dimarts, 9 de juliol de 2013

Irresponsable!



Dimarts, 6 del mati. Operació Roser 2013 conclosa. Les tropes estan senceres. No hi han mals majors a lamentar. Em nego a passar una revisió acurada del personal, que segur que alguna sorpresa desagradable m’enduria… Una cremadeta en un braç. Explicacions tèrboles, que prefereixo no aprofundir, no fos cas que em traguessin del meu dolç estat de irresponsabilitat passatgera.
Confesso, que m’estic tornant passota en segons quines coses. No se si es pot considerar un Burn-out, conseqüència de un excés de responsabilitats assumides. O potser senzillament que es el meu tarannà natural que ressorgeix: no soc la mare perfecta que havia imaginat, ni la filla afectuosa que els meus pares havien desitjat, ni la mitja taronja de somni que s’hagués pogut esperar...
No , no vull saber  que trons han fet els meus adolescents aquesta nit. Només necessito saber que estan be. I prou!
Així doncs, ara i aquí, em rebel·lo contra el sentit excessiu de les responsabilitats.
Tanques els ulls i et deixes lliscar en un dolç estat de mandra permanent. No has de fer absolutament cap esforç. Et deixes submergir per una onada de calor intensa. Primer notes com el teu front s’escalfa, despres és el cap sencer i les galtes treuen foc. Sobretot, no obrir els ulls, i moure’s el mínim necessari. Respirar lentament, tot meditant atentament sobre el trajecte que segueix aquesta gota de suor que baixa des de la teva templa, pel coll , i es perd en l’abisme profund entre els dos pits.
Que bonic és l’estiu. Per fi!
Converses inconsistents al voltant de l’agonia de una mosca en una copa de gintònic. Poca pressa…
Ja hem passat un any més a través de l’operació bikini, sense pena ni glòria… Apa, fins l’any que ve! Ara els daus ja estan llançats, i no hi ha res a fer.
De tota manera , es pecat si seus en una bona taula, parlar del tema. La conversa pot derivar més aviat, en l’art de convertir qualsevol i insignificant verdura, en un plat exquisit, calòric, ep però això si … continuen sent espinacs. Val, potser la beixamel i el formatge sobraven. Però… Al diable l’avarícia, que estem aquí per quatre dies… La meva balança protesta per l’ocasió, però a fer punyetes la balança que es fa molt pesadeta, la meva balança (ji,ji,ji,ji…. Bona aquesta no?).
Definitivament soc una irresponsable. Mirava les bones intencions que havia proclamat amb l’entrada del nou any. No només soc una irresponsable, però a més estic més boja que una cabra, o soc una mentidera compulsiva..
Avui a 9 de Juliol, ni tan sols he fet el més mínim esforç per a assolir qualsevol dels bons propòsits que m’havia marcat: ni deixar de fumar, ni fer esport, ni aprimar-me... Res que no hi ha remei!
Continuo deixant-me portar pels esdeveniments com una fulla en un torrent...
Deu ser per això que m’atreu la política dirien alguns,  encara que tal com van les coses , i amb el personal com esta de susceptible, ja no es podrà considerar irresponsable ni al Rei, per molt que ho marqui la Constitució Espanyola...
I és  que mentre a alguns, com aquells pobres sismòlegs italians, se’ls fa responsables fins i tot d’un terratrèmol, d’altres naveguen per la vida amb la impunitat del qui ha estat il·luminat per la llum divina.
Si, ja se que de sang reial o divina, a casa meva no en corre gaire, però deixeu-me gaudir de les meves breus guspires d’irresponsabilitat!
No m’aporten res, com a molt algun mal de panxa posterior als excessos, un que altre mal de cap, i el estar condemnada a vestir de taula-camilla.
No em feu gaire cas . Suposo que com tothom he patit de un hivern especialment dur, i ara el que necessito  es una bona dosi de despreocupació, de passotisme XXL.
No pensar en lo malament que esta el mon, en la ineficiència dels governs, en la apatia de la gent, en la manca de idees per redirigir la situació, en l’egoisme dels que acaparen el poder, en la cupiditat dels que a priori  ja  tenen molt però que en realitat ho volen tot...
Permeteu-me doncs , que per uns dies no provi de defensar els sistema públic de seguretat social, ni la bondat de la redistribució impositiva, potser fins i tot , aniré a veure el Circ du Soleil, malgrat el pànic que tinc de tornar-me a trobar penjada del sostre , com em va passar la darrera vegada que se’m va ocórrer anar al circ...
Prometo , tornar ben guerrera d’aquest breu interludi d’irresponsabilitat...
Aux armes citoyens!

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 9-7-2013