dimarts, 4 de juny de 2013

Els 10 manaments per la manipulació de masses



Segons Noam Chomsky hi ha deu maneres de mantenir el públic en la ignorància i la mediocritat a traves de varies tècniques o estratègies i mitjançant els mitjans d’informació.
Informació o desinformació ?

La estratègia de la distracció, seria la primera , i un element primordial del control social. Consisteix en desviar l’atenció del públic de problemes realment importants, i de mutacions decidides per les elits politiques i econòmiques, gracies a un diluvi continu de distraccions i informacions insignificants. És indispensable per evitar que la gent s’interessi a coses essencials en els camps de la ciència , o de l’economia. La idea és mantenir l’atenció del públic distreta , lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Estar sempre ocupats , distrets i entretinguts, sense temps per a pensar…

Una segona estratègia seria la de crear problemes , per immediatament oferir solucions. En podem dir el mètode  problema-reacció-solució. En primer lloc es crea un problema, una situació prevista per a suscitar una certa reacció del públic, de manera a que aquest demani de propi motu les mesures que li voldrien fer acceptar. Per exemple, deixar que es desenvolupi una certa violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, perquè la gent demani a crits lleis de seguretat en detriment de la llibertat. O crear una crisi per fer acceptar com un mal necessari la pèrdua de drets socials i el desmantellament dels serveis públics.

També tenim la estratègia de la degradació. O com fer acceptar una mesura  inacceptable, aplicant-la progressivament, subtilment, sobre una llarga durada . Es el cas de les mesures filles del neoliberalisme aplicades els darrers anys. Atur massiu, precarietat, flexibilitat, deslocalitzacions del lloc de treball, salaris que no permeten una vida decent… Son canvis que aplicats de manera brutal, haurien provocat una revolució. I així estem…

La estratègia del diferit : es a dir el fer acceptar una decisió impopular , i presentar-la com dolorosa però necessària a llarg termini. D’aquesta manera s’obté l’acord del públic al moment per una aplicació en un temps futur. Sempre és més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. En primer lloc perquè l’esforç no s’ha de fer al moment. I d’altra part perquè sempre esperem de manera innocent que d’aquí a dema segur que les coses milloraran, i que el sacrifici previst es podrà evitar. Lo bo es que dona temps al personal d’acostumar-se a la idea del canvi i acceptar-lo amb resignació en el moment donat.

També hi ha aquell mètode que consisteix en parlar-nos com si fóssim criatures. La major part de les publicitats  o informacions, utilitzen un discurs, uns arguments, uns personatges i un to particularment infantilitzants com si fóssim nens petits o beneits. Si parlem a algú com si tingues deu anys, i mitjançant la suggestibilitat, aquesta tindrà una reacció o una resposta tant mancada d’esperit crític com si realment tingues deu anys.

També cal tenir en compte l’estratègia que apel·la de manera desvergonyida les emocions per evitar que donem pas a la reflexió. Si ens toquen la part més emocional, tenim tendència a curt-circuitar la nostra capacitat d’anàlisi racional, i amb ella el nostre sentit crític. A més, la utilització del registre emocional permet obrir la porta a l’inconscient per implantar-hi idees, desitjos, pors, pulsions o comportaments …

També hi ha la barroera estratègia de mantenir el públic en la ignorància i l’atontament. Evitar que aquest sigui capaç d’entendre aquests mètodes o tecnologies destinats al seu control i a l’esclavatge. La qualitat de la educació que reben les classes que pretenem dominar, ha de ser la més pobra possible, de manera  que la barrera de la ignorància que separa les classes inferiors de les superiors sigui cada cop més gran.

També tenim la estratègia que de manera descarada anima al públic a trobar guay el fet de ser burro, vulgar, inculte..

Una manera de les mes vicioses , seria la de reemplaçar la revolta per la culpabilitat. Fer creure a l’individu que es l’únic responsable de les seves desgracies, per la insuficiència de la seva intel·ligència, de les seves capacitats, dels seus esforços. Per haver volgut viure per damunt de les seves possibilitats,quantes vegades l’hem sentit aquesta no? D’aquesta manera, en compte de revoltar-se contra el sistema econòmic, l’individu s’autodevalua i culpabilitza, cosa que engendra un estat depressiu, que es materialitza en una inhibició a l’hora d’actuar. Si és culpa meva millor que calli!!

Per fi la estratègia, que permet posar en marxa totes les anteriors, que es la de conèixer als demes millor del que ells mateixos es coneixen. En els darrers 50 anys, els progressos fulgurants de la ciència han permès un desfasament cada cop mes important entre els coneixements de la ciutadania en general i dels de les elits dirigents. Això significa que el sistema te un mes gran control, i per tant un poder mes gran sobre els individus que ells mateixos.

Per pensar-s’ho no?
Estic segura que a cadascuna d’aquestes estratègies, li heu sabut trobar un símil, en el nostre dia a dia.
Noam Chomsky també deia que en aquest punt de l’historia, ja no queda més que una sola alternativa, que és que la gent prengui en mans el seu destí, que es preocupi del interès general, amb valors de solidaritat, o que tingui clar que si no, el seu destí no serà , simplement.


Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira  4-06-2013