25 de Novembre

Primer us havia triat aquesta canço, però ben pensat, em penso que és més adecuada la seguent:

És terrible, com ens agraden les rutines, fins el punt d’aconseguir  que una cosa com pot ser la violència de gènere, que hauria de ser quelcom d’anormal, d’extraordinari, pel fet de atribuir-li un dia de reivindicació per no dir de celebració, esdevingui un fet d’ obligat compliment, un esdeveniment gairebé rutinari.

Cada 25 de Novembre, ja com de manera automàtica, ens submergeixen en un ball de xifres,  en un allau de testimonis, tant administracions, institucions, mitjans de premsa, i campanyes per l’ocasió.

Tu ben calenteta al sofà , davant del televisor, no pots eludir en cap canal l’al·lusió a la diada.

Documentals, donant veu a dones víctimes de maltractaments, supervivents de la violència, explicant al més mínim detall el seu drama personal, les vexacions i la violència rebudes de un home que estimaven, i probablement encara estimen i estimaran.

Ja t’avisen , ja, que el programa que veuràs conté testimonis molt durs, i de fet , la idea és que com més dura sigui la experiència relatada, suposadament més ens permetrà conscienciar-nos de la xacra que significa la violència de gènere.

El cas és , que malgrat un sentiment de voyeurisme donat per la impotència que et generen aquestes histories personals, et quedes clavada davant del televisor, ferida, rabiosa , com si cada dia necessitéssim més explicacions, més detalls per saber en que consisteix la violència feta a les dones.

L’exposició de la dona com a víctima, però culpable en cert sentit... Culpables de no denunciar, de no demanar ajuda, de sotmetre’s a gairebé tot, de ser dependents d’aquests maltractadors. Les dones són víctimes de l’altre però també d’elles mateixes.

Dels homes, dels maltractadors, poc se’n parla... Els homes exerceixen uns privilegis  que no només no es qüestionen, sinó que es reafirmen amb una naturalitat espaterrant. No es parla , en aquesta diada del sacrosant Patriarcat, ni del reconfortant , entre cometes, paternalisme, ni de les desigualtats de gènere que perduren en la nostra moderníssima societat, ni de les relacions de poder que son els causants de la violència masclista. I el fet de no parlar-n’hi ja és pura i dura violència.

Mentre només es faci èmfasi en la victimització de les dones, i no es denunciïn els privilegis dels homes pel que fa al gènere, res no canviarà.

Faig un incís:

Deu ser cosa del meu corrector de l’ordinador, quan escric, maltractador, em surt la paraula subratllada, i les correccions proposades son: mal tractador, en dos paraules , que jo interpreto com el que fa els tractes malament, maltractada i maltractades , en femení si us plau, i maltractar a l’infinitiu. D’aquí a pensar que soc víctima de violència masclista per part del meu corrector, poc se’n falta!

Tornant al que ens ocupa, poques vegades veureu documentals centrats en descriure de manera implacable, als assassins, assenyalant de manera crua i directa els seus privilegis de gènere, on es denunciï les seves conductes possessives i violents, les seves frustracions, on es visualitzin els seus privilegis i posicions en la societat.

Si només ens fixem en una part del problema, si no es posen tots els elements del problema a debat, continuarem plorant i corrent darrere del problema sense mirar de evitar-lo, només mirant de donar solució a les conseqüències de la tragèdia.

Que la educació en la diversitat no sigui només teòrica. Que les dones es revoltin de debò  i surtin al carrer  per  fer caure els privilegis de gènere. Val no seré excloent, també poden sortir al carrer els homes feministes.

Encara que tinc la sensació , que el feminisme no es quelcom que interessi avui en dia. La creença és que tot plegat el feminisme no és més que un vell fantasma del passat, coses de senyores passades de frenada, de ties rares i lletges que no se suporten a si mateixes, i odien als homes per sistema. Es com si declarar-se feminista tingues alguna cosa de bogeria de histèriques reprimides.  I això, és el que ens impedeix darrera la cortina de fum  veure com treuen el nas els micromasclismes.

Hem de fer els deures en qüestió d’igualtat, més enllà de fer èmfasi en el llenguatge inclusiu, aquell que fa infumable qualsevol text ( i texta) que se’t posi al davant. Sinó estem condemnats a seguir veient documentals sentimentaloides de tall romàntic , patriarcalitzats , amb dones infantilitzades i maltractades, i, per descomptat, cada 25 de Novembre seguirem exigint més mitjans per atendre a les víctimes.

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira, 26-11-2013

Venedors de fum

Al principi del principi, es veu que hi havia l’home. Be la dona també. Fet i fotut hi havia l’Home amb majúscula, el gènere humà .

Al principi, tot plegat era una mica anàrquic, ja que no hi havia límits , ni regles. L’Home , amb majúscula, sobrevivia a cops de pedres i de de bastó, prenia el que necessitava  allà on ho trobava, i quan en sentia l’impuls incontrolable. Vaja, la llei del més fort.

Després en va arribar un que va dir “No mataràs”, tot i que la seva frase va tenir un èxit relatiu. Van començar a regular tot el que se’ls va ocórrer, però, acte seguit,  ja van sortir els llestos, aquells que aprenen desseguida com passar-se aquestes mateixes lleis pel folre, per crear-n’hi de noves de l’estil: “no mataràs , a menys que aquell que tenies en front s’ho hagués guanyat a pols”.

Son aquells  que, inexplicablement, probablement els hereus dels més forts, van agafar les regnes de tot plegat i es van erigir en els guies, els que transcrivien les regles.

Regles suposadament per conviure els uns amb els altres, regles per respectar-se, regles sovint destinades a preservar els privilegis dels que les escrivien, regles escrites i regles no  escrites, els costums , i els a-priori...

Els a-priori...

Hi han persones que tenen el secret de la bellesa. Sempre saben el que convé portar, el que convé menjar, el que convé penjar a la paret del passadís o al menjador. També saben que cal dir, i en quin moment precís. Saben el que cal callar i allò que cal evitar en societat. En la seva certesa de tenir raó tenen una desimboltura elegant, aquell petit “je-ne-sais-quoi”, que provoca, desprès de uns primers cinc minuts d’admiració incrèdula, la irresistible necessitat d’estomacar-los.

També hi ha aquell tipus de gent, elegants de la mateixa manera però amb un aire mes cínic. Usuaris habituals de la ironia. Tant si parlem de  vestimenta, de gastronomia, com de decoració, la ironia els hi dona una mena de “chic”, que si be és proper al mal gust, no arriba al punt de eliminar-los socialment de debò. Que estan escoltant música dolenta? Però home , que no veus que es pura ironia?

Creadors de modes. Aquells que asseguren, que la roba no t’ha d’anar be , sinó que tu, li has d’anar be a la roba...  Per agafar-ho amb pinça no???

El cas és que com parlem de gent guapa i reconeguda, cada cop que obren la boca o que fan alguna cosa, és de justícia que tothom els vulgui emular, son gent influent. Vol dir que quan ells diuen que les dones han de semblar un esquelet , ens llencem totes en cos i anima, intentant perdre tot el que ens sobra de cos , posant-hi tota la nostra anima i perdent-hi el bon humor. Però home mireu al voltant vostre i mireu el mon, que al cap i a la fi nomes son fabricants de  roba, res mes.

El que hi ha però és que entre ells, la gent guapa, es van regalant premis, es van ensabonant, es van dient els uns als altres que son els millors, que ells marquen la tendència.

 I després,  quedem la resta: Els que escoltem música hortera, ” xabacana”, però que  no ho fem mai amb segones... Bàsicament, perquè de fet ens agrada aquest tipus de música. Som aquells que encara no hem entès que comprar a Zara o Mango és socialment acceptable, en canvi vestir de hipermercat es de perdedors. Coneixem dos o tres cançons d’algun clàssic de memòria, trobem que un utilitari amb cinc portes, és suficient, que al cap i a la fi els cotxes, només que tinguin quatre rodes, no estan tant malament per a desplaçar-se. Nosaltres, aquells que mai no hem entès  perquè, alguns llocs d’estiueig, o alguns títols de pel•lícula, provoquen aquell alçament de celles incrèdul. Nosaltres que no tenim massa diners, tampoc massa gust, i als que ens encanten les espelmes barates, o els best-sellers. Els que hem estat incapaços de llençar aquella samarreta del Che, que comprem els iogurts de marca blanca en compte dels del pot de design, i que cobrim la taula de la cuina amb tela plastificada. Som els que en dirien, perdedors. Lletjos. Socialment inadaptats. Som els primats de l’estil, els ignorants dels codis socials.

S’entén doncs , que nosaltres, els lletjos, embadalits amb la gent amb tanta planta, sovint ens deixem emmirallar per les bones paraules, per les aparences. Son guapos, saben el que fan.

Malauradament, arriba sempre el moment en que algun guapo la pífia. Llavors caiem de la figuera i ens exclamem , només son venedors de fum, encantadors de serps, els peixos més grossos i més vistosos de un aquari purament decoratiu.  I nosaltres , els ordinàriament normals, hem de reconèixer que el nostre univers tampoc és tan lleig, només és més realista. I més honest.

 Els lletjos som anònims, som multitud, sovint feliços de ser-ho, la normalitat també és reconfortant, no necessitem esforçar-nos per figurar el que no som.

El que no ens podem permetre però és  adormir-nos en aquest confort, i deixar-ho tot en mans dels reis de les aparences. Les regles les hem d’escriure entre tots...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 19-11-2013

Pecats

 

Tinc un germà que m’estima molt, i es preocupa per la meva salut de fumadora  sense remei… Fa un temps  em va enviar l’anunci de un diari en el que  cercaven tuitaires decidits a deixar de fumar, i disposats a anar piulant la seva experiència en aquesta aventura al dia a dia, gracies a una aplicació gratuïta pels smartphones.

On anirem a parar! Si bé la finalitat d’ acompanyar tres persones en la seva batalla contra el tabac és lloable , no deixo de veure-hi una certa perversió a l’assumpte, una mena de filosofia tipus la de “gran hermano”, o altres programes de la tant a la page, telerealitat. Ja m’imagino explicant en vuitanta caràcters, els moments de crisi davant la nevera, endrapant al mateix temps, el darrer tall d’embotit , dos iogurts, i la resta del sopar de la nit anterior.

El cas  és que és molt gran el mon de les aplicacions per estris del dimoni com Iphones i companyia.

 

Pels catòlics practicants  tenim fins i tot la” Missa digital”, una aplicació per a telèfons mòbils i tabletes que serveix per a seguir l’eucaristia, com si d’una missa tradicional es tractes. A més de facilitar les lectures i els salms diaris, ofereix oracions, explicacions de salms, i més de cent maneres de donar les gracies després d’haver pres la comunió. I no hi ha excusa senyors , ja que es pot seguir en cinc llengües, angles, francès, Italià, espanyol i llatí. Hi trobareu explicats pas a pas , el desenvolupament dels diferents  sagraments i devocions com la penitencia, la comunió a malalts, o oracions per a moribunds i difunts.  Vaja, que treballar el diumenge i no tenir temps  ja no son excuses!

 

Pels dubtes existencials mes terra a terra també hi podem trobar absolutament de tot.

 

Ja vas acostant-te als 50? Els estàndards de bellesa que va imposant la societat van modificant-se al llarg del temps en funció de unes modes i unes regles estètiques difícils de determinar. Ara per fi , i gracies a la tecnologia podrem saber qui estem més buenorros que els veïns o si finalment ens convé més retirar-nos i fer vida monacal mitjançant l’aplicació anterior . Podrem determinar de manera objectiva qui son els bells i qui els lletjos. Amb el Ugly meter , un programa escaneja una foto i t’atorga una puntuació del 1 al 10, tot plegat acompanyat de la llegenda explicativa. Espero que no vagi acompanyada de la famosa coletilla “que se mueran los feos!”

Ara ja m’han matat ! Tanta punyeta amb lo de la bellesa interior i ara resulta que nomes pitjant un boto, en un instant quedes catalogat!

Si després de l’experiència esteu a punt de caure en la depressió mes profunda, tant si sou dels lletjos, com dels afortunats guapos, però que no voldríeu que, en un atac a traïdoria la maquina canvies d’opinió, us podeu descarregar tota una munió de programes que prenen cura de la vostra forma física.

 

Tots no disposem de un preparador físic personal , d’aquells que arriben a l‘aurora al peu del  llit, per motivar-nos, llevar-nos, posar-nos el xandall dernier cri, i fer-nos fer els exercicis matutins a ritme caribeny, per acabar amb un esmorzar equilibrat i saníssim. Afortunadament, la tecnologia no esta nomes del costat obscur de la força, aquell que t’empeny a jeure al sofà fumant-li canya al teclat o als comandaments. Si, senyors i senyores, existeixen aplicacions que , encara que soni psicodèlic, ens obliguen a no saltar-nos la sessió de gimnàs encara que caigui pedra.

El GymPact és una aplicació molt simpàtica ella, ja que cada cop que et quedis aplatanat , mirant la televisió menjant crispetes en compte de anar a córrer, et cobrarà una multa de manera implacable. És tracta de programar els teus exercicis diaris en l’aplicació i de donar el teu numero de targeta de crèdit, de manera que quan et saltis les obligacions que t’has fixat, l’aplicació et descomptarà els cales. En una mena d’exercici masoquista, has de seleccionar la quantitat de diners que mereixes pagar com a càstig per no assistir a la classe d’aeròbic, o a la sessió de Pilates. Es veu que la força de voluntat en aquest cas es mesuraria en funció de la quantitat de diners que hi assignis. També hi ha premi però... Els que compleixin amb els objectius fixats, a més d’estar més sans i més en forma, poden rebre el retorn de una part, dels diners recaptats per l’aplicació. I com controla l’aplicació que heu estat bons minyons? Doncs fent un check-in cada cop que entres al gimnàs....

No se si no em sortiria més a compte contractar un coach personal , com a mínim i pots tenir una conversa!

 

I després de preocupar-se de l’esperit, l’amor propi i la forma física, cal tancar el cercle amb el menjar.

Pots triar entre aquelles aplicacions que analitzaran tot allò que menges , greixos saturats i insaturats, sucre , sal, calories, vitamines i minerals, tot per menjar sa, o aquelles que t’amaneixen un menú diari saludable i complet.

 

Jo que voleu que us digui, després de tant d’esforç i sacrifici, em decanto, per aquelles il·lustrades amb fotos regalimant i apetitoses, l’art de preparar bons combinats, i les que tirada en el divan , et permeten compartir amb els amics una bona sessió de pecats....

 

 

 

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 12-11-2013

 

343 cabrons

El 5 d’abril de 1971, 343 dones, mes o menys conegudes, encapçalades per Simone de Beauvoir, marcaven per sempre mes l’opinió francesa, en publicar un article en defensa del dret a la contracepció i a l’avortament.

 Un cop de geni des del punt de vista del marketing polític, utilitzar la popularitat de un grup de dones per vehicular un missatge i carregat de significat.

Com qualsevol acció eficaç de cara a l’opinió publica, el manifest de les 343, a tingut els seus imitadors.

Imitacions en positiu, com la que va abanderar una de les cares del “front de Gauche”, Clementine Autain, que fa poc llençava el seu manifest de les 313, dones declarant haver estat víctimes de violació, per denunciar així els tabús que envolten encara les violències sexuals.

Imitacions patètiques, com la iniciativa que encapçala l’escriptor Frederic Beidbeger, per defensar el dret a les seves putes, el manifest del 343 cabrons com els hi agrada dir. S’autoanomenen “intel·lectuals”, i el lema de les seves reivindicacions és “touche pas à ma pute”.

El que queda clar , es el sobredimensionament del seu ego, ja que per uns intel·lectuals , no s’hi han escarrassat gaire, ni en trobar el lema , que es refereix a la campanya llançada fa anys per SOS Racisme, ni en la forma, que unes febles criatures del sexe femení, han utilitzat abans. Quina poca originalitat , per uns intel·lectuals que volen trencar motlles, quin afront a la intel·ligència!

Deia en Gerald Brennan que, “els intel·lectuals, són gent que creu que les idees són més importants que els valors; és clar, les seves pròpies idees i els valors aliens”.

Fuuuuuu!!! Ho veieu perquè les dones no passem de “interessants”o “mitjanament intel·ligents”....

Deixeu-me continuar tan tonteta com sempre....Ja deixo la intel·lectualitat per a una certa categoria d’homes....

El que mes em molesta dins del manifest dels “343 adolescents atardats” en diria jo, es que  entra de manera repugnant en un debat mes que complex, ja que es tracta de dignitat de les persones, per caricaturitzar-lo de manera repugnant: argumentar la llibertat de gaudir del cos d’un altre mitjançant remuneració , per servir una causa absolutament reaccionaria, i deliberadament antifeminista.

Si la intenció del manifest de 1971, era el de defensar el dret de cadascú a disposar del seu propi cos, la intenció del 343 pijoprogres que ens ocupen, és defensar el dret a disposar del cos d’un altra persona. No estem parlant  de xorrades, estem parlant de una diferencia abismal , sobre la noció de llibertat. Perquè del que parlen aquests senyors, no es de llibertat, sinó de poder, no parlen de dret,  parlen de prerrogatives. El poder que dona el diner en un context ultralliberal, en el que tot es ven i tot es compra, la prerrogativa de fer el que es vol amb els seus diners.

Reivindiquen “Anar de putes” , com un dret inalienable dels homes a follar quan volen i ho oposen de manera escandalosa amb el dret de les dones a ser mares si així ho desitgen.

Una llibertat adquirida a copia de moltes lluites de les dones , amb una voluntat de canvi i de progres per tota una societat, es veu rebaixada al nivell de una causa defensada per uns homes, que poc te d’igualitària , mes aviat és la voluntat de preservar els privilegis dels homes , entre els quals, el de posseir la seva meuca.

Que hi hagi debat sobre la prostitució és bo. Que aprofitem per qüestionar-nos  conceptes com la possibilitat de triar, de llibertat, de treball , és bo. Que això ens porti a debatre la nostra pròpia realitat mes enllà de la certesa d’estar del costat del be , de la moral, del just, del cert, és bo. Que discutim amb lucidesa sobre les solucions a problemes molt concrets, i urgents que suposa la realitat de la prostitució com són el proxenetisme, l’esclavatge, el tràfic humà, les condicions de vida i de salut de les prostitutes és bo.

El que es inacceptable , es la caricaturització de tot plegat.

Començant per un lema, “no toquis la meva puta”, estretament lligat a la dominació via diners, velles percepcions del desig sexual irreprimible i possessiu, la sacrosanta representació dels rols  entre les dones amb les que et cases, i les que et folles, tot plegat fa bastanta ferum.

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú  és Perfecte” de Radio Valira 05-11-2013