dimarts, 26 de novembre de 2013

25 de Novembre



Primer us havia triat aquesta canço, però ben pensat, em penso que és més adecuada la seguent:




És terrible, com ens agraden les rutines, fins el punt d’aconseguir  que una cosa com pot ser la violència de gènere, que hauria de ser quelcom d’anormal, d’extraordinari, pel fet de atribuir-li un dia de reivindicació per no dir de celebració, esdevingui un fet d’ obligat compliment, un esdeveniment gairebé rutinari.
Cada 25 de Novembre, ja com de manera automàtica, ens submergeixen en un ball de xifres,  en un allau de testimonis, tant administracions, institucions, mitjans de premsa, i campanyes per l’ocasió.
Tu ben calenteta al sofà , davant del televisor, no pots eludir en cap canal l’al·lusió a la diada.
Documentals, donant veu a dones víctimes de maltractaments, supervivents de la violència, explicant al més mínim detall el seu drama personal, les vexacions i la violència rebudes de un home que estimaven, i probablement encara estimen i estimaran.
Ja t’avisen , ja, que el programa que veuràs conté testimonis molt durs, i de fet , la idea és que com més dura sigui la experiència relatada, suposadament més ens permetrà conscienciar-nos de la xacra que significa la violència de gènere.
El cas és , que malgrat un sentiment de voyeurisme donat per la impotència que et generen aquestes histories personals, et quedes clavada davant del televisor, ferida, rabiosa , com si cada dia necessitéssim més explicacions, més detalls per saber en que consisteix la violència feta a les dones.
L’exposició de la dona com a víctima, però culpable en cert sentit... Culpables de no denunciar, de no demanar ajuda, de sotmetre’s a gairebé tot, de ser dependents d’aquests maltractadors. Les dones són víctimes de l’altre però també d’elles mateixes.
Dels homes, dels maltractadors, poc se’n parla... Els homes exerceixen uns privilegis  que no només no es qüestionen, sinó que es reafirmen amb una naturalitat espaterrant. No es parla , en aquesta diada del sacrosant Patriarcat, ni del reconfortant , entre cometes, paternalisme, ni de les desigualtats de gènere que perduren en la nostra moderníssima societat, ni de les relacions de poder que son els causants de la violència masclista. I el fet de no parlar-n’hi ja és pura i dura violència.
Mentre només es faci èmfasi en la victimització de les dones, i no es denunciïn els privilegis dels homes pel que fa al gènere, res no canviarà.
Faig un incís:
Deu ser cosa del meu corrector de l’ordinador, quan escric, maltractador, em surt la paraula subratllada, i les correccions proposades son: mal tractador, en dos paraules , que jo interpreto com el que fa els tractes malament, maltractada i maltractades , en femení si us plau, i maltractar a l’infinitiu. D’aquí a pensar que soc víctima de violència masclista per part del meu corrector, poc se’n falta!
Tornant al que ens ocupa, poques vegades veureu documentals centrats en descriure de manera implacable, als assassins, assenyalant de manera crua i directa els seus privilegis de gènere, on es denunciï les seves conductes possessives i violents, les seves frustracions, on es visualitzin els seus privilegis i posicions en la societat.
Si només ens fixem en una part del problema, si no es posen tots els elements del problema a debat, continuarem plorant i corrent darrere del problema sense mirar de evitar-lo, només mirant de donar solució a les conseqüències de la tragèdia.
Que la educació en la diversitat no sigui només teòrica. Que les dones es revoltin de debò  i surtin al carrer  per  fer caure els privilegis de gènere. Val no seré excloent, també poden sortir al carrer els homes feministes.
Encara que tinc la sensació , que el feminisme no es quelcom que interessi avui en dia. La creença és que tot plegat el feminisme no és més que un vell fantasma del passat, coses de senyores passades de frenada, de ties rares i lletges que no se suporten a si mateixes, i odien als homes per sistema. Es com si declarar-se feminista tingues alguna cosa de bogeria de histèriques reprimides.  I això, és el que ens impedeix darrera la cortina de fum  veure com treuen el nas els micromasclismes.
Hem de fer els deures en qüestió d’igualtat, més enllà de fer èmfasi en el llenguatge inclusiu, aquell que fa infumable qualsevol text ( i texta) que se’t posi al davant. Sinó estem condemnats a seguir veient documentals sentimentaloides de tall romàntic , patriarcalitzats , amb dones infantilitzades i maltractades, i, per descomptat, cada 25 de Novembre seguirem exigint més mitjans per atendre a les víctimes.

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira, 26-11-2013