dimarts, 29 d’octubre de 2013

Cicles



La vida son cicles.
Nomes el cicle anual te un temps predeterminat, però pel que fa a la resta,  tingues la certesa que sigui quin sigui el cicle en el que et trobes ara, també s’acabarà.
 Quan t’estrenes en la feina de tenir fills , deixes enrere una etapa en la que vius bàsicament centrat en tu mateix, per construir-ne una de nova . Això significa canviar costums, adaptar-te al nou estatus, i et condiciona en absolutament tot el que fas, fins el punt d’aparcar en un armari tot allò que t’agradava, canvies de menús diaris, de musica, de lectures, de programes de televisió...
Per sort això no és més que part de un nou cicle, que com tots te el seu final...
De petits, a Escaldes, anàvem a la sessió de tarda del Cinema Valira. D’aquelles sessions , m’ha quedat una aversió a les pel•lícules de zombis, en recordo una en particular, “la rebelion de los zombis”... I alguna altra que m’imagino devia ser de la guerra a al Vietnam o alguna cosa per l’estil , amb tortura xina i gota malaia inclosa... Quin patir!
També recordo les sessions  d’estiu a Vandellòs... Encara que no se ni el que anàvem a veure... Només sensacions, retrobades amb els amics del poble, sorolls de desenes de nens i nenes menjant pipes , amb els conseqüents munts de pellofes, que anaven fent crec-crec cada cop que movies els peus al terra. Ah !!! i una sessió memorable, quan un ratolí es va posar a passejar per les parets folrades de  sac, un autèntic espectacle en viu, crits, corredisses, i la pel•lícula que continuava girant... Les primeries dels espectacles interactius!!!
Ja adolescents al Modern, vam viure l’època del Travolta, amb Grease i Saturday Night Fever. Uns clàssics! Els meus fills se’n fan creus que em sàpiga de memòria les lletres de les cançons!
I el Cinema Concòrdia??  Aquest és memorable, per als “astrolids” que vivíem al Pas. Estrenes en versió francesa, en un local  que els diumenges es transformava en església de campanya. Inclús per un projecte de descreguda com jo , era tota una experiència el muntar la paradeta al davant de la gran pantalla, taula de càmping com a altar, per acollir  Mossèn Ramon de Canillo, per a una missa diferent...
Després va arribar l’emancipació...  Siguem clars, emancipació sui generis, ja que depeníem econòmicament dels pares... Però el marxar de casa , organitzar-te i viatjar sol ja et comença a fer una mica més gran.
Sessions dels dimecres a Tolosa, desenes de pel•lícules  de generes múltiples, algunes avorridíssimes, d’altres que et feien plorar i riure...
Fins el gran xoc: l’arribada dels nens. Les sacrosantes sortides familiars al cinema...
Llavors entres sense adonar-te’n , en un revival del que ha estat el teu propi cicle de creixement en el setè art.
T’arribes a saber de memòria, els diàlegs de Mulan, el Llibre de la Selva, els Aristogats, tu que te’ls havies estalviat de petita...
Després ve lo pitjor, els American Pie, Dos tontos muy tontos, etc..., acompanyats de crispetes i soda fins el punt, que el teu castigat estomac demana treva... Perquè m’heu de donar la raó, hi ha pel•lícules d’aquestes, que son infumables si no t’estaborneixes a xuxes i altres marranades.
Ja em creia condemnada a mirar pel•lícules d’acció , o d’adolescents atardats ad vitam eternam, però..., comença un nou cicle. Perquè sembla que aquest ja esta consumit....
 Segur que també ho faràs be o millor en el pròxim!!!
Un nou cicle en que tornes a agafar les regnes dels teus desitjos, en que avançaràs i milloraràs, perquè  hi posaràs ganes passió i coratge. Un nou cicle que comença, perquè te’l mereixes!
Me’n vaig soleta cap al cinema... Podré plorar com una magdalena com a mi m’agrada , sense haver d’aguantar els somriures cínics de la resta de família, i podré triar la pel•lícula més peripatètica que em vingui de gust , que porto el bolso ple de kleeenex...
A gaudir que això dels cicles te molta conya, i ja em veig d’aquí poc tornant a menjar-me Bambi amb els nets!!!

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 29-10-2013