dijous, 25 de juliol de 2013

Lazy



En aquest breu interludi del Ningú és Perfecte, m'havia  plantejat ser lazy... molt lazy.... Fer poca cosa, o ben be res...
Reorganitzar el Bloc, llegir , escoltar musica, viure...
Però com sempre, la irresponsabilitat te un limit, i les circumstancies et porten a correr d'un canto a l'altre com una esperitada...
Ja que no podeu gaudir d'un nou Bloc, com a minim una mica de musiqueta, i que no defalleixin les ganes de fer vacances, de ser egoista... una miqueta... Va!!! que encara falta un meset pel setembre!


dimarts, 16 de juliol de 2013

Es mira , es comenta, es critica, però no es toca.



Entre amics sempre m’he queixat que habitualment rebo pocs comentaris als meus blocs. Aquests comentaris a més solen ser bastant benèvols cap  al que he escrit i cap a la meva persona, cosa que sempre m’ha facilitat la tasca de moderació d’aquests. Confesso que quan m’han arribat critiques, també les he rebut de bon grat. Que avorrit seria que tots penséssim el mateix!!! Sempre he defensat que això dels anònims , no deixa de ser una mena de teràpia alliberadora per a gent que a priori se sentiria  amenaçada en cas de dir el que pensa amb noms i cognoms. També hi ha qui li agrada posar farineta als debats, com també els que es diverteixen  endossant personalitats mil.  Hi ha  però, límits que crec que no es pot traspassar. Ahir, en el meu bloc del Foc i Lloc del Diari d’Andorra, vaig rebre un comentari, que a part de denunciar no se sap quina conxorxa de gent esperonada per la “la pasta”, es dedicava a insultar, o més ben dit a amenaçar una bona amiga. Fins aquí hem arribat! Comentari eliminat!!! O més ben dit, guardat en nevera per si cal actuar d’alguna manera....
Hi ha gent que realment s’ho hauria de fer mirar. Si totes les energies que malgasten en publicar missatges malèvols , les utilitzessin en argumentar les pròpies idees, potser veurien les coses d’una altra manera...
O potser es que realment ens estem tornant una societat malalta. O potser en realitat no és que ens hi tornem, sinó que amb la crisi i el malviure, reapareixen vells vicis , que ens fan constatar que els avanços en les llibertats individuals de les persones no eren més que un miratge, enganyats com estàvem per la sensació de tenir la panxa ben plena.
Considero  que estic feta d’una pasta bastant habitual, gaudeixo amb la majoria d’activitats que procuren plaer als meus sentits.  Escoltar musica, acariciar matèries suaus o rasposes, olorar aromes més aviat frescos, però segons les circumstancies apetitosos o sensuals,mirar coses boniques, assaborir coses noves... M’agrada menjar, i per conseqüent si tenim en compte la teoria de la Noe, també gaudeixo amb el sexe, i com tothom , m’imagino també tinc els meus fantasmes , que avui no us explicaré, que estem de vacances, i es pot considerar horari infantil.
Justament , parlant de vacances, posaven l’altre dia a la televisió una pel·lícula d’aquestes d’electroencefalograma pla, les de les tardes d’estiu. Anava un pobre noi,corrent, perseguit per una horda d’amazones que es volien casar amb ell. I no és la primera escena de l’estil que recordo. El pobre noi suava, i patia, tot i que, segons l’argument de la pel·lícula, ell les havia convocat per a triar núvia... Provocador!!!
Deu ser fruit d’aquesta mena de fantasmes l’actitud  que es veu que tenen les hordes de borratxos , que per les festes del Sanfermins , es llençaven com a llops assedegats a sobre unes pobres noies, magrejant-les i arrencant-lis la roba. Diuen que elles son les que provocaven, que s’ho estaven passant be... El cert és que hi ha hagut denuncies d’agressió sexual pels fets. Senyal que no eren tant consentidores com diuen...
Encara tenim molt camí per recórrer...
Arriba la calor, i a cada cantonada et trobes homes sense samarreta. Vas a la piscina o a la platja i et passa al costat el efeb de torn, amb els abdominals ben marcats, amb l’eslip aquell blanc tant sexy , marcant paquet. Per molta mirada concupiscent que pugui arribar a tenir, mai, mai, mai de la vida se m’acudiria fotre-li mà al paquet! Lo dit , es mira , es valora, es critica, però no es toca!
O potser soc rara...
Ja ho sé ! La culpa és d’haver freqüentat platges nudistes... La veritat  però , és una experiència que recomano  ara que som estiu a tota aquesta colla de mal follats. Nu com et van portar al mon. Al primer moment, si ets neòfit, nomes veus genitals  i mamelles per tot arreu, minúsculs, petits, normalets, grans, enormes... Al cap de pocs minuts, la mirada se’t va tornant horitzontal, mires la gent als ulls...  Sense vestits , sense marques de pertinença, sense vels darrera els que amagar el teu anonimat...

Apa! Bon estiu!!!

Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 16-07-2013



dimarts, 9 de juliol de 2013

Irresponsable!



Dimarts, 6 del mati. Operació Roser 2013 conclosa. Les tropes estan senceres. No hi han mals majors a lamentar. Em nego a passar una revisió acurada del personal, que segur que alguna sorpresa desagradable m’enduria… Una cremadeta en un braç. Explicacions tèrboles, que prefereixo no aprofundir, no fos cas que em traguessin del meu dolç estat de irresponsabilitat passatgera.
Confesso, que m’estic tornant passota en segons quines coses. No se si es pot considerar un Burn-out, conseqüència de un excés de responsabilitats assumides. O potser senzillament que es el meu tarannà natural que ressorgeix: no soc la mare perfecta que havia imaginat, ni la filla afectuosa que els meus pares havien desitjat, ni la mitja taronja de somni que s’hagués pogut esperar...
No , no vull saber  que trons han fet els meus adolescents aquesta nit. Només necessito saber que estan be. I prou!
Així doncs, ara i aquí, em rebel·lo contra el sentit excessiu de les responsabilitats.
Tanques els ulls i et deixes lliscar en un dolç estat de mandra permanent. No has de fer absolutament cap esforç. Et deixes submergir per una onada de calor intensa. Primer notes com el teu front s’escalfa, despres és el cap sencer i les galtes treuen foc. Sobretot, no obrir els ulls, i moure’s el mínim necessari. Respirar lentament, tot meditant atentament sobre el trajecte que segueix aquesta gota de suor que baixa des de la teva templa, pel coll , i es perd en l’abisme profund entre els dos pits.
Que bonic és l’estiu. Per fi!
Converses inconsistents al voltant de l’agonia de una mosca en una copa de gintònic. Poca pressa…
Ja hem passat un any més a través de l’operació bikini, sense pena ni glòria… Apa, fins l’any que ve! Ara els daus ja estan llançats, i no hi ha res a fer.
De tota manera , es pecat si seus en una bona taula, parlar del tema. La conversa pot derivar més aviat, en l’art de convertir qualsevol i insignificant verdura, en un plat exquisit, calòric, ep però això si … continuen sent espinacs. Val, potser la beixamel i el formatge sobraven. Però… Al diable l’avarícia, que estem aquí per quatre dies… La meva balança protesta per l’ocasió, però a fer punyetes la balança que es fa molt pesadeta, la meva balança (ji,ji,ji,ji…. Bona aquesta no?).
Definitivament soc una irresponsable. Mirava les bones intencions que havia proclamat amb l’entrada del nou any. No només soc una irresponsable, però a més estic més boja que una cabra, o soc una mentidera compulsiva..
Avui a 9 de Juliol, ni tan sols he fet el més mínim esforç per a assolir qualsevol dels bons propòsits que m’havia marcat: ni deixar de fumar, ni fer esport, ni aprimar-me... Res que no hi ha remei!
Continuo deixant-me portar pels esdeveniments com una fulla en un torrent...
Deu ser per això que m’atreu la política dirien alguns,  encara que tal com van les coses , i amb el personal com esta de susceptible, ja no es podrà considerar irresponsable ni al Rei, per molt que ho marqui la Constitució Espanyola...
I és  que mentre a alguns, com aquells pobres sismòlegs italians, se’ls fa responsables fins i tot d’un terratrèmol, d’altres naveguen per la vida amb la impunitat del qui ha estat il·luminat per la llum divina.
Si, ja se que de sang reial o divina, a casa meva no en corre gaire, però deixeu-me gaudir de les meves breus guspires d’irresponsabilitat!
No m’aporten res, com a molt algun mal de panxa posterior als excessos, un que altre mal de cap, i el estar condemnada a vestir de taula-camilla.
No em feu gaire cas . Suposo que com tothom he patit de un hivern especialment dur, i ara el que necessito  es una bona dosi de despreocupació, de passotisme XXL.
No pensar en lo malament que esta el mon, en la ineficiència dels governs, en la apatia de la gent, en la manca de idees per redirigir la situació, en l’egoisme dels que acaparen el poder, en la cupiditat dels que a priori  ja  tenen molt però que en realitat ho volen tot...
Permeteu-me doncs , que per uns dies no provi de defensar els sistema públic de seguretat social, ni la bondat de la redistribució impositiva, potser fins i tot , aniré a veure el Circ du Soleil, malgrat el pànic que tinc de tornar-me a trobar penjada del sostre , com em va passar la darrera vegada que se’m va ocórrer anar al circ...
Prometo , tornar ben guerrera d’aquest breu interludi d’irresponsabilitat...
Aux armes citoyens!

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 9-7-2013

dimarts, 2 de juliol de 2013

Fer soroll...


Fer soroll , picant fort sobre el teclat no acredita la eficàcia del teu treball.

Es tracta de un estudi americà que desmunta tota una sèrie de creences. Fer soroll voluntàriament i de manera marcada  picant fort les tecles , no et fa ser mes eficaç en un 78% dels casos.
Aquesta noticia la vaig llegir fa un temps en un bloc, ara no em feu dir de qui , i l’atribuia a l’edició americana del Huffington Post. Es veu que molta gent creuria això, que si piques fort el teclat ets mes eficaç. Jo hauria jurat que es tracta mes aviat de ser torpe , i no ho hagués lligat mai amb l’efectivitat. Ves per on cada dia s’aprèn alguna cosa nova, encara que no se si realment aporta alguna cosa. Be,com a mínim els que creien en aquesta llegenda urbana s’estalviaran  algun esguinç de les articulacions dels dits, o el que si segur que estalviaran, és en reparacions del teclat ( que ja se sap , avui en dia ho fan tot de nygui nyogui!).

Be, tornem al nostre estudi. Aquest afirma que en realitat maltractar el teclat tindria l’efecte contrari al desitjat.  La major part dels nostres conillets d’índies no s’han revelat físicament mes eficaços que si haguessin picat de manera normal subratlla el Dr Vorshack de l’Universitat de Princeton. De fet no hi ha cap tipus d’impacte sobre la productivitat, a la pantalla les lletres apareixen de la mateixa manera, pot ser un pèl mes ràpidament , però fet i fet , això no canviaria res. A més segons l’estudi, la intensitat de les lletres de la pantalla tampoc es veu modificada segons la manera d’utilitzar el teclat. Fava! Això si que seria una sorpresa!

 En serio que hi ha gent que es dedica a estudiar coses d’aquest tipus ? I els hi paguen ? Caic de cul!
Fins on aniran les patronals per mesurar l’eficàcia dels treballadors?

Un altre aspecte de l’estudi : sembla que cada cop que piques fort, es produeix a més una molèstia afegida per la gent que ens envolta. De debò ??
Quan la persona esta sola en una habitació , no  es detecta el problema (faltaria mes!), però quan el subjecte esta al costat de una altra persona, el soroll sembla provocar un incordi important als veïns. Punyeta ! No m’ho hagués pensat mai!
Es tractaria de un destorb sonor, que a més podria augmentar de manera exponencial quan posem varies persones en un mateix espai , i que aquestes es dediquen a martiritzar el teclat, picant sorollosament de manera simultània. Val a dir que en aquest cas , tampoc no s’observa  estrictament cap millora de l’eficàcia , ni de la productivitat, podem doncs concloure, que no hi ha cap tipus de lligam entre una i altra cosa, segons subratlla l’estudi.

Ah , a més l’estudi s’ha fixat en una sèrie d’ actituds que segons les creences populars estarien relacionades amb la eficàcia, com escurar-se la gola de manera repetida, fregar-se les mans, o beure el cafè de manera concentrada fixant la pantalla, accions que no canviarien absolutament res en la productivitat de la feina.
Francament, cada dia em sorprenc llegint segons quin tipus de noticies. Vull creure que en realitat es tractaria d’una noticia d’aquestes destinades a prendre el pèl als càndids i innocents addictes a les xarxes. Confesso que he estat incapaç de contrastar-la, entenc que ho ha fet el  qui ho ha escrit. O no? Val doncs aposto per que sigui un fake d’aquests que es duen ara...

En tot cas,  falsa o certa, son d’aquelles coses que et fan cavilar.

Si és certa, et preguntes en que estem pensant , estudiant coses que no ens aporten absolutament res. Jo, admeto que soc del gremi dels martiritzateclats, però us asseguro que no ho he fet mai amb ànim de recerca de la eficàcia. Diria més aviat que és la herència de una pobra antediluviana, que es dedicava a picar amb força sobre la maquina d’escriure , pensant que així m’estalviaria el haver de canviar la cinta ja mig resseca. També admeto que em feia molta gracia el ball dels braços quan pitjaves fort i acompassadament les tecles. I quan per casualitat en pitjaves varies de cop? Totes entortolligades i tu posant-te els dits perduts per desfer el nus. I això que solia picar amb un sol dit! Per`que hi farem... Quan una neix maldestra...
Quant de mal que fa la nostàlgia a vegades....

En fi, tornem al present, i al nostre estudi.
Parlàvem de la possibilitat de la existència real d’aquest estudi... Doncs amics, això si que és per llogar-hi cadires! Però no seria el primer estudi inútil i insubstancial, en el que perd el temps  i calés,
gent suposadament assenyada i amb estudis.
Anem doncs per la segona possibilitat: això és un fake com una casa!
Aquí doncs entraria el criteri del qui rep la noticia , i del qui la transmet.
Quants cops t’has posat les mans al cap per una ruqueria repiulada, o una animalada en algun mur de Facebook? Però tot s’ha de dir: qui estigui lliure de culpa , que tiri la primera pedra...
La noticia sobre l’estudi sobre la eficàcia  en la productivitat de la força de  xoc sobre els  teclats al cap i la fi , te la importància que se li vulgui donar. Tant si es certa com si no poca cosa ens canviarà.

El que es calla i el que es vol dir. Com s’explica. Com es presenta. Quina preeminència se li dona. La veracitat de la informació.
Per mes voltes que hi dono em costa visualitzar on esta el límit entre lo ètic i acceptable, i lo inútil, lo groc, el pur safareig...

Al final , això de fer soroll , seria probablement una manera de cridar l’atenció segons les teories Freudianes.

 O parlar per parlar...


Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 2-7-2013