dimarts, 24 de setembre de 2013

A l’Est, res de nou...



La reunificació de les dues Alemanyes va coincidir amb una reunificació més amplia: la integració a nivell mundial de la URSS i tot el bloc de països de l’est, la Xina i la India dins de l’economia mundial. Aquesta immensa massa laboral que duplicava el nombre global de treballadors en un sistema d’economia capitalista va alterar de manera brutal la correlació de forces entre Capital i Treball en benefici del primer.
La restauració del ordre anterior a l’existència de la RDA es va traduir en la privatització del patrimoni nacional , mitjançant restitució o venda de la propietat publica . En aquesta operació, els alemanys de l’est , teòrics copropietaris del pastis, es van trobar totalment desposseïts, ja que en l’any 1994, quatre anys desprès de l’ inici de la reunificació, 8000 empreses de l’Est es trobaven ja en mans de inversors privats de l’Oest. Aquestes empreses, havien estat tancades o comprades a preu de saldo, i gairebé un quart de la població de la RDA es trobava sense feina donada la desaparició del teixit industrial del seu país.
La reunificació, es va convertir en una gran campanya electoral pels Alemanys de l’Est, a favor del CDU de Helmut Kohl, basada en grans despeses , generant endeutament, i desembocant en una crisi econòmica que va durar deu anys. Això explicaria el gust actual dels alemanys per l’austeritat.
En aquest context de crisi, la industria alemanya va trobar a la seva disposició una enorme reserva de ma d’obra barata, un teixit social laboralment deprimit, amb una situació de debilitat sindical , cosa que va facilitar unes retallades salarials sense precedents. La estratègia alemanya de rearmament econòmic, baixades salarials combinades amb l’adopció de l’euro va desembocar en una explosió exportadora  i de competitivitat de l’economia alemanya front dels competidors europeus.
Si des de la reunificació , la economia a crescut de un 30%, el resultat no ha estat precisament una prosperitat generalitzada per a tots els alemanys, ha estat més aviat basada en un increment de les desigualtats:
 Des dels 90 els impostos als rics han baixat un 10%, en canvi la imposició sobre la classe mitjana , ha pujat un 13%. Els salaris reals s’han vist reduïts un 1%, en canvi els ingressos per benefici i patrimoni han augment un 36%. El 1% mes ric de la població concentra el 23% de la riquesa, el 10% mes afavorit el 60% de la riquesa, mentre la meitat de la població nomes gaudeix del 2% de la riquesa.
En aquest sentit, tot molt semblant a la resta de països europeus.
L’any 2003 la coalició de socialdemòcrates i Verds va instaurar l’Agenda 2010, precedida per la intensa campanya propagandística de les institucions empresarials , denunciant la insostenible explosió dels costos socials. Aquest programa va obrir la porta a la privatització de les pensions, la reducció de les subvencions, va augmentar l’edat de jubilació, i va flexibilitzar el treball. Aquests ajustos van ser presentats com a creadors de llocs de treball, això que ens venen com el gran miracle alemany. En realitat l’augment dels llocs de treball s’han fet nomes pel que fa al sector precari, treballs precaris, parcials, temporals, autònoms, minijobs…
Els resultats de les eleccions alemanyes de diumenge semblen aprovar les politiques ultraliberals en curs. Els assalariats alemanys creuen doncs que jubilar-se al 70 anys es raonable, que 1 euro per una hora de treball podria ser massa, que  l’actitud correcta és “treballa i calla”. Els incondicionals que ens venen el “model alemany” com la solució per remuntar l’economia deuen celebrar-ho.
Aquestes eleccions proven que el poble te el dret sobirà de disposar d’ ell mateix mitjançant el vot. Els alemanys son majors d’edat i vacunats, però allà com aquí la propaganda dels grups de pressió econòmica  no te treva. De fet aquí com allà, que es diguin liberals, socialdemòcrates, inclús partits suposats defensar projectes socials, acaben caient en la “raó” imposada per els mercats.
La democràcia esta manipulada i transvestida per aquet sistema que poc a poc esdevé totalitari. Si mirem l’estat general d’Europa , no ens hauria d’estranyar  veure com els alemanys voten conservador per protegir el que els semblen ser els seus interessos.
Tothom corba l’esquena esperant que el resultat de les politiques ultra liberals responsables del desastre econòmic europeu no anirà mes lluny, sense mirar d’ oposar-s’hi ni de capgirar la situació.
Així  doncs , a l’est res de nou…
Que fer doncs ? Esperar que la situació es degradi cada cop mes?
Mentre les classes mitjanes se’n vagin sortint no passarà res, però tinguem paciència que a aquest ritme tot arribarà…
Queda lleig esperar-ho, però aquesta apatia general es desesperant.
El pitjor de tot és, que encara que no esperis res o gairebé res , encara tens la capacitat de sentir-te decebut.

Antonia Escoda

Per  l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 24-09-2013