dimarts, 29 d’octubre de 2013

Cicles



La vida son cicles.
Nomes el cicle anual te un temps predeterminat, però pel que fa a la resta,  tingues la certesa que sigui quin sigui el cicle en el que et trobes ara, també s’acabarà.
 Quan t’estrenes en la feina de tenir fills , deixes enrere una etapa en la que vius bàsicament centrat en tu mateix, per construir-ne una de nova . Això significa canviar costums, adaptar-te al nou estatus, i et condiciona en absolutament tot el que fas, fins el punt d’aparcar en un armari tot allò que t’agradava, canvies de menús diaris, de musica, de lectures, de programes de televisió...
Per sort això no és més que part de un nou cicle, que com tots te el seu final...
De petits, a Escaldes, anàvem a la sessió de tarda del Cinema Valira. D’aquelles sessions , m’ha quedat una aversió a les pel•lícules de zombis, en recordo una en particular, “la rebelion de los zombis”... I alguna altra que m’imagino devia ser de la guerra a al Vietnam o alguna cosa per l’estil , amb tortura xina i gota malaia inclosa... Quin patir!
També recordo les sessions  d’estiu a Vandellòs... Encara que no se ni el que anàvem a veure... Només sensacions, retrobades amb els amics del poble, sorolls de desenes de nens i nenes menjant pipes , amb els conseqüents munts de pellofes, que anaven fent crec-crec cada cop que movies els peus al terra. Ah !!! i una sessió memorable, quan un ratolí es va posar a passejar per les parets folrades de  sac, un autèntic espectacle en viu, crits, corredisses, i la pel•lícula que continuava girant... Les primeries dels espectacles interactius!!!
Ja adolescents al Modern, vam viure l’època del Travolta, amb Grease i Saturday Night Fever. Uns clàssics! Els meus fills se’n fan creus que em sàpiga de memòria les lletres de les cançons!
I el Cinema Concòrdia??  Aquest és memorable, per als “astrolids” que vivíem al Pas. Estrenes en versió francesa, en un local  que els diumenges es transformava en església de campanya. Inclús per un projecte de descreguda com jo , era tota una experiència el muntar la paradeta al davant de la gran pantalla, taula de càmping com a altar, per acollir  Mossèn Ramon de Canillo, per a una missa diferent...
Després va arribar l’emancipació...  Siguem clars, emancipació sui generis, ja que depeníem econòmicament dels pares... Però el marxar de casa , organitzar-te i viatjar sol ja et comença a fer una mica més gran.
Sessions dels dimecres a Tolosa, desenes de pel•lícules  de generes múltiples, algunes avorridíssimes, d’altres que et feien plorar i riure...
Fins el gran xoc: l’arribada dels nens. Les sacrosantes sortides familiars al cinema...
Llavors entres sense adonar-te’n , en un revival del que ha estat el teu propi cicle de creixement en el setè art.
T’arribes a saber de memòria, els diàlegs de Mulan, el Llibre de la Selva, els Aristogats, tu que te’ls havies estalviat de petita...
Després ve lo pitjor, els American Pie, Dos tontos muy tontos, etc..., acompanyats de crispetes i soda fins el punt, que el teu castigat estomac demana treva... Perquè m’heu de donar la raó, hi ha pel•lícules d’aquestes, que son infumables si no t’estaborneixes a xuxes i altres marranades.
Ja em creia condemnada a mirar pel•lícules d’acció , o d’adolescents atardats ad vitam eternam, però..., comença un nou cicle. Perquè sembla que aquest ja esta consumit....
 Segur que també ho faràs be o millor en el pròxim!!!
Un nou cicle en que tornes a agafar les regnes dels teus desitjos, en que avançaràs i milloraràs, perquè  hi posaràs ganes passió i coratge. Un nou cicle que comença, perquè te’l mereixes!
Me’n vaig soleta cap al cinema... Podré plorar com una magdalena com a mi m’agrada , sense haver d’aguantar els somriures cínics de la resta de família, i podré triar la pel•lícula més peripatètica que em vingui de gust , que porto el bolso ple de kleeenex...
A gaudir que això dels cicles te molta conya, i ja em veig d’aquí poc tornant a menjar-me Bambi amb els nets!!!

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 29-10-2013

dimarts, 22 d’octubre de 2013

Justícia o venjança?




La Doctrina Parot, va ser anul·lada ahir pel Tribunal Europeu dels Drets Humans.  Aquesta anomenada doctrina , es basa en una jurisprudència del Tribunal Suprem espanyol, que des del 2006 permet de prolongar la durada màxima de detenció, en reinterpretar el sistema de reduccions de pena . En el cas de Ines Del Rio, el Tribunal de Drets Humans, va considerar il·legal l’aplicació retroactiva de dita doctrina.
El cas ha provocat una commoció important en la societat espanyola, entre defensors i detractors de dita sentencia, al·legant uns i altres la defensa del dret, i la seguretat jurídica, i la indefensió de les víctimes, la manca de reparació.
Estic segura, que algun expert es posarà les mans al cap. Encara que m’escarrassi a aprendre sobre el Dret, segur que de manera involuntària , potser partidista faig es meves pròpies interpretacions d’aquest. El que m’agrada del dret és que és un tema que demana molt rigor intel·lectual, o al menys una important rectitud moral.
Crec , que en un estat de dret no toca als jutges inventar jurisprudències personals, encara menys impregnades de moral personal.
Entenc que és una idea molt teòrica ja que moltes vegades, portats per la visceralitat, tendim a passar-nos de frenada per una voluntat exacerbadament repressiva. Hi ha però, certes regles que son de llibre, que inclús a una neòfita com jo se li han quedat gravades.
En Dret Penal  es regla, la irretroactivitat de les lleis a menys que aquestes puguin beneficiar al acusat.
També hauríem de distingir les diferencies entre el dret penal i el dret civil:
En el dret penal es jutja un acusat, amb l’objectiu de sancionar-lo per els crims i els delictes dels quals és reconegut culpable, no per a satisfer a les víctimes.
Se que aquesta, no és una idea gaire popular en aquests moments però es fonamental : la eventual indemnització de la víctima es regula en un procés civil, que ve després del procés penal, quan una persona ha estat reconeguda culpable.
Un procediment penal, no es fa per estatuir sobre un conflicte entre una víctima i el seu suposat agressor, sinó per sancionar un conflicte entre l’acusat i la societat de la qual ha infringit les regles.
Això doncs , seguint aquest raonament, les víctimes o parts civils de l’assumpte com es diu en llenguatge tècnic, haurien de comparèixer com a testimonis, al mateix títol que la resta de testimonis. Es evident que actualment en els tribunals, i sobretot en la opinió publica estem ben lluny de actuar d’aquesta manera.
La reparació vers les víctimes.... És la bandera que brandeixen els contraris a la sentencia.
Siguem clars. Hi ha coses que no es poden reparar, en les que no hi ha volta enrere, i que la exacerbació de les penes no solucionarà.
Diuen que durant la Conferencia de Teheran, Roosevelt i Stalin, discutien sobre les penes acceptables per als criminals nazis. Un proposà executar de manera sumaria entre 50.000 i 100.000 alts dirigents nazis. L’altre, va respondre fent broma que potser 49.000 execucions serien suficients, per a fer èmfasi en la distancia entre una cultura de la venjança i la cultura del Dret. El que és pretenia per damunt de tot es que hi hagués un judici més enllà de les penes resultants.
Recordo el cas de l’Anders Breivik, el responsable de la matança d’Uttoya. Noruega volia per damunt de tot un judici. Les famílies de les víctimes, volien a més, que Breivik fos declarat sà d’esperit i condemnat.
En conèixer la sentencia, la majoria dels Noruecs, incloses les famílies de les víctimes, es van declarat satisfets. Satisfets, perquè l’afer s’havia portat amb tota transparència, tant en el fons com en les formes , evitant així qualsevol escletxa que pogués posar en entredit la validesa del judici. Satisfets, perquè la pena resultant va ser la pena màxima existent a Noruega. No es tractava ni d’humanisme, ni de candidesa, ni de generositat: era la pena màxima.
21 anys,10 d’ells ferms, prorrogables indefinidament mentre es consideri perillós per a la societat Noruega. Aïllament  estricte per algú que havia demostrat estar tot cofoi de la mediatització de  seu procés. Aïllament estricte per qui es penedia de no haver pogut matar a més gent. Això si, en una presó que alguns comparen a una habitació d’estudiant. Fer-lo patir en unes condicions degradants, o inclús fer-lo desaparèixer, no tindria cap altre interès que el de satisfer els nostres instints més basics.
Als EEUU malgrat la persistència de la pena de mort, no s’eviten tirotejos cada setmana.
Cada cop que sorgeixen noticies, on s’anul·len judicis per vicis de forma, ens posem les mans al cap. Però la única manera de garantir que es faci justícia sempre, es de ser absolutament curosos en aquestes formes, i no caure en la visceralitat.
15 dels 17 jutges del Tribunal Europeu de Drets Humans van votar a favor de declarar nul·la la Doctrina Parot, en entendre que vulnera els Drets Humans, en no ajustar-se a dret. Els procediments penals no es poden passar  per alt, no es pot legislar a cop de ràbia i odi, i ha de prevaldre la justícia front a la venjança.
Si la societat es regeix per la llei del Talió, no estem madurs per avançar..

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 22-10-2013

dimarts, 15 d’octubre de 2013

Rebutjar la misèria....




Els que em coneixen, saben que soc descreguda en extrem pel que fa als temes de religió... És més diria que tinc una clara tendència a l’anticlericalisme. Alguna cosa de genètica hi deu haver, quan a casa sempre hem tocat ferro quan apareixia algun membre de l’església a l’horitzó... Imagineu-vos el show , passejant per alguns monuments, o llocs turístics d’origen religiós...
No m’he donat cap cop al cap, no...  Però potser  tants anys de veure una església allunyada de les preocupacions de la gent del carrer, predicar en sentit contrari de les necessitats de la gent, volent dirigir la manera de viure de la gent, m’han fet oblidar que entre la gent d’església també hi ha bons i dolents, com a qualsevol casa...
Potser és aquest nou Papa, que diu que vol estar al costat dels pobres. Potser la Teresa Forcades, que amb un parell , opina, es posiciona, es manifesta, sobre tot el que li sembla...
Que no, tranquils, que no ... Que no he cremat encens, ni he fumat res d’estrany... Continuo pensant com deia Marx, el Karl, no el Groucho, que “la religió és l’opi del poble”. Com les drogues, la religió no és només una il·lusió, sinó també una mena de resignació, un verí que ens impedeix rebel·lar-nos contra allò que ens fa sofrir, tot i fent-nos desitjar un remei als nostres patiments, vaja, falses solucions, per a problemes reals...
El cas és que no us volia parlar de religions ni d’esglésies avui...
Avui tocava parlar del Dia Mundial de l’eradicació de l’extrema pobresa  segons l’ONU, o com amb molt encert  diuen alguns, el dia del rebuig de la misèria, que se celebrarà aquest 17 d’Octubre.
Perquè m’he “liat” a parlar de capellans? Doncs perquè fent recerques, he après que aquest dia del rebuig de la misèria, es celebra a iniciativa de un capellà, el Pare Joseph Wresinski, que fa trenta anys ja, lluitava per dignificar la vida dels més pobres, i va proposar una estratègia global de lluita contra la misèria.
El setembre del 2012 els Principis directors: “Pobresa extrema i Drets Humans” van ser adoptats pel Consell dels Drets Humans de les Nacions Unides. En aquests principis, els estats membres afirmen que l’eradicació de la pobresa extrema és a més de un deure moral, una obligació legal, mitjançant les lleis sobre Drets Humans.
El lema d’aquest any per la jornada és “Junts vers un mon sense discriminacions”.
Des de fa uns anys, anem encadenant crisis econòmiques, i a cadascuna ens anem arronsant, anem observant com van caient uns i altres. Com al joc de les cadires: quan para la musica, algú més s’ha quedat tirat a terra... Fins que et toqui el torn...
Conèixer l’experiència i les vivències d’aquells que s’han quedat sense cadira, o aquells que no n’han tingut mai, provar d’entendre’ls, escoltar el que tenen que dir aquells que viuen en la misèria.... Ben al contrari , no tenen res a dir, els ignorem, no juguen... I això és una discriminació flagrant, una negació de la seva dignitat, dels drets de les persones que viuen en la pobresa.
Parlem d’ells sense escoltar el que tenen que dir-nos. Parlem de desenvolupament, és sostenible si oblidem a la meitat de la planeta? Les persones en situació de pobresa haurien de poder participar en igualtat a la concepció i realització de les polítiques de desenvolupament....  El nul pes polític, la manca de capital  financer, l’exclusió social fa que aquestes persones continuïn invisibles per sempre més.
Que ja hi tornem a ser.... Somiatruites!!
Perquè escoltar-los si no fan més que demanar? Banda d’assistits!
Encara gracies , que els que encara tenim cadira, som tant generosos  i caritatius, que som capaços de perdre un mati de dissabte al any per fer una col·lecta, preparar un menjar popular, omplir un carretó de supermercat de pasta de marca blanca que alimenta molt , pels pobres...
Que ja ho sabem tot. Que no hi  res a escoltar. Que es la fatalitat....
Ja m’estic posant cínica altre cop... Tant be que havia començat avui!
Tanta cura d’humilitat per part meva no pot ser bona... Reconèixer que dins l’església també hi ha hagut  resistents, revolucionaris, gent que no s’alinea automàticament amb els poders, que esta prop de de les persones, ha estat esgotador... Amen!
Per cert, com també va de Drets Humans la cosa, recordar-vos que divendres 18 i Dissabte 19, teniu l’ocasió de participar al Primer Curs de Drets Humans a Andorra, al Centre de Congressos. L’Institut de Drets Humans d’Andorra ha convidat a personalitats rellevants en el tema.
Veniu, escolteu, apreneu.... I després practiqueu!

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 15-10-2013

dimarts, 8 d’octubre de 2013

Aquest es un mon especialitzat en l’extermini de l’altre





Fa uns mesos , pels voltants de la diada internacional de les dones treballadores , feia un article d’opinió sobre les condicions de treball a les fabriques de tèxtil a Bangla Desh, unes setmanes després, la catàstrofe: una nova fabrica es va incendiar provocant centenars de morts. Fa poques setmanes, parlava de pàteres i pocs dies després  va ocórrer la tragèdia de Lampedusa...

D’aquí a que ressorgeixi el punt de paranoia dels Escoda , poc se’n  falta...
De moment penses: només parlaré de felicitat , de musica, de llibres , de recuperació econòmica, a veure si aquest estrany poder de provocar fenòmens paranormals, es converteix en alguna cosa bona....

Després reflexiones i t’adones, que no ets tu que portes el mal fario, sinó que de fet, parlar d’aquests temes no se t’ha ocorregut de manera gratuïta, que no ets un oracle ni cap bajanada d’aquest tipus. El problema es aquesta mala costum que tens d’interessar-te per l’actualitat, de preguntar-te contínuament quin valor te la vida de les persones, segons el lloc en que aquestes han nascut... El problema és que aquests son fets , que es repeteixen una i altra vegada, fins el punt , que ja no criden la nostra atenció, que gairebé de tant repetir-se passen desapercebuts.

O potser son fets que no volem afrontar, amagats darrere el conformisme, i el nostre confort...

 M’agradaria poder ser així, no preocupar-me mai de res, ni tant sols per les coses importants de debò. Ser feliç de la manera mes beneita, sense que t’afecti res i que tu tampoc no afectis a res.

Però ,  ves per on , no puc evitar alterar-me quan tinc la sensació que la mort de milers de negres o grocs, no te la mínima importància al costat de un blanc mort. Llavors es un crim, una tragèdia, i es necessari designar culpables, castigar, fustigar a qui sigui per tal de venjar la pèrdua.
Sovint ens amaguen darrera l’escut de la impotència: no hi podem fer res!

En el cas de les fabriques de roba de Bangla Desh, hi ha organitzacions que treballen amb els sindicats del país, que lluiten des de fa temps , per millorar les condicions de treball. Les marques de roba que imposen  aquestes condicions, son conegudes, i aquí encara es permeten fer caritat, ves que bons que son... Llavors t’adones que probablement es per a poder evitar pagar impostos...

Existeix una  coalició de sindicats i organitzacions ciutadanes en defensa dels drets del treball a tot el món,  que s'han unit a iniciativa de Clean Clothes Campaign (CCC) per recollir firmes i enviar una crida a les empreses, comprometent-les a mesures concretes per evitar noves tragèdies.
Ajuntant esforços, organitzacions com la Industriall Global Union, UNI Global Union, International Labor Rights Forum (ILRF), United Students Against sweatshops (USES), Maquila Solidarity Network (MSN), Waron Want, People and Planet, SumOfUs. org, Change. org, Credo Action, Avaaz i Causes, treballen per intentar canviar aquestes condicions.
Podem col·laborar a aquestes campanyes al marge de boicotejar aquestes conegudes marques: Mango, Primark, GAP, C & A, KIK, JC Penney, Wal-Mart , Inditex, Corte Inglés i tantes altres que podreu trobar a les webs d’aquestes organitzacions.

Val a dir que a mi no m’ha costat gaire el boicot, donat que en la meitat d’aquestes marques no trobes talles taula-camilla com les que jo utilitzo...
Que això no porta enlloc? Que ja he amargat la infància dels meus fills, impedint-los menjar natilles Danone? Que és inútil? Potser si. Però amb els meus diners no!

Les pàteres... Que fer si aquesta son víctimes dels traficants de persones, víctimes de la misèria que viuen en els seus països, víctimes de la promesa de una vida millor?

Es un error pensar que la delinqüència  es un fet al marge de l’estat. La magnitud dels guanys, es massa gran per a deixar-los només en mans dels delinqüents. Autoritats banquers, advocats i administradors que miren cap un altre costat son tant culpables com els traficants .
Com dormen a la nit? Em temo que perfectament... Tenen consciencia de cadàvers i mes closques que una tortuga. Cremen informes, terroritzen testimonis, caminen amb la consciencia ben alta.

Que ha passat , perquè tota la solidaritat internacional quedi en paper mullat?
Els grans poders han substituït la cooperació internacional per la explotació. En compte de compartir hem anat fent préstecs, el regne dels mercats.

Aviat hi haurà Un pont entre l’Africa i Europa, construït sobre les muntanyes de cossos comprimits al fons del mar. Llavors s’aturarà aquesta bogeria cruel on multituds fugen desesperades per salvar les seves vides , espoliats dels seus recursos, i el que és pitjor, de la seva manera de viure.
 La catàstrofe es tan insuportable  que ens callem. El que més por fa és que als països occidentals no entenem el que esta passant, ni ho volem entendre. Es la capitulació del humanisme.

Potser fer un monument a tots als immigrants morts en la feina d’aconseguir un crostó de pa? O senzillament canviar la nostra mirada vers l’ immigració?
Negres sospitosos de ser venedors ambulants o  musulmans  intrusos que a sobre volen tenir espais per construir mesquites,  immigrants que serveixen els àpats dels restaurants i han posat els maons a les cases, de debò son forasters que no mereixen cap dret?
Qui es preocupa per el futur del continent africà apart dels que hi tenen un interès particular com els diamants a Àfrica del Sud, el petroli d’Angola o els talentosos futbolistes nigerians?

La riba de la mort. Persones que van a un lloc buscant ajuda, però només hi troben la mort  i la misèria. Com a les platges de Lampedusa on el mediterrani deixa els cossos dels clandestins que no tindran mai aquella vida millor que havien somniat.

Part de la tragèdia, es l’acceptació de lo aberrant com a normal, del anacronisme històric com a model de conducta.

Com diu Galeano: Aquest es un mon especialitzat en l’extermini de l’altre...

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 8-10-2013

dimarts, 1 d’octubre de 2013

Resisteix




No teniu la sensació a vegades, que no hi res en la vostra vida que hagueu triat  de manera clara, determinada i lúcida?
No rebel·lar-se contra la realitat, no qüestionar mai el que esta be o malament, no fer mai un pas en una direcció divergent de la que ens han marcat des d’un bon inici... Treballadors  que ni s’assabenten que estan mal pagats perquè pensen que el sou que els hi correspon per la seva feina es suficient, que demanen disculpes per haver viscut per damunt dels seus mitjans segons diuen alguns, que donen les gracies reiteradament per seguir tal com estan...Potser és això la felicitat, ocultar-se en un rutina que ens preserva del dolor.

Em sap molt de greu ser tant tonteta i  no arribar a entendre que una crisi financera ens hagi portat a una crisis de valors. O potser, en realitat la primera és conseqüència de la segona?
Que m’expliquin perquè vivim immersos en un sistema on infàmia, estafa, avarícia, impunitat, despotisme, cinisme, abús, farsa o frau, son a les noticies diàries, en canvi  paraules com integritat , equitat, honestedat, justícia , igualtat han esdevingut coses de frikis.
Les persones viuen temoroses i paralitzades per un deu que creix i s’alimenta de les seves culpes… El deu Mercat , que ho ha convertit tot en mercaderia, com a única realitat aplicable a la vida de la gent, que ha convertit en utòpiques les aspiracions de justícia i solidaritat.
L’ordre objectiu de les coses, no és mes que el desordre de l’avarícia cega i sense control, que fa de la desigualtat i la intolerància els instruments de una suposada eficàcia tecnòcrata.

Amics fa mal, fa por , però hauríem d’apel·lar a la darrera espurna de resistència que ens que queda. Caldrà arriscar-se...Perquè a la vida el risc consisteix a aspirar a altres coses, a fer-se il•lusions, a creure que es mereix alguna cosa nomes pel simple fet d’estar viu.

Ser un resistent, heus aquí la darrera forma romàntica de viure.

La llibertat es alguna cosa més que la única llibertat dels poders econòmics d’acumular beneficis imposant un estat mínim a costa dels drets dels ciutadans, una llibertat fonamentada en l’escassetat i la necessitat del treball alienat.
L’ invasor contra el que hem d’organitzar la resistència ens envolta, és el conformisme en que han caigut molts, la il·lusió del confort en que encara vivim alguns, i ve alimentat per la despolitització, la manca d’ideals, la corrupció, el fanatisme religiós, la por...

Deia Josep Pla que “en el camí del mig , hi pot haver la veritat, però no hi sol pas haver gaires idees”. El camí del mig, el que ens assegura l tranquil·litat, el que no ens demana cap més esforç que el de seguir per on ens guien...
Però no hauríem d’oblidar que la ciutadania no és un dret adquirit on adormir-se, sinó una permanent exigència de militància. Això significa molestar-se en defensar allò en el que creiem.

Em fa gracia la gent que es sorprèn quan el poble reclama els seus drets. Que si la gent som uns assistits, que pretenem que l’estat ens ho faci tot, que si cal ensenyar a pescar en compte de donar peixos, que si els abusos, etc... Tòpics i més tòpics!
En canvi s’estimen més crear fundacions per desgravar impostos, i això se’n diu fer caritat per evitar la justícia social. Ningú no hauria d’agrair que el tractin com un esser humà!

Quan es qüestiona la dignitat de les persones és necessari reaccionar...
En una societat on regnen les desigualtats, l’únic límit a aquestes és la resistència a les desigualtats. Hem de reapropiar-nos l’espai públic, suprimir la influencia corruptora del diner en l’estat, afavorir una nova repartició de la riquesa, no renunciar mai al benestar de la majoria.

Els conformistes, aquells que confonen adaptació i submissió pretenen que tot plegat només és un repertori de somnis. Colla de idealistes, a veure si us feu grans!

Jo soc dels que pensen que només hi ha democràcia allà on es lluita per la democràcia, i que el més il·lusori seria pensar que podem seguir en democràcia si renunciem a la dignitat per a tots....

Resisteix, prova’ls-hi que existeixes...

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 01-10-2013