dimarts, 25 de juny de 2013

Realpolitik



Heu tingut mai la temptació en obrir l’ordinador i veure el Facebook del vostre fill connectat, de fer una ullada a les seves conversacions amb els amics? Res, una repassadeta breu, en serio, sense arribar a fer espionatge barroer...
Doncs si no ho heu fet mai, us ho desaconsello vivament.
D’entrada et quedes corpresa, esmaperduda... Bàsicament, per la quantitat de faltes d’ortografia.. ( I us ho diu una , que es incapaç d’escriure un trist post sense faltes!) Un reguitzell sense fi d’onomatopeies, i et preguntes: en que devia pensar quan ho escrivia?? El cas es que dona tota la impressió que ells si que s’entenen. Llavors és quan t’adones que realment estàs fora de joc, no pesques absolutament res del llenguatge entre adolescents. O potser és un codi secret que s’han inventat a prova de pares. El cas és doncs que encara et quedes més intrigada, i el pitjor de l’assumpte és que no pots demanar explicacions, que això és com les escoltes il·legals, no és poden utilitzar en contra dels acusats...
Això si, sobretot el que no cal és culpabilitzar. Tanta historia  amb la ètica, la moral i pamplines mil... Que no se us acudeixi sentir-vos malament per la lletjor del gest. Que no li heu haquejat la contrasenya ni res de tot això. El compte estava connectat, i nomes us en heu adonat quan ja havíeu llegit algun missatge. Quina culpa tinc jo si tenim tants amics en comú amb els nens?
A més , no ens enganyem, això d’espiar diuen que no és tant dolent. Segons els Estats, i principalment els que abanderen la democràcia, això d’espiar és la cosa més normal del mon. Ja se sap , tot plegat és amb finalitats preventives , o defensives més ben dit. Doncs si noi, lo del Facebook , és exactament la mateixa cosa.
Els documents filtrats per WikiLeaks, o les revelacions sobre l’espionatge a que sotmeten als ciutadans els estats, són importants perquè posen de manifest que avui, mentir, enganyar, manipular la informació, si més no, ja no està sotmès a la impunitat del secretisme. Sempre hi ha algun pocavergonya demòcrata i puntillós amb la ètica que ho acaba revelant.
Llavors és quan et diuen que espiar , no només és legal, sinó a més és el propi dels alts càrrecs i intel·lectuals del món polític, i que els qui ho denuncien son els terroristes, els malfactors. Qui gosa enfrontar-se a  aquesta normalitat es perseguit, acorralat com l’enemic públic numero 1.
I tu , a qui posaries en una llista de organitzacions terroristes? Als que asseguren impunitat a dictadors? Als qui fomenten i emparen guerres per poder mantenir la industria armamentística? O als qui ofereixen asil a aquests terribles assassins que divulguen les vergonyes dels estats dits democràtics?
Doncs si senyors!
Es la política de la realitat, la Realpolitik, la política basada en interessos pràctics per damunt de la teoria i la ètica. Aquella que predicava Nicolas Machiavel en El Princep, on sostenia que la única preocupació d’un príncep havia de ser la de buscar i retenir el poder sense preocupar-se per consideracions ètiques o religioses.
L’avantatge que jo veig  a tots aquests assumptes, és el reconeixement de tots els qui fins ara actuàvem d’amagatotis quan controlàvem l’hora en que entraven a casa els veïns (ahir van tornar a fer cap a casa a les tres de la matinada...). No, no ho fem per xafarderia. Ho fem a fins preventius , potser formen part de alguna cèl·lula islamista. Que no van anar a Djerba de vacances l’estiu passat? Potser estaven en un camp d’ensinistrament de jihadistes...
Fora broma.
En realitat tots aquests assumptes revelen la radical absència de principis de tots plegats. Estem en una mena de dictadura global, que ens vigila, que ens espia, i que liquida i assetja al dissident.
Caldrà estar al tanto ... Tot el que diguis pot ser utilitzat a la teva contra!

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 25-06-2013

dilluns, 17 de juny de 2013

Addiccions




260.000! Havia aconseguit estalviar-ne 260.000!
Però en un sobtat atac de consumisme delirant, ho he fet! M’he comprat un surf super-rapid  i megaxufliguay! Estava estalviant per comprar-me el Brody que en costa 350.000, però no me n’he pogut estar... Llavors en la tirada m’he gastat els 120.000 que costava la Zoe, la zombie amb un ull a la virulé (perdoneu l’expressió però a part de l’oeil au beurre noir, no se com més dir-ho  ara mateix). Tot s’ha de dir , ha estat una bona compra. Quina crack aquesta Zoe: m’ha permès complir amb uns quants reptes més , per a poder comprar Mystery Boxes, a veure si em surten els xirimbolos que em falten per a desbloquejar el Yutani.
Se que esta mal fet , però al cap i la fi me’ls havia guanyat jo soleta. Total, una tarda més de estampar-me barreres, havent aconseguit prèviament els patinets per a no morir en l’ intent, recol·lecta de JetFlash, imans, multiplicadors, i supersneakers ja tornerem a tenir la caixa ben plena,i podrem anar a pel Prince K, i el mega accessori que no pot faltar:el Low Rider, el patinet que et fa gravitar... Ah , i no oblidar-se de recuperar claus per a poder vestir “à la page” a la Tricky i el jake!
Allo! Allo! La unitat de conductes addictives????
Com que no soc ni de la generació X , ni tant sols de la Y, no vaig néixer amb els videojocs. Cap al final de la meva adolescència, van començar a aparèixer (ojo al que em pregunti si també vaig viure el naixement de la corda de saltar, amb l’edat de les senyores no s’hi juga!)
Doncs si recordo jugar allà al Bar Flipper , al Pas de la casa, al Pac Man, als Space Invaders , o al Pong. Això era probablement ben be abans que nasquessin els pares de Call of Duty o Assassin’s Creed. Res, com sempre acabem parlant del juràssic!
Avui en dia , em limito a jugar a cosetes bàsiques tipo Tetris ( si, si encara hi ha dinosaures que hi juguen!) o Biotronics. Ami aquests jocs més complicats amb massa comandes i utilitaris em provoquen mal de cap, potser son senyals ja de una coordinació motriu deficient...
No puc evitar però passar davant el televisor i veure els meus ganàpies enganxats a la pantalla renegant  i esbroncant-se  a veure qui és el més fort. Llavors és quan et preguntes , si realment són aconsellables aquests jocs on es dediquen a estomacar-se, a matar el més gran nombre de contrincants possible, a esbudellar tothom que se’ls hi posa pel davant? I si fos veritat allò que els nens fan el que veuen? És cert que alguns son molt violents, però també ho son les imatges que ens repeteixen als telenotícies, i això és el món real. Llegia  que la pitjor matança en una escola als Estats Units, va tenir lloc l’any 1927. Hi havia videojocs ja? I en realitat no són més els que condueixen borratxos cada dia , que els que intenten emular els videojocs?
Parlant de moralitat potser també hauríem de revisar els clàssics...
A mi que m’expliquin quina moralitat te el Monopoly: un joc que te com a finalitat arruïnar el teu adversari , fent-te el més ric possible, i mirant d’evitar els impostos i la presó???  I el Cluedo? Assassins una mica rancis, que li trenquen el cap a la gent amb un candeler, o t’enverinen de la manera més vil. Tot plegat a partir de 8 anys i més...
Val, tornem a les addicions. Els jocs de societat a priori no en provoquen... O si ? I les cartes?  Jo he conegut alguna amiga de la família, que organitzava timbes de parxís fins a altes hores de la matinada a pesseta per mort...
De tota manera els que tenim tendències addictives , les tenim per a qualsevol cosa : el menjar,el tabac, els medicaments, la col·lecció de segells, la velocitat, la lectura o l’aquariofília...
Els videojocs, tenen l’avantatge que ben utilitzats desenvolupen la concentració i els reflexes psicomotors. Quan s’utilitzen malament .... Doncs això , que estan mal utilitzats. Igual que tota la resta...
Jo que soc addicta entre altres coses als llibres de policies i lladres, no m’he posat mai a robar... Be, a part de les hores de son, que després pago cares durant tot el dia...
Ho veieu... Encara queda esperança!
Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 18-06-2013

dimarts, 11 de juny de 2013

Confesso que...



Confesso que :
Des que va néixer el meu primer fill i durant gairebé deu anys, cada més de novembre, fèiem una petita trobada entre germans i nebots al Zoo de Barcelona. Floquet de Neu i totes les altres besties no tenien secret per a la família... Vam portar la ignominia fins a apuntar-los un mes de setembre, aquella setmana xunga que hi ha abans que comencin el cole, a un casal al mateix zoo de Barcelona, on feien tallers, aprenien a donar-los menjar, a netejar les estances...
També era visita obligada l’Aquari de Barcelona, com ho han estat tots els zoos i aquaris de cadascuna de les ciutats que hem visitat sent els nens petits. Ah , me n’oblidava!!! També els vaig portar al Aqualeon... i a la Reserva Africana de Sigean... També a la granja dels rèptils de Labastide de Serou... I al Parc animalier dels Angles!!!
Crec que he anat a tants i tants llocs  on tenen animals en captivitat i parcs temàtics en general, com viatges he fet!
Com diuen els francesos: ça la fout mal!!!
Però que voleu que us digui, m’he de fer el Hara Kiri potser? He contribuït a mantenir la lletja costum de mantenir els animals en captivitat ? Potser si.... El cas es que m’entristeix la gent que fa patir les besties en general... Soc profundament antitaurina. No m’agrada la supèrbia de qui per mantenir una tradició es considera amb dret de ascendir a Festa Nacional un espectacle denigrant per una espècie, patètic per la parafernàlia, i en cap cas (al meu parer) artístic segons diuen alguns.
En canvi he estat còmplice del manteniment en captiveri de pobres animalons...
Doncs ves , que hi farem???
Potser ara el meu càstig , és el de patir les animalades dels meus fills adolescents ja....
El fet és que tenim aparentment tots una fascinació pels parcs temàtics en general... I qui viatgi amb nens , i es salvi de qualsevol incursió en alguns d’ells ,tingui temàtica animal o no, que m’expliqui com s’ho fa.
De fet han estat la salvació dels pares viatgers.
No us equivoqueu, no és que no m’informés abans de sortir amb els nens, a part de webs especifiques , com Sortir amb nens, a tota web o llibre de viatges que es respecti, hi trobareu el apartat , “que fer amb els nens”, i gairebé sempre fan referència a aquest tipus de llocs.
I ara em direu que faci volar la imaginació...  També ho he provat. Hem anat a restaurants on mentre els grans menjaven, els petits es feien la pròpia cuina i s’entaulaven entre ells. També a moltes ciutats , teniu el espai per experimentar tipus museu de la ciència, en tots els graus d’ambició... Doncs també hi hem anat!
Hi els passejos per la natura... Viatges a països immensos, passejos islandesos,les glaceres, els volcans, banys en piscines naturals, travessia del desert d’Atacama, nits mirant els estels....
I no us explico res dels casals  d’estiu varis, colònies, en veler, a cavall, en moto, fent cabanes, circ, rugby, anglès, partides de pesca...
Total, perquè arribi l’adolescència, els hi preguntis “que vols fer aquest estiu”, i et diguin :res.
Ho enteneu perquè com més gran em faig , més dubto?
Llavors no en pregunteu que en penso de tot plegat. Nomes se , que no se res!
Potser si que ens hem passat de rosca. Els nostres estius vistos ara en perspectiva podien semblar molt avorrits, però que be ens ho passàvem fent : NO RES!
Potser si que hem estat una generació “parc temàtic” en tant que pares, però vist el resultat, no hauríem d’esgrimir la part educativa per defensar-los.
I aquí ve quan la maten: si volem portar gent al país per cercar el benefici econòmic de tot plegat , cal buscar  allò que els atregui, el comerç, les muntanyes, Caldea, Naturlandia....
 Jo no ho sabria dir...
Que ja ho diuen... Que la vida es un circ! Ai no, que era una Tombola!

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió de Radio Valira 11-06-2013

dimarts, 4 de juny de 2013

Els 10 manaments per la manipulació de masses



Segons Noam Chomsky hi ha deu maneres de mantenir el públic en la ignorància i la mediocritat a traves de varies tècniques o estratègies i mitjançant els mitjans d’informació.
Informació o desinformació ?

La estratègia de la distracció, seria la primera , i un element primordial del control social. Consisteix en desviar l’atenció del públic de problemes realment importants, i de mutacions decidides per les elits politiques i econòmiques, gracies a un diluvi continu de distraccions i informacions insignificants. És indispensable per evitar que la gent s’interessi a coses essencials en els camps de la ciència , o de l’economia. La idea és mantenir l’atenció del públic distreta , lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Estar sempre ocupats , distrets i entretinguts, sense temps per a pensar…

Una segona estratègia seria la de crear problemes , per immediatament oferir solucions. En podem dir el mètode  problema-reacció-solució. En primer lloc es crea un problema, una situació prevista per a suscitar una certa reacció del públic, de manera a que aquest demani de propi motu les mesures que li voldrien fer acceptar. Per exemple, deixar que es desenvolupi una certa violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, perquè la gent demani a crits lleis de seguretat en detriment de la llibertat. O crear una crisi per fer acceptar com un mal necessari la pèrdua de drets socials i el desmantellament dels serveis públics.

També tenim la estratègia de la degradació. O com fer acceptar una mesura  inacceptable, aplicant-la progressivament, subtilment, sobre una llarga durada . Es el cas de les mesures filles del neoliberalisme aplicades els darrers anys. Atur massiu, precarietat, flexibilitat, deslocalitzacions del lloc de treball, salaris que no permeten una vida decent… Son canvis que aplicats de manera brutal, haurien provocat una revolució. I així estem…

La estratègia del diferit : es a dir el fer acceptar una decisió impopular , i presentar-la com dolorosa però necessària a llarg termini. D’aquesta manera s’obté l’acord del públic al moment per una aplicació en un temps futur. Sempre és més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. En primer lloc perquè l’esforç no s’ha de fer al moment. I d’altra part perquè sempre esperem de manera innocent que d’aquí a dema segur que les coses milloraran, i que el sacrifici previst es podrà evitar. Lo bo es que dona temps al personal d’acostumar-se a la idea del canvi i acceptar-lo amb resignació en el moment donat.

També hi ha aquell mètode que consisteix en parlar-nos com si fóssim criatures. La major part de les publicitats  o informacions, utilitzen un discurs, uns arguments, uns personatges i un to particularment infantilitzants com si fóssim nens petits o beneits. Si parlem a algú com si tingues deu anys, i mitjançant la suggestibilitat, aquesta tindrà una reacció o una resposta tant mancada d’esperit crític com si realment tingues deu anys.

També cal tenir en compte l’estratègia que apel·la de manera desvergonyida les emocions per evitar que donem pas a la reflexió. Si ens toquen la part més emocional, tenim tendència a curt-circuitar la nostra capacitat d’anàlisi racional, i amb ella el nostre sentit crític. A més, la utilització del registre emocional permet obrir la porta a l’inconscient per implantar-hi idees, desitjos, pors, pulsions o comportaments …

També hi ha la barroera estratègia de mantenir el públic en la ignorància i l’atontament. Evitar que aquest sigui capaç d’entendre aquests mètodes o tecnologies destinats al seu control i a l’esclavatge. La qualitat de la educació que reben les classes que pretenem dominar, ha de ser la més pobra possible, de manera  que la barrera de la ignorància que separa les classes inferiors de les superiors sigui cada cop més gran.

També tenim la estratègia que de manera descarada anima al públic a trobar guay el fet de ser burro, vulgar, inculte..

Una manera de les mes vicioses , seria la de reemplaçar la revolta per la culpabilitat. Fer creure a l’individu que es l’únic responsable de les seves desgracies, per la insuficiència de la seva intel·ligència, de les seves capacitats, dels seus esforços. Per haver volgut viure per damunt de les seves possibilitats,quantes vegades l’hem sentit aquesta no? D’aquesta manera, en compte de revoltar-se contra el sistema econòmic, l’individu s’autodevalua i culpabilitza, cosa que engendra un estat depressiu, que es materialitza en una inhibició a l’hora d’actuar. Si és culpa meva millor que calli!!

Per fi la estratègia, que permet posar en marxa totes les anteriors, que es la de conèixer als demes millor del que ells mateixos es coneixen. En els darrers 50 anys, els progressos fulgurants de la ciència han permès un desfasament cada cop mes important entre els coneixements de la ciutadania en general i dels de les elits dirigents. Això significa que el sistema te un mes gran control, i per tant un poder mes gran sobre els individus que ells mateixos.

Per pensar-s’ho no?
Estic segura que a cadascuna d’aquestes estratègies, li heu sabut trobar un símil, en el nostre dia a dia.
Noam Chomsky també deia que en aquest punt de l’historia, ja no queda més que una sola alternativa, que és que la gent prengui en mans el seu destí, que es preocupi del interès general, amb valors de solidaritat, o que tingui clar que si no, el seu destí no serà , simplement.


Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira  4-06-2013