dimarts, 22 d’octubre de 2013

Justícia o venjança?




La Doctrina Parot, va ser anul·lada ahir pel Tribunal Europeu dels Drets Humans.  Aquesta anomenada doctrina , es basa en una jurisprudència del Tribunal Suprem espanyol, que des del 2006 permet de prolongar la durada màxima de detenció, en reinterpretar el sistema de reduccions de pena . En el cas de Ines Del Rio, el Tribunal de Drets Humans, va considerar il·legal l’aplicació retroactiva de dita doctrina.
El cas ha provocat una commoció important en la societat espanyola, entre defensors i detractors de dita sentencia, al·legant uns i altres la defensa del dret, i la seguretat jurídica, i la indefensió de les víctimes, la manca de reparació.
Estic segura, que algun expert es posarà les mans al cap. Encara que m’escarrassi a aprendre sobre el Dret, segur que de manera involuntària , potser partidista faig es meves pròpies interpretacions d’aquest. El que m’agrada del dret és que és un tema que demana molt rigor intel·lectual, o al menys una important rectitud moral.
Crec , que en un estat de dret no toca als jutges inventar jurisprudències personals, encara menys impregnades de moral personal.
Entenc que és una idea molt teòrica ja que moltes vegades, portats per la visceralitat, tendim a passar-nos de frenada per una voluntat exacerbadament repressiva. Hi ha però, certes regles que son de llibre, que inclús a una neòfita com jo se li han quedat gravades.
En Dret Penal  es regla, la irretroactivitat de les lleis a menys que aquestes puguin beneficiar al acusat.
També hauríem de distingir les diferencies entre el dret penal i el dret civil:
En el dret penal es jutja un acusat, amb l’objectiu de sancionar-lo per els crims i els delictes dels quals és reconegut culpable, no per a satisfer a les víctimes.
Se que aquesta, no és una idea gaire popular en aquests moments però es fonamental : la eventual indemnització de la víctima es regula en un procés civil, que ve després del procés penal, quan una persona ha estat reconeguda culpable.
Un procediment penal, no es fa per estatuir sobre un conflicte entre una víctima i el seu suposat agressor, sinó per sancionar un conflicte entre l’acusat i la societat de la qual ha infringit les regles.
Això doncs , seguint aquest raonament, les víctimes o parts civils de l’assumpte com es diu en llenguatge tècnic, haurien de comparèixer com a testimonis, al mateix títol que la resta de testimonis. Es evident que actualment en els tribunals, i sobretot en la opinió publica estem ben lluny de actuar d’aquesta manera.
La reparació vers les víctimes.... És la bandera que brandeixen els contraris a la sentencia.
Siguem clars. Hi ha coses que no es poden reparar, en les que no hi ha volta enrere, i que la exacerbació de les penes no solucionarà.
Diuen que durant la Conferencia de Teheran, Roosevelt i Stalin, discutien sobre les penes acceptables per als criminals nazis. Un proposà executar de manera sumaria entre 50.000 i 100.000 alts dirigents nazis. L’altre, va respondre fent broma que potser 49.000 execucions serien suficients, per a fer èmfasi en la distancia entre una cultura de la venjança i la cultura del Dret. El que és pretenia per damunt de tot es que hi hagués un judici més enllà de les penes resultants.
Recordo el cas de l’Anders Breivik, el responsable de la matança d’Uttoya. Noruega volia per damunt de tot un judici. Les famílies de les víctimes, volien a més, que Breivik fos declarat sà d’esperit i condemnat.
En conèixer la sentencia, la majoria dels Noruecs, incloses les famílies de les víctimes, es van declarat satisfets. Satisfets, perquè l’afer s’havia portat amb tota transparència, tant en el fons com en les formes , evitant així qualsevol escletxa que pogués posar en entredit la validesa del judici. Satisfets, perquè la pena resultant va ser la pena màxima existent a Noruega. No es tractava ni d’humanisme, ni de candidesa, ni de generositat: era la pena màxima.
21 anys,10 d’ells ferms, prorrogables indefinidament mentre es consideri perillós per a la societat Noruega. Aïllament  estricte per algú que havia demostrat estar tot cofoi de la mediatització de  seu procés. Aïllament estricte per qui es penedia de no haver pogut matar a més gent. Això si, en una presó que alguns comparen a una habitació d’estudiant. Fer-lo patir en unes condicions degradants, o inclús fer-lo desaparèixer, no tindria cap altre interès que el de satisfer els nostres instints més basics.
Als EEUU malgrat la persistència de la pena de mort, no s’eviten tirotejos cada setmana.
Cada cop que sorgeixen noticies, on s’anul·len judicis per vicis de forma, ens posem les mans al cap. Però la única manera de garantir que es faci justícia sempre, es de ser absolutament curosos en aquestes formes, i no caure en la visceralitat.
15 dels 17 jutges del Tribunal Europeu de Drets Humans van votar a favor de declarar nul·la la Doctrina Parot, en entendre que vulnera els Drets Humans, en no ajustar-se a dret. Els procediments penals no es poden passar  per alt, no es pot legislar a cop de ràbia i odi, i ha de prevaldre la justícia front a la venjança.
Si la societat es regeix per la llei del Talió, no estem madurs per avançar..

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 22-10-2013