dimarts, 19 de novembre de 2013

Venedors de fum





Al principi del principi, es veu que hi havia l’home. Be la dona també. Fet i fotut hi havia l’Home amb majúscula, el gènere humà .
Al principi, tot plegat era una mica anàrquic, ja que no hi havia límits , ni regles. L’Home , amb majúscula, sobrevivia a cops de pedres i de de bastó, prenia el que necessitava  allà on ho trobava, i quan en sentia l’impuls incontrolable. Vaja, la llei del més fort.
Després en va arribar un que va dir “No mataràs”, tot i que la seva frase va tenir un èxit relatiu. Van començar a regular tot el que se’ls va ocórrer, però, acte seguit,  ja van sortir els llestos, aquells que aprenen desseguida com passar-se aquestes mateixes lleis pel folre, per crear-n’hi de noves de l’estil: “no mataràs , a menys que aquell que tenies en front s’ho hagués guanyat a pols”.
Son aquells  que, inexplicablement, probablement els hereus dels més forts, van agafar les regnes de tot plegat i es van erigir en els guies, els que transcrivien les regles.
Regles suposadament per conviure els uns amb els altres, regles per respectar-se, regles sovint destinades a preservar els privilegis dels que les escrivien, regles escrites i regles no  escrites, els costums , i els a-priori...
Els a-priori...
Hi han persones que tenen el secret de la bellesa. Sempre saben el que convé portar, el que convé menjar, el que convé penjar a la paret del passadís o al menjador. També saben que cal dir, i en quin moment precís. Saben el que cal callar i allò que cal evitar en societat. En la seva certesa de tenir raó tenen una desimboltura elegant, aquell petit “je-ne-sais-quoi”, que provoca, desprès de uns primers cinc minuts d’admiració incrèdula, la irresistible necessitat d’estomacar-los.
També hi ha aquell tipus de gent, elegants de la mateixa manera però amb un aire mes cínic. Usuaris habituals de la ironia. Tant si parlem de  vestimenta, de gastronomia, com de decoració, la ironia els hi dona una mena de “chic”, que si be és proper al mal gust, no arriba al punt de eliminar-los socialment de debò. Que estan escoltant música dolenta? Però home , que no veus que es pura ironia?
Creadors de modes. Aquells que asseguren, que la roba no t’ha d’anar be , sinó que tu, li has d’anar be a la roba...  Per agafar-ho amb pinça no???
El cas és que com parlem de gent guapa i reconeguda, cada cop que obren la boca o que fan alguna cosa, és de justícia que tothom els vulgui emular, son gent influent. Vol dir que quan ells diuen que les dones han de semblar un esquelet , ens llencem totes en cos i anima, intentant perdre tot el que ens sobra de cos , posant-hi tota la nostra anima i perdent-hi el bon humor. Però home mireu al voltant vostre i mireu el mon, que al cap i a la fi nomes son fabricants de  roba, res mes.
El que hi ha però és que entre ells, la gent guapa, es van regalant premis, es van ensabonant, es van dient els uns als altres que son els millors, que ells marquen la tendència.
 I després,  quedem la resta: Els que escoltem música hortera, ” xabacana”, però que  no ho fem mai amb segones... Bàsicament, perquè de fet ens agrada aquest tipus de música. Som aquells que encara no hem entès que comprar a Zara o Mango és socialment acceptable, en canvi vestir de hipermercat es de perdedors. Coneixem dos o tres cançons d’algun clàssic de memòria, trobem que un utilitari amb cinc portes, és suficient, que al cap i a la fi els cotxes, només que tinguin quatre rodes, no estan tant malament per a desplaçar-se. Nosaltres, aquells que mai no hem entès  perquè, alguns llocs d’estiueig, o alguns títols de pel•lícula, provoquen aquell alçament de celles incrèdul. Nosaltres que no tenim massa diners, tampoc massa gust, i als que ens encanten les espelmes barates, o els best-sellers. Els que hem estat incapaços de llençar aquella samarreta del Che, que comprem els iogurts de marca blanca en compte dels del pot de design, i que cobrim la taula de la cuina amb tela plastificada. Som els que en dirien, perdedors. Lletjos. Socialment inadaptats. Som els primats de l’estil, els ignorants dels codis socials.
S’entén doncs , que nosaltres, els lletjos, embadalits amb la gent amb tanta planta, sovint ens deixem emmirallar per les bones paraules, per les aparences. Son guapos, saben el que fan.
Malauradament, arriba sempre el moment en que algun guapo la pífia. Llavors caiem de la figuera i ens exclamem , només son venedors de fum, encantadors de serps, els peixos més grossos i més vistosos de un aquari purament decoratiu.  I nosaltres , els ordinàriament normals, hem de reconèixer que el nostre univers tampoc és tan lleig, només és més realista. I més honest.
 Els lletjos som anònims, som multitud, sovint feliços de ser-ho, la normalitat també és reconfortant, no necessitem esforçar-nos per figurar el que no som.
El que no ens podem permetre però és  adormir-nos en aquest confort, i deixar-ho tot en mans dels reis de les aparences. Les regles les hem d’escriure entre tots...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 19-11-2013