dimarts, 24 de setembre de 2013

A l’Est, res de nou...



La reunificació de les dues Alemanyes va coincidir amb una reunificació més amplia: la integració a nivell mundial de la URSS i tot el bloc de països de l’est, la Xina i la India dins de l’economia mundial. Aquesta immensa massa laboral que duplicava el nombre global de treballadors en un sistema d’economia capitalista va alterar de manera brutal la correlació de forces entre Capital i Treball en benefici del primer.
La restauració del ordre anterior a l’existència de la RDA es va traduir en la privatització del patrimoni nacional , mitjançant restitució o venda de la propietat publica . En aquesta operació, els alemanys de l’est , teòrics copropietaris del pastis, es van trobar totalment desposseïts, ja que en l’any 1994, quatre anys desprès de l’ inici de la reunificació, 8000 empreses de l’Est es trobaven ja en mans de inversors privats de l’Oest. Aquestes empreses, havien estat tancades o comprades a preu de saldo, i gairebé un quart de la població de la RDA es trobava sense feina donada la desaparició del teixit industrial del seu país.
La reunificació, es va convertir en una gran campanya electoral pels Alemanys de l’Est, a favor del CDU de Helmut Kohl, basada en grans despeses , generant endeutament, i desembocant en una crisi econòmica que va durar deu anys. Això explicaria el gust actual dels alemanys per l’austeritat.
En aquest context de crisi, la industria alemanya va trobar a la seva disposició una enorme reserva de ma d’obra barata, un teixit social laboralment deprimit, amb una situació de debilitat sindical , cosa que va facilitar unes retallades salarials sense precedents. La estratègia alemanya de rearmament econòmic, baixades salarials combinades amb l’adopció de l’euro va desembocar en una explosió exportadora  i de competitivitat de l’economia alemanya front dels competidors europeus.
Si des de la reunificació , la economia a crescut de un 30%, el resultat no ha estat precisament una prosperitat generalitzada per a tots els alemanys, ha estat més aviat basada en un increment de les desigualtats:
 Des dels 90 els impostos als rics han baixat un 10%, en canvi la imposició sobre la classe mitjana , ha pujat un 13%. Els salaris reals s’han vist reduïts un 1%, en canvi els ingressos per benefici i patrimoni han augment un 36%. El 1% mes ric de la població concentra el 23% de la riquesa, el 10% mes afavorit el 60% de la riquesa, mentre la meitat de la població nomes gaudeix del 2% de la riquesa.
En aquest sentit, tot molt semblant a la resta de països europeus.
L’any 2003 la coalició de socialdemòcrates i Verds va instaurar l’Agenda 2010, precedida per la intensa campanya propagandística de les institucions empresarials , denunciant la insostenible explosió dels costos socials. Aquest programa va obrir la porta a la privatització de les pensions, la reducció de les subvencions, va augmentar l’edat de jubilació, i va flexibilitzar el treball. Aquests ajustos van ser presentats com a creadors de llocs de treball, això que ens venen com el gran miracle alemany. En realitat l’augment dels llocs de treball s’han fet nomes pel que fa al sector precari, treballs precaris, parcials, temporals, autònoms, minijobs…
Els resultats de les eleccions alemanyes de diumenge semblen aprovar les politiques ultraliberals en curs. Els assalariats alemanys creuen doncs que jubilar-se al 70 anys es raonable, que 1 euro per una hora de treball podria ser massa, que  l’actitud correcta és “treballa i calla”. Els incondicionals que ens venen el “model alemany” com la solució per remuntar l’economia deuen celebrar-ho.
Aquestes eleccions proven que el poble te el dret sobirà de disposar d’ ell mateix mitjançant el vot. Els alemanys son majors d’edat i vacunats, però allà com aquí la propaganda dels grups de pressió econòmica  no te treva. De fet aquí com allà, que es diguin liberals, socialdemòcrates, inclús partits suposats defensar projectes socials, acaben caient en la “raó” imposada per els mercats.
La democràcia esta manipulada i transvestida per aquet sistema que poc a poc esdevé totalitari. Si mirem l’estat general d’Europa , no ens hauria d’estranyar  veure com els alemanys voten conservador per protegir el que els semblen ser els seus interessos.
Tothom corba l’esquena esperant que el resultat de les politiques ultra liberals responsables del desastre econòmic europeu no anirà mes lluny, sense mirar d’ oposar-s’hi ni de capgirar la situació.
Així  doncs , a l’est res de nou…
Que fer doncs ? Esperar que la situació es degradi cada cop mes?
Mentre les classes mitjanes se’n vagin sortint no passarà res, però tinguem paciència que a aquest ritme tot arribarà…
Queda lleig esperar-ho, però aquesta apatia general es desesperant.
El pitjor de tot és, que encara que no esperis res o gairebé res , encara tens la capacitat de sentir-te decebut.

Antonia Escoda

Per  l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 24-09-2013

dimarts, 17 de setembre de 2013

Desconnectada



L’altre dia, pel twitter, l’amic Joan marc Miralles em convidava a un “relaxing café con leche”, en contesta a una piulada meva inflada d’orgull fraternal. Vaig pensar, “home , I’m not so stressed, I’m only proud of my brother”...  Com que venia de posar-me un deliciós cafè machiatto, aquí va quedar la conversa...
Hores desprès de nou intentant seguir el fil de twitter, vaig entendre de que anava la cosa, una altra perla de la panda dels Aznar-Botella, els del Cafeconleche Party espanyol. He de confessar que alguna cosa havia captat sobre el  ridícul de l’alcaldessa de Madrid, però francament, si alguna cosa aprecio en el meu semi-exili Toulousain es la desconnexió total de segons quin tipus de noticies, i  siguem francs, dos segons de riure sardònic, no compensen la tranquil·litat de veure’s deslliurada de segons quins energúmens a les noticies diàries.
És curiós com segons el lloc en que trobis t’arriben noticies diferents, o tractades de manera molt diferent.
A Andorra, desert informatiu... Sort en tenim del discurs del Coprincep que ha vingut a obrir el debat en una rentrée que es prometia bastant avorridota. Ja s’ha acabat el gran circ de l’estiu, i goita tu, resulta que la cosa ha funcionat. En un mareig de xifres, hem tingut la demostració matemàtica  que gastar milions de salaris mínims en ha fet a tots més rics, més visibles....
Sort en tinc d’Internet. Us asseguro que aquí continuem tant invisibles com sempre. “L’Andorre, c’est super , vous avez les cigarettes et le Ricard moins cher!”
Vells topics que em fan pensar que res no ha canviat en trenta anys...
Catalunya, la Diada, la Cadena Humana per la Independència... Res. Un cop més he hagut de seguir els debats via Internet. Els Catalans, com els Andorrans aquí també son invisibles. El Mariano i la seva cort diabòlica, invisibles.
Direu : quina tranquil·litat!
Home, segons com es miri...
Al principi, el canvi en el temari s’agraeix, laïcitat, reforma de les pensions, Síria. Al principi penses que aquí si que parlen de temes seriosos! Fora els programes escatològics de tarda, en que uns, segons ells periodistes, s’escridassen, renten la roba bruta en públic, i a manca de víctimes famoses, la pròpia si convé...
Poc a poc t’adones que la dita aquella de “cada loco con su tema”, aqui també és valida. Si senyor, aquí també es miren el melic, preocupats com estan per ser el país d’Europa que consumeix més somnífers, o el que te més problemes de vista donada la despesa en ulleres...
En fi , que mai estem contents!
Mentre tu decideixes embrutir-te amb novel·la negra i series d’assassins, fins que t’agafa la mala consciencia per haver desconnectat del teu dia a dia habitual.
Et llences esmaperduda el teclat de l’ordinador, i acte seguit corres cap a la cuina a preparar-te una til·la. Decididament, caldrà fer un pensament , i mirar de substituir aquest “trasto” d’ordinador. Mitja hora per obrir els programes no es sostenible... La teva vida social en depèn...Si vols mantenir el contacte esta clar que caldrà mantenir una disciplina diària fèrria, de repàs continu de les teves llistes de twitter, lectura de blocs, portades de diaris...
Perquè el que si que m’ha quedat clar és que per molt que gastem en Circs, per molt que a casa remenem la informació una i altra vegada, fins  a la sacietat, fins creure que tot gira al voltant nostre, fora continuem sent invisibles...
Mira això és un bon tema. Que se n’han fet de les campanyes turístiques al Sud de França? Jo aquí no hi veig res... Però de debò es tracta només de campanyes turístiques? Ser petits, no ens ha d’impedir ser valents i posicionar-nos internacionalment. Ser un país amb una historia peculiar i molt interessant no ens hauria de condicionar, ans al contrari ens hauria de convertir en model, a condició de no enrocar-se en el passat, sinó només treure’n ensenyaments per avançar. Aprendre dels vells savis per a millorar la vida de la nostra gent.
La sensació és més aviat que hem passat tants anys fent l’Andorrà que hem aconseguit fer-nos invisibles.

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” 17-09-2013

dimarts, 10 de setembre de 2013

Caldra tornar-s'hi a posar...



Caldrà tornar-s’hi a posar. 
Caldrà  guardar a l’habitació dels mals endreços aquesta mandra que ens entra quan deixem una activitat de costat temporalment, sigui per vacances, sigui per overbooking personal. Es el que te la rentrée. S’han acabat les excuses!
La veritat és que , probablement aquesta mandra també és fruit de l’avorriment que provoca el repetir sempre les mateixes coses, discutir sobre els mateixos temes, amb la sensació de pedalar en buit , com en una bicicleta estàtica.
Com que no soc gaire donada a la practica de l’esport, i menys en sala, caldrà trobar una manera de sortir d’aquest etern “ tornem-hi, que no ha sigut res”.
I no , no és que no passi res. Ben al contrari , el mon al voltant nostre s’està movent , i molt. I nosaltres ho mirem , com allò que no te res a veure amb nosaltres mateixos. De fet, de mica en mica ens deixem arrossegar per aquesta mandra, deixem que ens vagin espoliant la voluntat. Ens deixem arrossegar pel destí sense oposar la més mínima resistència. 
La manca d’una resposta contundent i general de rebuig per tot el que succeeix és el símptoma que ens hem deixat submergir poca a poc per la por, la submissió, la mandra, el conformisme.
Però ningú no te el Dret de posseir la voluntat d’un altre, ni pares, ni esposos, ni professions, ni cap deu , ni tampoc la mateixa societat que t’empara.
I que dir doncs de les Esglésies. Precisament ahir a la nit tornaven a repetir per la televisió La Missió, paraules que es repeteixen, penitencia, redempció...
Sempre he pensat que les religions s’han basat en supersticions abominables, contes de terror que capellans o altres religiosos inventen per mantenir aterrada a la gent. I d’un altre costat la promesa del Paradís... Si féssim un anàlisi psicològic de les vides dels sants per exemple, hi trobaríem totes les abominacions de les que és capaç l’esser humà. Aprofitant la manca de cultura de la gent, que ja s’han encarregat els poderosos que han guanyat les guerres, de procurar que la gent no adquireixi saviesa, que continuïn tant nus de coneixement com a l’instant en van nàixer. Distraccions fútils, programes escatològics, que ens porten a una regressió infantil, dia si , dia també.  Una bona jugada, així tot continua igual, gent suant la cansalada, treballant per l’amo, sense cap mena de instrucció que no sigui la que afavoreix al mateix amo. I si la gent de cop i volta aprengués i s’adonés que les coses no tenen perquè ser sempre així? Fora, fora,els llibres  sempre han estat eines subversives... Cremem-los !!!
Fins ara hem estat persones adoctrinades, hem viscut atemorits, cosa que ens ha fet ser vassalls. La Església catòlica (i per extensió qualsevol altra) ens ha estat dient el que tenim que fer en matèria d’educació, de sexualitat de maneres d’entendre la vida. Ells poden opinar, però no es pot tolerar el pretendre educar en una sola religió. Hem de passar de ser súbdits a ser ciutadans.
L’article 1 de la constitució de la UNESCO diu que s’ha de formar a les persones lliures i responsables. La Declaració Universal del Drets humans, es basa en la dignitat de manera igualitària dels essers humans. Els problemes del mon desapareixerien en el mateix moment en que s’assolís la igualtat en la dignitat.
En fi, països que no podran aspirar mai a la modernitat, mentre no s’enderroquin totes les esglésies, mentre no es fonguin tots els calzes i les patenes per donar-ho als necessitats.
Rebel·lar-se contra la realitat que ens han imposat. Qüestionar el sentit del be i del mal  amb el que  ens volen fer  combregar. Deixar de comportar-nos , nosaltres la majoria social, com si fóssim minoria. Ells son els minoritaris encara que continuïn amb els mateixos fums.
A mi no m’estranya gens per exemple que alguns bisbes catalans hagin prohibit el repic de campanes a les seves diòcesis per la cadena humana de l’Onze de Setembre. Que volen aquesta gent? Volen decidir. Volen que ningú els imposi qui han de ser, que volen ser...
Tampoc  m’han xocat les declaracions del nostre Coprincep-Bisbe. Que us esperàveu?
A copia de barrejar les coses ens passa el que ens ha de passar: res.
Que els representants d’un estat laic hagin de fer el paperina en una missa de manera oficial no em sembla gens congruent. Precisament, és exposar-se a situacions com les de la Diada de Meritxell. El Coprincep-Bisbe ho ha dit i repetit reiteradament: dins del seu paper de Cap d’Estat no renuncia als preceptes de ser home d’església. Fins aquí tot correcte. El problema rau  en que els nostres governants facin prevaldre la voluntat de un sol dels dos Coprínceps a l’hora de fer avançar legislativament el nostre país.
Ho sento, però la Constitució no ho deia això.
Caldrà posar-s’hi doncs.

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 10-09-2013