dimecres, 1 de maig de 2013

One for you, one for me..




Fa poc , el meu fill adolescent va i em solta:
“mare, jo no estic d’acord que els rics hagin de pagar mes que els pobres. Si tu treballes, perquè has de pagar per un que no fot res???”
Houston, Houston, tenim un problema! O varis….
Intentem fer el punt de manera urgent sobre la qüestió.  Tenim varies possibilitats:
1         1-   El meu fill es un visionari, veu clarament el que jo m’he negat sempre a veure
2         2- El meu fill es sord o tenim un problema important de mala comunicació intergeneracional
3         3-  Soc una educadora nefasta
4         4-      Potser hi ha una tendència general a simplificar-ho tot, i tot plegat aquest es el missatge que traspua de la desinformació, la rumorologia, la mala baba generalitzada.

Desprès del xoc inicial, et planteges un pla d’acció:
1-      Et fas el Hara Kiri... Uixxx , no que això deu ser molt dolorós!
2-      Li claves un clatellot , però vist com se les gasten els nens avui en dia, igual et trobes emmanillat i defensant-te de maltractaments davant del batlle de menors.
3-      Decideixes canviar-lo d’escola. Ummm... No se si es realment un problema de sistema escolar...
4-      Decideixes marxar del país... Be llavors encara n’ haurem de pagar més d’impostos, a menys que ens exiliem a Les Bahames. Goita , aquesta m’agrada...
5-      Potser que ens centrem una miqueta, i intentem ser didàctics...

Com que la cosa esta peluda, i el nen es tan capçot i tossut com la seva mare, haurem d’anar aclarint conceptes....
Pel que fa a rics i pobres, i treballadors i ociosos val a dir, que ni tots els rics treballen, ni tots els pobres viuen de la caritat. Ni tots els rics ho son per haver treballat molt, ni tots els pobres ho son per no haver fotut ni brot.
Pagar impostos? Fa mal, molt mal. Més quan ens havien assegurat reiteradament que això de no pagar impostos era la nostra especificitat, la nostra identitat...
A priori , no em semblava tant difícil d’entendre o d’explicar ...
-Perquè serveixen els impostos?
-Per poder finançar les despeses de l’Estat, no? 
-Ja!!! Per alimentar  la voraç maquina de l’ administració doncs!!!
Ja comences a patinar.... En el mon dels adolescents també corre la llegenda del funcionari que passa les hores llimant-se les ungles i jugant al solitari ....
-Be. L’Estat també és el que ens proporciona una educació igualitària, una sanitat de qualitat per a tots, ens protegeix, permet que es faci justícia, ens proveeix en equipaments esportius, infraestructures,etc ...
-Ja! No em facis riure... Ens han tret el Camp del Consell en benefici del futbol, i  hi ha escoles que seleccionen els alumnes, això son histories de la vora del foc! Que no em convences ...
Te raó. Sovint ens parem en la vessant finançadora de la fiscalitat, sense insistir en la importància de la faceta redistribuidora , la més important.
-Això es com anar amb un grup d’amics al restaurant. Pots optar per que cadascú es pagui el preu exacte del que ha consumit, o be dividir la factura  a parts iguals.
-Continua sense ser just: si jo he menjat pizza, i el company del costat un entrecot...
Vas perdent paciència... I fins aquí  arriba el teu intent de ser didàctic... Aquest exemple no serveix... Siguem contundents doncs!
Doncs si noi, el que te un Ferrari ha de pagar més impostos que el que circula amb mobilette. I això es fa per corregir les desigualtats tant degudes a l’herència com a les del treball. Hi ha impostos justos que solen ser directes i progressius, i impostos injustos que son indirectes i proporcionals.
Els impostos injustos, fan que tant si et beus una aigua mineral com una ampolla de xampany francès del mes car , paguis amb la mateixa proporció, i que et costi tan car omplir el dipòsit de la mobilette, com el del Ferrari.
Els impostos justos son els que permeten redistribuir els drets socials. Això significa que tots hem de ser tractats  de la mateixa manera pel que fa l’educació, a la malaltia, a la dependència.  Son els que fan que els fills del del Ferrari i del de la mobilettte, comparteixin aula, i que puguin accedir a les mateixes activitats extra-escolars. El del Ferrari i el de la mobilette, han de poder estar en habitacions del mateix hospital i ser atesos pels mateixos professionals. Quan es jubilin , han de poder compartir botifarra en la mateixa llar de jubilats. I si  esdevenen dependents en la vellesa , han de poder accedir a les mateixes ajudes.
La idea aquesta de contribuir en funció de les possibilitats de cadascú, no significa que cadascun es pagui el que es pot permetre, sinó ben al contrari repartir el pastis  com a bons amics.
-Saps mare que te de bo el Mac Donalds?
I ara per on em sortirà?
-Que cadascú encomana i paga el que vol. Després un cop a taula , si ens podem xoriçar alguna patata, pitjor pel que bada...
Ho veieu???? Res .... Que no anem be...
O aprenem a ser una mica més clars i didàctics per explicar les bondats de la redistribució, o ens replantegem la essència de la paraula solidaritat.

Que ja no paga la pena ni la camaraderia. A qui se li acut encomanar entrecot amb la que ens esta caient!

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira  30-04-2013