dimarts, 8 d’octubre de 2013

Aquest es un mon especialitzat en l’extermini de l’altre





Fa uns mesos , pels voltants de la diada internacional de les dones treballadores , feia un article d’opinió sobre les condicions de treball a les fabriques de tèxtil a Bangla Desh, unes setmanes després, la catàstrofe: una nova fabrica es va incendiar provocant centenars de morts. Fa poques setmanes, parlava de pàteres i pocs dies després  va ocórrer la tragèdia de Lampedusa...

D’aquí a que ressorgeixi el punt de paranoia dels Escoda , poc se’n  falta...
De moment penses: només parlaré de felicitat , de musica, de llibres , de recuperació econòmica, a veure si aquest estrany poder de provocar fenòmens paranormals, es converteix en alguna cosa bona....

Després reflexiones i t’adones, que no ets tu que portes el mal fario, sinó que de fet, parlar d’aquests temes no se t’ha ocorregut de manera gratuïta, que no ets un oracle ni cap bajanada d’aquest tipus. El problema es aquesta mala costum que tens d’interessar-te per l’actualitat, de preguntar-te contínuament quin valor te la vida de les persones, segons el lloc en que aquestes han nascut... El problema és que aquests son fets , que es repeteixen una i altra vegada, fins el punt , que ja no criden la nostra atenció, que gairebé de tant repetir-se passen desapercebuts.

O potser son fets que no volem afrontar, amagats darrere el conformisme, i el nostre confort...

 M’agradaria poder ser així, no preocupar-me mai de res, ni tant sols per les coses importants de debò. Ser feliç de la manera mes beneita, sense que t’afecti res i que tu tampoc no afectis a res.

Però ,  ves per on , no puc evitar alterar-me quan tinc la sensació que la mort de milers de negres o grocs, no te la mínima importància al costat de un blanc mort. Llavors es un crim, una tragèdia, i es necessari designar culpables, castigar, fustigar a qui sigui per tal de venjar la pèrdua.
Sovint ens amaguen darrera l’escut de la impotència: no hi podem fer res!

En el cas de les fabriques de roba de Bangla Desh, hi ha organitzacions que treballen amb els sindicats del país, que lluiten des de fa temps , per millorar les condicions de treball. Les marques de roba que imposen  aquestes condicions, son conegudes, i aquí encara es permeten fer caritat, ves que bons que son... Llavors t’adones que probablement es per a poder evitar pagar impostos...

Existeix una  coalició de sindicats i organitzacions ciutadanes en defensa dels drets del treball a tot el món,  que s'han unit a iniciativa de Clean Clothes Campaign (CCC) per recollir firmes i enviar una crida a les empreses, comprometent-les a mesures concretes per evitar noves tragèdies.
Ajuntant esforços, organitzacions com la Industriall Global Union, UNI Global Union, International Labor Rights Forum (ILRF), United Students Against sweatshops (USES), Maquila Solidarity Network (MSN), Waron Want, People and Planet, SumOfUs. org, Change. org, Credo Action, Avaaz i Causes, treballen per intentar canviar aquestes condicions.
Podem col·laborar a aquestes campanyes al marge de boicotejar aquestes conegudes marques: Mango, Primark, GAP, C & A, KIK, JC Penney, Wal-Mart , Inditex, Corte Inglés i tantes altres que podreu trobar a les webs d’aquestes organitzacions.

Val a dir que a mi no m’ha costat gaire el boicot, donat que en la meitat d’aquestes marques no trobes talles taula-camilla com les que jo utilitzo...
Que això no porta enlloc? Que ja he amargat la infància dels meus fills, impedint-los menjar natilles Danone? Que és inútil? Potser si. Però amb els meus diners no!

Les pàteres... Que fer si aquesta son víctimes dels traficants de persones, víctimes de la misèria que viuen en els seus països, víctimes de la promesa de una vida millor?

Es un error pensar que la delinqüència  es un fet al marge de l’estat. La magnitud dels guanys, es massa gran per a deixar-los només en mans dels delinqüents. Autoritats banquers, advocats i administradors que miren cap un altre costat son tant culpables com els traficants .
Com dormen a la nit? Em temo que perfectament... Tenen consciencia de cadàvers i mes closques que una tortuga. Cremen informes, terroritzen testimonis, caminen amb la consciencia ben alta.

Que ha passat , perquè tota la solidaritat internacional quedi en paper mullat?
Els grans poders han substituït la cooperació internacional per la explotació. En compte de compartir hem anat fent préstecs, el regne dels mercats.

Aviat hi haurà Un pont entre l’Africa i Europa, construït sobre les muntanyes de cossos comprimits al fons del mar. Llavors s’aturarà aquesta bogeria cruel on multituds fugen desesperades per salvar les seves vides , espoliats dels seus recursos, i el que és pitjor, de la seva manera de viure.
 La catàstrofe es tan insuportable  que ens callem. El que més por fa és que als països occidentals no entenem el que esta passant, ni ho volem entendre. Es la capitulació del humanisme.

Potser fer un monument a tots als immigrants morts en la feina d’aconseguir un crostó de pa? O senzillament canviar la nostra mirada vers l’ immigració?
Negres sospitosos de ser venedors ambulants o  musulmans  intrusos que a sobre volen tenir espais per construir mesquites,  immigrants que serveixen els àpats dels restaurants i han posat els maons a les cases, de debò son forasters que no mereixen cap dret?
Qui es preocupa per el futur del continent africà apart dels que hi tenen un interès particular com els diamants a Àfrica del Sud, el petroli d’Angola o els talentosos futbolistes nigerians?

La riba de la mort. Persones que van a un lloc buscant ajuda, però només hi troben la mort  i la misèria. Com a les platges de Lampedusa on el mediterrani deixa els cossos dels clandestins que no tindran mai aquella vida millor que havien somniat.

Part de la tragèdia, es l’acceptació de lo aberrant com a normal, del anacronisme històric com a model de conducta.

Com diu Galeano: Aquest es un mon especialitzat en l’extermini de l’altre...

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 8-10-2013