, tot i que majoritàries en el seu territori, es tendeix a qualificar d'estretor d'esperit, de replegament cultural, d'immobilisme...
És el cas, d'una francofòbia creixent al Canada per exemple, on es dóna la volta a la situació des francòfils a Quebec, que són qualificats d'intolerants, de racistes inclús. Es viuen temptatives d'intimidació i de culpabilització dels promotors i defensors de la cultura francesa. La campanya de diabolització dels francòfons arriba fins I tot a associar al nazisme els grups pacífics de defensa i de promoció del francès. No us sona la situació??? Etiquetes atribuïdes als francòfons que cada cop més fan perdurar I augmentar els prejudicis. Acusacions abusives que creen divisió, por i desconfiança en els nous arribants i els anglòfons, alienant-los a la societat quebequesa o canadenco-francesa. Deslegitimació del francès com a llengua comuna d'integració i negació del dret del poble quebequès a l'autodeterminació...
Uff , sembla com si estiguerem parlant de Catalunya no?
Tot i així, val a dir que els Quebequesos ja han tingut la possibilitat de votar en favor de la seva independència , dos cops . Les dues vegades ha guanyat el no.
Escòcia. Els escocesos votaran dijous si volen continuar pertanyent o no al Regne Unit. Els anhels d'independència dels escocesos tenen més un rerefons econòmic, un desig de gestionar els recursos propis, que són molts, la necessitat de portar les pròpies polítiques econòmiques i socials. Els partidaris del No han basat la campanya, en totes les desgràcies i catastrofes econòmiques que els hi caurien a sobre com una plaga. En el fons la por de la lliberal Anglaterra de veure esfumar-se la reserva de petroli més gran d'Europa...
També em recorda d'una manera o altra el discurs que s'oposa als secessionistes catalans...
Però votaran!
Ens diuen que el problema català és un altre, que la consulta proposada per amplia majoria pel Parlament Català és il.legal...
Doncs si senyor, el problema és aquest que uns poden votar i opinar i els altres no...
El debat democràtic ha de fundamentar-se en el respecte i la dignitat, no sobre el discurs de la intimidació i el menysteniment...
Confesso que el dia 11, vaig estar clavada davant del televisor, bramant d'emoció com una madalena... Jo que sempre havia criticat aquelles cobertures de bodes reials que duraven tot un dia , i aquells que no se'n perdien segon... Encara que m'haureu d'admetre que en el cas de la Diada, era un sentiment de llibertat, de il.lusió el que traspuava, quan en l'embobament davant els reials casoris, hi llegiria més submissió, anima de subdits...
Quan més d'un milió de catalans surten al carrer per reclamar el dret a l'autodeterminació, no pots oposar-hi reiteradament el pes de la llei. Les lleis han de ser fruit de la voluntat d'una societat i no una cotilla que els impedeix d'expressar-se. Les lleis han d'evolucionar amb la societat...
Upps! Mireu ara això em recorda el que passa a casa nostra...
Deu ser per això doncs que no se'n pot parlar!


Antònia Escoda

Per l'espai d'opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 16-09-2014