dimarts, 5 de novembre de 2013

343 cabrons




El 5 d’abril de 1971, 343 dones, mes o menys conegudes, encapçalades per Simone de Beauvoir, marcaven per sempre mes l’opinió francesa, en publicar un article en defensa del dret a la contracepció i a l’avortament.
 Un cop de geni des del punt de vista del marketing polític, utilitzar la popularitat de un grup de dones per vehicular un missatge i carregat de significat.
Com qualsevol acció eficaç de cara a l’opinió publica, el manifest de les 343, a tingut els seus imitadors.
Imitacions en positiu, com la que va abanderar una de les cares del “front de Gauche”, Clementine Autain, que fa poc llençava el seu manifest de les 313, dones declarant haver estat víctimes de violació, per denunciar així els tabús que envolten encara les violències sexuals.
Imitacions patètiques, com la iniciativa que encapçala l’escriptor Frederic Beidbeger, per defensar el dret a les seves putes, el manifest del 343 cabrons com els hi agrada dir. S’autoanomenen “intel·lectuals”, i el lema de les seves reivindicacions és “touche pas à ma pute”.
El que queda clar , es el sobredimensionament del seu ego, ja que per uns intel·lectuals , no s’hi han escarrassat gaire, ni en trobar el lema , que es refereix a la campanya llançada fa anys per SOS Racisme, ni en la forma, que unes febles criatures del sexe femení, han utilitzat abans. Quina poca originalitat , per uns intel·lectuals que volen trencar motlles, quin afront a la intel·ligència!
Deia en Gerald Brennan que, “els intel·lectuals, són gent que creu que les idees són més importants que els valors; és clar, les seves pròpies idees i els valors aliens”.
Fuuuuuu!!! Ho veieu perquè les dones no passem de “interessants”o “mitjanament intel·ligents”....
Deixeu-me continuar tan tonteta com sempre....Ja deixo la intel·lectualitat per a una certa categoria d’homes....
El que mes em molesta dins del manifest dels “343 adolescents atardats” en diria jo, es que  entra de manera repugnant en un debat mes que complex, ja que es tracta de dignitat de les persones, per caricaturitzar-lo de manera repugnant: argumentar la llibertat de gaudir del cos d’un altre mitjançant remuneració , per servir una causa absolutament reaccionaria, i deliberadament antifeminista.
Si la intenció del manifest de 1971, era el de defensar el dret de cadascú a disposar del seu propi cos, la intenció del 343 pijoprogres que ens ocupen, és defensar el dret a disposar del cos d’un altra persona. No estem parlant  de xorrades, estem parlant de una diferencia abismal , sobre la noció de llibertat. Perquè del que parlen aquests senyors, no es de llibertat, sinó de poder, no parlen de dret,  parlen de prerrogatives. El poder que dona el diner en un context ultralliberal, en el que tot es ven i tot es compra, la prerrogativa de fer el que es vol amb els seus diners.
Reivindiquen “Anar de putes” , com un dret inalienable dels homes a follar quan volen i ho oposen de manera escandalosa amb el dret de les dones a ser mares si així ho desitgen.

Una llibertat adquirida a copia de moltes lluites de les dones , amb una voluntat de canvi i de progres per tota una societat, es veu rebaixada al nivell de una causa defensada per uns homes, que poc te d’igualitària , mes aviat és la voluntat de preservar els privilegis dels homes , entre els quals, el de posseir la seva meuca.
Que hi hagi debat sobre la prostitució és bo. Que aprofitem per qüestionar-nos  conceptes com la possibilitat de triar, de llibertat, de treball , és bo. Que això ens porti a debatre la nostra pròpia realitat mes enllà de la certesa d’estar del costat del be , de la moral, del just, del cert, és bo. Que discutim amb lucidesa sobre les solucions a problemes molt concrets, i urgents que suposa la realitat de la prostitució com són el proxenetisme, l’esclavatge, el tràfic humà, les condicions de vida i de salut de les prostitutes és bo.
El que es inacceptable , es la caricaturització de tot plegat.
Començant per un lema, “no toquis la meva puta”, estretament lligat a la dominació via diners, velles percepcions del desig sexual irreprimible i possessiu, la sacrosanta representació dels rols  entre les dones amb les que et cases, i les que et folles, tot plegat fa bastanta ferum.

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú  és Perfecte” de Radio Valira 05-11-2013