dimarts, 17 de desembre de 2013

Avui pot ser un gran dia...




Veieu, un dia com avui ,  es un benedicció de debò. Fa bo, el sol brilla. Un dia bo de debò, sense massa vent, ni massa fred, o en tot cas un fred amable, gens agressiu, un fred vivificant com diuen a les novel·les. D’aquells dies que et ve de gust anar a la feina xino xano, gaudint del paisatge, feliç de veure com es fa suaument la llum, amb una sensació de lleugeresa que et fa venir ganes de anar fent saltirons com fan els nens camí de l’escola. Dies en que et ve de gust posar la musica al cotxe , i cantar com una boja, tot saludant els altres conductors que et miren atonits, amb cara de poker.
D’aquells dies que et fan oblidar aquelles jornades tristes i lletges, la pluja , el vent, l’aiguaneu, el cel gris i tancat com una xapa al damunt del cap.
Diuen que cal aprofitar-ho , ja que diuen els gurus del temps , que els dies vinents, la cosa es torça.. Val a dir que d’aquí a quatre dies entrem en l’Hivern de debò, aquell que en diuen l’hivern astronòmic, tot i que aquest any l’hivern meteorològic li ha fet la guitza i se li ha avançat.  Fet i fotut, encara que ens en oblidem la majoria de les vegades, el primer dia de l’hivern, també marca la primera victòria de la llum , que comença a gratar segon a segon la nit que ens havia estat envaint els tardets des del mes de novembre.

Dies com avui , son dies que et remunten una mica la moral, que et farien creure gairebé en una remissió de la tempesta social i política tant desesperant, tant depriment…
Un dia com avui , es un dia on et dius que no et penses deixar vèncer, encara que tinguem solides raons de tenir la moral per terra, de veure el futur ben fosc, nomes llegint la premsa o escoltant la radio. Arreu  tot son males noticies , contínuament, dia rere dia. Noticies insuportables com la de una família que mort per haver menjat aliments recollits en un contenidor, noticies que et posen ells pels de punta, com governants elegits democràticament posant-se de cul amb les practiques democràtiques, com son el donar veu a les persones…
Cada dia et fa més mandra estar al dia com es diu... Mandra d’obrir el twitter o el facebook , perquè saps que indefectiblement, et tornarà a agafar aquella mala llet...
Ja ho se , ja, que és un deure estar informada per a ser una ciutadana lúcida i responsable... Però que voleu que us digui, ja en tinc un fart!
A més a voltes et preguntes, si les cròniques de la crisi, no estan fetes per alimentar la pròpia crisi, per fer-nos empassar tot el que ens volen endinyar...

En fi, deixem-ho estar que avui fa massa bo, fa un dia magnífic, amb una llum impressionant, i flota en l’aire com la promesa d’altres dies preciosos. Necessitem aquesta llum, necessitem una mica de dolçor. No es pot viure constantment amb previsions apocalíptiques, i catastròfiques...

El problema és que sovint els optimistes passen per beneits, simples d’esperit. Tots aquells que intenten veure la cara amable de l’actualitat, o que proposen vies diferents de les marcades son titllats d’irresponsables, de somiatruites.
Que hem de fer doncs? O caiem en la més profunda depressió, o ens prenen per il·luminats. Passi el que passi, el nostre futur sembla el acabar en un frenopàtic.

Doncs posats a passar per bojos, potser si que val la pena que sigui per un excés d’optimisme. Escoltar els que lluiten, els que cadascú de des del seu cau i des de les seves possibilitats , feinegen i inventen petites solucions per sortir-se’n, per ajudar, per comunicar els uns amb els altres.
Gent que es mulla, gent que viu els seus somnis. Gent feliç. Gent semblant al dia d’avui , ple de llum i de somriures....

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 17-12-2013