dimarts, 17 de desembre de 2013

Avui pot ser un gran dia...




Veieu, un dia com avui ,  es un benedicció de debò. Fa bo, el sol brilla. Un dia bo de debò, sense massa vent, ni massa fred, o en tot cas un fred amable, gens agressiu, un fred vivificant com diuen a les novel·les. D’aquells dies que et ve de gust anar a la feina xino xano, gaudint del paisatge, feliç de veure com es fa suaument la llum, amb una sensació de lleugeresa que et fa venir ganes de anar fent saltirons com fan els nens camí de l’escola. Dies en que et ve de gust posar la musica al cotxe , i cantar com una boja, tot saludant els altres conductors que et miren atonits, amb cara de poker.
D’aquells dies que et fan oblidar aquelles jornades tristes i lletges, la pluja , el vent, l’aiguaneu, el cel gris i tancat com una xapa al damunt del cap.
Diuen que cal aprofitar-ho , ja que diuen els gurus del temps , que els dies vinents, la cosa es torça.. Val a dir que d’aquí a quatre dies entrem en l’Hivern de debò, aquell que en diuen l’hivern astronòmic, tot i que aquest any l’hivern meteorològic li ha fet la guitza i se li ha avançat.  Fet i fotut, encara que ens en oblidem la majoria de les vegades, el primer dia de l’hivern, també marca la primera victòria de la llum , que comença a gratar segon a segon la nit que ens havia estat envaint els tardets des del mes de novembre.

Dies com avui , son dies que et remunten una mica la moral, que et farien creure gairebé en una remissió de la tempesta social i política tant desesperant, tant depriment…
Un dia com avui , es un dia on et dius que no et penses deixar vèncer, encara que tinguem solides raons de tenir la moral per terra, de veure el futur ben fosc, nomes llegint la premsa o escoltant la radio. Arreu  tot son males noticies , contínuament, dia rere dia. Noticies insuportables com la de una família que mort per haver menjat aliments recollits en un contenidor, noticies que et posen ells pels de punta, com governants elegits democràticament posant-se de cul amb les practiques democràtiques, com son el donar veu a les persones…
Cada dia et fa més mandra estar al dia com es diu... Mandra d’obrir el twitter o el facebook , perquè saps que indefectiblement, et tornarà a agafar aquella mala llet...
Ja ho se , ja, que és un deure estar informada per a ser una ciutadana lúcida i responsable... Però que voleu que us digui, ja en tinc un fart!
A més a voltes et preguntes, si les cròniques de la crisi, no estan fetes per alimentar la pròpia crisi, per fer-nos empassar tot el que ens volen endinyar...

En fi, deixem-ho estar que avui fa massa bo, fa un dia magnífic, amb una llum impressionant, i flota en l’aire com la promesa d’altres dies preciosos. Necessitem aquesta llum, necessitem una mica de dolçor. No es pot viure constantment amb previsions apocalíptiques, i catastròfiques...

El problema és que sovint els optimistes passen per beneits, simples d’esperit. Tots aquells que intenten veure la cara amable de l’actualitat, o que proposen vies diferents de les marcades son titllats d’irresponsables, de somiatruites.
Que hem de fer doncs? O caiem en la més profunda depressió, o ens prenen per il·luminats. Passi el que passi, el nostre futur sembla el acabar en un frenopàtic.

Doncs posats a passar per bojos, potser si que val la pena que sigui per un excés d’optimisme. Escoltar els que lluiten, els que cadascú de des del seu cau i des de les seves possibilitats , feinegen i inventen petites solucions per sortir-se’n, per ajudar, per comunicar els uns amb els altres.
Gent que es mulla, gent que viu els seus somnis. Gent feliç. Gent semblant al dia d’avui , ple de llum i de somriures....

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 17-12-2013

dimarts, 10 de desembre de 2013

Desigualtats, racisme quotidià...




“He combatut la dominació blanca i he combatut la dominació negra. He defensat un ideal de societat lliure i democràtica en la qual totes les persones viurien juntes en harmonia, amb les mateixes oportunitats. Es un ideal pel qual espero viure i actuar. Però també és un ideal per qual estic disposat a morir si es necessari”.
Son les paraules d’un advocat de 46 anys, en el seu judici per alta traïció el 20 d’Abril de 1964, a Johannesburg. En una Àfrica en ple període de descolonització semblava, un més entre tots els moviments independentistes del continent africà, si no hagués estat per l’Apartheid instaurat per la minoria blanca el 1949.
 L’Apartheid, un conjunt de lleis segregacionistes, que predefinia els grans grups de població, i el seu estatut social en funció de la seva raça i el seu origen, així com les prerrogatives corresponents a cadascun d’ells. El que va fer la llegenda d’en Nelson Mandela, va ser el seu discurs en favor de la igualtat, aquell que explicava que l’Apartheid, corrompia tant l’esperit dels dominants com el dels dominats, aquell que definia el racisme com a un càncer, del qual tots s’havien de guarir per construir una societat unida sense distincions ètniques.
Em direu que alguns càncers no es poden guarir, i potser en aquesta seria l’explicació de tanta tossuderia a voler fer distincions entre les races,  i ja no parlo només de blancs i negres, ja que podríem aplicar-ho a totes les desigualtats que persisteixen arreu, entre homes i dones, entre rics i pobres, per l’orientació sexual, culturals o be religioses...
El racisme, una malaltia que sovint s’estén amb el beneplàcit de governs que es diuen democràtics, com va passar a l’Africa del Sud del Apartheid, que semblava, en plena guerra freda, el fre al comunisme que intentava prendre el poder a l’Africa austral, a Moçambic, a Angola, Rhodèsia o a Namíbia. Tímids boicots del mon occidental,  i molts anys de negociacions , per arribar a la fi del regim de l’Apartheid al 1992.
De la mateixa manera que amagats darrera el convenciment de la il·lusió de perfecció de la nostra societat, mirem des de lluny i ens exclamem de les massacres d’origen ètnic o religiós , dels morts per la fam , de les violències fetes a les dones o a col·lectius com els homosexuals, del treball dels nens, del tràfic de persones....
Però res a fer...
Continuem avalant règims i governs que ens semblen  un mal menor, o que considerem amics comercialment parlant és clar!
Permetem els avanços de la colonització dels territoris palestins per part del estat Israelià en nom de la lluita contra la islamització creixent  del mitjà orient... El comunisme ha caigut, ara l’enemic és l’Islam.
Però ves per on, som grans amics de països com l’Aràbia Saudita, o el Qatar, països on els Drets Humans son rebregats dia rere dia, però els de les dones, els dels homosexuals...  Deu ser que uns son més humans que d’altres.... O més rics! Estan disposats a invertir en els luxes que els hi proposem des de la nostra virtuosa manera de viure. Ja els hi estirarem les orelles de cara a la galeria, això de tenir tantes dones no es fa, amb lo fàcil que és pagar i tenir totes les meuques de luxe que vulguis, que aquí totes ho fan lliurement...
És el que te això de les relacions comercials, permeten justificar qualsevol desigualtat sota l’empara de que es tracta de un intercanvi en que tothom hi guanya alguna cosa.
Quina peneta , no, veure nens treballant per un salari irrisori? Però llavors et diuen els grans empresaris d’aquí , que aquest treball permet viure  a tota una família, que sense allò moririen de gana, que en el fons els estan fent un favor... I un cop més apartem la tristor per a posar-nos aquell vestit fet per unes manetes diminutes...
Estem convençuts de la nostra pròpia virtut, son coses que no van amb nosaltres....
Avui mirarem tots amb gran atenció l’homenatge a en Nelson Mandela, com fa pocs dies , vam treure la pols als llibres de la Doris Lessing, la feminista que estimava als homes, i ens vam llençar ,no fa tant, a les llibreries a comprar el Indigneu-vos del Stephane Hessel, llegendes que marxen, i que per un moment ens recorden que hi ha hagut gent que s’ha mullat, que s’ha posat en perill per defensar un mon més igual.
I nosaltres.... Aquí clavats , amb la impressió que la humanitat s’esquerda, impotents davant les desigualtats, sense saber que fer per aturar aquest càncer insidiós.
No em feu cas, que ja ho sabeu que a vegades soc altament pessimista...
Ja sortiran els optimistes de torn a muntar alguna tinglado de marketing solidari  per recollir fons per a qualsevol causa de moda, i fer-nos sentir millor, més bons, que aviat és Nadal i no ens podem permetre estar tristos!

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte “ de Radio Valira 10-12-2013

dimarts, 3 de desembre de 2013

La reforma sanitària: quin guirigall!




Hi ha dies  carregats de bones intencions, sense núvols, sense  gota de vent. Et lleves , i emprens amb les tasques quotidianes, gairebé amb empenta, allunyant aquell mal humor que et provoquen tantes feines repetitives. Puges dalt del cotxe, i et dius que tens molta sort de començar el dia amb vistes...
 Poses la radio, i ja comença a girar-se’t la cosa. Que a les set del mati et facin el repàs de la premsa esportiva és com una tortura xinesa, plors i laments a veure qui es mereix la pilota d’or, o el premi al millor esportista, o no sé quines tonteries més. Que no és premi suficient les milionades que cobren??
Passem a les coses series, les que toquen al país.... Quin guirigall no trobeu, això de la reforma sanitària?
Portem dos anys  de polèmiques  al voltant  de la ja famosa reforma sanitària, i com més avancem , més dubtes i incògnites , per no dir rebuig  i preocupació, es van desvetllant. En uns  temps , on uns reclamen transparència, on els altres s’omplen la boca de transparència, no hi ha tema  de la legislatura que s’hagi portat amb més obscurantisme que aquest.
La cosa va començar atacant  el complex dossier de la CASS. Que si culpabilitzem als usuaris, que si culpabilitzem als prestadors de serveis, ara als administradors.... Tot plegat un pati d’escola : dolent!!!, I tu més!!!, No, tu més!!!
Debats estèrils, infantilitzadors, acusacions creuades que no porten enlloc, dades incomplertes, o dades filtrades sense solta ni volta i sense cap mena de coherència...
Fet i fotut, més incertesa per a tothom, més pors i més angoixes en època de crisi...
Quan tots vam quedar convençuts, que ens havíem portat molt malament, que la culpa era nostra i que per tant i com a just càstig perdríem drets i no cobraríem jubilació, llavors els focus es van girar cap al SAAS i l’ hospital. Era obvi que si parlàvem de racionalització de la despesa sanitària, també calia  fer un cop d’ull al tema.
Llavors sí que la vam fer bona!!!
Es va armar la de Sant Quinti! Assessors vinguts de fora a dir-nos que allò que pensàvem que funcionava medicament parlant, era en realitat una olla de grills. Passions desencadenades, històries de traïcions i d’odis personals, una veritable telenovel·la  barata. Nosaltres tan convençuts com estàvem de la gran qualitat del nostre hospital, descobríem amb estupor que l’esport més practicat en els passadissos són les travetes i les punyalades traperes.
El cas és que poc semblen tenir a veure, les relacions personals dins de l’hospital, amb la racionalització de la despesa. O sí???
Mutatis mutandi, caure sempre en les relacions íntimes i personals d’uns i altres.
Ara per fi, segons les declaracions del director del SAAS, sembla ser que entrem en una fase nova de relacions entre Ministeri , SAAS i CASS, que hi ha bona entesa , i que la col·laboració entre els tres principals organismes relatius a la salut va en bones vies....
Perdoneu la ignorància, però jo cada dia entenc menys cap a on anem... De fet , m’adono que tampoc tinc ni idea de on venim...
Si tots semblàvem estar d’acord en que necessitàvem una reforma sanitària, per millorar la qualitat assistencial, per garantir la sostenibilitat del sistema, per coordinar els diferents actors, per satisfer les necessitats en salut de la població, he de confessar que jo cada dia ho veig tot més obscur.
Potser fora bo que d’una vegada, ens expliquessin detalladament i de manera entenedora pel comú dels mortals, quin és el diagnòstic d’aquesta  estranya malaltia que pateix el nostre sistema sanitari, i quin és el tractament que ha de seguir . Ho dic sense segones, si ens expliquessin les coses de manera més didàctica , potser cadascú de nosaltres podria ajudar a curar el malalt, en la mesura de les seves possibilitats.
Però sembla que aquí no hi ha res de clar. Només ombres, rumors, insinuacions...
La veritat és que la manca de transparència fa que sorgeixin tot tipus de sospites al voltant de massa temes sensibles. No donar a conèixer  dades objectives dóna la sensació que s’estan prenent decisions  arbitràries, parcials i potser, contràries a l'interès general.
I a mi ara m’ha entrat un dubte: si em prenc una aspirina , per aturar el mal de cap, que em generen tantes cabòries, m’hauré de sentir culpable d’agressió al sistema sanitari?


Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 3-12-2013