dimarts, 11 de juny de 2013

Confesso que...



Confesso que :
Des que va néixer el meu primer fill i durant gairebé deu anys, cada més de novembre, fèiem una petita trobada entre germans i nebots al Zoo de Barcelona. Floquet de Neu i totes les altres besties no tenien secret per a la família... Vam portar la ignominia fins a apuntar-los un mes de setembre, aquella setmana xunga que hi ha abans que comencin el cole, a un casal al mateix zoo de Barcelona, on feien tallers, aprenien a donar-los menjar, a netejar les estances...
També era visita obligada l’Aquari de Barcelona, com ho han estat tots els zoos i aquaris de cadascuna de les ciutats que hem visitat sent els nens petits. Ah , me n’oblidava!!! També els vaig portar al Aqualeon... i a la Reserva Africana de Sigean... També a la granja dels rèptils de Labastide de Serou... I al Parc animalier dels Angles!!!
Crec que he anat a tants i tants llocs  on tenen animals en captivitat i parcs temàtics en general, com viatges he fet!
Com diuen els francesos: ça la fout mal!!!
Però que voleu que us digui, m’he de fer el Hara Kiri potser? He contribuït a mantenir la lletja costum de mantenir els animals en captivitat ? Potser si.... El cas es que m’entristeix la gent que fa patir les besties en general... Soc profundament antitaurina. No m’agrada la supèrbia de qui per mantenir una tradició es considera amb dret de ascendir a Festa Nacional un espectacle denigrant per una espècie, patètic per la parafernàlia, i en cap cas (al meu parer) artístic segons diuen alguns.
En canvi he estat còmplice del manteniment en captiveri de pobres animalons...
Doncs ves , que hi farem???
Potser ara el meu càstig , és el de patir les animalades dels meus fills adolescents ja....
El fet és que tenim aparentment tots una fascinació pels parcs temàtics en general... I qui viatgi amb nens , i es salvi de qualsevol incursió en alguns d’ells ,tingui temàtica animal o no, que m’expliqui com s’ho fa.
De fet han estat la salvació dels pares viatgers.
No us equivoqueu, no és que no m’informés abans de sortir amb els nens, a part de webs especifiques , com Sortir amb nens, a tota web o llibre de viatges que es respecti, hi trobareu el apartat , “que fer amb els nens”, i gairebé sempre fan referència a aquest tipus de llocs.
I ara em direu que faci volar la imaginació...  També ho he provat. Hem anat a restaurants on mentre els grans menjaven, els petits es feien la pròpia cuina i s’entaulaven entre ells. També a moltes ciutats , teniu el espai per experimentar tipus museu de la ciència, en tots els graus d’ambició... Doncs també hi hem anat!
Hi els passejos per la natura... Viatges a països immensos, passejos islandesos,les glaceres, els volcans, banys en piscines naturals, travessia del desert d’Atacama, nits mirant els estels....
I no us explico res dels casals  d’estiu varis, colònies, en veler, a cavall, en moto, fent cabanes, circ, rugby, anglès, partides de pesca...
Total, perquè arribi l’adolescència, els hi preguntis “que vols fer aquest estiu”, i et diguin :res.
Ho enteneu perquè com més gran em faig , més dubto?
Llavors no en pregunteu que en penso de tot plegat. Nomes se , que no se res!
Potser si que ens hem passat de rosca. Els nostres estius vistos ara en perspectiva podien semblar molt avorrits, però que be ens ho passàvem fent : NO RES!
Potser si que hem estat una generació “parc temàtic” en tant que pares, però vist el resultat, no hauríem d’esgrimir la part educativa per defensar-los.
I aquí ve quan la maten: si volem portar gent al país per cercar el benefici econòmic de tot plegat , cal buscar  allò que els atregui, el comerç, les muntanyes, Caldea, Naturlandia....
 Jo no ho sabria dir...
Que ja ho diuen... Que la vida es un circ! Ai no, que era una Tombola!

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió de Radio Valira 11-06-2013