dimarts, 1 d’octubre de 2013

Resisteix




No teniu la sensació a vegades, que no hi res en la vostra vida que hagueu triat  de manera clara, determinada i lúcida?
No rebel·lar-se contra la realitat, no qüestionar mai el que esta be o malament, no fer mai un pas en una direcció divergent de la que ens han marcat des d’un bon inici... Treballadors  que ni s’assabenten que estan mal pagats perquè pensen que el sou que els hi correspon per la seva feina es suficient, que demanen disculpes per haver viscut per damunt dels seus mitjans segons diuen alguns, que donen les gracies reiteradament per seguir tal com estan...Potser és això la felicitat, ocultar-se en un rutina que ens preserva del dolor.

Em sap molt de greu ser tant tonteta i  no arribar a entendre que una crisi financera ens hagi portat a una crisis de valors. O potser, en realitat la primera és conseqüència de la segona?
Que m’expliquin perquè vivim immersos en un sistema on infàmia, estafa, avarícia, impunitat, despotisme, cinisme, abús, farsa o frau, son a les noticies diàries, en canvi  paraules com integritat , equitat, honestedat, justícia , igualtat han esdevingut coses de frikis.
Les persones viuen temoroses i paralitzades per un deu que creix i s’alimenta de les seves culpes… El deu Mercat , que ho ha convertit tot en mercaderia, com a única realitat aplicable a la vida de la gent, que ha convertit en utòpiques les aspiracions de justícia i solidaritat.
L’ordre objectiu de les coses, no és mes que el desordre de l’avarícia cega i sense control, que fa de la desigualtat i la intolerància els instruments de una suposada eficàcia tecnòcrata.

Amics fa mal, fa por , però hauríem d’apel·lar a la darrera espurna de resistència que ens que queda. Caldrà arriscar-se...Perquè a la vida el risc consisteix a aspirar a altres coses, a fer-se il•lusions, a creure que es mereix alguna cosa nomes pel simple fet d’estar viu.

Ser un resistent, heus aquí la darrera forma romàntica de viure.

La llibertat es alguna cosa més que la única llibertat dels poders econòmics d’acumular beneficis imposant un estat mínim a costa dels drets dels ciutadans, una llibertat fonamentada en l’escassetat i la necessitat del treball alienat.
L’ invasor contra el que hem d’organitzar la resistència ens envolta, és el conformisme en que han caigut molts, la il·lusió del confort en que encara vivim alguns, i ve alimentat per la despolitització, la manca d’ideals, la corrupció, el fanatisme religiós, la por...

Deia Josep Pla que “en el camí del mig , hi pot haver la veritat, però no hi sol pas haver gaires idees”. El camí del mig, el que ens assegura l tranquil·litat, el que no ens demana cap més esforç que el de seguir per on ens guien...
Però no hauríem d’oblidar que la ciutadania no és un dret adquirit on adormir-se, sinó una permanent exigència de militància. Això significa molestar-se en defensar allò en el que creiem.

Em fa gracia la gent que es sorprèn quan el poble reclama els seus drets. Que si la gent som uns assistits, que pretenem que l’estat ens ho faci tot, que si cal ensenyar a pescar en compte de donar peixos, que si els abusos, etc... Tòpics i més tòpics!
En canvi s’estimen més crear fundacions per desgravar impostos, i això se’n diu fer caritat per evitar la justícia social. Ningú no hauria d’agrair que el tractin com un esser humà!

Quan es qüestiona la dignitat de les persones és necessari reaccionar...
En una societat on regnen les desigualtats, l’únic límit a aquestes és la resistència a les desigualtats. Hem de reapropiar-nos l’espai públic, suprimir la influencia corruptora del diner en l’estat, afavorir una nova repartició de la riquesa, no renunciar mai al benestar de la majoria.

Els conformistes, aquells que confonen adaptació i submissió pretenen que tot plegat només és un repertori de somnis. Colla de idealistes, a veure si us feu grans!

Jo soc dels que pensen que només hi ha democràcia allà on es lluita per la democràcia, i que el més il·lusori seria pensar que podem seguir en democràcia si renunciem a la dignitat per a tots....

Resisteix, prova’ls-hi que existeixes...

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 01-10-2013