dimarts, 10 de desembre de 2013

Desigualtats, racisme quotidià...




“He combatut la dominació blanca i he combatut la dominació negra. He defensat un ideal de societat lliure i democràtica en la qual totes les persones viurien juntes en harmonia, amb les mateixes oportunitats. Es un ideal pel qual espero viure i actuar. Però també és un ideal per qual estic disposat a morir si es necessari”.
Son les paraules d’un advocat de 46 anys, en el seu judici per alta traïció el 20 d’Abril de 1964, a Johannesburg. En una Àfrica en ple període de descolonització semblava, un més entre tots els moviments independentistes del continent africà, si no hagués estat per l’Apartheid instaurat per la minoria blanca el 1949.
 L’Apartheid, un conjunt de lleis segregacionistes, que predefinia els grans grups de població, i el seu estatut social en funció de la seva raça i el seu origen, així com les prerrogatives corresponents a cadascun d’ells. El que va fer la llegenda d’en Nelson Mandela, va ser el seu discurs en favor de la igualtat, aquell que explicava que l’Apartheid, corrompia tant l’esperit dels dominants com el dels dominats, aquell que definia el racisme com a un càncer, del qual tots s’havien de guarir per construir una societat unida sense distincions ètniques.
Em direu que alguns càncers no es poden guarir, i potser en aquesta seria l’explicació de tanta tossuderia a voler fer distincions entre les races,  i ja no parlo només de blancs i negres, ja que podríem aplicar-ho a totes les desigualtats que persisteixen arreu, entre homes i dones, entre rics i pobres, per l’orientació sexual, culturals o be religioses...
El racisme, una malaltia que sovint s’estén amb el beneplàcit de governs que es diuen democràtics, com va passar a l’Africa del Sud del Apartheid, que semblava, en plena guerra freda, el fre al comunisme que intentava prendre el poder a l’Africa austral, a Moçambic, a Angola, Rhodèsia o a Namíbia. Tímids boicots del mon occidental,  i molts anys de negociacions , per arribar a la fi del regim de l’Apartheid al 1992.
De la mateixa manera que amagats darrera el convenciment de la il·lusió de perfecció de la nostra societat, mirem des de lluny i ens exclamem de les massacres d’origen ètnic o religiós , dels morts per la fam , de les violències fetes a les dones o a col·lectius com els homosexuals, del treball dels nens, del tràfic de persones....
Però res a fer...
Continuem avalant règims i governs que ens semblen  un mal menor, o que considerem amics comercialment parlant és clar!
Permetem els avanços de la colonització dels territoris palestins per part del estat Israelià en nom de la lluita contra la islamització creixent  del mitjà orient... El comunisme ha caigut, ara l’enemic és l’Islam.
Però ves per on, som grans amics de països com l’Aràbia Saudita, o el Qatar, països on els Drets Humans son rebregats dia rere dia, però els de les dones, els dels homosexuals...  Deu ser que uns son més humans que d’altres.... O més rics! Estan disposats a invertir en els luxes que els hi proposem des de la nostra virtuosa manera de viure. Ja els hi estirarem les orelles de cara a la galeria, això de tenir tantes dones no es fa, amb lo fàcil que és pagar i tenir totes les meuques de luxe que vulguis, que aquí totes ho fan lliurement...
És el que te això de les relacions comercials, permeten justificar qualsevol desigualtat sota l’empara de que es tracta de un intercanvi en que tothom hi guanya alguna cosa.
Quina peneta , no, veure nens treballant per un salari irrisori? Però llavors et diuen els grans empresaris d’aquí , que aquest treball permet viure  a tota una família, que sense allò moririen de gana, que en el fons els estan fent un favor... I un cop més apartem la tristor per a posar-nos aquell vestit fet per unes manetes diminutes...
Estem convençuts de la nostra pròpia virtut, son coses que no van amb nosaltres....
Avui mirarem tots amb gran atenció l’homenatge a en Nelson Mandela, com fa pocs dies , vam treure la pols als llibres de la Doris Lessing, la feminista que estimava als homes, i ens vam llençar ,no fa tant, a les llibreries a comprar el Indigneu-vos del Stephane Hessel, llegendes que marxen, i que per un moment ens recorden que hi ha hagut gent que s’ha mullat, que s’ha posat en perill per defensar un mon més igual.
I nosaltres.... Aquí clavats , amb la impressió que la humanitat s’esquerda, impotents davant les desigualtats, sense saber que fer per aturar aquest càncer insidiós.
No em feu cas, que ja ho sabeu que a vegades soc altament pessimista...
Ja sortiran els optimistes de torn a muntar alguna tinglado de marketing solidari  per recollir fons per a qualsevol causa de moda, i fer-nos sentir millor, més bons, que aviat és Nadal i no ens podem permetre estar tristos!

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte “ de Radio Valira 10-12-2013