Primer us havia triat aquesta canço, però ben pensat, em penso que és més adecuada la seguent:
És terrible, com ens agraden les rutines, fins el punt d’aconseguir que una cosa com pot ser la violència de gènere,
que hauria de ser quelcom d’anormal, d’extraordinari, pel fet de atribuir-li un
dia de reivindicació per no dir de celebració, esdevingui un fet d’ obligat
compliment, un esdeveniment gairebé rutinari.
Cada 25 de Novembre, ja com de manera automàtica, ens submergeixen
en un ball de xifres, en un allau de
testimonis, tant administracions, institucions, mitjans de premsa, i campanyes per
l’ocasió.
Tu ben calenteta al sofà , davant del televisor, no pots
eludir en cap canal l’al·lusió a la diada.
Documentals, donant veu a dones víctimes de maltractaments,
supervivents de la violència, explicant al més mínim detall el seu drama
personal, les vexacions i la violència rebudes de un home que estimaven, i
probablement encara estimen i estimaran.
Ja t’avisen , ja, que el programa que veuràs conté
testimonis molt durs, i de fet , la idea és que com més dura sigui la experiència
relatada, suposadament més ens permetrà conscienciar-nos de la xacra que
significa la violència de gènere.
El cas és , que malgrat un sentiment de voyeurisme donat per
la impotència que et generen aquestes histories personals, et quedes clavada
davant del televisor, ferida, rabiosa , com si cada dia necessitéssim més
explicacions, més detalls per saber en que consisteix la violència feta a les
dones.
L’exposició de la dona com a víctima, però culpable en cert
sentit... Culpables de no denunciar, de no demanar ajuda, de sotmetre’s a
gairebé tot, de ser dependents d’aquests maltractadors. Les dones són víctimes de
l’altre però també d’elles mateixes.
Dels homes, dels maltractadors, poc se’n parla... Els homes
exerceixen uns privilegis que no només
no es qüestionen, sinó que es reafirmen amb una naturalitat espaterrant. No es
parla , en aquesta diada del sacrosant Patriarcat, ni del reconfortant , entre
cometes, paternalisme, ni de les desigualtats de gènere que perduren en la
nostra moderníssima societat, ni de les relacions de poder que son els causants
de la violència masclista. I el fet de no parlar-n’hi ja és pura i dura violència.
Mentre només es faci èmfasi en la victimització de les
dones, i no es denunciïn els privilegis dels homes pel que fa al gènere, res no
canviarà.
Faig un incís:
Deu ser cosa del meu corrector de l’ordinador, quan escric, maltractador,
em surt la paraula subratllada, i les correccions proposades son: mal
tractador, en dos paraules , que jo interpreto com el que fa els tractes
malament, maltractada i maltractades , en femení si us plau, i maltractar a l’infinitiu.
D’aquí a pensar que soc víctima de violència masclista per part del meu
corrector, poc se’n falta!
Tornant al que ens ocupa, poques vegades veureu documentals
centrats en descriure de manera implacable, als assassins, assenyalant de
manera crua i directa els seus privilegis de gènere, on es denunciï les seves conductes
possessives i violents, les seves frustracions, on es visualitzin els seus
privilegis i posicions en la societat.
Si només ens fixem en una part del problema, si no es posen
tots els elements del problema a debat, continuarem plorant i corrent darrere
del problema sense mirar de evitar-lo, només mirant de donar solució a les conseqüències
de la tragèdia.
Que la educació en la diversitat no sigui només teòrica. Que
les dones es revoltin de debò i surtin
al carrer per fer caure els privilegis de gènere. Val no
seré excloent, també poden sortir al carrer els homes feministes.
Encara que tinc la sensació , que el feminisme no es quelcom
que interessi avui en dia. La creença és que tot plegat el feminisme no és més
que un vell fantasma del passat, coses de senyores passades de frenada, de ties
rares i lletges que no se suporten a si mateixes, i odien als homes per
sistema. Es com si declarar-se feminista tingues alguna cosa de bogeria de histèriques
reprimides. I això, és el que ens impedeix
darrera la cortina de fum veure com
treuen el nas els micromasclismes.
Hem de fer els deures en qüestió d’igualtat, més enllà de
fer èmfasi en el llenguatge inclusiu, aquell que fa infumable qualsevol text (
i texta) que se’t posi al davant. Sinó estem condemnats a seguir veient documentals
sentimentaloides de tall romàntic , patriarcalitzats , amb dones
infantilitzades i maltractades, i, per descomptat, cada 25 de Novembre seguirem
exigint més mitjans per atendre a les víctimes.
Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio
Valira, 26-11-2013